Crític Cerca
Foto: JAUME BARRULL CASTELLVÍ
Entrevistes

Joan Garcia del Muro “Les xarxes s’han convertit en una versió amplificada de la vella ‘rumorologia'”

Si mesclem el pensament postmodern i els algoritmes de les xarxes socials, el resultat és un còctel gens esperançador per a la democràcia: la veritat és una qüestió de gustos i correm el risc que sempre s’imposi el discurs del més fort. Aquest és el fil conductor de ‘Good bye, veritat‘, l’últim llibre de Joan Garcia del Muro (Lleida, 1961), catedràtic de filosofia de l’Institut Obert de Catalunya i professor de la URL. Diu que presenta els assajos a premis per poder-los publicar i, amb aquesta estratègia, s’ha convertit en el filòsof més guardonat en llengua catalana. L’últim premi que ha rebut, el Josep Vallverdú, ha estat precisament amb aquesta aproximació a la veritat.

10/12/2018 | 17:51

A mesura que llegeixes ‘Good bye, veritat’, és fàcil anar traslladant algunes de les reflexions que hi fas, amb exemples de política internacional, al nostre context polític.

El motiu principal per defugir la realitat més propera per explicar el que proposo és que, si vull suscitar un problema en el lector, és molt més útil buscar referents o qüestions que no l’interpel·lin emocionalment. El llibre va néixer preparant material per als meus alumnes de Filosofia Cultural de la Universitat de Barcelona. A classe he comprovat que, si faig les reflexions i els poso exemples que els afecten directament, la seua reacció no és tan analítica i de seguida es posen a la defensiva o em donen la raó de manera més acrítica perquè estan d’acord amb les idees de fons que consideren que defenso. En canvi, si veuen què vull dir-los a través de personatges com Trump o Putin, o amb notícies de política internacional i experiments universitaris desenvolupats als Estats Units, són més receptius. Si començo parlant del Procés, per exemple, tinc més risc de fracassar perquè els alumnes es posicionaran segons els seus interessos polítics i la seua capacitat analítica se’n veurà malauradament ressentida. El que vull és que la gent prengui les reflexions i les preguntes que els faig i sigui capaç d’aplicar-les a la seua realitat. Quan el lector relaciona per ell mateix aquests exemples amb la seua realitat més propera, és quan comprèn amb més exactitud el que volia dir-li.

De fet, aquesta és una de les teories del llibre: com les emocions ens condicionen la capacitat de raonar i veure les contradiccions pròpies, com tenim una certa tendència natural a obviar allò que ens posa en evidència i busquem aquelles explicacions, afirmacions o informacions que reforcen la nostra concepció del món. El risc, com apuntes, és una desconnexió de la veritat com un relat que es pugui contrastar amb els fets.

Per això compilo alguns experiments de neurociència en els quals es demostra que ja no és tan important la veritat com la felicitat. El que ens importa és sentir-nos secundats pel grup, i aquests mecanismes inconscients, que d’alguna manera ens traeixen a l’hora de mirar i comprendre el món, s’accentuen amb les xarxes socials. Els algoritmes que fan servir els gestors de Twitter, de Facebook o d’Instagram tendeixen a retroalimentar el que tu has demostrat en algun moment que t’agrada o que t’interessa, i a silenciar-te allò que no t’ha despertat gens d’interès.

Foto: JAUME BARRULL CASTELLVÍ

“Ja no escollim els canals pels quals ens volem informar: són els algoritmes de les xarxes els que ho fan”

Què passa si una persona queda atrapada en aquests algoritmes i no fa mai l’esforç d’anar a buscar les opinions del qui pensa diferent?

Madeleine Albright, gata vella de la política nord-americana i una de les assessores de Hillary Clinton en la darrera campanya electoral, confessava recentment en una entrevista que no s’esperava la victòria de Trump. El dia de les eleccions estava reunida a Nova York amb unes amigues per celebrar la victòria de Clinton: la donava per feta. Em sembla increïble que una persona en la seua situació, que remena molta informació de primera mà i que teòricament ha d’estar al cas de què passa al més alt nivell, fos incapaç de preveure aquesta possibilitat. Ja no dic preveure el resultat, però si més no considerar totes les opcions, fins i tot la que va succeir. Aleshores penses que potser és veritat allò que jo vull que ho sigui i inconscientment em nego a percebre senyals que em portin la contrària.

Se suposa que la informació circula lliurement i transversal; però, en realitat, cada vegada tinc menys mecanismes per distingir què és cert i què no ho és. En aquest context, què passa amb la veritat, amb la relació que s’ha d’establir entre la narració i els fets?

Avui en dia, la veritat sembla que s’ha convertit en una mercaderia i la gent compra només els discursos que vol, que li agraden, que concorden amb les seues idees preconcebudes. Tothom sap que els mitjans de comunicació tradicionals tenen unes certes tendències ideològiques; qui més qui menys, és conscient que, si llegeix una determinada premsa o mira una determinada televisió, li estan explicant el món des d’un punt de vista concret. El problema avui en dia encara és més greu perquè ja no som nosaltres els qui escollim els canals pels quals ens volem informar: els algoritmes de les xarxes ho fan per nosaltres sense que en siguem conscients ni els controlem. Això ens dóna una falsa sensació de democratització de la informació. La idea original, la de trencar els monopolis dels mitjans i que la mateixa gent sigui capaç de crear i difondre informació, s’ha convertit en una trampa. Ara que la majoria de la població està més o menys connectada, hem descobert que no és ben bé així.

Fins i tot Google personalitza les recerques i ens ofereix resultats diferents segons el nostre historial de navegació. Els seus responsables expliquen que aquest sistema els permet oferir-te un servei més àgil, i això potser té sentit si estem buscant restaurants per dinar el diumenge; però, quan es tracta d’informació sensible per la idea que un mateix es fa del món, sigui política, econòmica o social, tornem al mateix cercle viciós que comentàvem.

Et mostren el que ells calculen que et pot interessar i que et tindrà més temps connectat. No volen molestar-te amb informació que pensen que et pot ofendre. Un dels problemes que se’n deriven ja no és que em mostrin allò que m’agrada, sinó que tendeixin a negar-me la possibilitat d’accedir a informació que em contradigui, que em posi en evidència, que em faci dubtar i pensar. D’alguna manera, em tracten d’idiota i tendeixen a idiotitzar-me. No és un exercici còmode, però és imprescindible per a la salut democràtica d’una societat. El debat, la contraposició d’idees, el saber i tenir la possibilitat d’escoltar l’altre, és bàsic; i això només és possible si podem accedir a informació rigorosa i veraç. Les xarxes s’han convertit en una versió amplificada de la vella ‘rumorologia’ fins al punt de crear realitats paral·leles.

Foto: JAUME BARRULL CASTELLVÍ

“La correlació de forces entre la població sotmesa i el poder s’ha enfortit en benefici d’aquests darrers”

Hi ha un moment del llibre en què parles de les teories desenvolupades pel psicòleg social nord-americà Leon Festinger: de com ens autoenganyem, de com el nostre cervell tendeix a buscar el camí fàcil en lloc de revisar les dades i acceptar la possibilitat de quedar en fals.

La capacitat de ser autoindulgents és enorme. El mateix judici que faig als altres, no l’aplico amb el mateix rigor quan es tracta de mi o d’aquells que considero els meus. No és tant que sigui una actitud conscient, alerta, sinó que són mecanismes de percepció i realment ho veiem així; no ens adonem de la pròpia incoherència. El perill és aquest. En un partit de futbol, la majoria valora una mateixa decisió arbitral d’una manera o d’una altra segons si és a favor o en contra del seu equip. Ens fem trampes a nosaltres mateixos. Això, aplicat a totes les qüestions de la vida, és molt perillós. A l’hora de fer-nos una representació de la realitat i emetre judicis, hi ha tot de factors emocionals que ens marquen moltíssim. Una part dels populismes que s’estan obrint pas arreu del món juguen amb això: l’odi i la por als immigrants, els pobres, els gitanos… a les minories i els més desemparats, vaja. Ho hem vist recentment al Brasil amb Bolsonaro; ha estat escandalós com s’han aprofitat d’aquests mecanismes. El que explico al llibre és que, com a molt, podem aspirar a ser-ne conscients per intentar controlar-los i revertir-los. Això vol dir que no es tracta només de tenir més o menys accés a una informació veraç i objectiva, una necessitat bàsica per al desenvolupament de qualsevol democràcia, sinó que la majoria no sempre som conscients de la nostra vulnerabilitat i de com les nostres decisions, en el fons, no són tan racionals, fredes i imparcials com ens pensem. Prendre consciència d’aquest tema no és fàcil.

Ja des d”El pensament ferit‘ (Bromera, 1999), alertes els lectors que el menyspreu cap a la veritat i la imposició d’un cert relativisme individualista erosionen la cultura democràtica de la nostra societat. 

El més irònic és que gairebé tots els responsables teòrics d’aquesta tendència cultural de la segona meitat del segle XX pretenien fonamentar un moviment alliberador. Després dels desastres de la primera meitat del segle passat provocats per les idees absolutes, la seua intenció era fer propostes per posar fi a la injustícia i al sotmetiment de la humanitat. Les conseqüències, imprevistes, malauradament no ens han portat al lloc on ells mateixos havien previst. Al final, renunciar a la veritat no ens ha dut a la llibertat, sinó a un escenari en el qual aquesta es desvincula dels fets per dependre del poder. Si jo fos un dirigent amb interessos totalitaris, subvencionaria la recerca i el coneixement de l’epistemologia postmoderna de negació de la veritat. Si em véns a reclamar justícia i jo et dic que és un concepte relatiu que depèn de perspectives, cadascú té la seua veritat. Sobre el paper està molt bé, perquè nega la possibilitat d’imposar-se a l’altre; però, quan ho traduïm a la política, no funciona perquè tanca la porta a la idea del consens. L’absència absoluta de veritat és incompatible amb un exercici sa de la democràcia. La paradoxa de la postmodernitat és que les correlacions de forces entre la població sotmesa i el poder s’ha enfortit en benefici d’aquests darrers.

Foto: JAUME BARRULL CASTELLVÍ

“Que un líder mundial menteixi i ja no l’afecti si se’l creuen o no, és una amenaça per a la democràcia”

Si és una qüestió de perspectives personals, el debat també se’n veu ressentit perquè ja no hi ha interès a trobar un punt en comú. És la llei del més fort, físicament o mediàtica.

Al final poden decretar què és veritat i què no ho és sense que ningú els porti la contrària. I, si els la porten, tant se’ls en dóna. Una anècdota sobre això: Donald Trump va intervenir, no fa pas gaire, a les Nacions Unides i va dir que els darrers anys havien estat els millors de tota la història americana. L’auditori es va posar a riure i ell es va sorprendre: els va dir que no s’esperava aquella reacció però que ja li estava bé. Va veure que la gent no se’l creia i va dir que li era igual. Aquesta és una amenaça per a la democràcia, que un líder mundial menteixi i ja no l’afecti si se’l creuen o no.

Donald Trump no dubta de la seua manera d’entendre i fer política. Li és igual si el que diu és una mentida que es pugui descobrir amb una simple consulta a internet.

El paradigma d’aquesta tendència és la guerra de l’Iraq i les famoses, per inexistents, armes de destrucció massiva que van justificar l’atac. Si ara li dic a en Bush que ens va enganyar perquè no n’hi havia, em respondrà que no sigui antic, que no sigui grec, que la veritat ja no depèn dels fets, sinó de la perspectiva. Això, de fet, ja es remunta a Kant i al pragmatisme epistemològic: la idea és que realment no podem conèixer com són les coses; per això la veritat ja no pot dependre dels fets i s’ha de fonamentar irremeiablement en l’interès particular. Segons els pensadors d’aquest corrent, les persones no tenim una tendència desinteressada a buscar la veritat, com Aristòtil, sinó que aquesta recerca és una més de les funcions de la lluita per la supervivència. Més que saber com són les coses, doncs, el que m’interessa és saber quines coses em funcionen i em són beneficioses per sobreviure. La veritat ja no depèn del món exterior, sinó de tu mateix. Individualment ho puc entendre; el que no m’agrada és quan aquesta estructura es trasllada en l’àmbit de tota la comunitat i el poder.

Des d’una part del nacionalisme espanyol s’ha construït un relat segons el qual el dia del referèndum de l’1 d’octubre a Catalunya no hi va haver càrregues ni violència policial. A escala internacional, aquest relat no s’ha comprat; d’això se’n va queixar en el seu moment el diputat de Ciutadans Juan Carlos Girauta al Govern del Partit Popular.

I la mateixa portaveu del Govern de Sánchez, María Isabel Celaá, va dir que les imatges que circulaven sobre l’1 d’octubre eren “fake news”. Això és relat; diu això perquè sap que és el que vol sentir un determinat sector de la societat.

Foto: JAUME BARRULL CASTELLVÍ

“El populisme ven emocions en lloc de propostes raonables i amb aquesta estratègia falseja la democràcia”

Un dels exemples més sorprenents que comenta al llibre són les reunions que es feien amb sindicalistes californians durant les eleccions a governador del 2003, amb Arnold Schwarzenegger com a candidat del Partit Republicà. Coneixien els programes electorals i afirmaven que el Partit Demòcrata era qui defensava millor els interessos de la classe treballadora. Però, quan finalment els interrogaven pel seu vot, la majoria apostaven per ‘Terminator’. L’esquerra té més dificultats per connectar amb la gent en l’era de la postveritat?

Si més no, ho sembla, encara que a vegades també hi ha un populisme d’esquerres. És com si el gran adversari, el capitalisme, fos un animal capaç de mudar i d’adaptar-se una vegada i una altra, i, per molts relats i anàlisis i arguments que es construeixin, al final veus que es manté cada vegada més fort perquè sempre troba la manera de vendre’t alguna cosa per fer-te sentir millor. Ni que sigui jugant amb la teva por, per descomptat. En publicitat hi ha un pacte implícit entre els comerciants i els consumidors: tothom sap que les patates fregides no donen la felicitat, tothom contestaria que n’és conscient si li ho preguntéssim en una enquesta. És per això que ningú s’escandalitza si ens venen alegria, amistat i bons moments en lloc d’explicar-nos les qualitats nutritives de les patates. Un dels problemes de la política actual és que l’esquema que acceptem en publicitat s’està traslladant a la política sense que en siguem conscients. El populisme ens està venent emocions en lloc de propostes raonables i amb aquesta estratègia està falsejant la democràcia. I això és molt perillós.

Quan no hi ha uns elements comuns sobre els quals ens puguem posar d’acord, els tabús morals es van diluint, els límits del que és acceptable des d’un punt de vista democràtic es van dilatant.

Això és més conseqüència del nihilisme: quan no hi ha cap valor moral autèntic. Ho tracta Lipovetski a ‘El crepúsculo del deber‘. Diu que, si no hi ha valors morals, tots els deures de les persones amb relació als temes col·lectius es relativitzen. Per què he de cedir al que dius tu si els valors són com els colors, una qüestió de gustos? Si no hi ha cap criteri comú i objectiu que ens permeti demostrar que una opció és més vàlida que una altra, si sempre se’n tria una de relativa, els deures que tenim per garantir una convivència basada en el respecte i els principis democràtics desapareixen.

Si en aquest fangar hi afegim la idea, cada vegada més estesa, que totes les opinions tenen el mateix valor, al marge de la fortalesa argumental sobre la qual se sustenta, amb el pretext que en una democràcia tothom té dret a dir el que pensa, s’acaben reduint els fets a meres opinions i, aquestes, a una simple qüestió de gustos.

Si haguéssim de caracteritzar la cultura actual amb alguna etiqueta, encara que la posi amb una certa recança, seria l’emotivisme. El sufix -isme absolutitza el nom que té al davant: cristianisme, ecologisme, comunisme…; emotivisme és absolutitzar els sentiments. Veus algunes cadenes de televisió i juguen amb els sentiments de la gent d’una manera obscena. Si no hi ha valors morals, el bé és només allò que em fa sentir bé, el que m’agrada. Com en el menjar: allò que m’agrada dic que està bé i després hi afegeixo que és bo. Bo ja no significa res més que el simple fet de fer-me sentir bé. El problema és que ja no pots jerarquitzar els comportaments i cadascú aposta per allò que el fa sentir bé i desapareix el compromís moral i polític amb el col·lectiu. Si tot són pures emocions, cadascú té les seues i s’han de respectar. És com traslladar el camp de l’ètica al de l’estètica. En estètica, si a mi m’agrada més Estopa que Manel, no hi ha res a discutir.

Foto: JAUME BARRULL CASTELLVÍ

“Si per defensar una causa tries un referent que no és del tot idoni, en el fons l’estàs desacreditant”

El polifacètic periodista madrileny Roberto Enríquez (Bob Pop) reflexionava recentment al programa ‘Leitmotiv’, de Buenafuente, que l’esquerra d’aquest país escull unes bones causes i erra en els referents: no pot ser que la bandera de la llibertat d’expressió a Espanya sigui un raper (fa referència a Valtònyc) que canta unes lletres d’un gust bastant dubtós, fins i tot si ets republicà. Potser no feia servir aquestes paraules exactes, però aquesta era la idea.

Fa molts anys vaig fer la mateixa reflexió quan es va fer el referèndum per validar la Constitució europea. Van fer una campanya a favor del sí amb una cantant i un torero. Estic segur que ni s’havien llegit la Constitució. No van trobar ningú amb una mica més de pes, amb una opinió més creïble? Si per defensar una causa tries un referent que no és del tot idoni, en el fons estàs desacreditant la causa. A l’edat mitjana Gauniló ja va advertir sant Anselm, que havia fet una demostració de l’existència de Déu. Ell també era creient i li deia que mai no havia de fer aquest tipus de proves perquè segur que no seria perfecta. Si algú mai descobria l’error, li serviria per desacreditar el cristianisme, ja que arribaria a la conclusió lògica que la seua fe se sustentava en arguments erronis. Si en la nostra causa no ens agafem a referents que estiguin a l’altura de les circumstàncies, potser acabem desacreditant l’objectiu.

Que tothom tingui dret de parlar de tot no vol dir que totes les opinions tinguin el mateix valor.

El criteri més desprestigiat en filosofia és el d’autoritat: una opinió no és vàlida pel fet que l’hagi dit algú concret. El que compta és la coherència interna d’aquesta opinió. Normalment ja saps que, segons d’on vingui, tens moltes possibilitats que sigui més o menys solvent o superficial, però d’entrada no tens per què creure una afirmació de manera acrítica només perquè la digui tal o tal persona: el que hem de buscar és la consistència dels discursos, veure si és coherent i si s’adequa als fets. Hauríem de funcionar així, però a l’hora de la veritat no passa.

Foto: JAUME BARRULL CASTELLVÍ

“Si no creus en res i no tens cap valor moral o principi, ets perillós perquè ets capaç de qualsevol cosa”

Quan veig programes de safareig rosa, o fins i tot debats polítics, sempre penso que una persona culta, que raona i busca arguments sensats per construir relats coherents, no hi sobreviuria, que el ridiculitzarien des de la ignorància més palmària.

