25/02/2021 | 07:00
L’esclat de protestes al carrer arran de l’empresonament de Pablo Hasél és un fet puntual o l’hem d’entendre en el marc d’un context més ampli?
Ja fa temps que a escala global i a Catalunya patim una regressió de drets i de llibertats. L’empresonament de Pablo Hasél és un pas més en la degradació de la qualitat democràtica. A tot plegat s’hi afegeix el context de crisi pandèmica, que només ha fet que incrementar la sensació de present precari i de futur incert de molta gent jove. Tot plegat és un còctel explosiu. Hi ha un terreny adobat perquè cíclicament es generin esclats de ràbia i d’indignació. Ser conscients que això pot passar no vol dir justificar els aldarulls: vol dir ser-ne conscients. I qui més present ho ha de tenir són els poders públics, que haurien d’actuar per millorar les coses i no per empitjorar-les.
Parlem molt de la violència contra els contenidors i poc de la violència estructural?
Per norma general, governs i mitjans de comunicació no posen el focus en les causes estructurals de la violència. A escala global, cada any moren milions de persones per manca d’alimentació, i no es genera cap gran escàndol. Això és una violència estructural brutal, que acaba sent física perquè molta gent perd la vida. Si parlem de pau, hem d’aspirar a un món sense violència física però també sense violència estructural, que des d’un punt de vista històric segurament ha matat més persones que la violència purament física. Però una cosa és entendre per què hi ha aldarulls al carrer, i l’altra aplaudir que hi hagi aldarulls. Hi ha molts motius per a la ràbia i la indignació, però serà molt més positiu si es canalitza de manera constructiva i no destructiva.
Els mitjans sempre tendeixen a maximitzar les flames i obviar les causes profundes de les protestes.
Els media tendiran a maximitzar els episodis de violència i parlar molt poc de les causes que els provoquen. Però ja coneixem aquesta dinàmica. Quan et mobilitzes enmig d’aldarulls, de manera indirecta pots contribuir a traslladar el focus mediàtic i fer que, en comptes de parlar de la injustícia que vols denunciar, del que s’acabi parlant és de vidres trencats i de contenidors cremats.
“És un insult a les víctimes dir que un aparador trencat és terrorisme”
Cremar un contenidor o trencar el vidre d’un aparador és violència?
La violència té diferents plans. Jo rebutjo la crema de contenidors, els aldarulls o el trencament de vidres. Són coses que ni m’agraden, ni les trobo respectuoses i, encara menys, les trobo necessàries o útils. Però crec que són en un pla diferent de la violència contra les persones. Si ho posem tot al mateix sac, acabem fent trampa i frivolitzant la violència. Les agressions a persones, amb més o menys intensitat, són una frontera diferencial que, per mi, fa que el terme violència prengui un sentit profund. De fet, dir que un aparador trencat és terrorisme és un insult a les víctimes del terrorisme.
Per què estàs èticament en contra de l’ús de la violència en el marc de les lluites socials?
Si parlem de violència contra les persones, des de la meva visió de compromís amb la pau i la lluita no-violenta, el rebuig a la violència el tinc molt clar: un futur més just, digne i humà, no pot passar per denigrar, ferir o mutilar la vida d’altres persones, per oponents o adversàries que siguin. Les visions que la banalitzen em semblen preocupants perquè poden contribuir a relativitzar el respecte cap a la vida humana i la seva integritat.
En les manifestacions pro Pablo Hasél hi havia una pancarta que deia: “Ens heu ensenyat que ser pacífics és inútil”. Potser la violència no és ètica. Però pot ser útil per aconseguir objectius polítics?
Algú podria pensar: “Si em mobilitzo pacíficament, sé que hi haurà repressió i puc acabar a la presó. Així, tant per tant, faig servir la violència”. En aquest cas, la meva reflexió seria: aquesta decisió és fruit d’una reflexió serena i estratègica, o simplement és una forma de deixar anar la ràbia? Les mobilitzacions haurien de centrar-se en el més efectiu, i no en el més espectacular. Lluitar per canviar les coses no consisteix a quedar-nos a gust i relaxats, sinó a pensar quina acció pot ser més efectiva per assolir els nostres objectius. Jo crec que l’ús de la violència no és ètic, però és que, a més, és poc útil i estratègic. I, lluny d’enlluernaments, cal mantenir lucidesa: què és més revolucionari i transformador, cremar un munt de contenidors o que les persones de forma massiva deixem la banca tradicional i ens passem a la banca ètica? Sense cap mena de dubte, els poders econòmics, polítics i mediàtics temen molt més la segona opció, encara que aparentment sigui poc espectacular.
Però això que planteges només és viable en el pla teòric. En la realitat, mai hi haurà tanta gent mobilitzada per fer efectiu un canvi tan profund. Que es produeixin canvis radicals depèn sovint de l’existència d’una avantguarda molt mobilitzada.
Que la lluita no-violenta és més efectiva està demostrat empíricament. Una investigació d’Erica Chenoweth, experta en ciències polítiques de la Universitat de Harvard, va analitzar centenars de campanyes i lluites del segle XX i va arribar a la conclusió que les mobilitzacions no-violentes van aconseguir assolir els seus objectius en el doble d’ocasions de les que van emprar la violència: un 53% contra un 26%. Això és degut en gran part al fet que les campanyes no-violentes reben l’adhesió de més gent de capes demogràfiques diferents. La investigadora va demostrar que n’hi ha prou amb un 3,5% de la població activament mobilitzada de manera constant per aconseguir un canvi polític seriós.
“Oposar-se al poder amb violència és difícil: sempre exercirà més força que tu i tindrà la llei de part seva”
L’experiència del procés sobiranista posaria aquesta afirmació en dubte. Les mobilitzacions de l’ANC i d’Òmnium Cultural durant el cicle del procés van ser pacífiques. “Ni un paper a terra”, deien. I no van assolir els seus objectius. L’Estat espanyol no es va moure.
Bé, caldria dir que, en general, la majoria de les mobilitzacions no aconsegueixen pas tots els objectius, i algunes, cap. Canviar les coses, mai, enlloc, és fàcil. I, en cada cas, caldria analitzar objectius, timings, aliances i estratègies. En tot cas, les grans marxes i accions convocades per l’ANC i Òmnium van ser exemplars des del punt de vista cívic. Van ser manifestacions pacífiques, però això no vol dir que formessin part d’una estratègia de lluita no-violenta. I això és una confusió que sovint tenim. Una estratègia de lluita no-violenta va més enllà del fet que en una mobilització no hi hagi violència física: implica saber quins passos cal fer en cada moment, posar en contradicció el poder o l’Estat i assumir les conseqüències repressives de les teves accions. Tot això, en el cas de les mobilitzacions del sobiranisme, estava molt poc treballat.
Hi ha moments en la història en què un cert grau de lluita violenta contra l’opressió pot ser èticament justificable?
En situacions concretes d’opressió violenta, hi ha qui pot entendre que respondre amb la violència pot estar justificat. Però respondre a la violència amb més violència genera una espiral d’acció-reacció que mai saps com i quan acabarà. Això es pot veure molt clarament en els conflictes armats més enquistats, en què cada acció es justifica pel que va fer l’adversari el dia anterior, fins al punt d’oblidar l’origen real del conflicte. Aquestes dinàmiques difícilment generen contextos de transformació i justícia social. En termes d’utilitat, les estratègies violentes són poc útils per capgirar les relacions de poder. Els poders constituïts tenen el monopoli de la força, i oposar-s’hi amb les mateixes eines és molt difícil. El poder sempre podrà exercir més força que tu i tindrà la llei del seu cantó.
El paper dels Mossos torna a estar en qüestió. Es parla de revisar el model policial. La CUP proposta fins i tot dissoldre la Brimo. És possible implementar canvis en aquest àmbit?
En les actuacions dels Mossos, de la Policia i de la Guàrdia Civil dels darrers anys hi ha aspectes que des del punt de vista de la garantia de drets i de llibertats no són gens correctes. Hi ha hagut casos en què l’actuació policial, en lloc d’alleugerir la tensió, l’ha acabat incrementant. La policia ha de garantir l’ordre públic, però no ha de posar més llenya al foc. Ha d’aturar la violència que es pugui produir, no pas provocar-ne o exercir-ne. Hi ha camp per córrer a l’hora de reformar i millorar la praxi policial; per exemple, incentivant la mediació quan hi ha mobilitzacions en què es preveuen conflictes. Els poders públics haurien de garantir que s’avança en aquesta direcció.
“A Catalunya hi ha hagut una certa celebració frívola i inconscient de la violència”
Creus que la societat catalana és més tolerant ara que abans amb les expressions de mobilització que puguin contenir un cert grau de combativitat?
És possible que els empresonaments, els judicis i la repressió, sumats a la frustració d’alguna gent que considera que no s’ha arribat enlloc, hagin fet créixer la idea que amb la protesta pacífica no s’ha aconseguit res. Això es pot palpar una mica en l’ambient i em preocuparia si acabés generant un context de justificació de la violència. No crec, però, que ara siguem en aquest moment. Però sí que hi ha hagut una certa celebració frívola i inconscient de la violència quan hi ha persones que, des de la tranquil·litat del sofà de casa seva, animen la gent jove a fer-ho, lloant els aldarulls.
Per què et sembla una actitud qüestionable?
Perquè algunes de les persones que emeten aquest missatge a les xarxes socials no s’hi juguen res. Les conseqüències de la repressió que pot implicar, les peticions exagerades de la Fiscalia, els cops de porra i les penes de presó seran per als joves que es mobilitzen, no per a aquells que des de la comoditat de casa seva ho animen.
