Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Ingrid Guardiola “S’ha de reivindicar la possibilitat de desaparèixer de les xarxes socials”

Si algú té una mirada crítica, aquesta és Ingrid Guardiola (Girona, 1980). Doctora en humanitats per la Universitat Pompeu Fabra, professora associada de la Universitat de Barcelona i de la Universitat de Girona. Les imatges són el seu camp de batalla. Ha publicat un assaig esclaridor: ‘L’ull i la navalla‘. Advoca per una educació crítica de l’espectador per desvetllar-nos d’una innocència que no ens fa cap bé. Col·labora amb el CCCB i, entre altres projectes, coordina ‘Soy cámara‘, un laboratori de nous formats que reflexiona sobre els temes més urgents de la societat contemporània, posant èmfasi en com es produeixen les imatges. El 2018 es va estrenar com a realitzadora amb el docuassaig ‘Casa de ningú‘.

15/01/2019 | 19:06

Al teu llibre ‘L’ull i la navalla’ (Arcàdia, 2018) ens expliques que vivim en una situació de superàvit audiovisual. Sembla que hi estem tan ficats que no ens n’adonem…

El quid de la qüestió és no adonar-nos que vivim en un ecosistema mediàtic i que ens comuniquem amb els altres i amb nosaltres mateixos a través d’imatges. Ho hem anat assumint com un espai natural de comunicació de manera acrítica sense pensar què significava traslladar la conversa pública en aquest espai virtual. El desplaçament del món real, de l’àgora pública, cap a l’àgora virtual, l’hem fet d’una manera cega i irreflexiva. Això ens ha anat fent una mica més vulnerables, ja que aquesta comunicació té lloc a través d’empreses privades que utilitzen les nostres converses públiques per gestionar la seva economia de mercat i treure’n rèdit econòmic. El llibre convida a aprendre a comunicar-nos a través de les imatges i a saber què hem guanyat o perdut en aquest desplaçament.

Defenses que les imatges formen part del món. No són només representacions de la realitat, sinó que també poden transformar-la. 

Que els mitjans de comunicació produeixen fets al marge de la realitat –el que s’anomena ‘factual television’–  ens va quedar clar a finals dels noranta. El que no hem entès encara és que passa el mateix en espais en principi més informals com les xarxes socials, on sembla que tu tens un control de la teva producció d’imatges i de significats. Internet és un mitjà de propagació i, per tant, tu no només ets un productor unidireccional de missatges, sinó que acabes absorbint tots aquests missatges esponsoritzats que t’arriben de totes bandes. Això t’impedeix tenir un filtre selector o un principi de discriminació sobre quina informació és verídica i real i quina altra informació és pura demagògia o simplement comercial.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Les ‘fake news’ són una cosa nova: una manipulació diària amb comptagotes”

Últimament es parla molt de les ‘fake news’. La manipulació informativa és quelcom de nou? 

Les ‘fake news’ com a tals no sempre han existit. El que hi ha hagut és una certa construcció de la notícia. Un mateix fet pot explicar-se de moltes maneres i, en funció del pes ideològic de cada cadena de televisió, es posarà l’accent en un element o en un altre. Això farà que la percepció que tingui la gent de la notícia sigui radicalment diferent fins al punt que puguin semblar dues notícies diferents. El que ens van ensenyar els mitjans de comunicació és el pes i la importància del titular. Fins i tot dels peus de foto. Amb les ‘fake news’, en canvi, hi ha una evidència que el que es diu no és cert. Hi ha un salt important. Les ‘fake news’ busquen una reacció massiva de la gent. És com una espècie de manipulació diària amb comptagotes. De la mateixa manera que vivim en una economia financera on en un moment determinat es pot desplomar la borsa, l’opinió publica digital, que és global, pot desplomar-se o virar en un moment determinat. En aquest sentit, les ‘fake news’ sí que són una cosa nova perquè és un mitjà reactiu i no persuasiu.

Serien com els actius tòxics que van rebentar el mercat i van portar-nos a la crisi econòmica del 2008?

Sí, són com bombes atòmiques. En aquest sentit, el filòsof italià Paul Virilio va escriure el 1999 ‘La bomba informàtica‘.

Tornem a les imatges. Com es pot educar una mirada crítica?

Hem de saber llegir les imatges perquè siguin un element de comunicació i no d’incomunicació o de confusió generalitzada. Actualment, les imatges es donen en un context de postproducció que permet manipular i transformar-les. El mateix dispositiu mòbil té una sèrie de filtres que de moment són estètics però podrien ser moltes més coses. Per tant, el que hem de fer amb les imatges no és tant preguntar-nos si són veritat o mentida, sinó desxifrar què ens volen explicar del món en el qual vivim. Responent això, podem provar la manipulació.

No es fa prou crítica de les imatges?

Es fa molt poca teoria crítica al voltant de la imatge. El cineasta txec de la nova onada de cinema alemany Harun Farocki i el seu amic Hartmut Bitomsky volien crear una escola de la mirada. Cada vegada més en qualsevol acadèmia de lletres –no només de comunicació audiovisual– haurien d’ensenyar els estudiants a ser espectadors. Al final, les imatges en si no són res; el que és important és la mirada que s’hi projecta. Si deixem de mirar les imatges, aquestes no existeixen. Per tant, en com mirem hi ha la revolució autèntica. Si hi ha una mirada que és capaç de desgranar la intenció última del que tenim al davant, tot això que haurem guanyat.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Cal un periodisme lent per tenir una distància més crítica amb les coses”

I al món de la cultura i de l’acadèmia?

A l’acadèmia hi ha una fascinació cega per les imatges. La imatge fascina, és unitària, és immediata i no intervinguda. Per aquestes raons fascina més que un text. Però llavors preguntem-nos: per què aquesta imatge em fascina més que una altra? D’altra banda, la crítica no està gaire de moda; significa projectar un discurs negatiu sobre el món, quan en realitat el que fa és protegir-nos dels abusos de la raó. Jo diria que hem d’intentar ser menys positius, menys autosuperacionistes, i projectar aquest moment d’interrogació o de suspensió del judici. No ens hem de deixar portar per aquesta espècie de febrada comunicativa per no acabar sent més mal·leables en mans d’aquests espais tan saturats.

Però això és realment complicat…

El problema és que tothom vol ser el primer en tot i, a les xarxes, encara més. Tothom vol donar la primera resposta. En lloc d’esperar per oferir una visió més lenta, tothom vol ser el llest de la classe. Per exemple, en el periodisme d’investigació. Cal un periodisme més lent, que no sigui el de la primícia. El problema és si la primícia ho tinta tot.

Millor ser els últims de la classe!

Ser els últims de la classe està molt bé perquè et permet tenir aquesta distància més crítica amb les coses.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Abans, cada mitjà intentava dissimular el seu color polític. Ara, la convivència entre el ‘quart poder’ i la política és claríssima”

Quin consell donaries als nostres lectors per mirar-se d’una manera crítica les imatges? Quina és la pregunta que ens hem de fer?

Per saber que fa en mi una imatge, he de saber quina resposta emocional tinc davant d’aquesta imatge. Després, he de saber què representa aquesta imatge i saber quin mitjà me l’està anunciant. Això em donarà la pista de quin és el seu significat ocult. Abans, cada mitjà intentava dissimular una mica més el seu color polític. Ara, que la convivència entre el ‘quart poder’ i la política és claríssima, són molt importants mitjans independents com el vostre. Teniu les vostres preferències polítiques cadascú de vosaltres, però intenteu fer un periodisme al marge dels interessos polítics de cada partit.

A ‘L’ull i la navalla’ dius que la indústria cultural és com una espècie de mirall negre.

Podríem dir que indústria cultural són els mitjans de comunicació, el cinema i tot el que forma part de l’oci cultural. Els mitjans es troben a la primera fila de la indústria de l’entreteniment, i això és un mirall negre perquè es basa en l’espectacle. Molts mitjans han fet un viratge radical per atiar l’opinió pública: volen escalfar-la més que informar. Com deia el filòsof situacionista Guy Debord, l’espectacle és una inversió de vida perquè l’objectiu últim de l’espectacle és que no et moguis. És a dir: que no surtis al carrer, a la vida, que siguis fidel al programa o al periodista de torn. És un mirall negre perquè primer t’usurpa el teu temps de vida real i després t’ofereix una imatge de la realitat distorsionada. L’espectacular és allò que surt de la normalitat, dels marges, del gris i que és cridaner perquè és quelcom d’extraordinari, quan el que haurien de fer els mitjans és parlar-nos de la normalitat, de les coses que ens trobem en el nostre dia a dia. ‘La societat de l’espectacle‘, de Debord, comença de la manera següent: “Allà on regnen les condicions modernes de producció, tot el que era viscut directament s’allunya sota la forma d’una representació”. Hem de començar a viure les coses d’una manera més directa, més immediata.

Al llibre també parles del temps. Hem experimentat modificacions molt profundes en les nostres vides. Com afecten les xarxes socials la nostra manera d’entendre el temps?

Comença a haver-hi una alerta sobre el poder d’abducció de les xarxes socials perquè ens hem adonat que estem perdent massa temps allà dintre. També passa amb el consum de sèries. Existeix el concepte de ‘Binge-watching’, que significa ‘empatx de sèries’. Ievgueni Morózov deia que la revolució no era possible per culpa de la televisió per cable, perquè el que feia era oferir-nos de manera bulímica tots els continguts que volíem. Netflix i moltes plataformes de cinema en línia el que ens possibiliten, exagerant una mica, és tot el món audiovisual a la carta. Tot el temps que passem allà dintre és un temps que restem de la nostra experiència directa del món.

Doncs mira que són tot un referent per a molta gent…

Moltes d’aquestes sèries intenten passar la temperatura moral política i d’altres temes d’actualitat pel sedàs de la ficció i de les expectatives narratives. Llavors, quan sortim al carrer, no entenem res. No entenem com funciona la política. Com diria Flaubert, tenim la sensació que les sèries són una escola sentimental. Però, en realitat, com que tot hi està tan ficcionat, és molt difícil utilitzar-ho com una espècie d’enciclopèdia o com a espai d’educació social. Això no impedeix que es pugui utilitzar l’audiovisual precisament en aquest sentit. Penso, per exemple, en els programes que feia Rossellini per la televisió als anys seixanta que agafava períodes de la història i els escenificava des de la ficció. Hi ha molta gent que ha intentat fer de la televisió aquesta eina pedagògica que ens permet entendre millor la història de la humanitat i el nostre present. Però aquestes plataformes de consum en línia o les sèries no van en aquesta direcció, tot i haver-hi alguna excepció com David Simon amb ‘The Wire’ o ‘Generation Kill’.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Hem de traslladar el que s’ha construït a les xarxes socials al món físic: ja ha passat amb manifestacions com el 8 de març”

Tot és negatiu en aquestes plataformes audiovisuals digitals?

Malgrat tot el que he dit, hi ha un marge de llibertat molt ampli. Espais com Netflix, que són els qui inverteixen més en producció audiovisual, volen instaurar-se en un model de tipus ‘basar’ on puguis trobar-ho tot. Per exemple, la producció més independent o les crítiques més ferotges al sistema nord-americà. Però aquests productes queden absorbits enmig d’una allau de propostes més àmplia. No sé com acabarà tot plegat, però és evident que està canviant el model de producció audiovisual i el model de consum. De fet, les xarxes socials i les sèries tenen molt a veure, perquè sembla que mirem les coses per poder parlar-ne. Sense l’espai de les xarxes socials, la ‘telefília’, aquesta nova manera de mirar la ‘tele’, no existiria. És un pretext per, un cop més, posicionar-se socialment i fer de la teva opinió un atribut, un signe d’identitat.

Les xarxes ens connecten, però també ens atrapen, oi?

Les xarxes són imprescindibles per sobreviure en un món global com el nostre. De fet, vivim en una xarxa econòmica global. El que hem de fer és oposar unes xarxes de solidaritat a aquesta xarxa global, reforçant les xarxes socials físiques. La gent ha delegat els seus vincles socials a les xarxes socials 2.0. Hem d’intentar traslladar tot això que s’ha construït en el món virtual al món físic. Ja ha passat amb manifestacions com les del 8 de març i altres fets puntuals.

Però creus que encara passa massa poc?

El problema és quan el món virtual connectat es considera l’espai ideal. Per què la gent prefereix viure en aquests espais i no en el món real? Per una qüestió molt senzilla: ha canviat tant la forma d’entendre el treball o la família que cada vegada vivim en estructures més atomitzades. Cada vegada ens sentim més sols, més desprotegits, i això fa que trobar-nos físicament de vegades sigui complicat. En canvi, a les xarxes hi trobes una connexió immediata amb allò col·lectiu. Per tant, s’entén que la gent vulgui estar en el món digital perquè el món físic és complicat. Demana una implicació i una gestió del temps propi diferent de la immediatesa de la xarxa. També la xarxa té un component d’exposició pública que el que fa és cultivar el teu ego: situar-te com a individu d’una manera molt més clara que en el confús món real. Aquest punt narcisista tampoc s’ha d’oblidar. A les xarxes del món físic, el jo es dissol en pro de la col·lectivitat. I com es dissol el jo de l’espai virtual? És molt complicat perquè només existeixes si dius i mostres alguna cosa. Si no és com si fossis invisible. S’ha de reivindicar el poder de passar desapercebut, la possibilitat de desaparèixer o de no aparèixer tant a les xarxes socials.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“S’acosta un període molt interessant de reconquerir l’espai públic real i l’esfera pública virtual”

Al llibre ens parles del temps cronoscòpic. Què és i per què ens genera tanta ansietat?

De fet, si fa dos o tres dies que no entres a una determinada xarxa social, la mateixa xarxa et diu “mira, tot això és el que t’has perdut”, utilitzant la paraula “perdre” en un sentit molt emfàtic. Quan, en realitat, el que has guanyat és una mica de temps per a tu. Al final t’adones que aquesta idea de l”scroll’ infinit –l’acció de baixar per carregar nous continguts– és una realitat molt estàtica. Sembla que passen moltes coses alhora, però la informació que trobes d’un dia per l’altre varia mínimament. Però tot plegat genera unes expectatives en el teu cervell que fa que estiguis amatent.

En aquest context d’angoixa i d’ofec, on no hi ha espai per a l’emancipació… existeixen esquerdes?

Les xarxes són molt útils com a moment previ a la trobada física. Alhora, són molt importants perquè fa que les qüestions espacials i temporals no siguin una limitació, és a dir, que puguis parlar amb una comunitat més àmplia que la teva natural. Malgrat això, haurien de ser independents i no espais on tu ets un pretext per a la seva recol·lecció de dades. En aquest sentit, ara es parla molt de sobirania digital. Hi ha una lluita encetada aquí a Barcelona, per exemple, amb molta gent que hi està treballant fins i tot des de l’Ajuntament. S’acosta un període molt interessant de reconquerir l’espai públic real i l’esfera pública virtual.

Parlàvem abans que Internet és un abocador d’informació i d’imatges que mai seran vistes per ningú. En aquest context, al llibre parles del reciclatge d’imatges com a forma d’emancipació.

La història del reciclatge és molt antiga, des del ‘collage’ fins a l’últim ‘meme’. La història de l’audiovisual passa per les pràctiques apropiacionistes i de reciclatge. Però no totes aquestes pràctiques són emancipadores. Existeix un debat sobre els tipus de mescles i si aquestes són emancipadores. D’una banda, poden desmuntar la ideologia que s’hi troba dins. Però, d’altra banda, poden alimentar, com diria Baudrillard, el sistema de signes dominants. És un debat molt antic. S’ha d’aprendre a distingir quin gest i quina apropiació es fa per intentar treure aquestes imatges de la dictadura de l’actualitat i de la pressió comercial o bé si l’apropiacionisme és més només un gest estètic o comercial. Ara bé, què passa quan el marc legal penalitza aquest tipus d’obres? Ho podem veure amb la nova directiva europea a punt d’aprovar, que vol penalitzar l’obra derivada. Fins ara es penalitzava l’usuari i ara es farà a les grans empreses. Per exemple, si fas una mescla a YouTube, seran ells els qui en paguin les conseqüències. Per tant, no et deixaran penjar obres que no siguin originals. Això canviaria tota la història de l’apropiacionisme.

L’última pregunta. Al teu llibre hi ha una fotografia de dos turistes a la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona fent-se una foto davant d’una pintada “Tourist go home”. La ciutat ja és com una interfície més.

Sí, tot el món ho és. A mi el que m’interessa és entendre que allò virtual no és només el que passa a través de les pantalles, sinó totes aquelles situacions en què hi ha un règim de virtualitat simbòlica. Per exemple, tot allò que es fa seguint un model o una còpia d’alguna cosa preexistents: a la Xina, molts ‘resorts’ turístics estan fets a la manera de Cadaqués, de Venècia… El turisme i l’oci radical el que fan és dibuixar un món que està dissenyat només com si fos una còpia de coses que han existit prèviament. Per tant, és un món molt fantasmagòric, molt especulatiu. Aquesta manera de ser turista és una prova de com mirem el món. Amb una mirada extractivista i de catàleg. Una mirada que dibuixa un lloc des de la perspectiva més allunyada possible de l’habitabilitat. El turisme salvatge és tan cec respecte del que té al seu voltant que fins i tot una denúncia contra ells mateixos els sembla un bon motiu de postal prescindint del fet que allò té a veure amb un problema real del lloc on són en aquell moment. El turisme expulsa tot allò que és problemàtic: les fissures, el diàleg. El turista vol reconfirmar allò que ja sap amb antelació, dels llocs i de la seva gent.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Manual de desobediència civil'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació