Crític Cerca
Foto: LORENA SOPENA
Entrevistes

Hanan Midan “No cal que et diguin ‘mora de merda’ per sentir-te insultada”

Quan era petita, a casa de la Hanan Midan (Tinghir, Marroc, 2001) s’explicaven batalletes sobre la repressió del colonialisme. Així és com ha heretat l’esperit d’alçar la veu davant les injustícies. “L’àvia va perdre un ull a la batalla de Bougafer i ni així la van fer callar. Si ella no ho va fer, per què ho he de fer jo?”, assegura. Amb només 12 anys, va migrar a Catalunya amb els seus pares i va xocar amb una realitat inesperada: la discriminaven a l’institut pel fet de ser “mora”. Ara, amb 19, triomfa a la xarxa social TikTok: fa vídeos irònics sobre el racisme. El seu perfil acumula més de dos milions i mig de likes. Filla d’un home marroquí i d’una dona algeriana, reivindica incansablement la seva cultura, el món amazic. De fet, Hanan no és el seu nom real. El seu entorn la coneix per Numídia, l’històric regne amazic de fa més de 2.000 anys. Però les autoritats marroquines no van permetre que figurés així als documents oficials.

21/01/2021 | 06:00

En quin moment decideixes fer humor sobre una qüestió tan delicada com el racisme?

Durant el confinament, m’avorria i volia denunciar les injustícies del meu dia a dia. En aquell moment, tothom era a TikTok i vaig pensar que seria una eina per difondre el meu missatge. Al principi, vaig començar parlant de l’Àfrica i la seva riquesa cultural. Llavors, els meus vídeos es van començar a omplir de comentaris racistes, perquè, és clar, que hi hagi una mora a TikTok era una novetat. Farta de rebre missatges de l’estil “vés-te’n al teu país”, vaig decidir plantar-hi cara amb un to irònic. 

És eficaç plantar cara al racisme d’aquesta manera?

Si parlem de racisme com s’ha fet tradicionalment, el missatge no arriba. Fa anys i anys que els experts en parlen, i en denuncien les situacions, i no remouen consciències. Jo vaig pensar a donar-li la volta, fer gràcia d’una situació desgraciada. I he vist que funciona. El primer cop que se’m va viralitzar un vídeo va ser molt estrany. Encara no ho assimilo. Ara la gent em coneix i em considera una portaveu de la gent que no pot explicar la seva situació.

Foto: LORENA SOPENA

“M’amenaçaven i m’insultaven. Vaig pensar a deixar-ho, però ara ja no tiraré enrere”

Això t’afegeix pressió?

Em prenen per ambaixadora de la migració. Si faig una cosa malament, tots els migrants ho fan malament. Crec que cada persona és diferent, i jo no hauria de representar tot un col·lectiu, només pel fet de compartir discriminació amb algú.

Com gestiones tot l’odi que es genera a les xarxes?

Rebo odi per diverses vies. D’una banda, hi ha els racistes de tota la vida i les seves expressions eternes, de l’estil de “vés-te’n al teu país”. Però també he patit insults per la meva ideologia. A vegades, denuncio que la sanitat i la vida al Marroc són precàries i hi ha qui s’ho pren com un atac personal. També m’han criticat per donar suport al col·lectiu LGBTI o al poble sahrauí. M’ataquen i em diuen que soc una vergonya per al país. Va haver-hi un moment molt dur, quan vaig rebre odi pel fet de ser crítica amb el Marroc i quan vaig dir que era amaziga. L’odi era molt fort. M’amenaçaven i m’insultaven. Vaig pensar a deixar-ho. La meva mare em va dir que això volia dir que la meva veu està arribant. I, efectivament, no ho vaig deixar. Ara ja no tiraré enrere.

Foto: LORENA SOPENA

“A classe, quan sortia el tema del gihadisme, tothom es girava cap a mi. El terrorisme no té religió ni ètnia”

Com et vas sentir quan vas arribar a Espanya per primer cop?

Jo venia d’una ciutat petita i m’esperava tot això que es diu d’Occident, que és la terra de la llibertat i de la mentalitat oberta. L’últim que m’esperava era trobar-me tots els prejudicis que vaig patir. Quan vaig entrar a l’institut, vaig topar amb una realitat inesperada.

Com ho vas viure?

Va ser l’etapa en què més racisme vaig viure. Era nova, no entenia l’idioma, ni el català ni el castellà. La gent em va començar a evitar, ningú volia parlar amb mi. Va ser difícil per a mi, tant que fins i tot em sentia culpable. Tothom al·lucinava perquè no duia vel. Encara més: mai l’he dut. Es pensaven que era una rebel o una terrorista. Parlant d’això, quan sortia el tema del gihadisme a classe, tothom es girava cap a mi. El terrorisme no té religió ni ètnia; no entenc per quina raó em miraven d’aquella manera. Per sort, en acabar l’ESO, tot es va calmar.

I ara, han canviat les situacions de racisme que pateixes?

Ara és més el fet dels microracismes del dia a dia. Dels que passen al metro o al carrer. De fet, fa poc era al metro i va desaparèixer el mòbil d’una dona. Jo era l’única migrant a tot el vagó i la dona va venir cap a mi acusant-me d’haver-l’hi robat. Va agafar la meva motxilla i va mirar si hi era el mòbil. Evidentment, no hi era, perquè jo no havia fet res. Resulta que la dona el duia a sobre i se n’havia descuidat. 

Foto: LORENA SOPENA

“Em diuen ‘has vingut a posar el burca a les nostres dones’, quan jo ni tan sols porto vel”

Creus que s’invisibilitza el racisme més quotidià?

El racisme va més enllà de l’insult. No cal que et diguin “mora de merda” perquè sigui racisme. Per exemple, hi ha mil tòpics: que si vius d’ajudes, que si treus la feina als espanyols… A sobre, és incoherent. Si et robo la feina, estic treballant; per tant, com he de viure de pagues de l’Estat? I, si tantes ajudes tinc, per què t’hauria de robar la feina?

Quins tòpics són els més recurrents?

El de les ajudes i la feina s’utilitzen molt. També hi ha el d’“heu vingut a portar l’islam a Europa”. No té cap mena de sentit: fa segles que l’islam és a Occident. O també em diuen “has vingut a posar el burca a les nostres dones”, quan jo ni porto vel. A vegades, quan denuncio el racisme, em responen “si no t’agrada, torna al teu país”. Mentre visqui i pagui impostos aquí, tinc dret a queixar-me.  

Qui són els teus referents?

La Míriam Hatibi i la Safia el Aadam. La Míriam és una dona d’origen marroquí que escriu llibres, que parla als mitjans; això m’ha fet veure un camí a seguir, és un exemple. La Safia ha fet que molts migrants puguin votar o tenir una cita per renovar el permís de residència. Totes dues són migrants com jo, i m’identifico amb elles. Són un exemple per a mi.

Foto: LORENA SOPENA

“Soc amaziga abans que res. Fa milers d’anys que la cultura amaziga està perseguida”

Què penses de les teves arrels i de la cultura del nord d’Àfrica?

Soc amaziga abans que res. És una identitat invisibilitzada. El nord d’Àfrica és una regió històricament amaziga, no àrab. Tampoc és cert que tots els àrabs siguin musulmans. M’agrada empoderar la cultura amaziga perquè fa milers d’anys que està perseguida. 

Creus que la diversitat ètnica està ben enfocada al Marroc?

S’ha de plantejar la diversitat com una riquesa. Ho veuen com una amenaça per a la unitat del país. L’intercanvi cultural enriqueix. No he pogut aprendre l’alfabet tifinagh (alfabet amazic) a l’escola. Només l’àrab i el francès. El vaig aprendre pel meu compte. Al Marroc, l’homosexualitat és un tabú, molt més que un tabú, diria. Quan vaig arribar, no sabia ni que era una parella del mateix sexe. Per a mi, un país ha de ser laic, i les identitats culturals mai haurien de ser un problema. A Catalunya, també passa alguna cosa semblant. Un dia a Madrid, vaig dir “adéu” en lloc d’“adiós” i em van començar a dir de tot. Em van assenyalar i acusar de ser independentista i, en aquell moment, jo ni tan sols sabia què era el Procés. 

Deixant de banda l’antiracisme, t’interessen altres moviments socials?

Sí. Vull lluitar per trencar amb el feminisme blanc, vull un feminisme per a totes les dones, siguin trans, siguin musulmanes… Si el feminisme no és per a totes, no ens serveix. Sovint es cau en la figura del blanc. Els blancs tenen privilegi, i l’haurien d’utilitzar per ajudar les persones migrades. Però, a mi, no m’ha d’alliberar ningú.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el llibre 'En flames', de Naomi Klein, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies