Crític Cerca
Foto: ARITZ LOIOLA
Entrevistes

Irantzu Varela “Dir-li ‘home’ a una dona trans és inhumà”

La periodista Irantzu Varela (Portugalete, 1974) es defineix a les xarxes com a feminista basca i bollera. De fet, ha orientat la seva lluita política cap a aquestes dues causes. Coordinadora de la plataforma de creació i acció Faktoria Lila, col·laboradora en el programa En la frontera, del diari Público, i de la revista Pikara, és una de les cares més conegudes de l’Estat espanyol en la divulgació del feminisme. “Estic enrocada en l’optimisme”, diu quan parla de la lluita per l’alliberament de les dones, que considera “la més revolucionària i transformadora” de totes les que ha viscut. Després d’un 8-M que s’ha celebrat en un context marcat per la pandèmia de la Covid-19, reflexiona sobre els debats presents en el si del moviment: de la llei trans fins al “repte” d’incloure el discurs antiracista, passant per la presència del feminisme en els mitjans de comunicació, el “marc patriarcal” de les estructures de poder i la violència masclista.

09/03/2021 | 06:00

Comencem pel principi: d’on surt Irantzu Varela? Com és la teva família? On et vas criar?

Soc filla i neta de sardineres i de l’obrer d’una fàbrica que, a la vegada, era fill d’un paragüero, dels que anaven amb la bicicleta i l’harmònica pel carrer. Vaig néixer a Portugalete, la meva família materna és de la margen izquierda, però després ens vam mudar a Basauri, on treballava el meu aita. Això també era molt típic, anar allà on treballava el que es guanyava el pa. Vivíem a Calero, que és segurament el barri més obrer de tot el poble. Sempre dic que la consciència de classe la vaig adquirir a casa: el meu pare era sindicalista en una època especialment convulsa i activa políticament, als anys setanta i vuitanta a Euskal Herria. Imagina-t’ho.

El teu entorn estava bastant polititzat.

En general, el poble basc és un poble polititzat. Una gran majoria dels treballadors de les fàbriques tenien consciència política i de classe, i s’organitzaven en el sindicalisme. A mi em va tocar viure manifestacions, vagues, i veure la lluita obrera a casa. Recordo reunions en què es parlava dels problemes dels treballadors i també anar sobre les espatlles del meu aita a manis, de molt petitona, on es cantava “Obrero despedido, patrón colgado”. Això marca. No te n’adones fins que no ets més gran, però marca. Per això, quan em diuen que soc una burgesa, em fan riure.

Dius que ets de la margen izquierda. Què implica això?

És un concepte una mica local. Biscaia està travessada per la ria de Bilbao, que divideix la margen derecha, on hi ha Getxo, el municipi amb més treballadores de la llar de l’Estat espanyol, i a l’altre costat hi ha Barakaldo, Portugalete o Santurtzi, que formen part del cinturó industrial de Bilbao. Són ciutats que van anar creixent perquè és allà on es van situar les fàbriques, i va venir gent de diferents parts de l’Estat a treballar. Tenen una tradició de lluita obrera molt important. Aquí, ser margen izquierda és quasi una forma de ser, perquè està travessat pel fet de provenir d’una família migrada, per la consciència de classe, per la precarietat i per la violència econòmica. És la zona on va néixer el punk.

I tu també beus d’aquestes influències?

És que és complicat ser una persona basca amb consciència política i no tenir una espineta punk clavada. Ha format part de la nostra vida d’una manera molt natural. No sé tan sols si era gaire conscient del que era el punk, però hi era present. Anaves al tren i et trobaves amb els d’Eskorbuto, estaves de festa i hi havia un concert punk al lloc on eres. No feia falta perseguir-lo: era allà.

Foto: ARITZ LOIOLA

“El feminisme és tan incòmode que hi ha ‘senyoros’ d’esquerres que intenten desarticular-lo”

Qui et diu que ets una burgesa?

Doncs, a vegades, senyoros d’esquerres. El feminisme ara mateix resulta tan incòmode que hi ha intents de crítica, de desarticulació i de desmuntar-ne el discurs des de tot arreu. És un insult que mai em vaig imaginar que rebria, i l’he rebut. Algunes vegades, quan parles des d’una perspectiva feminista inclusiva, hi ha gent que ho confon amb coses liberals. No poden estar més equivocats. Jo tinc molt clar d’on vinc i d’on vaig treure la consciència de classe, així que no m’afecta que algú cregui que no la tinc.  

Llegia en una entrevista d’elDiario.es que vas anar a un col·legi de monges. Durant la teva primera socialització, el discurs feminista hi era present?

Això segurament té una explicació. Vaig néixer el 1974 i em van escolaritzar el 1979, en ple inici de la Transició. Moltes famílies del meu entorn, impulsades segurament per les mares, que tenien l’objectiu que les seves filles tinguessin una vida millor que la que elles havien tingut, van decidir posar-nos en col·legis de monges. L’alternativa eren les escoles nacionals: l’educació basca no existia, i la pública bevia directament del franquisme. Llavors, l’experiència que havien tingut les nostres mares en l’educació pública era tan terrible que van entendre que en una escola de monges tindríem una millor formació. Sembla una paradoxa inexplicable. Tu surts del col·legi de monges, però costa molt treure’l de dins. Ha estat al llarg de la vida que he trobat espais on exorcitzar-me. En tot cas, la raó crec que era aquesta: en aquell moment, ma mare no s’autodenominava feminista, però ja tenia clar que la seva filla havia de ser més lliure que ella, i que l’educació era una de les claus de la llibertat.

En aquella generació segurament el feminisme no sortia de la formació teòrica, sinó que s’expressava més en la pràctica quotidiana…

És que en aquella època, el feminisme –i això ho vaig viure jo també al principi– era quasi un títol. Autodenominar-se feminista ho feien les dones que tenien una certa formació sobre el feminisme en l’àmbit teòric. Llavors, potser els costava més denominar-se feministes, però ho eren en la pràctica, encara que algunes no s’articulessin políticament.

Quan comences a fer, del feminisme, una lluita política?

Suposo que de seguida que vaig posar-li nom. La inquietud i la sensació que alguna cosa no em quadrava era una cosa molt intuïtiva que tenia des de petita; però, quan vaig arribar a la universitat –que imagina’t el context: la uni al País Basc dels anys noranta, un lloc amb una vida política a vegades brutal, en tots els sentits–, vaig entrar en contacte amb grups que s’organitzaven al voltant del feminisme. Vaig començar a conèixer bibliografia, a devorar els quatre llibres clàssics que teníem a disposició llavors, i de seguida li vaig posar nom a la intuïció, que era una intuïció col·lectiva, i vaig entendre que això era una cosa que em travessava. Ha estat un procés llarg i no lineal: un recorregut construït a la meva manera, que és com acostumo a fer jo les coses. Si no, no em funcionen.

Al marge del moviment feminista, també has militat a Alternatiba, un dels partits de la coalició EH Bildu, i vas ser candidata al Senat per Biscaia en eleccions generals del 2015 i del 2016. Per què aquest salt a la política institucional?

Alternatiba és un partit que es va crear fa uns 12 anys, i jo hi vaig ser des dels primers congressos com a militant de base. La idea era muntar un partit anticapitalista, feminista i amb una agenda d’esquerres, perquè sentíem que hi havia un forat a l’esfera política. Llavors, es va incorporar a la coalició Bildu, i en les eleccions de fa cinc anys hi va haver un procés participatiu en el qual les assemblees dels pobles proposaven noms que se sotmetien a votació. Honestament, mai vaig pensar que m’escollirien, però resulta que sí. No era la primera vegada que em proposaven anar a una llista electoral, ni tampoc l’únic partit. De totes maneres, es va quedar només en una aventura interessant i divertida, perquè no vam sortir escollides.

Foto: ARITZ LOIOLA

“Un pensament que exclou col·lectius encara més vulnerables no és un pensament feminista”

La militància feminista és possible en els espais mixtos formats per homes i dones?