Segurament. Bàsicament, perquè els arguments i la raó no hi caben, en aquests programes. Són més emocionals. Un dels moments més tristos que he passat com a professor va ser en un institut de l’extraradi de Barcelona. Vam quedar amb els alumnes que faríem un debat a classe, el vam preparar i va anar raonablement bé. Al cap de dos dies, un alumne em va preguntar quan seria el debat anunciat. Quan li vaig respondre que era allò que ja havíem fet, ell em va dir que no podia ser perquè no ens havíem cridat ni insultat.

Esperava sang…

El drama és que no podia concebre un altre model de debat. Si els grans canals de televisió els haguessin dissenyat amb la idea explícita d’idiotitzar la gent, no ho haurien fet tan bé.

Això és el que mira la majoria. Quanta gent compra els seus llibres de filosofia?

És clar que no puc competir.

Si sempre dubtes de tot, al final en què creus?

Aquesta és una qüestió molt profunda. Es tracta de trobar un equilibri: creure massa és perillós, i la història ens demostra que un superàvit de creences ens ha dut a cometre barbaritats absolutes. Avui en dia, el perill ja no és tan això, com el contrari. Si no creus en res i no tens cap valor moral o principi, també ets perillós perquè ets capaç de qualsevol cosa, com es pot veure en alguns polítics.

Foto: JAUME BARRULL CASTELLVÍ

“Un diàleg en el qual els uns s’escolten els altres i responen i argumenten en funció del que han dit els adversaris és importantíssim per a la democràcia”

Amb el canvi de segle, la societat va posar de moda els politòlegs. Els debats reeixits que organitza el CCCB amb filòsofs ens indiquen que potser vosaltres sereu els propers a ser redescoberts per la societat? S’aproxima una època daurada per a la filosofia?

Tant de bo! És curiós com hi comença a haver una mentalitat que pensa que la filosofia, que sempre s’ha posat en dubte perquè s’ha discutit si servia per a res, com a mínim considera que ja està bé que existeixi. Si més no, trobo positiu que gent com Antich, Garcés o Esquirol tinguin ressò fora dels ambients estrictament acadèmics.

Què és allò que et fa filòsof?

Això fa de mal respondre. Si més no, una cosa que noto en molts que han estudiat filosofia és que a l’hora de valorar un text i debatre estan acostumats a llegir-lo més a fons, dues o tres vegades, per intentar entendre’l abans de contestar. És molt agraït que t’escoltin i responguin en funció del que t’han dit, no del que porten preparat de casa. Un diàleg en el qual els uns s’escolten els altres i responen i argumenten en funció del que han dit els adversaris és importantíssim per a la democràcia. No diré que sigui una exclusiva dels filòsofs; però, per la formació que tenen, estan més acostumats a escoltar i a construir el discurs d’acord amb l’intercanvi d’opinions, d’observacions o de reflexions. Probablement tampoc no arribaran enlloc, però en general és més constructiu.

I accepten fàcilment la possibilitat d’estar equivocats o utilitzen les habilitats dialèctiques per mantenir-se vius i no reconèixer l’error?

No és un costum gaire estès, certament, encara que algun n’hi ha que ha escrit algun llibre de retractacions, com sant Agustí o Nietzsche. A mi m’agradaria que passés més sovint, però són humans i els costa. Els filòsofs van construint i modificant les seues teories i pràcticament mai no reconeixen explícitament que en algun punt es van equivocar, i encara menys donen la raó a un altre amb el qual havien discutit. Passa en moments precisos, preciosos fins i tot, però malauradament poc habituals.

Si als filòsofs, en el món del pensament acadèmic, els costa acceptar els errors, com podem esperar que ho facin els polítics?

Diguem que als filòsofs els ho perdono.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebràs el llibre 'La revolta de Santa Jordina'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació