05/09/2017 | 22:43
Vas néixer en ple franquisme, una dècada després de la societat que relata ‘Pa negre’. De quina manera t’ha marcat la dictadura?
El franquisme m’ha condicionat moltíssim. La repressió a tots els nivells era insuportable i, si no ho hagués viscut, la meva vida hauria estat diferent. El meu pare, Ermengol Passola, va dedicar tota la seva vida a lluitar contra el règim des de la cultura, i per a mi això va ser molt natural. Era una persona apassionada, d’una gran perseverança i amb una gran capacitat de creació. Allò que creia que es podia fer ho feia. Diuen que soc una fotocòpia d’ell, però també m’assemblo molt a la mare. Ella era molt racional, ens obligava a raonar, i a mi m’agrada fer servir el raonament per convèncer, per entendre els altres. La meva mare era el seny, i el meu pare, la rauxa.
Aquesta rauxa potser va portar el teu pare a ser un dels impulsors més importants de la Nova Cançó i un dels primers activistes de la resistència cultural antifranquista. Com vas viure tota aquella agitació cultural?
Va ser bestial. A casa hi havia molta efervescència i es vivia un ambient cultural molt fort: els cantautors hi entraven i en sortien; anàvem a tots els recitals; el meu pare venia amb nous discos i a vegades ens deia, als set germans que som, que l’ajudéssim a enfundar nous àlbums. La cultura era una defensa. Encara recordo el ciclostil clandestí del meu pare, que permanentment imprimia ‘octavetes’ i anàvem amb ell a repartir-les per les botigues. A més, a casa hi havia molts llibres i es compraven edicions dels grans clàssics catalans. És on em vaig formar com a lectora compulsiva, a banda de beure de la permanent agitació política a través de la cançó.
“No hi ha país sense un referent audiovisual potent, i a Catalunya no el tenim”
Entenc que el compromís ideològic que t’acompanya en tota la teva carrera és herència del teu pare.
Tot el que vaig viure a casa ha generat que no sigui gens escèptica amb la política: crec que sempre aconsegueix resultats. Del meu pare i de tota la gent de la cançó que l’envoltava vaig aprendre que la lluita dóna fruits espectaculars. En aquella època es van aconseguir moltes coses, amb el buit enorme que hi havia en el panorama cultural català. I tot plegat m’ha fet creure en el gran poder de la societat civil per canviar les coses i en la lluita a través de la cultura com a eina de canvi. Tot això, forçosament, ha configurat el meu caràcter i el dels meus germans.
De quina manera?
Doncs a pensar que tot el que fas serveix per canviar les coses i que la cultura exerceix d’ascensor social per als que venen de fora. El meu pare sempre deia una cosa, i crec que té tota la raó: pensar en col·lectiu és millor que en individual i molt més gratificant. Els grans moments de la meva vida responen a moments en què he compartit coses amb un objectiu. Per això, quan veig persones obsessionades per l’ego, penso que no seran felices, perquè treballar en col·lectiu és fantàstic.
Una altra constant en les pel·lícules que produeixes és la història. I això prové del teu passat d’historiadora.
Vaig dubtar molt entre estudiar història o literatura. Jo ja llegia molt a casa i el que volia a la universitat eren bons professors, que m’estimulessin. En aquell moment, a l’Autònoma, hi havia el més brillant de la historiografia catalana com a docent. Termes, Balcells, Borja de Riquer, Fontana…; tots van ser professors meus, i anar a aquestes classes va ser fantàstic.
Però per què tanta història a les teves pel·lícules?
Perquè no hem pogut explicar-la. Em diuen que sempre faig el mateix tema, la Guerra Civil, però és que crec que va ser importantíssima. Allà es van dirimir els grans idealismes del segle XX; ens la jugàvem dins del feixisme europeu, i no la vam poder estudiar. En buscar els temes de les pel·lícules que produeixo, m’enganxen aquells que crec que s’han d’explicar més i que s’han de narrar de manera diferent, per la via de les emocions, més que per les dades fredes. Crec que, d’alguna manera, és el que el meu pare devia fer amb la cançó a la seva època.
Catalunya necessita cinema per donar relat a la seva història?
No hi ha país sense un referent audiovisual potent, i no el tenim. Existeixen un teatre, uns mitjans de comunicació, una literatura i un sector musical més o menys normalitzats, però en cinema estem molt per sota del que és normal. I ja no diguem del cinema rodat en la pròpia llengua. Tenim talent i creativitat. Hem fet un Estat paral·lel des de la cultura durant els segles que no hem tingut un Estat que ha esdevingut l’escapatòria durant el franquisme. La societat civil ha trobat una manera d’expressar la seva insatisfacció per la manca de poder polític a través de la cultura, i s’ha demostrat que podem excel·lir en totes les arts.
Abans de fer cinema, vas ser actriu de teatre amb qui acabarien conformant Dagoll Dagom. No et van seduir prou els escenaris?
Amb aquest grup vam fer ‘Les troianes’, un text d’Eurípides dirigit per Joan Lluís Bozzo. Jo ho compaginava amb els estudis d’història, però em van demanar dedicació exclusiva i vaig triar la universitat. Malgrat això, del món del teatre sempre m’ha interessat veure com els actors comuniquen emocions. Per aquest motiu, quan vaig tenir una mica de diners, vaig fer un curs de direcció d’actors als Estats Units.
“Joan Sales (‘Incerta glòria’) era catalanista, compromès socialment i home d’ordre, que no vol dir feixista”
I quan fas el salt cap a l’audiovisual?
Un cop acabada la carrera, vaig començar a fer classes a la Universitat de Vic i una manera de fer viva la història era agafar un personatge històric i fer-lo dialogar amb un altre. Els alumnes havien de representar el paper i jo els gravava en vídeo. Per aprendre a enregistrar, em vaig matricular en un curs d’introducció al llenguatge audiovisual a l’Institut del Teatre i amb companys d’allà vam acabar creant una productora. Així doncs, a través de la història vaig entrar a la imatge per acabar fent història amb les meves pel·lícules.
És a dir, en una frase teva, “el cinema fa possible convertir la història en realitat”.
El cine et permet que la història torni a tenir carn i ossos i, en aquest sentit, he viscut moments molt emocionants. Recordo amb ‘Pa negre’ que vam engegar una fàbrica tèxtil al costat del riu, a Manlleu. Els nens vestits d’època fent anar les filadores, el cotó volant, el soroll de les màquines… La família de la meva mare era de la plana de Vic i en aquell moment vaig entendre allò que els meus avantpassats havien viscut. He estat molt feliç recreant moments històrics. Però sempre dic que, si algun dia resolem la situació política, m’encantaria produir una comèdia romàntica.
També t’has atrevit amb el cinema animat. És el primer film que produeixes, ‘Despertaferro’ (1990). Com va caure a les teves mans aquesta aposta arriscada?
Em van portar el guió i vaig veure que fer-la amb personatges reals valia molts diners i no funcionaria. En aquella època hi havia un món espectacular d’il·lustradors a Barcelona i vaig pensar que podíem fer una pel·lícula d’animació. El que em va interessar més era el viatge pel Mediterrani del nen protagonista amb el drac del parc Güell, que feien un recorregut per la història fins als almogàvers. I és que els conflictes del Mediterrani sempre m’han marcat molt. I tot està molt connectat perquè encara soc la presidenta de l’Associació de Productors del Mediterrani i organitzem un mercat d’intercanvi audiovisual, que ja fa 16 anys que dura.
Aquest Mediterrani inspira també el nom de la teva productora, Massa d’Or. Per què aquesta elecció?
M’agrada molt el mar. Durant 38 anys vam anar amb el meu marit cada estiu a Cadaqués. Anàvem a pescar i hi ha una illa que es diu Massa d’Or, que és per on surt el sol a la Península. Quan vaig haver de buscar nom per a la productora, en època de la Barcelona olímpica, vaig pensar que era molt metafòric perquè, políticament parlant, vull que surti el sol a tota la Península, no només a Catalunya. I li vaig posar un nom estrany però que simbolitza molt perquè és com ‘l’illa que brilla al mar com un raig d’oli’, el text de ‘Les troianes’, d’Eurípides, que vaig representar de jove.
“Crec en les quotes per donar oportunitats a les dones en una situació d’igualtat de condicions curriculars”
Les teves pel·lícules també amaguen una altra passió, la literatura. I n’hi ha molts exemples: ‘El pianista’, ‘El mar’ o ‘Pa negre’. Totes són adaptacions literàries.
Cada vegada que llegeixo una novel·la ho faig en clau de guió cinematogràfic. I sempre trio llibres que es puguin convertir en pel·lícula, que tinguin un interès col·lectiu, perquè, quan una cosa és bona i té interès, malgrat que sigui local, funciona a tot el món.
Un d’aquests llibres que han funcionat com a producció és ‘Incerta glòria’, que ha catapultat el seu autor controvertit, Joan Sales. Hi ha veus que l’han volgut desmitificar titllant-lo de parafeixista i ultracatòlic.
Quines bajanades! El Sales va lluitar contra el feixisme, es va haver d’exiliar en un exili duríssim i, quan en va tornar, va editar les millors novel·les de la literatura clàssica, com la Rodoreda. Era catalanista, molt compromès socialment i un home d’ordre, que no vol dir feixista. I sí, era catòlic, però en aquella època no significava res. Les reunions de l’Assemblea de Catalunya les celebràvem a l’església.
Què és el que més t’agrada de la teva feina?
Aquesta capacitat infinita de crear. M’encanta discutir hores i hores sobre psicologia del personatge, sobre estructures. També documentar-me molt, perquè em ve de gust. Un moment molt màgic és l’estrena, quan dones la pel·lícula a tothom i ja no és nostra. Però sense equip no soc res; és formidable. Sempre dic que em sento totpoderosa perquè d’una idea que pots escriure en un tovalló, fins que fas una pel·lícula, darrere hi ha un equip que s’ha hagut de posar d’acord perquè allò funcioni. Has d’encomanar aquesta passió perquè tothom se senti creador.
I solen ser directors poc comercials. Entre ells, l’Agustí Villaronga (‘El mar’, ‘Pa negre’, ‘Incerta glòria’), que sempre diu que el vas treure del pou. Com fas aquesta tria?
Conec molt bé el mitjà. Quan vaig veure el Villaronga, em vaig dir “aquest és el bo”, com em va passar amb el Jesús Garay, el Joaquim Jordà… Trio sempre gent que em superi i amb qui puguem discutir molt i enriquir-nos mútuament. Durant el rodatge soc molt respectuosa amb les decisions del director i en el muntatge sí que prenc decisions més artístiques que tècniques, perquè és on es reescriu el guió. Jo em considero una productora-autora: crec que el motor artístic és tan important com l’empresarial i després trio directors en què crec molt. Ara bé, moltes vegades la gent creu que soc la directora, no la productora de les pel·lícules. Sempre penso que, si soc mediàtica, és perquè han funcionat bé.
“A ‘L’endemà’ la independència era un escenari ideal, però els conflictes per arribar-hi no es van amagar mai”
Productora mediàtica en un món d’homes. Ha estat una doble lluita?
I tant. He patit moltes situacions de discriminació, però les he esquivat i he acabat fent sempre el que he volgut. He tingut èxit gràcies al meu equip, però m’ha costat molt; he trigat molts anys. A vegades penso que, si hagués estat un home, hauria estat diferent. Quan ets dona, el reconeixement arriba molt tard; has de demostrar constantment al món que ets la millor, i no hi ha cosa que m’hagi irritat més en la vida que haver estat manada per un home inútil que fa veure que en sap. Per això crec en les quotes, una cosa tan senzilla com donar oportunitats a les dones en una situació d’igualtat de condicions curriculars de manera transitòria, fins que s’equilibri tot. I fer-ho igualment en aquelles professions en què la presència masculina és minoritària, com passa a les escoles bressol. Si no es fa, el model es reprodueix malament.
Prefereixes ser productora o cineasta?
Ser productora m’encanta, més que directora. Només he dirigit quan he hagut de fer una pel·lícula molt política, que em semblava que podia ser útil i que només jo ho podia explicar d’aquesta manera. Va passar amb el documental ‘Catalunya-Espanya’ (2009), que va ser una pel·lícula brutal. Vaig triar aquest gènere perquè et permet anar més enllà políticament i vaig treure a parlar tothom sobre la independència. Una vegada havia fet raonar els principals caps pensants del país, amb ‘L’endemà’ (2014) va ser diferent: vaig fer un gran espot perquè em va donar la gana. I volia que me’l subvencionés la gent; per això ho vaig pagar a través d’una campanya de micromecenatge que va fer el rècord d’Europa. Perquè tinc el convenciment que, si ho dónes tot, les coses surten bé.
‘L’endemà’ va rebre crítiques, també dels independentistes, que hi van veure tòpics i una independència indolora. Com les digereixes?
Sempre reps crítiques. Fer comporta això. I més si toques un tema com aquest. A ‘L’endemà’ vaig fer una selecció dels cervells més brillants a favor de la independència, persones que ara ocupen càrrecs polítics, com l’Antoni Comín, el Raül Romeva o la Clara Ponsatí, i que argumentaven que l’única solució era aquesta. I no ho vaig voler equilibrar, com en la pel·lícula anterior. Evidentment, ho plantejaven com a escenari ideal, però els conflictes per arribar-hi no es van amagar mai. Ja sabem que aconseguir-ho és complicat: fa 300 anys que dura la comèdia!