Crec que és necessària, perquè penso que és una manera d’aconseguir que hi hagi polítiques feministes i que hi hagi feminisme en l’hegemonia i a les estructures: als sindicats, als partits i a les institucions. Tanmateix, tinc claríssim que el feminisme és autònom, antisistema i contrapoder, i que, com a moviment, ha d’estar al marge de partits i sindicats. Per tant, les companyes que estan en càrrecs públics han d’entendre que, com a moviment, ens tenen al davant. És a dir, si tu estàs en una posició de poder en un sistema patriarcal, tindràs el moviment feminista, com a mínim, vigilant-te i assenyalant-te, i a vegades, protestant en contra teu. 

Tu t’autodenomines feminista radical i milites en el lesbofeminisme (que entén l’heterosexualitat com un règim polític i no com una orientació o opció sexual). Per què t’emmarques en aquests frames?

Militar en el lesbofeminisme potser és dir molt. De totes maneres, a mi em sembla que hi ha quelcom de polític en el fet de reivindicar una orientació sexual no heteronormativa, i ho dic sempre que puc perquè em sembla que construeix discurs. I després, sobre el feminisme radical, és que no em sembla que hi hagi cap alternativa. Quina seria: el feminisme superficial? Per mi, l’aportació de les autodenominades feministes radicals és clau quan van explicar que només amb polítiques no posaríem fi a la violència, sinó que havíem d’anar a l’arrel, a les construccions estructurals que expliquen les desigualtats. Així i tot, estic una mica cansada de les etiquetes: crec en un feminisme que fa cada vegada més profund el seu subjecte polític, no en un que fa cada cop més grupuscles. Crec en les identitats que aporten, no en les etiquetes que atomitzen.

Et preguntava pel corrent feminista radical perquè també és d’on beuen les que defensen postulats transexcloents. Què penses de les dones que s’identifiquen com a feministes radicals i que no conceben les dones trans com a dones?

Doncs que s’han ennuegat amb les fonts de les quals beuen. Hi ha gent amb comportaments opressors que busquen una intel·lectual, retallen un paràgraf i el fan servir per justificar els seus plantejaments de manera descontextualitzada. Una persona que anomena home una dona trans li està negant la seva identitat, i això voreja l’inhumà. Un pensament que exclou, margina, oprimeix i és violent amb col·lectius encara més vulnerables que nosaltres no és un pensament feminista. L’única explicació que hi trobo, i em temo que és l’única que hi ha, és que qui ho defensa vol mantenir els seus privilegis. I ara em preguntaran: quins privilegis? Doncs els de ser blanca, paia, cis –persones que s’identifiquen amb el gènere amb què han nascut–, i segurament, el de tenir prou cobertes les necessitats materials. Una feminista que està conscienciada sobre l’opressió, que entén què vol dir viure en un cos marcat per les violències, no pot veure com a enemigues persones que estan en situació de major opressió i de més violència brutal. Si en el que van escriure Kate Millett, Simone de Beauvoir o Monique Wittig, o en qualsevol de les feministes que hagin pogut llegir, hi troben raons per defensar el feminisme transexcloent, dos punts i obro cometes: “Ho han entès malament”; tanco cometes.

Què opines de les teories queer (que afirmen que l’orientació sexual i la identitat sexual o de gènere són el resultat d’una construcció social)? Són les que més s’oposen als plantejaments que exclouen les dones trans del feminisme?

Em sembla molt agosarat tenir una opinió molt definida, perquè és un cos teòric en producció contínua, amplíssim i molt complex. Tanmateix, hi ha dues coses que em semblen interessants i prometedores de les teories queer: d’una banda, el fet de posar en qüestió el binarisme de gènere i la idea de la separació entre sexe i gènere, entre el fet cultural i el fet natural. I, d’altra banda, em sembla molt subversiva la idea que les persones que ens trobem als marges i som cossos marginats per diferents opressions ens podem trobar per articular-nos i lluitar juntes. I, un cop més, la gent que diu que les teories queer són un cavall de Troia del neoliberalisme em sembla que no han entès res. Em sona a propaganda. Hi ha gent que, fins i tot, ho pronuncia malament: la doctrina qüer. Mare meva! Si no ho saps ni dir, no em creuré que te n’has llegit ni dues línies. Em semblen molt agosarades les interpretacions que es fan, que a vegades deixen clar que hi ha una ignorància que és a propòsit.

Foto: ARITZ LOIOLA

“El feminisme liberal no existeix: és un oxímoron”

Com veus la llei trans que està impulsant el Ministeri d’Igualtat del Govern espanyol?

Tinc clar que és una llei que està pensada perquè un col·lectiu especialment vulnerable comenci a tenir garantits els seus drets. Intenta una cosa tan bàsica com que les persones puguin tenir vides que es corresponguin amb la seva identitat, i, lògicament, no hi tinc res en contra. A més, les coses que planteja aquesta llei ja estan aprovades en molts països i en algunes comunitats autònomes i no ha passat res d’aquestes fantasies perverses amb les quals ens amenacen les persones transexcloents. Un home que cometi un delicte que pugui ser jutjat dins de la llei de violència de gènere no podrà autodeterminar-se com a dona per deslliurar-se’n. Hi ha coses que es diuen que són mentida. Són salvatjades que abans es deien de les lesbianes o quan es va aprovar el matrimoni igualitari. Llavors era homofòbia; això d’ara és transfòbia.

Defenses un feminisme interseccional, és a dir, que lluiti contra totes les formes d’opressió. “No es pot ser feminista i estar a favor del racisme o del gran sistema d’explotació que és el capitalisme”, deies en una entrevista. Anem a pams. Què penses de les dones que es reivindiquen com a feministes liberals?

Ho defensen dones que creuen que tot ho han aconseguit soles, i això és tenir molt poca perspectiva i ser molt injusta. Absolutament tots els drets que tenim tu, jo i totes, els han conquerit altres. Les liberals, que creuen que han aconseguit tot el que tenen amb el seu esforç, estan negant la lluita de totes les dones que han posat el cos perquè elles tinguin els drets que tenen. Llavors, crec que el feminisme liberal no existeix: és un oxímoron.

El feminisme hegemònic occidental no ha sabut o no ha volgut incloure el discurs antiracista o crític amb el colonialisme en el marc de les seves reivindicacions?

Hem fet feminisme blanc, i, quan ens ho han assenyalat, ens ha irritat tant que ens ha costat reconèixer-ho. De fet, jo penso que el repte del feminisme en aquest moment a l’Estat espanyol és fer feminisme antiracista i descolonial de veritat. És a dir: agenda política, espais d’articulació, mobilitzacions, propostes, maneres de funcionar, dinàmiques, tot antiracista i descolonial. Això encara no ho estem fent. És la nostra responsabilitat entendre que hem fet feminisme blanc per a blanques i paies. Canviar-ho implica moure’ns de primera fila, dels espais de decisió, fer un pas enrere, callar una mica i escoltar més, i moltes altres coses. Ho estem començant a aplicar a la nostra pràctica política, però cal autocrítica.

I no s’ha fet perquè això també implicaria revisar els privilegis de les dones blanques?

Sí, jo crec que sí. Històricament, la gent s’ha articulat per lluitar en contra de les opressions que ella mateixa encarna. Ens ha passat com els passa a alguns senyoros d’esquerres, que creuen que el feminisme despista la lluita de classes. Nosaltres, durant temps, hem pensat que l’opressió més important era la de gènere, i que, defensant els drets de les dones, estàvem defensant els drets de totes les dones igual. Vist en perspectiva, imagina’t l’error que és pensar que totes estem igual d’oprimides. És clar, llavors han vingut les companyes des del feminisme negre, antiracista i des d’espais d’articulació travessats per altres opressions i ens han dit: “Però de què aneu?”

És interessant el que deies relatiu al fet que hi ha autors que defensen que el feminisme divideix la classe obrera. Identifiquen aquesta lluita, com la lluita per l’alliberament sexual, com qüestions identitàries.

És que aquesta gent anomena “identitat” les opressions que no encarna. La que encarnes tu et sembla l’epicentre de la lluita, i les dels altres són “identitats”, a més, dit d’una manera despectiva. És una visió tan simplista que em costa pensar que hi hagi algú que es cregui intel·lectual defensant-la. No és el mateix la lluita obrera des d’un cos marcat com a home, blanc i heterosexual que com a qualsevol del que aquesta gent anomena “identitats” i que, en realitat, són opressions. Pocs barris obrers han trepitjat els qui defensen això, i ho dic en masculí a propòsit.

Foto: ARITZ LOIOLA

“Hem de vigilar que els mitjans no ens intentin traduir a un feminisme no incòmode”

Ahir vam viure un altre 8 de març. Com valores l’estat del moviment feminista?

Jo estic enrocada en l’optimisme des de fa anys.

Quina sort!

Sí, perquè veig que és el moviment revolucionari més present, més articulat i que més coses està aconseguint de tots els que jo he pogut presenciar en la meva vida. Sabíem que el que va passar el 8-M de 2018 complicaria la lluita, però vam començar sent quatre a les que ens miraven de reüll amb la nostra pancarta, i mira fins on hem arribat! Ens haurem de rearticular amb les noves formes de lluita i amb el fet d’haver-nos convertit en un moviment massiu, però jo veig que això no ho para ningú.

Per què complicarà la lluita?

Recordo ser a les escales de l’Ajuntament de Bilbao veient la manifestació del matí, que teníem por de ser poques perquè era no mixta, i trobar-me amb 35.000 cossos, vestides totes de negre cantant la cançó “A la huelga cien, a la huelga mil”. I jo pensava: “Mare meva, ara què farem amb totes aquestes dones?”. Perquè, en molt pocs anys, hem passat de ser un moviment minoritari i articulat en espais que havíem construït des del moviment autònom a entrar en l’hegemonia. I l’hegemonia intentarà captar-te, instrumentalitzar-te, manipular-te i apropiar-te. Tanmateix, crec que estem sent capaces de mantenir la lluita feminista autònoma, assembleària, antiracista, anticapitalista i antisistema.

La Delegació del Govern espanyol a Madrid va prohibir les manifestacions. Creus que ha comprat el relat de la ultradreta, que l’any passat va culpar el feminisme de la primera onada de la Covid?

No és que l’hagi comprat: és que ja el tenien. El marc patriarcal i la por de la lluita feminista el tenen tots els poders. És la primera manifestació en un any que els preocupa i els molesta. De cures a la salut ens parlaran a nosaltres, que les hem inventat i exercit al llarg de la història! Això no té a veure amb la salut, sinó amb la por del feminisme com a moviment autònom articulat.

Els mitjans de comunicació han absorbit el discurs feminista?

Jo, que també soc periodista, crec que el paper dels mitjans de comunicació és clau en la construcció de la societat. Les dones feministes que es barallen cada dia en les seves redaccions estan aconseguint incloure aquest discurs als mitjans, i això és molt valuós, però hem de vigilar que els mitjans i la cultura popular no ens intentin traduir a un feminisme no incòmode. Va haver-hi un temps que pensava que ens obririen les portes de l’hegemonia, i ara m’adono que això s’ha de batallar. Però bé, sento que cada vegada hi som més presents, i haurem de defensar el fet de ser-hi amb un discurs radical, profund i transformador.

Radical, transformador… i també és important que sigui fàcilment digerible? Perquè potser el discurs teòric no arriba a totes les esferes de la societat. En els espais on tu participes fa la sensació que justament intentes explicar conceptes complexos de manera que siguin comprensibles per a tothom. Aquesta és una de les funcions que hem de fer des dels mitjans?

Una feminista gitana em va donar un terme que m’encanta per descriure el que fem moltes que intentem fer divulgació feminista, que és “parlar en fàcil”.

M’encanta el concepte. Era just això el que volia dir.

Penso que és imprescindible la tasca de les teòriques. Les que venen d’un treball més intel·lectual, que molts cops parlen de qüestions complexes i abstractes, han de ser rigoroses; però, des de fa alguns anys, hem entès que també cal fer divulgació feminista per a la gent que no té el temps, les ganes, les capacitats o les eines per llegir-se un assaig complex. A més, crec que els mitjans de comunicació agraeixen que “parlem en fàcil” sense que això impliqui rebaixar el contingut: es pot parlar d’una manera molt radical, profunda i transformadora en termes senzills i comprensibles. Totes tenim el nostre paper.

Foto: ARITZ LOIOLA

“La violència contra les dones sempre ha estat exemplaritzant”

També hi ha hagut una evolució als mitjans, i un eixamplament d’allò que s’entenia per violència masclista. La violència sexual, per exemple, també ha entrat a l’agenda mediàtica en forma de denúncia quan abans, potser, es naturalitzava o es minimitzava molt més.

El moviment feminista ha construït el marc teòric sobre la violència masclista: primer, hem canviat la idea de crim passional per la d’assassinat; després, hem aconseguit que s’entengui que el que passa en el marc domèstic és una qüestió pública i, a l’últim, hem estat capaces d’explicar la violència masclista en totes les seves formes. En la majoria dels mitjans hi hem trobat receptivitat, i, en aquest moment, els que no entenen la violència masclista com quelcom d’estructural i segueixen parlant de casos aïllats ho fan per una decisió política. Sento que, amb el cas de La Manada, hi ha un punt d’inflexió. Amb la manera com van abordar el cas Alcàsser, els mitjans van contribuir a crear terror sexual, i això també té a veure amb com era la societat en aquella època. En canvi, ara, per parlar de La Manada, es convidaven juristes feministes, advocades feministes, s’intentava explicar la diferència entre agressió i abús… És a dir, en lloc de generar un relat per al terror, s’ha generat un relat per a la indignació. Crec que moltes coses s’estan fent bé.

Les feministes a vegades utilitzen etiquetes com “És una guerra” o “terrorisme masclista”. És correcte aquest marc?

Doncs jo algunes d’aquestes coses les he fet servir molt. Em vaig inspirar en un article del moviment feminista basc, que deia que anomenem pau l’època en què els homes no es maten massivament entre ells, però hem naturalitzat que a nosaltres se’ns violi, se’ns agredeixi i se’ns mati, i que la meitat de la població convisqui diàriament amb la por. Llavors, com deia Simone de Beauvoir, tota opressió genera un estat de guerra. I, per mi, anomenar pau una situació d’opressió i de violència constant sobre, com a mínim, la meitat de la població, em sembla fer servir malament la paraula pau, no la paraula guerra.

En relació amb aquesta naturalització de la violència masclista, deies en una entrevista que la manera de confrontar-la era “amb més feminisme i trencant amb la normalització”. Què penses de l’autodefensa feminista?

Que és imprescindible. Quan el sistema no ens protegeix, quan és violent contra nosaltres, ens hem d’organitzar per protegir-nos. Fixa’t que és autodefensa feminista; ningú parla d’atac. Hem d’aprofundir més en aquesta idea, no només contra la violència directa, sinó contra totes les formes de violència. Com diu Virginie Despentes, som l’únic moviment revolucionari que no ha matat ningú i mira que fa segles que lluitem i que som en tots els racons del planeta. Si ens diuen que som violentes, és propaganda.

Tu, així com moltes dones que tenen presència pública, has patit insults, atacs i agressions pel fet de plantejar el que planteges. Quina lectura fas de l’assetjament que patiu les dones amb visibilitat pública?

Crec que la violència contra les dones sempre ha estat exemplaritzant. L’inquisidor, com explica Silvia Federici, n’ha de matar unes quantes per educar-nos a totes. És un intent de fer-nos callar. Hem d’estar una mica pendents que no ens toqui a algunes posar el cos massa, perquè jo no tinc ni més escuts, ni més valentia, ni més força que cap altra. Cap de nosaltres en té, i no hem de construir heroïnes, sinó que hem d’organitzar-nos de manera col·lectiva per protegir-nos i cuidar-nos. Així farem que no ens facin callar, ni a les que tenim visibilitat, ni a les que fan el treball i la lluita d’una manera menys visible però igual de potent. Quan em pregunten com ho suporto, jo responc: “Perquè em sosteniu”.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies