Jordi Borràs “Els consellers no manen en els antiavalots, i això és perillosíssim”

Què et vas trobar a l’aeroport del Prat el dia 14 d’octubre de 2019?

Em vaig trobar moltíssima gent en un lloc on cap dels presents havia fet o cobert una manifestació abans. Els ingredients perquè allò fos una cosa sorprenent hi eren tots: un escenari amb molta gent, nou, que ningú coneixia des d’un punt de vista físic en un context de manifestació, i amb una situació en què, si ens remetem a aquelles setmanes, hi havia molta cautela sobre els moviments del Tsunami. Ningú sabia ben bé què era. Jo sabia que aquell dia s’aniria a l’aeroport, no sabia a quina hora, i estava molt al cas del que podia passar. Fins i tot vaig agafar un casc per protegir-me, però a última hora me’l vaig deixar al meu cotxe al centre de Barcelona, perquè hi vam anar amb taxi amb quatre companys. Va ser un dia de caos total i absolut. La sensació era: “Aquí ningú mai no ha fet això abans, i hi pot passar qualsevol cosa”.

Del que finalment va passar a l’aeroport, quina lectura en fas?

Per a mi, la lectura és clara. Hi va haver un escenari de resistència pacífica per part dels manifestants, que era la consigna del Tsunami. Es van intentar ocupar totes les instal·lacions de manera absolutament pacífica i qui va encendre l’espurna va ser la policia, que no va saber actuar d’una altra manera que no fos amb una violència sense cap mena de sentit: carregant a la sortida del metro de l’aeroport, a l’exterior, a tot arreu. Van començar a sembrar-se focs, fins que allà es va crear el caos en qüestió de poca estona.

Qui tenia responsabilitat sobre l’ordre públic era el Departament d’Interior i els Mossos d’Esquadra; però, malgrat la prohibició vigent a Catalunya de no fer servir bales de goma, aquell dia en vam tornar a veure. Per què creus que va passar?

En teníem precedents: això ja havia passat l’1 d’Octubre. Cal tenir clar que Catalunya té un Parlament autonòmic regional, de fireta, i la seva legislació sempre va per sota de la que fa l’Estat. La llei del Parlament regula les armes que poden fer servir els Mossos d’Esquadra o les policies locals, però no les que pot fer servir la Policia espanyola o la Guàrdia Civil. I ells venen aquí, si em permeteu l’expressió, “amb la xorra fora”. Així va ser aquell dia, que van exhibir armes com les escopetes del 12 amb la bocacha per a les bales de goma i disparant quan els va semblar. Però els Mossos també van fer ús de les seves armes, i, de fet, vaig presenciar com a un home que tenia al costat, que estava amagat darrere d’una columna, li van rebentar el cap a dos centímetres de l’ull. No li van buidar l’ull de miracle. Hi va haver un ús indiscriminat de les armes de foc que fan servir els antiavalots dels diferents cossos de forma absolutament antireglamentària.

L’actuació policial a l’aeroport va ser el preludi del que veuríem aquella setmana en les mobilitzacions arreu del territori, però particularment a Barcelona?

Sí, i, a més, jo crec que va encendre l’espurna, perquè era una mobilització plantejada com a pacífica, com una resistència passiva, amb uns postulats molt clars, i això acaba desembocant en un merder sense precedents a Barcelona, a Girona, a Sabadell i en diversos punts del país. Per què? Doncs perquè la resposta policial va ser tan forta que la gent es va emprenyar molt: “Som aquí amb les mans aixecades i ens veniu a atonyinar”. A més, va remetre molt a l’1 d’Octubre, però en aquesta ocasió la gent va dir prou, i va passar el que va passar.

“L’independentisme català ha estat l’enemic número 1 de l’Estat. Més que el basc”

Hi ha documentades agressions a un mínim de 70 periodistes durant aquella setmana de protestes. Creus que l’actuació policial limitava el dret a poder informar i a exercir lliurement la professió periodística?

La conclusió de les dades que va recopilar l’observatori Mèdia.cat, que és qui va fer l’anàlisi més rigorosa en aquest sentit, és bastant clarivident: tres de cada quatre periodistes ferits, com a mínim, van ser ferits pels cossos policials. Si el relat oficial era que els manifestants eren uns violents i que la policia els dissolia, hi ha alguna cosa que no quadra. Se suposa que la policia ha de garantir el dret a la llibertat d’informació i ha de garantir que els periodistes puguin fer la seva feina sense ser agredits. Però, en aquest cas, la majoria de les agressions venien de la policia. Aquest fet, que és evident i claríssim, xoca amb el suposat relat dels manifestants violents i la policia intentant contenir-los. Allà, qui va actuar amb una violència desmesurada van ser els cossos policials. Una prova d’això és que els periodistes que estàvem enregistrant el que hi passava vam rebre molt.

Concretem-ho en el cas del fotoperiodista Albert Garcia, que va ser detingut el 18 d’octubre quan estava documentant una reducció molt contundent d’un manifestant per part de la Policia Nacional. Quina justificació pot tenir una actuació d’aquest tipus?

Jo no vaig presenciar els fets, però conec l’Albert Garcia de fa molts anys. És una persona discreta, tranquil·la, pacífica. No puc contemplar qualsevol mínima provocació per part seva, de cap de les maneres. I, veient com va actuar la policia espanyola el dia 18, no tinc cap dubte que allò va ser una vacil·lada: “Et detinc perquè puc fer-ho i perquè em dona la gana de fer-ho”. Que hi hagi agressions a gràfics no és casual: és perquè som els ulls de molta gent i perquè, quan la policia comet males praxis, nosaltres molestem. En els últims anys hi ha hagut un augment claríssim de les agressions a periodistes per part dels cossos de seguretat.

Diversos mitjans de comunicació, tant espanyols com catalans, van desqualificar els qui protestaven al carrer amb tota mena d’adjectius criminalitzadors: “independentistes violents”, “grups organitzats amb manuals de disturbis”, “joves apolítics” o “antisistema”. Quin objectiu creus que persegueix aquest etiquetatge mediàtic?

Hi ha una intencionalitat política claríssima: si tu deslegitimes tot un moviment a partir d’adjectius pejoratius, tens el relat mediàtic guanyat. De fet, durant aquells dies, hi havia la sensació que Catalunya estava en guerra. Res més lluny de la realitat. Que hi havia una situació probablement sense gaire precedents? Sí, absolutament d’acord: jo no havia vist mai uns nivells tan elevats de violència com els que vaig veure, sobretot per com de sostinguda va ser la protesta. No va ser un dia, com quan hi ha una vaga general: va ser una setmana i es va anar allargant durant més dies amb la Jonquera o el Camp Nou. Per a mi, l’anàlisi és més senzilla: hi ha una part de gent jove que segurament ha crescut anant amb els seus pares a les manifestacions de la Diada des del 2010 i que ha vist com, per pujar al cotxe de la Guàrdia Civil a desconvocar una manifestació pacífica, els Jordis han acabat a la presó. I aquests joves van dir: “Doncs ara el cotxe el cremem; no hi pugem. Total, t’enviaran a la presó igual”. La lectura, sent irònic, la veig així: un grup de joves amb un futur bastant negre, en tots els sentits (social, nacional…), i que s’han sentit desenganyats amb la política en general, també per part dels partits independentistes. Això és un còctel explosiu que, amb la sentència, va petar.

Deus recordar que, alguns dies abans de fer-se pública la sentència, el 23 de setembre de 2019, van ser detinguts diversos membres dels CDR que van ser acusats de terrorisme amb unes proves molt dubtoses. Creus que aquesta manera d’associar mediàticament, judicialment i políticament l’independentisme amb un moviment terrorista és el que justifica després accions repressives molt dures?

Sí, per descomptat. I, a més a més, això no és nou. Tenim l’operació Garzón del 92 a la cantonada, com aquell qui diu. Ha plogut força des de llavors, però és un precedent directíssim. O tants altres episodis. L’independentisme català ha estat l’enemic número 1 de l’Estat. Més que el basc, fins i tot, per una qüestió de pes demogràfic, econòmic, geoestratègic, etc. Una prova d’això és com està la situació. Ara mateix, sense ETA, què és el que més tem l’Estat? La solució basca amb el PNB la tenen mig resolta, de moment, però la seva pedra a la sabata és Catalunya.

“L’1-O i els dies de fúria van ser assajos de revolta popular”

Alguns van començar a donar veu a les persones que eren a la primera línia de trinxera i així podien entendre per què estaven fent el que feien. Vas notar aquesta evolució del discurs mediàtic?

Es va obrir una mica el focus. Jo mateix vaig entrevistar els famosos nanos dels escuts precisament per això, per desmuntar el relat mediàtic que s’havia muntat sobre aquests joves. I ho aprofito per dir que no eren tots joves. El 18-O, el dia de la “batalla d’Urquinaona”, es veia molt bé com els rols es repartien segons el que cadascú es veia amb cor de fer. Segurament, el sector més jove era a la primera línia i davant dels contenidors cremant. Hi havia tant nois com noies, i això sí que és un factor nou. Però a la segona fila, amb un mall i una escarpa rebentant llambordes, tenies gent de 50 anys. I l’avi venia a treure el cap i et deia: “Molt bé, aquests nanos“. Això són escenes reals que jo vaig viure. Cadascú feia allò que es veia capaç de fer. Va ser, segurament, un assaig de revolta popular. Molta gent s’ha quedat amb la idea que allò va ser un foc d’encenalls, però no. Tant el referèndum de l’1-O com la setmana dels dies de fúria, per a mi, van ser assajos de revolta popular, perquè de tot això se n’aprèn. És com l’experiència del Tsunami Democràtic. Per a molta gent ha estat frustrant, però jo crec que és enriquidor en molts sentits. Mai abans s’havia produït una cosa com aquesta i, per tant, és una experiència que pot servir en un futur.

A mesura que avançava la setmana, es va anar sofisticant el grau de coordinació entre les persones que protagonitzaven les protestes?

Jo crec que sí. A l’entrevista que vam fer als dels escuts ens deien que havien vist com, a l’aeroport, la gent de manera improvisada agafava palets o senyals de trànsit per defensar-se. I, al final, el dia d’Urquinaona, es van plantar amb escuts fets amb DM de 7 mm, que ja tenien comprovat dels dies anteriors que aguantaven fins a 20 trets de bala de goma. Això vol dir que hi havia hagut un procés d’assaig-error per fer, si més no, una defensa. Però també hi havia armes, hi havia tiraxines, i durant la setmana hi va haver còctels Molotov, que feia anys que no en veiem. Però per què? Perquè la resposta policial va ser molt bèstia. Recordem que el conseller Miquel Buch, en el seu curt mandat, ha igualat el conseller Joan Saura en nombre d’ulls buidats per la policia: quatre, a més de diverses lesions oculars. Això va passar en molt pocs dies, perquè els nivells de violència van ser elevadíssims. I, per tant, l’evolució de les tàctiques d’aquells dies també va anar molt ràpida i per part de molta gent que no venia d’un entorn polititzat.

On van posar el focus els mitjans de comunicació quan parlaven de violència? També es parlava de la violència quan feien referència a l’actuació policial? Creus que es va ser equitatiu?

No tinc cap mena de dubte que, quan determinats mitjans parlaven de violència, es referien als manifestants, en cap cas a la policia. I hem de recordar un exemple, el del famós policia que va rebre una suposada pedrada al cap, que encara no hem esclarit què va passar. Sense aventurar-me a seguir cap teoria de la conspiració, el que sí que sabem és que la policia, fent una tàctica prohibida com és el carrusel, va atropellar diverses persones, una de les quals, greu. Això va passar absolutament desapercebut comparat amb el famós policia que, segons deien, estava a punt de morir. Amb aquestes coses ja es veia per on es decantaven els mitjans.

“El Govern no acceptava que l’independentisme no fa només manifestacions de llums, confetis i colors”

Aquella setmana també vam veure una contraposició de relats polítics entre els governs català i espanyol. Des de Madrid, alguns ministres van dir que els aldarulls eren provocats per “joves” i per “independentistes radicals”. En canvi, des del Govern català, en un primer moment es parlava d'”infiltrats” i de “grups antisistema que no tenen res a veure amb l’independentisme“.

El Govern de Catalunya no podia acceptar que l’independentisme no fa només manifestacions de llums, confetis i colors, perquè és el que ha promogut l’última dècada. No tant el Govern, sinó els partits que el formen. Però trobo que tots dos discursos estaven bastant esbiaixats. Es parlava d'”independentisme radical organitzat” com si hi hagués una coordinació tremendíssima, i no va ser així. Hi va haver una evolució de les tàctiques, però va ser tot molt espontani, molt natural. Veient l’ambient que hi havia a la primera línia de foc, te n’adonaves que aquella gent no venia de l’esquerra indepe clàssica, que durant les últimes dècades ha promogut les accions més visibles. Venien de sectors absolutament nous, que formen el nou independentisme i que prové de molts mons. Per tant, els dos discursos estaven esbiaixats per interès polític. Això dels infiltrats i dels antisistema forans no s’aguantava gaire per enlloc, tampoc.

La repressió i la criminalització es van expressar per múltiples vies: la mediàtica, la policial, la judicial i la política –el ministre Grande-Marlaska va anticipar que demanaria que les persones detingues fossin jutjades pel delicte de desordres públics agreujats. Quin objectiu perseguia tot això?

No sé fins a quin punt aquest mètode els pot servir per tallar les protestes. Aquella mateixa setmana va ser una prova de tot plegat. El CECOR va apostar per la carta de més presència policial a la primera línia, i, fins que no va començar a relaxar els cordons policials, la violència no va cessar en els dos sentits. La mateixa policia provocava alguns dels aldarulls, que és una contradicció flagrant. No han entès que el fet de tensar la corda genera una situació encara més complicada. Si volien fer un “avís per a navegants”, crec que van una mica mancats de referents. Només cal veure què ha passat al País Basc amb la lluita al carrer. Volien aquest escenari, salvant les distàncies? Allà, amb més repressió no es va posar fi al problema. Va ser quan hi va haver una decisió política i militar molt clara, però no perquè hi hagués més repressió. Encara més: la repressió encara no s’ha acabat al País Basc.

Ja que parles de l’exemple basc, creus que la macrocausa que va es va obrir allí i que va afectar moltes organitzacions de la societat civil d’aquell país (el “Todo es ETA”) ens pot donar una idea del que està passant i pot continuar passant amb l’independentisme català?

Crec que ens pot donar una idea de com actua l’Estat espanyol, fins on arriba i de quina manera ho fa. Molta gent, quan hi havia detinguts al País Basc, no es plantejava que fossin muntatges policials. Però durant aquests anys, especialment a partir del 2017, es comença a qüestionar si tot allò que li havien explicat era cert. I es comença a espantar. “Com pot ser que posin els Jordis a la presó? Vols dir que tota aquella moto que ens venien dels etarres era certa?”. Molta gent s’ho està plantejant ara i s’adona que el precedent basc, salvant les distàncies, és important tenir-lo en compte. Però el precedent català també ho és: molts independentistes desconeixen la història de l’independentisme català. Per exemple, quan es va fer l’amnistia del 77, als pocs presos polítics als quals se’ls va negar eren els acusats de formar part de l’Exèrcit Popular Català (EPOCA), i se’ls relacionava amb els casos Bultó i Viola. A ells se’ls va retirar l’amnistia, perquè es va considerar que allò no era un crim polític. Tampoc recordem que l’any 1985, amb Fernández Díaz de governador civil a Barcelona, es va enviar a la presó una desena d’independentistes pel fet de portar una pancarta en què posava “Independència” al passeig de Gràcia. Falta una mirada més profunda sobre l’independentisme català, sobre què ha passat en aquestes últimes dècades, perquè la repressió no és nova: n’hi ha hagut de sempre.

“La manifestació d’extrema dreta a la plaça d’Artós va sortir del recinte. Això és inexplicable”

Pel que fa a l’extrema dreta i a com va actuar durant aquella setmana de protestes: què va passar el dia 17-O amb el grup que va sortir de la plaça d’Artós de Barcelona?

Jo, malauradament, no hi vaig poder ser. No per falta de ganes, sinó perquè, des de fa uns quants anys, no puc assistir a les manifestacions de l’extrema dreta perquè ningú em garanteix poder fer la meva feina sense ser agredit. Aquell dia vaig optar per serrar les dents i quedar-me a la confluència del passeig de Gràcia amb la Diagonal, on es feia una Olimpíada Popular, que era una manifestació totalment pacífica, transversal, amb gent gran jugant a voleibol o saltant la corda. No hi va haver cap problema fins que una manifestació convocada a la plaça d’Artós per grups d’extrema dreta va sortir del recinte. És inexplicable que allò passés. Hi havia com a màxim unes 200 persones, amb presència de neonazis, gent d’Último Bastión, de Sabadell, per exemple, amb un historial delictiu que podries empaperar tota la casa. Hi havia un perfil delinqüencial claríssim. És incomprensible, des del punt de vista policial, que es permetés que un grup força nombrós d’aquella manifestació sortís de la plaça, malgrat haver-hi la Brimo allà, i caminés tres quilòmetres i mig per Barcelona fins a arribar on hi havia els manifestants de signe contrari. És un fet que ha passat molt desapercebut i que no ha provocat cap dimissió, ni de càrrecs intermedis ni de càrrecs polítics, ni de ningú que era al CECOR vetllant perquè, teòricament, no hi hagués incidents.

Se sap qui va convocar la manifestació de la plaça d’Artós?

No recordo les sigles o l’excusa que van posar en el seu moment. Sí que recordo que Los de Artós se’n van desmarcar, però això no és una associació com a tal: és un ens controlat per diferents poders polítics segons els interessa. El lloc no és casual: les manifestacions d’extrema dreta es fan a la plaça d’Artós perquè, històricament, ho han considerat “zona nacional”. En aquella plaça s’hi van construir un parell d’edificis que van acollir famílies senceres de policies espanyols. No és casualitat la presència de policies, de militars i de l’alta burgesia espanyolista en aquella zona. És una realitat, i només cal passejar-s’hi per veure quines banderes hi ha penjades als balcons. I no parlo de banderes espanyoles: parlo d’emblemes militars, fins i tot simbologia franquista, tradicionalista carlista, etc. No recordo les sigles exactes que van convocar a la plaça d’Artós, però sí que hi era la fauna habitual de l’extrema dreta barcelonina.

Algunes veus van alertar llavors de la connivència entre la policia –els Mossos i els altres cossos d’àmbit espanyol– amb l’extrema dreta. Això es pot acreditar?

Si aquest fos un país mitjanament normal i tinguéssim enquestes com Déu mana, com es fan a França, s’hauria de poder acreditar. A mi em consta, per fonts directíssimes de la policia catalana, que alguns agents de la Brimo han anat a atonyinar amb l’uniforme de la Brimo i, a sota, samarretes de Jusapol o de la Policia Nacional espanyola. És una realitat, dita pels mateixos policies. Em sembla que el biaix ideològic és claríssim, i, si no, fem una prova: quants agents de la Brigada Mòbil et contesten en català quan tu t’hi adreces en català? Els podria comptar amb els dits d’una mà. Evidentment, parlar castellà no vol dir ser votant de Vox, però sí que ens demostra que hi ha un biaix concret dins les unitats d’antiavalots. La majoria de les polseres amb la bandereta espanyola les he vist sempre a les unitats antiavalots. Probablement, la mateixa unitat ja concentra uns sectors polítics que apunten maneres. M’agradaria que es fes una enquesta de què vota cadascú dins el cos, què vota la científica, la Brimo, els de la subaquàtica o els de muntanya. Em sembla que moltes sorpreses no tindríem.

“Els Mossos no van aturar els ‘ultres’ perquè no es va voler. Algú estava interessat que hi hagués incidents”

Durant aquella setmana va haver-hi una asimetria de tracte dels Mossos cap a manifestacions d’un signe o un altre?

No tenia res a veure el tracte cap als manifestants d’Artós amb el que van rebre els manifestants dels dies abans a l’aeroport o al centre de Barcelona, absolutament res a veure. Jo ho vaig viure amb molta angoixa. Aquell 17 d’octubre anava mirant el mapa i veia com s’anaven acostant els ultres, que tenien furgons de la Brimo davant i darrere i tot el desplegament dels agents d’informació seguint-los. Però ningú no els va aturar. Per què? A mi només se m’acut una explicació lògica: volien que hi hagués enfrontaments. Si algú em vol vendre la moto que creien que havien de garantir el seu dret a manifestar-se i que era oportú que s’acostessin a un gruix de manifestants de signe inequívocament contrari, doncs em sembla que els qui ho van permetre són una colla d’irresponsables. No poden ser al càrrec que ocupen perquè va ser una negligència gravíssima que pràcticament costa la vida a un nano. Li van patejar la cara entre una dotzena de persones. Jo el vaig tenir davant, el vam portar amb un grup de sanitaris i no sabia ni què li havia passat. L’haurien pogut matar, i aquella agressió és producte d’una negligència policial. És així: ho va veure tothom. Si els Mossos no van aturar els ultres, és perquè no es va voler. Digues-me malpensat: algú estava interessat que aquella nit, que estava sent pacífica, hi tornés a haver incidents.

Què et sembla l’auditoria interna que es va fer dins del cos dels Mossos després d’aquella setmana de protestes?

Em sembla una presa de pèl immensa a la ciutadania. Vuit mesos per dir que hi ha 50 agents investigats, cap amb suspensió de sou i de feina… però això què vol dir? Volem resultats. Com pot ser que en vuit mesos no s’hagi pogut esclarir cap de les situacions flagrants que fins i tot els mitjans de comunicació han pogut investigar? En canvi, el Departament d’Interior, amb tots els recursos que té, amb la Divisió d’Afers Interns, les càmeres, etc., com pot ser que no tingui conclusions més fermes? El problema dels Mossos és molt clar: no hi ha hagut cap conseller, des del gran desplegament dels Mossos, que hagi volgut “agafar el toro per les banyes” en relació amb els sectors més complexos de l’ordre públic: la Brimo i l’Arro. Són unitats autàrquiques, on qui mana de veritat són els comandaments intermedis de la policia. En tenim tants, d’exemples: Jordi Arasa n’és un, i els mossos enxampats amb actituds racistes en són un altre. Els consellers no manen en els antiavalots, i això és perillosíssim. Una policia ha de ser democràtica, i, per ser-ho, ha de ser fiscalitzada constantment amb lupa. És qui té el monopoli de la violència i ha de ser fiscalitzada pel Govern, per la ciutadania i pels mitjans de comunicació. I això, aquí, ni passa ni ha passat mai.

La impunitat, doncs, és la lògica que impera en els cossos policials?

Entenc que sí, i és una llàstima. Al cos de Mossos hi ha 19.000 agents, i això vol dir que hi ha molta gent fent bé la seva feina. És evident. És un col·lectiu immens, dins del qual hi ha gent de tota ideologia, amb maneres de ser diferents i que treballen molt bé. Però també n’hi ha que fan la feina molt malament i que no haurien hagut de tenir mai ni placa ni pistola. I el problema és la seva manera d’encobrir-se, perquè aquesta dinàmica l’únic que fa és que paguin justos per pecadors. El corporativisme malaltís fa mal a la policia, i això sembla que ningú no ho veu, perquè, si no, ho haurien intentat canviar. I tampoc hi ha hagut mai cap conseller amb voluntat real de canviar-ho.