Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Ivan Miró “Comuns, ERC, CUP i moviments socials s’haurien d’aliar contra els lobbies”

Les ciutats invisibles d’Italo Calvino eren ciutats fantàstiques que Marco Polo va inventar en un dels seus viatges per visitar Khublai Khan. Aquells noms desperten encara un no sé què per a la imaginació: Zirma, Leònia, Esmeraldina, Àrgia, Maròzia, Bersabea… Avui, la llibreria La Ciutat Invisible, al barri de Sants de Barcelona, s’ha convertit en un dels principals focus d’irradiació d’idees en una ciutat que es cou entre el malestar, la protesta i la resistència. Un dels seus impulsors, Ivan Miró (Barcelona o, potser millor, Sants, 1975), sociòleg de base i cooperativista d’acció, ha publicat una obra que serà un clàssic contemporani sobre economia i món urbà, ‘Ciutats cooperatives’ (Icaria). Aquest és un resum d’una entrevista feta fa sis mesos per a la revista ‘Ciutats’.

14/05/2019 | 19:00

El periodista Josep Maria Huertas va escriure una autobiografia que es titula ‘Cada taula, un Vietnam’. L’expressió volia ser un record i una reivindicació d’aquells temps de tardofranquisme i de Transició en què el periodisme conqueria espais de llibertat pam a pam. Avui, Ivan Miró, amb quatre generacions d’obrers santsencs al darrere, ens farà de guia pels espais de llibertat del barri de Sants i, de passada, el ‘tour’ antiturístic ens servirà per traçar el fil roig de la memòria que uneix el cooperativisme de finals del segle XIX amb l’emergència d’una nova economia social i solidària a la Catalunya d’avui. A cada taula, ens cal un barri de Sants. Seguiu-nos!

El barri industrial del Vapor Vell i de l’Espanya Industrial no és un barri qualsevol de la ciutat de Barcelona: es construeix amb la suor dels obrers que, maó a maó, van crear un lloc on viure tan dignament com van poder entre carrers estrets, places per fer mercat i cooperatives obreres de consum. Sempre ha estat conegut per la seva capacitat de resistència contra una ciutat dominada pel poder econòmic global: barri rebel, barri d’un gran teixit associatiu, barri del moviment ‘okupa’ i barri cooperativista. A Sants, cruïlla ideològica de les esquerres abans i ara, es va fer el congrés clau de la Confederació Regional del Treball —el 1918— i es va fundar ERC —el 1931. Res no és casualitat.

Un nou començament rebel, a la ciutat de Barcelona i especialment en barris com Sants, va arribar a mitjan anys noranta. Havia caigut el Mur de Berlín. La història, deia Fukuyama, s’havia acabat. Era el final de les utopies. I, tanmateix, de cop i volta, una guspira encén les brases del cabreig urbà. “El Cinema Princesa va ser el nostre 15-M”, reivindica la filòsofa Marina Garcés. Després, vindria un ‘boom’ dels nous moviments socials urbans que van de l’’okupació’ al cooperativisme passant per grans ‘momentums’ rebels com les cimeres contra el Banc Mundial o les ‘manis’ dels 12 d’octubre a Sants. Era l’any 97 quan un grup de joves van entrar en un antic espai buit i abandonat des de feia una pila d’anys al costat de les vies del tren: el que avui és Can Vies. Érem, som i serem. Un dels qui hi van entrar era Ivan Miró. “Allà en vam aprendre moltíssim gràcies a la pràctica quotidiana i al que ens explicaven alguns veterans de les lluites socials i veïnals”, reflexiona. Aquells joves eren, segons els mitjans de comunicació de l’època, “antisistema”. Tot i això, es van negar a ser capturats per un llenguatge que buscava aïllar-los. A poc a poc reconnecten amb vells militants del barri, provinents del moviment veïnal dels setanta, dels espais llibertaris i del món obrer comunista: parlen entre ells i es redescobreixen. No estaven tan lluny. “Recuperem a través de la memòria i la identitat formes de lluita social que venien de tot el segle XX”, conclou Miró quan pensa en aquells anys de batalla.

De tot aquest magma en naixeran anys després espais d’innovació social i cultural urbana tan interessants com Can Batlló, La Lleialtat Santsenca, Coòpolis o el festival Barnasants. Històries similars es repeteixen en desenes de barris obrers de ciutats d’arreu dels Països Catalans.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

PRIMERA PARADA: CAN VIES. El centre social ‘okupat’ de Can Vies, amenaçat per mil i un desallotjaments, és un dels projectes comunitaris més coneguts a Sants. “Ha estat la nostra escola política”, diu Miró avui després que mig Can Vies fos enderrocat pel govern de CiU a l’Ajuntament de Barcelona. Va néixer com “la germana petita de L’Hamsa” fa 21 anys, tot i que, com ell reconeix ara amb un mig somriure, “a L’Hamsa feia una mica de cosa entrar-hi”.

“A partir del 92, els motors econòmics de Barcelona passen a ser la construcció i el turisme”

El que avisàveu a mitjan anys noranta i principis dels 2000 molts activistes i investigadors socials sobre els perills futurs del Model Barcelona en contra d’una vida ‘vivible’ a la ciutat ja no és el futur: està passant avui. Quina Barcelona patim?

La producció capitalista de la ciutat ja arrenca al segle XIX. La industrialització va portar lligar la urbanització i el problema de l’habitatge a Barcelona. La cosa ve de lluny. Des que hi ha capitalisme a Barcelona hi ha hagut una producció capitalista de l’espai. Es fan barris per allotjar-hi obrers. La ciutat absorbeix els antics pobles dels voltants. Hi arriben migrants del camp. Els rellogats ja existien d’abans. Ah, però, alhora, a Barcelona sempre va existir una resistència obrera i popular: la Rosa de Foc, les vagues de lloguers, les cooperatives de consum i d’habitatge…

Però què ha passat ara?

Les contradiccions socials històriques de Barcelona van viure un moment de palanca amb els Jocs Olímpics del 1992. Aquest és el gran salt per anar a competir en el mercat de les ciutats globals. El capitalisme local internacionalitza la ciutat per buscar inversors que ajudin a superar la crisi industrial que Barcelona i el seu entorn patien des dels anys vuitanta. L’industrial català es ven les fàbriques i es posa a fer d’immobiliària. Aquí comença el cicle del ‘boom’ immobiliari que patim avui. A partir del 1992, un dels motors econòmics de la ciutat passa a ser la construcció i, després, el turisme. Es configura, doncs, el nou règim turisticoimmobiliari: un règim d’apropiació de la ciutat que es basa en la plusvàlua urbana per part dels inversors i que toca terra, com diu Saskia Sassen, a partir de l’immobiliari i del turisme. L’exemple és Airbnb, on s’uneixen inversors globals amb rendistes locals que s’apunten al carro.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

SEGONA PARADA: CAN BATLLÓ. La República Cooperativista de Barcelona té una ‘zona zero’ on començar a bastir el seu gran espai a les naus de la fàbrica de Can Batlló, creada el 1878. Al juny del 2011, durant el 15-M, la gent del barri va dir “prou” i va entrar-hi per la força. S’han creat una biblioteca, horts, un circ, pistes esportives, un bar o una impremta. Només el 20% de l’espai és ocupat per l’assemblea de Can Batlló.

“Si ha d’existir un govern a Barcelona, el millor ara i per al proper mandat és el de Barcelona en Comú”

El govern d’Ada Colau, a l’Ajuntament de Barcelona, està fent les polítiques de transformació radical de la ciutat que va prometre?

Si som honestos, crec que Barcelona en Comú està fent tot el que ha pogut fer fins allà on el moviment social organitzat ha pogut estirar. Si volem més profunditat en els canvis, hem de tenir més poder popular, necessitem més múscul social. Barcelona en Comú podrà fer polítiques més transformadores si la ciutadania s’organitza, pressiona i fa contrapès.

No s’han moderat massa en arribar a la institució, com insinua una part de l’esquerra radical barcelonina?

No. Si no s’està fent més, és perquè els moviments socials no tenim més força. El canvi polític no depèn de la virtut d’un o un altre dirigent polític concret. Si vols municipalitzar l’aigua o el sòl, has de tenir un moviment popular darrere molt més fort, articulat en tots els barris i plantejant la lluita al carrer. Així sí que podràs enfrontar-te als ‘lobbies’ i a les grans empreses.

S’ha de criticar Barcelona en Comú des de l’esquerra o criticar-los és fer el joc a la dreta?

Els Comuns poden haver comès alguns errors; però, sincerament, si ha d’existir un govern a Barcelona, el millor govern ara i per al proper mandat és el de Barcelona en Comú. Però la qüestió clau és que la societat civil organitzada plantegi programes polítics i econòmics concrets de canvi per a la ciutat, i que negociem i pressionem perquè les coses canviïn.

La CUP de Barcelona, però, és molt crítica amb Ada Colau.

Per fer front als grans ‘lobbies’, als fons d’inversió internacional i al poder del capitalisme global, s’ha de teixir una aliança molt àmplia i sòlida, on haurien de ser els Comuns, la CUP, ERC i, alhora, també hi haurien de participar d’alguna manera els moviments socials de la ciutat. Per canviar el model de ciutat, s’han de plantejar estratègies mancomunades.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

TERCERA PARADA: LA CIUTAT INVISIBLE. Molt més que una llibreria, fan suport cooperatiu, recerca social i formació. El projecte, que va néixer el 2005 amb gent que venia dels centres socials ‘okupats’ L’Hamsa i Can Vies, es va inspirar en la lectura de l’obra ‘El projecte A’, de Horst Stowasser, i les converses sobre economia solidària amb Ferran Aguiló.

“Els capitalistes locals són tecnòcrates dels inversors globals: ja no faran Liceus ni La Pedrera”

Aprenent de Saskia Sassen i de David Harvey, sabem que hi ha grans quantitats de diners al món que troben dificultats per aconseguir beneficis a curt termini i que, com volen fer diners i més diners, una de les solucions que troben és la fórmula turisme + immobiliari. Un negoci, al contrari del petroli o de la indústria, infinit?

El negoci no s’acaba, però té riscos. Aquest negoci viu de la cultura local, d’un ‘savoir faire’ i d’una idiosincràsia intangible que pot ser destruïda per la indústria turística depredadora. Nosaltres ho anomenem cultura i el capitalisme en diu marca de ciutat. El ‘lobby’ Barcelona Global diu que a Barcelona li fa falta un discurs cultural; nosaltres hi responem que el que fa falta és una cultura produïda per la ciutat i que els beneficis es quedin a la ciutat. Els capitalistes locals avui són ja tecnòcrates dels inversors globals: han renunciat a fer política urbana, ja no faran Liceus, ja no faran Macbas, ja no faran La Pedrera. Això, però, ens obre una finestra per reconfigurar les aliances socials a la ciutat: per exemple, què opina el comerç local, el petit botiguer de sempre, sobre Amazon i les amenaces del capital global?

Hi ha elements per a l’optimisme, segons tu, pel futur de Barcelona?

D’una banda, hi ha una trama de lluites socials de caràcter defensiu i de resistència, que són fonamentals per mantenir el pols. Des del Sindicat de Llogaters, fins als blocs ocupats per la PAH o les velles i noves plataformes veïnals. Barcelona té una capacitat de resistència molt forta, i l’amenaça de desaparèixer fa que es reactivi constantment. D’altra banda, però, hi ha la vessant constituent d’aquestes lluites. Cal ser conscients de la importància d’autogestionar l’espai. Lluitar és necessari, però has de produir ciutat tu mateix per tenir poder. Hi ha mostres de reapropiació comunal d’espais de la ciutat, des de l’Ateneu de Nou Barris fins a Can Batlló, amb règims que poden ser públics, de gestió comunitària o, directament, autònoms com molts ateneus i centres socials. Està naixent un nou cooperativisme urbà en ecosistemes cooperatius locals. S’està generant una nova estructura socioeconòmica a partir de l’economia social i solidària. Això pot generar una alternativa sempre que tingui una vessant d’intercooperació. Aquí tenim l’esclat de serveis ètics financers, gestió comunitària d’equipaments públics, cooperatives d’habitatge, d’alimentació o d’energia, horts comunitaris, monedes socials…

“El capitalisme urbà és metropolità. Per tant, qualsevol canvi de règim ha de ser a escala metropolitana”

La transformació de la ciutat no és possible sense un canvi profund en el projecte de ciutat des del punt de vista socioeconòmic. Però què hi fa falta?

El capitalisme urbà ja és, com a mínim, metropolità a tot arreu. Les ciutats tenen una relació fonamental amb el territori, amb el país o amb la seva regió, ja que elles soles no produeixen gaire res. L’economia de Barcelona ja no s’entén sense l’aeroport del Prat, el port, els centres logístics d’Amazon o els polígons industrials del Vallès o del Besòs. Si cal repensar l’alimentació a la ciutat, cal parlar de Mercabarna o del Parc Agrari del Llobregat. Per tant, qualsevol canvi de règim econòmic ha de ser, com a mínim, a escala metropolitana.

Què seria, doncs, una ciutat cooperativa?

Barcelona és avui una ciutat empresa: és un subjecte econòmic, amb uns propietaris, amb relacions d’explotació amb els treballadors i amb uns beneficis que s’extreuen i van a parar a uns accionistes, sovint globals. Jo, en canvi, plantejo que la ciutat podria ser una cooperativa. La ciutat podria tenir formes de propietat col·lectiva (públiques o comunals), l’economia urbana podria ser gestionada de manera democràtica i l’excedent que doni el treball podria ser revertit per fomentar el benestar dels ciutadans. Podríem decidir, com passa a les cooperatives, que el capital no té drets a nivell individual. Cal, però, entremig, crear uns vincles comunitaris de cooperació.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

QUARTA PARADA: LA LLEIALTAT SANTSENCA. El 22 d’octubre de 1891, uns quants obrers es van unir per crear una cooperativa de consum per comprar aliments a un preu més econòmic. Miró explica que, anys després, La Lleialtat tenia botiga, gimnàs, sala de ball i coral. Després de moltes vicissituds i maldecaps, La Lleialtat torna a estar oberta al barri. “La redescobrim a través de la memòria”, recorda Miró. Avui es defineixen com a “espai per a usos veïnals, cooperatius i de cultura popular”.

“Cal parlar d’economia plural: una part pública, una part cooperativa, una part comunitària…”

Reivindiques també la “ciutat postcapitalista”… No és impossible, això, en aquests moments d’hegemonia total de la societat capitalista, del consumisme i de l’individualisme?

L’Ajuntament de Barcelona parla ja, com deia Jean-Louis Laville, d’economia plural, és a dir, que no només s’ha de promoure com fins ara el capitalisme, sinó una pluralitat econòmica: una part de mercat, una part pública, una part cooperativa, una part comunitària i una part del treball reproductiu. L’economia, a diferència del que defensen els fonamentalistes del mercat, ja és plural a les ciutats. Hi ha empreses públiques, privades i cooperatives, hi ha horts urbans, hi ha veïns que cuiden els fills dels veïns… Jo crec que cal fer un pas més perquè l’economia plural transiti cap a una col·lectivització de l’economia i que el mercat privat cada cop fos més petit.

Però es pot fomentar l’economia plural en el marc d’un sistema capitalista globalitzat com el que tenim? Gerardo Pisarello, fins fa poc primer tinent d’alcaldia de Barcelona, ha afirmat que “apostar per una economia plural és obrir una guerra”, tenint en compte les polítiques neoliberals i els interessos de les multinacionals, i que “sense moviments socials transnacionals o aliances de ciutats a escala europea no podrem fer determinats canvis”.

Com més gran sigui l’aposta d’aquestes ciutats cooperatives a escala mundial, millor. Podem fer intercanvis cooperatius entre ciutats. Però no podem esperar a canviar el món per començar a caminar. De fet, aquest tipus de canvis cap a l’economia plural ja s’estan impulsant avui dia a Barcelona.

Una crítica possible: aquest tipus de projectes són una illa utopia? El cooperativisme i l’economia social arriben a un segment petit de la ciutadania, sobretot classes mitjanes blanques, i la majoria dels treballadors encara estan sota l’economia capitalista convencional. Nosaltres podem llegir CRÍTIC, tenir els diners a Fiare, construir habitatge cooperatiu i fer vida a Can Batlló… però la majoria de la gent queda fora d’això.

Això és un vell debat del moviment cooperativista. Ve de lluny! Però, aquí i ara, som a la primera fase. El que es pot fer i ja s’està fent a Barcelona és començar per fomentar l’economia cooperativista ja existent a Barcelona. Som poquets i necessitem ajuda. Som només un 3% del PIB metropolità. Però, en el proper mandat, l’Ajuntament de Barcelona podria començar la segona fase: reunir tots els sectors econòmics que volem una transformació social de la ciutat, des dels sindicats fins a les cooperatives passant pel mateix Ajuntament, crear un Consell d’Economia Social i Solidària municipal i pensar un pla estratègic per a la transformació econòmica de la ciutat. Això encara no està fet i s’hauria de fer per donar una resposta global que permeti arribar a tots els ciutadans, i no només a uns quants. S’ha de democratitzar tota l’economia de la ciutat. I… això s’haurà de repetir en totes les ciutats i pobles de Catalunya.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“En el capitalisme, si els veïns de Barcelona no creen valor, els faran fora”

Però això sembla un canvi lent… i la situació social de crisi és urgent per a la gent més castigada, no?

Per seguir vivint a la ciutat de Barcelona, cal un canvi de model productiu i una relocalització de l’economia.

Explica’m això…

Mentre l’economia de Barcelona estigui en mans del capitalisme global, l’únic valor que estarà en joc és la creació de rendes de monopoli i qui se les queda. Si els veïns de Barcelona no creen valor, els faran fora! Què fa el cooperativisme? Resoldre necessitats dels seus socis i de les seves comunitats. Això és l’únic que ha de fer Barcelona: satisfer les necessitats socials i culturals dels seus veïns i, si pot, avançar cap a la transició energètica i ecològica.

Un dels primers problemes socials a Catalunya és l’atur. Segons la Federació de Cooperatives, a Catalunya hi ha 4.351 cooperatives, que donen feina a 45.417 persones. Són poques! Com es pot generar ocupació massiva i amb salaris dignes des del cooperativisme?

El que s’ha de fer, a partir d’ara, és créixer i, per créixer, s’han de crear noves cooperatives i, alhora, cooperativitzar sectors econòmics ja existents. A Roma, les entrades per al Colosseu les ven una cooperativa. Poso només un exemple. A Barcelona, la majoria de treballadors del sector turístic treballen de manera informal o molt precària; un cas molt evident són els guies turístics: la majoria treballa sense contracte i per propines… Doncs, es podrien impulsar cooperatives de guies turístics.

Però governs i mitjans de comunicació sempre es mostren cofois cada cop que una gran empresa transnacional s’instal·la a Catalunya. Tu, en una entrevista a ‘Públic’, vas dir: “No m’agrada que Facebook vingui a Barcelona, però el que em preocupa sobretot és que nosaltres no siguem capaços de plantejar una alternativa”. Només generen milers de llocs de feina les grans empreses?

Sí, potser, en un moment donat i per un temps concret, l’arribada d’aquestes empreses pot generar feina. Però, sobretot en l’àmbit de les empreses tecnològiques, es creen llocs de treball per a una classe treballadora global, joves universitaris i que parlen idiomes. Amazon deia que s’instal·laria al Prat de Llobregat i crearia 3.000 llocs de treball, i que serien per a la gent de la ciutat: doncs ara mateix ja no queda cap treballador del Prat al centre logístic d’Amazon al Prat. Ni un sol treballador.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Cal anar a l’arrel del problema de l’habitatge: s’hauria de municipalitzar tot el sòl, com el 1936”

Segon gran problema de les ciutats: l’habitatge. Amb les cooperatives d’habitatge que estan sorgint en els últims anys com les que impulsa la gent de Sostre Cívic, n’hi hauria prou per solucionar un problema tan bèstia?

Les cooperatives han de ser un dels elements —no l’únic— que ajudin a democratitzar l’accés a l’habitatge a la ciutat. Cal canviar les lleis d’arrendament i d’accés a l’habitatge, cal tenir més parc d’habitatge públic a les ciutats del país… però aquí es necessita la implicació de l’Estat i de la Generalitat. Per anar al problema d’arrel, s’hauria de municipalitzar tot el sòl. L’any 1936 ja ho van fer. I, a partir d’aquí, s’hauria d’examinar cas per cas si s’ha de promoure habitatge comunitari, cooperatiu o públic.

Com es pot contrarestar avui des d’una ciutat catalana —sigui Lleida, Reus, Figueres o l’Hospitalet— la força dels més poderosos?

Cal una estratègia en l’àmbit català. Saskia Sassen i Ada Colau van fer una xerrada a Barcelona per reflexionar sobre com els governs locals poden enfrontar-se als poders globals. El poder global és econòmic i, per tant, per enfrontar-t’hi has de crear un poder econòmic local. S’avança creant una sobirania econòmica local, i no només amb canvis de lleis o de governs. Tota la ciutat, en una aliança d’allò públic, comunitari i cooperatiu, s’ha d’apoderar. Encara hem de pensar com col·lectivitzem la ciutat empresa.

*** Aquest és un resum d’una entrevista feta fa sis mesos per a la revista ‘Ciutats’.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el Dossier 'Justícia Global' i el llibre 'Retrats paral·lels', de Montserat Roig

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació