28/04/2016 | 00:10
Jesús Rodríguez (Santa Coloma de Gramenet, 1974) va començar en l’activisme al moviment ‘okupa’ dels anys noranta, exercint de portaveu i enllaç amb els mitjans de comunicació en nombroses ocasions. Un dia va decidir començar a fer periodisme pel seu compte. Forma part del nucli de persones que, l’any 2003, van concebre la idea de la ‘Directa’. Gemma Garcia (Barcelona, 1982) tenia 23 anys quan es va incorporar al projecte, en el moment en què estava a punt de sortir a la llum el número 1 de la publicació. De la primera assemblea a la qual va assistir en va sortir coordinant una secció. Víctor Yustres (Barcelona, 1988) forma part de la darrera fornada de periodistes activistes que s’ha sumat a la ‘Directa’, en un context de forta reconversió dels mitjans i naixement de nous projectes independents. Quedem per fer-la petar a la plaça d’Osca, al barri de Sants, punt neuràlgic cooperatiu. Comencem fent memòria. Memòria directa.
Gemma Garcia: “La ‘Directa’ neix abans de la crisi, en un moment en què l”statu quo’ estava molt legitimat. Hi havia un buit. Necessitàvem una eina”
Quina és la primera assemblea de la ‘Directa’ que recordeu?
Jesús Rodríguez: El meu primer record no és una assemblea, sinó una trobada informal a la cuina de casa d’en Jesús Hita, que és la persona que va tenir la idea de fer la ‘Directa’. Amb l’Hita havíem coincidit a Sant Andreu, al moviment ‘okupa’, i en diverses ‘mogudes’. Veníem de l’experiència de fer ‘Altaveu’, una publicació impulsada des dels moviments socials amb motiu de la cimera de caps d’Estat i de Govern de la UE a Barcelona l’any 2002. Van ser tres periòdics diferents dels quals se’n van imprimir entre 20.000 i 40.000 exemplars gratuïts. Aquella experiència va anar molt bé i ens va fer veure que hi havia un forat. Després d’allò hi va haver l’intent de fer alguna cosa que es mantingués en el temps, però no va tirar endavant. Llavors, l’Hita ens va reunir a mi i el Roger Costa, en ‘Ru’, que acabaria sent maquetador i dissenyador de la ‘Directa’, a la cuina de casa seva, i ens va dir: “Mireu, tinc una idea i tinc un pla. Farem un periòdic setmanal. Sé quants diners ens fan falta, sé quins anuncis hem de buscar, sé com ho pagarem”. El Ru i jo ens vam mirar i vam dir… “Bé, convoquem una assemblea, no?”. Això era l’any 2004.
Gemma Garcia: La meva primera assemblea va ser al centre social Espai Obert de Sants un dissabte al matí. Vaig arribar al projecte a través d’un fotògraf que hi col·laborava. En aquella assemblea només coneixia una persona. En vaig sortir coordinant una secció del setmanari –que encara no havia sortit al carrer! Una secció que es deia “Què es cou” i que tenia com a objectiu visualitzar les activitats i propostes dels moviments socials. Al principi ho havia de coordinar amb una altra noia, però al final ella ho va deixar i em vaig quedar sola davant del perill. Estàvem preparant el segon número zero.
Víctor Yustres: La meva experiència és una mica diferent. Jo tinc primer un record virtual i després un de presencial. El meu primer contacte va ser a través de la persona que coordinava la secció d’Internacional. Jo en aquell moment vivia a França i, arran d’haver publicat en un altre mitjà, em van proposar escriure a la ‘Directa’. Així que vaig començar a col·laborar en el projecte. Quan vaig tornar a Barcelona, vaig voler implicar-m’hi més. La meva primera assemblea va ser un dia de juliol d’ara fa tres anys. Quan vaig arribar a l’actual local de la ‘Directa’ de Sants, no hi havia ningú i la porta era tancada. De mica en mica va començar a venir gent i va començar la reunió. Aquell dia necessitàvem molts temes per al número del setembre. Recordo estar callat escoltant força estona, i també haver proposat alguna història. Em van mirar com dient… “molt bé, és espavilat”. I de mica en mica m’hi he anat ficant, fins que he acabat coordinant una secció, “Estirant del fil”.
L’any 2004, el context era propici per impulsar un projecte com la ‘Directa’?
G. G.: La realitat mediàtica d’aleshores era molt diferent de la d’ara. El context polític i social també. No havia esclatat la crisi, hi havia una legitimació de l’’statu quo’ molt compartida i normalitzada. I el panorama mediàtic era molt més uniforme. No hi havia projectes de mitjans cooperatius, ni alternatius, o iniciatives que haguessin sorgit dels acomiadaments que posteriorment hi hauria en els mitjans tradicionals. Hi havia un buit, i això tenia repercussions també en la visualització del que feien els moviments socials, en com s’explicaven els moviments als grans mitjans, com s’estereotipaven, com s’estigmatitzaven… Hi havia una necessitat. En aquell moment no vam fer aquesta anàlisi, però amb el pas del temps ho hem racionalitzat així. Hi havia la necessitat de crear una eina.
Víctor Yustres: “La ‘Directa’ té força perquè la gent que hi participa prové tant dels moviments socials com del periodisme, i tot això es retroalimenta”
La ‘Directa’ dels primers anys va unir dues tradicions diferents: la dels activistes socials que havien participat en iniciatives de contrainformació i volien fer un pas cap a espais més periodístics, i els periodistes que volien allunyar-se del periodisme més estandarditzat que es feia en els mitjans tradicionals. Aquestes dues tradicions no sempre han estat fàcils de conjugar.
V. Y.: Hi ha hagut molta retroalimentació entre totes dues. Jo vaig estudiar periodisme, i tampoc he trobat dins dels mitjans tradicionals un espai on poder fer el que crec que és necessari: un periodisme de denúncia, d’anar a les fonts, de contextualitzar, i de donar veu als qui no tenen veu. Però, alhora, la gent que participa en la ‘Directa’ amb una perspectiva més pròpia dels moviments socials o de l’activisme també ha après una manera de tractar la informació amb rigor, de treballar per tal que tot arribi de manera més seriosa. Això és el que fa que la ‘Directa’ tingui la força que té: que hi ha aquesta retroalimentació entre la gent que ve dels moviments i la gent que ve d’una tradició periodística.
La balança s’ha acabat decantant cap a alguna banda?
G. G.: Al llarg d’aquests 10 anys, la ‘Directa’ ha anat caminant cap al periodisme. Però no cap a un periodisme pretesament neutre: partim d’una posició clara i intencional, creiem que la ‘Directa’ és una eina de transformació, critiquem el sistema en el qual vivim des del punt de vista econòmic, polític i social i volem contribuir a la seva transformació. Però pel que fa a praxis i rutines hem caminat cap a un model més periodístic. Clarament.
J. R.: Però al llarg d’aquests anys també hem viscut un apropament cap al nostre espai per part del sector periodístic i en concret d’alguns periodistes dels grans mitjans, sobretot a partir de l’esclat de la crisi, quan es comencen a precaritzar més les redaccions. Els únics que cobríem les mobilitzacions de la plataforma Mitjans en Lluita érem la gent de la ‘Directa’. Hi havia una sensació estranya entre els periodistes: quan va arribar la crisi i eren ells els protagonistes de la injustícia, se sentien desemparats. La propietat dels seus mitjans no volia parlar del tema. L’únic que tenien era la ‘Directa’.
Víctor Yustres: “Quan esclata el 15-M, des dels mitjans tradicionals es comença a tenir en compte la ‘Directa’ pel seu bagatge en l’àmbit dels moviments socials”
Durant molts anys, la ‘Directa’ no era tinguda en compte a les redaccions. La sensació del gremi és que era un producte pamfletari i poc periodístic. Però hi ha un moment en què això comença a canviar. Us atreviu a marcar un punt d’inflexió?
G. G.: Aquest procés es produeix, sí. Però no sé quin és el punt d’inflexió. És una batalla que anem guanyant a partir de la feina que anem fent, sobretot després de la cobertura que fem de temes com el 4-F o el ‘cas Ester Quintana’. Però són processos lents. Han canviat moltes coses: el context social, però també que la ‘Directa’ ha millorat. I això ens ha donat més legitimitat.
J. R.: Aquest reconeixement s’ha produït quan nosaltres hem defensat una tesi que s’allunyava de la tesi oficial alimentada per la premsa, i aquesta tesi s’ha acabat corroborant.
V. Y.: També hi ha un factor de context. El protagonisme que han adquirit ara els moviments socials, sobretot a partir del 15-M, ha fet que el periodisme també s’hagi fixat en unes realitats que fins ara no havia tingut gaire en compte. Tota aquesta sèrie de temes vinculats als moviments, nosaltres feia anys que els tractàvem. Teníem les fonts, els coneixements, sabíem de les dinàmiques d’aquests espais i com abordar aquesta informació. És a partir d’aquest bagatge que alguns periodistes o alguns mitjans tradicionals ens reconeixen com a referència en aquest àmbit.
J. R.: En aquest sentit, també ha estat important el salt que algunes persones dels moviments socials han realitzat a les institucions, en l’àmbit dels cupaires, podemistes i comuns. Hi ha una identificació entre el relat que aquestes persones traslladen a l’àmbit institucional i el relat de la ‘Directa’. A partir del moment en què aquestes persones dels moviments fan el pas al Parlament o als ajuntaments, alguns mitjans els donen més legitimitat de la que havien tingut: consideren que han passat a fer política “seriosa”. I aquesta legitimitat implica també una legitimació del relat de la ‘Directa’. Equiparar la ‘Directa’ amb aquests espais és una lectura bastant simplista i des del meu punt de vista errònia, però hi ha qui la manté.
G. G.: És lògic si tenim en compte que la ‘Directa’ està associada als moviments socials, i aquestes persones que fan el pas a l’àmbit institucional provenen dels moviments socials. Això òbviament té uns efectes pel que fa a visibilització. Ja no és de rarets parlar de finances ètiques o de cooperatives de consum. Quan la ‘Directa’ va començar, això era una cosa marciana. Ara se’n parla en tots els mitjans.
Jesús Rodríguez: “El consell de redacció de la ‘Directa’ deu ser l’únic del món on tothom pot picar a la porta, entrar i asseure’s com a mínim a escoltar”
La ‘Directa’ és un col·lectiu amb una dinàmica de treball molt intensa. No és fàcil integrar-s’hi d’entrada.
V. Y.: En això hem millorat molt. Quan vaig entrar, fa tres anys, em va sorprendre molt que, sent la ‘Directa’ un mitjà tan potent, la major càrrega de treball recaigués en una poca gent que assumia moltes tasques. Quan arribes a una assemblea de la ‘Directa’ per primer cop, tens la sensació que no pots dir res, però això passa una mica en tots els espais i moviments. Entrar en aquesta dinàmica depèn en gran mesura del nivell d’implicació que estiguis disposat a assumir. A poc a poc hem anat cuidant molt més el tema de l’acollida de noves persones. Ara, per exemple, tenim una persona encarregada de fer l’acollida a la gent que entra nova a la ‘Directa’.
G. G.: És una funció molt important, perquè si no, entres i la maquinària està en marxa. La gent de la ‘Directa’ no ens n’adonem però parlem amb uns codis que són fruit d’un bagatge compartit, d’una feina feta… I la màquina no s’atura, les tasques diàries són tantes que no tens temps per cada cop que s’incorpora una persona començar des de zero.
J. R.: De totes maneres, el consell de redacció de la ‘Directa’ deu ser l’únic del món on tothom pot picar a la porta, entrar i asseure’s com a mínim a escoltar. Per seure al consell d’administració d’’El Periódico’, hauràs de passar per 10 arcs de control de metalls i tenir uns quants ‘endolls’ i influències.
G. G.: A veure… Això es podria matisar en el sentit que no entra qualsevol i s’asseu allà.
J. R.: Algun cop ha passat… [riures generalitzats]
G. G.: Però la idea és que la gent interessada a implicar-se entra en contacte amb el col·lectiu, es fa una trobada, se’ls introdueix i després s’incorporen.
Gemma Garcia: “Ens ha costat pensar estratègicament i planificar. Quan vam llançar la ‘Directa’, no érem conscients d’on arribaríem”
La gestió sempre ha estat un dels punts dèbils dels projectes periodístics independents. En el cas de la ‘Directa’, també. El llançament de la ‘Directa’ havia de realitzar-se amb una base de 1.500 subscriptors previs al número 1, i finalment es va acabar realitzant amb 400 subscriptors. En un primer moment no hi va haver un pla d’empresa gaire elaborat. Com ha evolucionat això amb el pas dels anys?
J. R.: Hem sigut molt prudents. No hem fet volar coloms a l’hora de crear l’estructura. Podríem haver demanat un crèdit i haver contractat 10 persones. Però hem volgut que la nostra estructura de gestió fos equiparable amb la nostra capacitat econòmica real. Fins que no hem tingut una base prou sòlida de subscriptors i d’anunciants, que ha trigat 10 anys a consolidar-se, no ens hem plantejat la possibilitat de tenir una plantilla que pogués tenir un sou.
G. G.: Sempre ho hem perseguit, però ens ha costat fer projeccions. Quan llancem el projecte fa 10 anys, crec que no érem gaire conscients de fins on arribaria la ‘Directa’. I després hi ha el volum de feina diari, que ha fet que ens costés una mica treballar estratègicament i planificar. Per això som en aquest procés de cooperativització, per fer més sostenible humanament i econòmicament el projecte.
Quin tant per cent de la feina que es fa a la ‘Directa’ és militant, i quin tant per cent és remunerada?
G. G.: Tota la feina és militant. La ‘Directa’ fins ara no ha tingut assalariats, ningú ha estat contractat. Formalment, la ‘Directa’ és una associació que ha pagat una compensació econòmica a algunes persones que han desenvolupat tasques, però no salaris.
La ‘Directa’ neix com un setmanari en un moment en què la premsa en paper comença a patir els estralls del canvi de model, amb l’eclosió d’Internet i de les xarxes socials. Fa dos anys vau decidir passar al format quinzenal i donar més pes a la web. Igual que als mitjans tradicionals, a la ‘Directa’ ha existit un debat sobre el format.
V. Y.: Quan vaig entrar-hi, la ‘Directa’ era un setmanari en procés de reformulació. Ens vam adonar que, si volíem seguir fent un periodisme a foc lent i ben treballat, anàvem molt ofegades, sobretot si el paper s’havia de compaginar amb un flanc digital potent.
J. R.: En el seu moment hi va haver tres propostes. Una era mantenir el setmanari i fer una web amb un perfil més baix. L’altra era passar a quinzenal o a mensual i potenciar més la web, doblant l’equip de persones que hi treballaven. I l’altra era eliminar el paper i bolcar tots els esforços a la web. Va guanyar la idea de mantenir el paper en format quinzenal. Hi havia diversos arguments de pes. En el nostre cas, els lectors de la web i els lectors del paper són dues comunitats molt diferenciades. Hi ha gent que segueix la ‘Directa’ digital que no segueix el paper, i viceversa.
I d’aquestes dues comunitats… quina és la que finança la ‘Directa’?
J. R.: La que més finança la ‘Directa’ és la comunitat del paper.
G. G.: Però ara el que comuniquem és que els 75 euros de la subscripció a la ‘Directa’ no són només per un quinzenal en paper: són per fer possible un projecte comunicatiu que té una pota que és el paper, que té una web, que té uns suplements… Que té una sèrie de formats a través dels quals fem informació.
J. R.: Però el 90% dels subscriptors són de paper.
V. Y.: També hi ha una part d’experiència comunitària. La ‘Directa’ és present en molts espais que són punts de trobada dels moviments socials: casals, ateneus… Per nosaltres és estratègic ser-hi presents.
J. R.: Però sí que és veritat que el lector, per una qüestió històrica emocional i cultural, valora molt més el paper. Com que cada vegada hi ha menys paper, tenim la sensació que el que està en aquest format té més valor. La quotidianitat informativa majoritàriament és digital. Has de buscar un moment per llegir en paper, i aquell moment és un moment especial, i allò que estàs llegint té una major transcendència, ho incorpores més, es genera una relació més íntima.
Jesús Rodríguez: “La majoria de fonts que ens han facilitat els temes més potents són fonts de fora dels espais del poder”
Fa poc, de fet, heu fet una maniobra combinada entre el paper i la web, amb la investigació #EstatInfiltrat. Parlem de periodisme d’investigació. La ‘Directa’ el fa amb quatre xavos i una canya. En canvi, altres mitjans amb molts més recursos no en fan… Per què la ‘Directa’ pot i els altres no?
J. R.: Una de les claus principals és la confiança de les fonts que es posen en contacte amb nosaltres. Els alertadors confien més en mitjans com nosaltres que en els mitjans tradicionals.
G. G.: Però també és molt important el fet que nosaltres prioritzem la investigació. No fem seguiment de l’actualitat política institucional. Molts mitjans convencionals dediquen molts recursos i persones a fer això. Nosaltres ens dediquem a estirar el fil i fer seguiment d’altres informacions.
Durant aquest temps, la ‘Directa’ deu haver accedit a fonts privilegiades, fins i tot fonts dins de les institucions o dels cossos policials. Com ho heu aconseguit?
J. R.: La majoria de fonts que ens han facilitat els temes més potents que hem publicat són fonts de fora dels espais de poder. Poden tenir un vincle amb el poder, però no són el poder. No és el poder qui ens filtra informació. No passava abans, ni passa ara, tot i que hi hagi persones en les institucions que provenen dels moviments socials. Tothom que arriba al poder es cuida molt de preservar la seva àrea.
Feu periodisme de filtracions, també?
G. G.: De vegades sí, però en molt poques ocasions ha arribat una font que ens hagi donat la feina feta. Arriben pistes. Fils per estirar. Hi ha un treball d’investigació necessari.
J. R.: També fem un periodisme de trepitjar el carrer, d’observar molt… Coses que els mitjans no detecten des de la redacció, les detectem nosaltres des del carrer. No tot és a les xarxes. La idea que tot és a Internet i que tot pot contrastar-se a través de Google és absolutament errònia.
La ‘Directa’ ha acabat connectant amb el vell periodisme d’investigació. Aquí hi ha el cas concret del Xavier Vinader.
G. G.: Hi ha hagut gent i projectes inspiradors, i també figures que ens han acompanyat com el Xavier Vinader, que ens ha transmès moltes coses. A la ‘Directa’ hem fet formacions amb ell. Ens ha ensenyat periodisme, ha sigut còmplice en moltes coses i ens ha transmès molts valors que van més enllà de l’ofici. En aquest reportatge sobre infiltració policial, una cosa que hem pensat tots una mica és que ens hauria agradat que el Vinader hi hagués sigut. No hi era, però l’hem portat a dins amb aquest tema. És un tema molt Vinader.
V. Y.: Paradoxalment, es parla molt d’innovació en molts àmbits del periodisme, però volem trencar una llança per reivindicar el vell periodisme. Potser el focus no hauria d’estar en nosaltres, sinó en per què els mitjans tradicionals s’han allunyat d’aquesta forma de fer.
Quan vam llançar CRÍTIC, la ‘Directa’ ens va fer una entrevista que recordem amb molt ‘carinyo’. El periodista Jordi de Miguel ens va treure un bon titular que encara avui fa córrer tinta: “’Crític’ no vol ser un mitjà d’esquerres”. La ‘Directa’… vol ser un mitjà d’esquerres?
J. R.: El problema fonamental és que podem i no volem ser un mitjà de dretes. Perquè ser un mitjà de dretes significa estar a favor del neoliberalisme…
G. G.: Bé, sent d’esquerres, també pots estar a favor del neoliberalisme…
J. R.: El debat estaria, en tot cas, en què és ser d’esquerres.
G. G.: Nosaltres ens autodefinim com un mitjà per la transformació social. Ara bé… Vol dir això que som un mitjà anticapitalista? Volem transformar la realitat, i aquesta realitat es dóna en el marc d’un sistema desigual. En aquest sentit, ho podríem dir.
J. R.: Però no volem ser un mitjà ‘anti’! La ‘Directa’ és un mitjà pro moltes coses.
Jesús Rodríguez: “Quan escric sobre els ‘manters’, faig l’exercici d’imaginar-me que l’alcalde és Xavier Trias”
Abans parlàvem del pas dels moviments a les institucions. En el cas de la ‘Directa’, hi ha diversos casos de persones que han fet el pas. Penso en David Fernàndez, exdiputat de la CUP, o Manu Simarro, cap de gabinet de l’alcaldessa de Barcelona. Com afecta això la informació que fa la ‘Directa’ sobre aquests àmbits?
J. R.: De la manera següent: jo, quan escric articles sobre els ‘manters’, faig l’exercici d’imaginar-me que l’alcalde és en Xavier Trias. És un exercici d’autofiscalització. Perquè, si escrivís pensant en qui hi ha a l’Ajuntament, potser cauria en l’autocensura. Es tracta de fiscalitzar les polítiques municipals, amb independència de qui hi hagi a l’Ajuntament.
El professor de periodisme Xavier Giró explica que en els mitjans convencionals sempre és més fàcil carregar contra el dèbil que contra el poder. Contra el poder es necessiten més fonts i més proves. A la ‘Directa’ passa a l’inrevés? No és més fàcil carregar contra Trias o contra Mas que contra Ada Colau o la CUP?
J. R.: Hi ha d’haver una abstracció total en relació amb les persones. Si tu enfoques la informació en relació amb les polítiques, et pot sortir un article molt crític amb l’Ajuntament en relació amb un tema, i un altre de més positiu en relació amb un altre tema. No es pot fer una línia i dir: com que és un espai polític que està més proper, serem menys bel·ligerants. Crec que no està passant i estem fent l’esforç perquè això no sigui així
Mirem-ho a l’inrevés. Amb el tema dels ‘manters’… No podria algú de l’esquerra dir que la ‘Directa’ està fent una pinça amb ‘La Vanguardia’ per desgastar Barcelona en Comú?
J. R.: És que ‘La Vanguardia’ i l’Ajuntament estan fent una pinça contra els ‘manters’. I, com que nosaltres volem donar veu als més febles i a les persones que tenen més difícil tenir accés als mitjans, donem més veu als ‘manters’, que són els qui estan més minoritzats als mitjans.
G. G.: No podem definir la nostra acció en relació amb l’acció dels altres. No pots canviar la teva estratègia en funció de si t’estàs alineant o no amb no sé qui. Has de tenir autonomia. Nosaltres fem la nostra via, amb l’essència directa, i aquells temes que creiem que cal abordar. I si ‘La Vanguardia’ coincideix amb nosaltres o viceversa, ho fem des d’espais totalment oposats.
Gemma Garcia: “La ‘Directa’ fa 10 anys que du a terme pràctiques cooperativistes sense ser cooperativa”
Parlem de la conversió de la ‘Directa’ en cooperativa. Això de cooperativitzar-se… No és molt reformista?
G. G.: Reformista?!?
Una cooperativa, a la pràctica, és una empresa…
J. R.: Llavors fa 10 anys que som reformistes, perquè ara la ‘Directa’ és una associació cultural registrada al Departament de Justícia. Una cosa és l’estructura formal i l’altra que en els estatus d’una associació o cooperativa ens dotem d’uns òrgans assemblearis de participació transparent, que és el que estem fent amb la nova cooperativa que editarà la ‘Directa’. Probablement, l’element nou, tenint en compte que el que estem constituint és una cooperativa de consum, és l’extensió social i la transversalitat d’aquests òrgans de presa de decisió i de gestió. No seran només les persones que estiguin treballant a la cooperativa o les que hi col·laborin les que decidiran, sinó que també seran els subscriptors i subscriptores. De fet, els socis de consum tindran el 50% dels vots de l’assemblea general. Els col·laboradors, el 40%, i els socis de treball, que seran les persones assalariades, només el 10%.
G. G.: La ‘Directa’ fa 10 anys que du a terme pràctiques cooperativistes sense ser cooperativa. No veiem la contradicció en res del que estem fent. Això no vol dir que totes les cooperatives practiquin l’assemblearisme, però un dels principis de l’economia solidària és aquesta manera de treballar participativa, transparent… i són coses que la ‘Directa’ porta una mica en el seu ADN. Per nosaltres és un pas per fer el projecte més sostenible, perquè formalitzarem una sèrie de suports i d’espais de participació que dotaran el projecte de més solidesa.
Feu-me una mica de ‘gurus’. On serà la ‘Directa’ d’aquí a 10 anys?
J. R.: D’aquí a 10 anys, no m’imagino un escenari com el d’ara en l’àmbit dels mitjans alternatius o nous mitjans. Tothom evolucionarà de manera diferent i cadascú escollirà les seves aliances estratègiques amb institucions, empreses i moviments socials, i veurà en quin escenari se sent més còmode. Potser allò que ara associem com una comunitat o un espai compartit ja no existirà com a tal. La cosa serà més complexa. Caldrà veure com evolucionen aquests nous mitjans, i també com evoluciona la ‘Directa’.
G. G.: A mi m’agradaria que, sense perdre l’essència del projecte, poguéssim garantir unes condicions dignes per a les persones que s’hi dediquen.
V. Y.: És important que el projecte no perdi el punt d’escola de periodisme per a molta gent, per molt que evolucioni i es professionalitzi. Que siguem ambiciosos, però no perdem de vista que per a molta gent som un lloc on començar a fer un periodisme diferent.