“L’1-O passarà grossa. Ningú al Govern espanyol s’ha dignat a fer una proposta que ens atragués mínimament”
Tu sempre demanes un minut d’independència…
Això sempre ho deia Manuel de Pedrolo; així l’endemà parlem d’igual a igual. Si arribem a ser independents i ho donem com a fet, canvien les regles de joc. El problema és que ara som sota la bota que t’aixafa. Un minut és per poder parlar traient el cap de sota l’aigua, perquè ara el diàleg és impossible.
La veus a tocar ara, amb el referèndum de l’1 d’octubre?
Crec que passarà una cosa molt grossa. Per primera vegada en la història de Catalunya, s’ha pogut parlar clar i veure la incapacitat de l’Estat espanyol per estructurar-se de manera diferent i s’ha tirat pel dret. Fins llavors, tot eren giragonses, dobles llenguatges, peix al cove i submissió. Ara per primer cop s’ha posat aquest plantejament damunt del mapa, amb un Parlament amb majoria per fer-ho i una societat civil absolutament mobilitzada com enlloc d’Europa, en un moment en què som plenament europeus i amb un Exèrcit professional que no pot donar un cop d’Estat. Algú em pot convèncer que estar a Espanya és millor que ser independents? Perquè ningú al Govern espanyol s’ha dignat a fer una proposta que ens atragués mínimament.
Creus que és més fàcil aconseguir la independència o què un film rodat en català guanyi un Oscar?
Ara mateix, la independència. Guanyar un Oscar implica aconseguir els vots de l’Acadèmia Espanyola de Cinema. No és que s’hagi polititzat el cinema català: és que allà hi ha un gran desconeixement i una ignorància tremenda del que és Catalunya, una manera uniforme de veure l’Estat i una tradició que pesa molt. Amb ‘Pa negre’ (2010) es va produir el miracle. Competíem amb l’Almodóvar i jo pensava que guanyaria ell i que jo hauria de fer cara de beneita, però ens van seleccionar per als Oscar. Ara a veure si ‘Estiu 1993’, de la Carla Simón, aconsegueix arribar-hi.
“S’ha deixat de rodar en català i les retallades a TV3 han fet caure la indústria audiovisual del país”
Hem superat el debat sobre què és cinema català?
Per a mi, no ha existit mai. Industrialment, tot el cinema que es fa a Catalunya és cinema català. El que no s’ha superat és rodar en català. No seguim les directives europees de la diversitat perquè la indústria espanyola condiciona molt i es roda en castellà o en anglès. El cineasta alemany Wim Wenders, a la trobada d’acadèmies europees, ens va dir: “Quina absurditat que tots els europeus rodin en anglès; volem sentir les llengües d’Europa. Si les pel·lícules són bones, interessen a tothom i la diversitat ens fa més europeus”.
T’has sentit acompanyada o en guerra dins del mercat espanyol?
En guerra mai, fins i tot vaig ser vicepresidenta de la FAPAE, la Federació d’Associacions de Productors Audiovisuals Espanyols. Ara bé, rodar en català ara mateix és un acte voluntarista perquè no hi ha ajudes. Vam aconseguir una taxa que pagaven les grans operadores per finançar el cinema en català, però la va tombar el Tribunal Constitucional. A tots els estats europeus, el cinema està protegit perquè, si no, només es veuria cinema americà i perquè és una eina de cohesió social i una imatge de marca a l’exterior molt potent.
Però, si la cultura se subvenciona, pot ser crítica?
Pots criticar moltíssim. En un Estat democràtic no hi ha censura; pots fer-hi el que vulguis. És compatible la crítica amb la subvenció. A mi ningú mai m’ha dit res i sempre he fet el que m’ha donat la gana. Criticar les subvencions és ridícul. Jo al·lucino quan ens diuen “los subvencionados”. I el sector de l’automòbil? I els pagesos? No se’ls subvenciona també?
Sense ajudes, el cinema català no és competitiu?
El problema és que s’ha deixat de rodar en català i les retallades a TV3 han fet caure la indústria audiovisual del país. A la televisió pública es va retallar el pressupost destinat a la ficció externa de 25 a 5 milions i van enfonsar el sector. Per al 2018 m’havia proposat aconseguir més diners de TV3 i crec que ho aconseguirem: les lleis s’estan fent perquè sigui així. Només demano fer com fan cultures similars a la nostra, ni excepcions ni absurditats.
“Ser independents no vol dir res si després les coses no es fan bé al nou Estat”
Com a presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, a la gala dels últims premis Gaudí vas dir que faltaven recursos per al sector. És la prioritat principal?
El pressupost destinat a Cultura de la Generalitat no arriba a l’1% i hauria de ser com a mínim del 2%. En democràcia se li ha donat un pressupost miserable a la cultura i l’Estat paral·lel que havíem construït durant el franquisme ha quedat molt diluït. És insultant el que s’ha fet perquè ara seríem en un altre estadi. Cal una política cultural potent perquè la cultura és esperit crític, educar les emocions, i és la prova que la societat funciona. En aquests moments, amb la immigració al país que tenim, a la societat li cal un gran nodriment cultural com a element cohesionador i d’ascensió social. Ho veig tan clar que per això m’emprenya tant com hem badat.
En els últims 8 anys, el públic del cinema en català ha caigut del 8% a menys de l’1%. Quin és el problema principal?
Doncs que no hi ha oferta. Si hi ha bones pel·lícules en cartellera, la gent les va a veure. Un exemple és ‘Pa negre’. La va anar a veure tothom i se’n van vendre 125.000 DVD, més que de ‘Harry Potter’. Amb ‘Incerta glòria’ és diferent, perquè ha canviat la manera de veure cinema, però ens l’ha comprat Netflix, que té 200 milions d’espectadors potencials i ens escriu gent que l’ha vist a Xile i als Estats Units.
Això demostra que només les grans produccions tenen èxit?
Competir amb els estàndards europeus de pressupost és difícil. Necessites mitjans i tot és car. El cinema a Europa es considera una cosa important dels estats. A Catalunya hem fet una indústria però insuficient i ara cal col·locar la cultura com a pilar de l’Estat del benestar dins del qual està el cinema. Per això necessites ajudes. Jo puc anar a Telecinco o a Antena 3 amb nous projectes i em donaran pressupost, però no em deixaran rodar en la meva llengua. Holanda, Dinamarca, Noruega o Suècia saben que tenen un mercat idiomàtic més petit i ho compensen amb pressupost. França veu que el francès està en decadència, que competeix amb l’anglès, i per això ha doblat el pressupost.
La solució és la independència?
Sempre dic que la pàtria és on s’està bé, com diu Ciceró. Ser independents no vol dir res si després les coses no es fan bé al nou Estat. És només una base per començar de nou. Per això hem de votar bé, a favor d’aquells que estiguin per una societat igualitària i que creguin en la igualtat d’oportunitats i en la cultura com a pilar de l’Estat del benestar. D’entrada, tindrem més recursos i ningú que te’ls podrà obstruir, però caldrà aplicar-los bé. Només així aconseguirem la normalització lingüística en el nostre sector, perquè el català al cinema es pugui fer servir com a llengua de cultura, com passa amb la literatura o la música. Ara no podem fer-ho. La gent diu que només es parla d’independència, però és que aquesta paraula estava proscrita. Per això m’omplo la boca tant com vull i com puc.
“Estic absolutament oberta al que vingui i a posar tot el que soc i puc fer al servei del nou Estat que ve”
Et planteges el salt a la política professional en un futur Estat independent?
Si puc ser útil al país, evidentment que sí. De jove havia fet molta política, vaig representar l’Assemblea de Catalunya des de la UAB i crec que comunico bé. Ara ja ha crescut el meu fill, el meu marit s’ha mort i, per tant, tinc un gran sentit de poder ser útil al que hem de construir; em fa molta il·lusió. Però des d’on sigui, des de la política, la cultura o el cinema. En aquest moment exultant, estic absolutament oberta al que vingui i a posar tot el que soc i puc fer al servei del nou Estat que ve.
I els reptes professionals per on passen? Tancaràs la trilogia com a directora?
En principi, no em plantejo tornar a dirigir. Es pot ser creatiu des d’un altre lloc al cinema. Com a productora, tenim diversos projectes preparats, entre els quals un sobre els brigadistes internacionals que van venir de tot el món a lluitar per una guerra que no era del seu país i en la qual van morir gairebé tots. Però no m’agrada parlar de futurs projectes perquè diuen que porta mala sort. Soc en un moment molt tranquil, amb molta llibertat personal, tinc projectes molt bonics de cinema i un país per encetar. És un moment apassionant.
