Crític Cerca
Entrevistes

Irati Mogollón “Les comunitats de gent gran seran el darrer bastió davant l’abús”

“Com serà la nostra vida quan arribem a la jubilació? Amb qui viurem? Com serà el meu benestar corporal i emocional? Qui cuidarà de mi quan ho necessiti?”. Amb aquestes i altres preguntes arrenca el llibre ‘Arquitecturas del cuidado. Hacia un envejecimiento activista‘ (Icària, 2019) de la sociòloga Irati Mogollón Garcia i l’arquitecta Ana Fernández Cubero. Les autores ens donen una visió de com és envellir en el segle XXI i de com podria ser si es repliquessin les experiències d’habitatge cooperatiu sènior que han investigat. Per a Irati Mogollón, les persones grans poden ser un “exemple d’anticapitalisme i antipatriarcat”, en tant que ja no es troben condicionades per la lògica productivista ni per les exigències del capacitisme. D’això se’n diu empoderament o, en paraules de la mateixa Irati, “morir derrapant”.

27/11/2020 | 06:00

Irati Mogollón Garcia i Ana Fernández Cubero asseguren que viure en comunitat la vellesa és possible i la mostra és el creixent interès que està despertant aquest model d’habitatge i altres pràctiques on es col·lectivitzen les cures. A través de la comunitat, les persones grans tenen la capacitat de decidir sobre les seves vides i fer front als abusos que sovint pateixen o a la soledat no desitjada. De fet, vivim en societats cada vegada més envellides, i el llibre de les autores ens recorda que les que arriben a edats més avançades són, fonamentalment, dones. “Les dones grans exemplifiquen aquests cossos als marges de l’organització social en ser vulnerables, no productius” en el marc del “sistema capitalista heteropatriarcal”.

Per a Irati Mogollón, a qui CRÍTIC ha entrevistat, “les comunitats de gent gran seran el darrer bastió davant l’abús”. Espais d’autogestió, suport mutu, convivència i empoderament on, en paraules de la Irati, “morir derrapant”.

Més de 6.700 persones han mort a les residències de gent gran com a conseqüència de la Covid-19 a Catalunya, gairebé la meitat del total. L’habitatge cooperatiu per a persones grans pot ser una alternativa a l’actual model de les residències geriàtriques? Per què hauríem d’apostar per aquest model?

Sí que és una alternativa viable. L’envelliment no és un període curt i homogeni, té moltes fases. Durant la primera, entre els 55 i 65, tenim molta autonomia vital i relacional, estem més interpel·lats per la necessitat de ser productives, encara tenim generacions per sobre de la nostra que hem de cuidar. Després hi ha una altra fase en la qual prenem consciència de forma dramàtica de les nostres corporalitats. És quan el cos es posa a sobre de la taula i afrontem les nostres vulnerabilitats. A partir dels 85 ja comencem a preocupar-nos de veritat i comencen les dependències més severes. Hi sol haver un detonant, hi ha una situació traumàtica a partir de la qual comença el declivi o hi ha una presa de consciència de la situació. Des de la urgència es prenen decisions i nosaltres ja no formem part d’aquesta presa de decisions. Existeix una infantilització de la gent gran per la situació de vulnerabilitat que viuen, així que altres persones decidiran per nosaltres.

“Hi ha una gran diferència entre cuidar i atendre. Hi ha molta gent que està atesa, però no està cuidada”

I en quin moment de la nostra vida ens hauríem de plantejar apostar per aquest model?

És important disposar d’un període de reflexió i adaptació per formar part d’un projecte. Quan nosaltres facilitem projectes, un dels problemes tenen a veure amb que les persones arriben tard per algunes decisions. Cal formar-se en temes de cures. Hi ha d’haver un període d’adaptació i de presa de decisions col·lectives. Les residències geriàtriques estan pensades per apagar focs. Es troben amb situacions de contenció social molt dures. Nosaltres plantegem que aquest tipus d’alternatives es poden plantejar, però com a enfocament de prevenció als 55 o 65 anys, perquè hi hagi marge per a un treball previ. Trabensol, referent estatal d’habitatge cooperatiu sènior, portava 45 anys treballant el model abans de posar-lo en pràctica.

Al vostre llibre parleu de l’enfocament de les cures en contraposició a l’enfocament sociosanitari de la vellesa que predomina avui en dia. Ens expliques quina és la diferència?

Hi ha una gran diferència entre cuidar i atendre. A les residències geriàtriques, amb l’enfocament sociosanitari, es mira que estiguis atès: et curen les ferides, s’asseguren que estiguis net i polit i, a estones, t’entretenen. Vénen animadors socials i et parlen en diminutiu, com si fossis un nen o una nena. L’objectiu és mantenir la vida el màxim temps possible, tant hi fa com. Hi ha molta gent que està atesa, però no està cuidada. Les cures impliquen atendre des del més bàsic fins al més espiritual. I per això s’han de generar hàbitats i espais de vida que contemplin aquestes maneres de cuidar, inclosos espais per a la presa de decisions. A més, que tinguem protocolaritzades les cures no és suficient. Cuidar té altres ritmes i requereix un altre tipus de relacions.

Assemblea de les persones promotores del projecte Walden XXI / SOSTRE CÍVIC

“Pensem que la solució als problemes sempre passa per més productivitat, més reunions, i de vegades cal decréixer”

En el marc de la cooperativa d’habitatge Sostre Cívic, tenim l’experiència del projecte d’habitatge cooperatiu sènior, Walden XXI. El grup de persones promotores es plantegen reptes com millorar la qualitat de vida, afrontar la soledat no desitjada, o mantenir un equilibri entre la privacitat i els espais comuns. Des de la teva experiència acompanyant o estudiant projectes d’aquest tipus, quines consideres que són les claus perquè tirin endavant amb èxit?

La comunitat s’idealitza com un espai de pau i harmonia, i no es parla dels draps bruts. Així no els estem humanitzant, perquè l’ésser humà és de per si imperfecte, i així tal qual som fantàstics. Seguim les fases de l’amor romàntic, passant per les fases de l’enamorament i el desamor. I el desamor és clau per veure la realitat a la qual ens enfrontem. Cal saber detectar i treballar la decepció des de la cura i l’afecte. Cal ser capaç de veure-la, parlar-la i abraçar-la. Segon, cal començar a desconstruir la imatge super guai que vam mostrar en un primer moment. Perquè som tots i totes molt ‘progres’ i molt guais, però hem de veure què hi ha al darrere, els matisos i contradiccions. Cal treballar la malaltia i parlar-ne des de l’humor i no des de la por. També és clau que el grup de suport sigui entre iguals. I quan ja passin a l’etapa de la convivència, que es relaxin. Passar a la fase de conviure i de l’oci. Som tan productivistes i estem tan centrats en les assemblees i els informes que quan toca parar i passar a l’oci i al gaudi ens costa relaxar-nos. Pensem que la solució als problemes sempre passa per més productivitat, més reunions, i de vegades cal decréixer.

Fins a quin punt es poden assumir col·lectivament les cures?

Les cures es col·lectivitzen fins al punt que decideixi el col·lectiu. Aquest estableix les línies vermelles. En un projecte que analitzem d’Alemanya al principi eren molt reticents als homes solters amb criatures, perquè per experiència els homes es volien treure de sobre les cures de les seves criatures amb l’excusa de col·lectivitzar-les. O també hi ha gent molt solitària que ve a fer amics als projectes. Però la cosa va de veïnat, no de xarxa íntima. Hi ha molts temes que cal parlar a força d’estar, i no només en la convivència, sinó també abans.

Irati Mogollón en una conferència al País Basc el 2016 / BEGIRADA ELKARTEA

Als moviments socials s’haurien de fer tallers per a parlar de la vulnerabilitat i la vellesa des de la perspectiva de les cures

Al Nord d’Europa existeix una trajectòria de models d’habitatge col·laboratius més arrelada. Després d’estudiar aquestes experiències, quins beneficis destacaries de l’habitatge col·laboratiu per a les persones grans?

Són molts els beneficis. Un cuidar-nos comunitari. Una activitat vital i continuada amb uns objectius de vida que et fa la sensació que la teva vida no ha acabat. En definitiva, la idea que continues aportant. Molt important, fer front a la solitud no desitjada, prevenir-la i prevenir les malalties que aquesta acompanya, també cardiovasculars. Pot ajudar a un empoderament gran, i a posar límits al que t’envolta: el mercat capitalista, la família… Els més grans solen ser un recurs de cures i econòmic. Posar fre als maltractaments i al xantatge emocional, una cosa que està superpresent en la vellesa. La possibilitat de generar noves famílies. Una mort digna és morir derrapant, no morir pansida.

Formar part d’un projecte d’habitatge cooperatiu encara requereix una inversió inicial que no està a l’abast de tothom. Com podem fer que aquest model sigui assequible ? A Catalunya, per exemple, el 60% de les pensions són per sota dels 1.000 euros.

Estem en una situació de crisi social i econòmica on hi ha escassetat de recursos i les administracions estan col·lapsades. Així que cal treballar molt l’autogestió. Cal transformar els centres de dia perquè siguin espais de participació real, on hi hagi oci, tallers i assessoria per a les persones grans. Transformar les infraestructures i deixar de generar aparcadors de persones grans que els infantilitzen. Als moviments socials també s’haurien de donar tallers i generar nous espais i fòrums per a parlar de la vulnerabilitat i la vellesa des de la perspectiva de les cures. Dins dels habitatges cooperatius també cal fer aquests debats, perquè no hem de donar per fet que en projectes es fan les coses bé perquè sí. També es reprodueixen rols i cal generar relacions entre iguals.

Al vostre llibre feu referència a un “enaltiment d’una falsa autonomia” en contraposició als valors d’una vida en comunitat. La veritable fortalesa humana és acceptar que, en el fons, depenem els uns dels altres?

Per a mi una de les claus és quan, en un projecte, s’ajunten persones de diverses generacions. La raó que hi ha al darrere són moltes necessitats trobades. Primer de tot, el pitjor que es pot fer és entrar sense treballar-se. Abans d’entrar en un habitatge col·laboratiu caldria fer tallers de deconstrucció masculina, de classe i racial. A més, no cal anar-se’n a viure a un habitatge col·laboratiu per tenir un espai de cures mutu. Existeixen altres fórmules, xarxes socials o espais de trobada. És traumàtic envellir, però perquè és un tema que no es treballa prèviament. Una cooperativa d’Estocolm van parlar i recollir la forma de mort digna de cadascú. Un d’ells va deixar clar que no volia estar lligat a una màquina i que, donat el cas, el desconnectessin. Però va arribar el moment, i la família, que era cristiana, sí que volia mantenir-lo amb vida connectat a una màquina. Aleshores es va presentar tota la comunitat amb la seva voluntat i van dir que no ho permetrien. Per això és important generar comunitats entre iguals, perquè seran el darrer bastió davant l’abús.

Irati Mogollón, Izaskun Landaida (directora d'Emakunde, l'Institut Basc de la Dona) i Ana Fernandez, en la presentació d'un informe / EMAKUNDE

“En l’envelliment poses el cos al centre, i això vol dir parlar de qui vull que em netegi el cul”

L’expressió que utilitzeu, “arquitectures de les cures”, va més enllà d’un model concret d’habitatge.

Nosaltres parlem d’arquitectures de les cures per incloure totes les estratègies possibles a l’hora d’afrontar la vellesa i l’apoderament de la gent gran. En l’envelliment poses el cos al centre, i això vol dir parlar de qui vull que em netegi el cul. Les reformes i adaptacions als habitatges són l’excusa, al final es tracta d’un canvi de les cures en l’envelliment.

Cal revisar la forma de mirar la vellesa i, de pas, la vulnerabilitat? Què heu après als tallers que doneu d’empoderament per a persones grans?

Una de les raons per les quals treballo en tallers d’empoderament a persones grans és perquè són l’exemple més clar d’anticapitalisme i antipatriarcat sense que elles se n’adonin. Ja no estan en la lògica productivista, així que posen en escac a la societat de l’ocupació, del capacitisme, perquè ja no poden seguir aquests ritmes. És un moment de la vida en el que fas les paus amb el teu passat i el present per encarar el futur, i això fa que no et centris en el judici continu d’allò que t’envolta. És increïble com la necessitat uneix, encara que ideològicament no estiguis d’acord amb els altres. I això no es dóna en altres col·lectius. Perquè des de la necessitat imperiosa et pots posar al lloc de l’altre i empatitzar de veritat. I això, per a mi, és un aprenentatge brutal. És tant bonic com revolucionari.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota anual, rebreu el dossier monogràfic núm. 7, 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies