28/01/2020 | 19:05
A casa sempre vaig sentir parlar del teu avi, Enric Borràs Cubells, ja que havia sigut bon amic de la meva àvia a Gandesa, abans de la Guerra Civil. Parla’ns una mica de la teva família i sobretot d’aquest avi teu, que va ser l’editor als anys vuitanta de la revista independentista ‘El Llamp’ i de l’editorial del mateix nom.
‘El Llamp’ era una revista que s’editava a Gandesa en temps de la república. Quan el meu pare funda El Llamp, amb el meu ‘tiet’ i el meu avi, li posen aquest nom en homenatge a una revista històrica del seu poble. El meu avi va morir quan jo era molt petit, però a la família sempre es parlava d’ell i sempre m’he sentit molt atret per la seva figura, principalment perquè no en vaig poder gaudir, i després pel fet de ser aquesta figura tan potent, potser idealitzada. Pensa que va anar a la guerra amb 17 anys: la batalla de l’Ebre, l’exili, després va ser del maquis, va estar a la presó, en camps de concentració… Va tenir una vida molt intensa en tots els sentits. Per tant, per mi, sempre és un referent.
Hi ha molts Borràs de la teva família que han destacat en el periodisme compromès, en l’activisme. Podríem dir que el teu avi Enric Borràs seria el patriarca d’aquest activisme familiar?
Doncs segurament… o en part sí. Hi ha un no sé què, un interès per la implicació política, cadascú des del seu terreny. A casa tots som independentistes des que tenim ús de raó. Ara això de l’independentisme és una cosa ‘mainstream’ i ja està bé que sigui així, perquè, si no, no fotríem mai res. Per la banda de la meva mare també: de fet, els meus pares es van conèixer l’endemà que matessin el Puig Antich, a la ‘mani’. Jo he mamat política d’ençà que en tinc consciència.
A casa meva també, encara que amb un altre caire molt menys combatiu. Una gran part de la meva família va ser represaliada després de la guerra i el missatge sempre era: “No us poseu massa en política, que mira com ens ha anat a la nostra família pel fet de ser catalanistes i d’esquerres”.
Això li va passar a molta gent, aquest fet de viure la política en la intimitat. Hi ha molta gent gran que s’ha despertat ara; gent que no va ser activista ni als anys setanta ara diuen: “Ja n’hem vist de tots colors, jo ja m’hi poso”. Tots aquests canvis que hi ha hagut al país en els últims 10 anys com el 15-M o el procés independentista han fet que l’activitat política, sigui de la vessant que sigui, estigui molt present a la societat catalana, i això trobo que és molt positiu.
Tornant a El Llamp, trobo que era una editorial molt avançada al seu temps. Recordo un llibre que em va marcar molt, “Anarquisme i alliberament nacional”, que és de mitjan anys vuitanta i que l’editorial Virus va reeditar uns 20 anys després.
Sí, bàsicament publicaven llibres sobre política i independentisme, però el meu pare tenia una col·lecció de llibres eròtics que en aquell moment era impensable. Per exemple, Els quaderns d’en Marc, anònima, que és la novel·la eròtica més venuda en català, la va treure El Llamp. Al meu pare li va arribar el manuscrit a l’apartat de correus. Hi ha moltes disputes sobre la seva autoria, però es diu que era del Manuel de Pedrolo, encara que no s’ha pogut demostrar mai.
“Vox, de fet, és pràcticament una escissió del Partit Popular. Ja tenen l’experiència prèvia”
A l’última entrevista que et vam fer hi ha qüestions que han quedat totalment desfasades, com quan deies que no hi havia cap gran partit d’extrema dreta a Espanya perquè aquesta estava absolutament infiltrada dins de l’Estat. Com veus l’increment meteòric de Vox i l’enfonsament de Ciutadans?
Bé, en aquell moment Vox ja existia. El partit es funda a finals del 2013 i es presenta a les eleccions europees del 2014, amb Vidal-Quadras, on no es mengen ni un torrat. Per què? Perquè políticament hi havia un altre partit a l’alça, que era Ciutadans. Ciutadans feia el paper que el PP havia fet els últims anys: ser el vot útil de l’extrema dreta. I, si tu ja tens un partit que recull el vot útil de l’extrema dreta, és molt difícil que neixi un partit d’extrema dreta si no ho fa molt ben fet i els altres partits no ho fan molt malament. Que, segons el meu parer, és precisament el que ha passat. A part, hi ha hagut una escalada d’un nacionalisme espanyol absolutament desacomplexat per part de tots els partits de l’hemicicle del Congrés dels Diputats que ha arribat a un punt en què Vox ja tenia la demanda electoral abans de la creació del partit. Avui en dia no es pot entendre la irrupció de Vox sense l’escalada ultranacionalista que han fet Ciutadans, el Partit Popular i també el Partit Socialista. La militància de Vox de Barcelona ja es manifestava cada dimecres davant la Subdelegació del Govern per demanar l’aplicació de l’article 155 quan aquí ningú sabia ni el que era. Què vol dir això? Que una demanda pròpia de l’extrema dreta l’acaben aplicant una sèrie de partits que no són d’extrema dreta. Tot l’eix polític s’ha desplaçat cap a la dreta, de manera que Vox ja no és una cosa estranya. És un partit d’ordre, a més.
En l’entrevista anterior insisties molt en el fet que l’extrema dreta de Montjuïc, de ‘caps rapats’, no era perillosa, que ho era més la de les manifestacions del 12-O a la plaça de Catalunya: amb el PP, Ciutadans o Societat Civil Catalana (SCC). Quin creus que és el motiu pel qual la ultradreta ha ‘sortit de l’armari’?
Jo crec que tampoc eren gaire a l’armari. Que ara tingui tanta visibilitat segurament és per diversos motius. Primer, perquè a algú li interessa, és evident. Segon, perquè dóna clics, visites o ‘shares’ més alts. I també perquè probablement a aquesta gent que els interessa no és només perquè siguin d’extrema dreta sinó perquè poden desestabilitzar l’adversari. Som en un moment en què, si cal, per fer mal al teu enemic crearàs un enemic més gros. És molt pervers. En la vida política ho estem veient: aquestes aliances estranyíssimes. Per mi, hi ha un problema gros, i és el nacionalisme espanyol, que impedeix la sobirania d’altres nacionalitats. No som en un Estat plurinacional, i això sí que m’atreveixo a vaticinar-ho, ni ho estarem, perquè la idiosincràsia de l’Estat espanyol és imperialista. Això no és Suïssa o Bèlgica: aquí a Espanya hi ha una cultura, una llengua i una manera de pensar dominant i la resta són llengües, cultures i maneres de pensar de segona.
Llavors tu creus que és aquesta combinació de factors el que porta la ultradreta a tenir aquesta visibilitat i creixement tan bèstia? Perquè de vegades sembla que hi hagi una conspiració de les ‘clavegueres’ de l’Estat: blanquejament des dels mitjans, permissivitat dels jutges i de la policia, etc.
Fixa’t que en el seu moment tot això va passar amb Ciutadans. El senyor Albert Rivera, abans de ser un polític a escala de l’Estat espanyol, va ser jurat d’un concurs de la ‘tele’. Va entrar abans als mitjans de comunicació que a les institucions espanyoles. Amb Ortega Smith, Santiago Abascal i companyia ha passat exactament el mateix. A part, hi ha una gran diferència amb la ultradreta clàssica. Vox no és Democracia Nacional: ni en el terreny polític, ni en el terreny tàctic, ni en l’ideològic (encara que en moltes coses comparteixin discurs i hi puguin tenir vasos comunicants). Vox, de fet, és pràcticament una escissió del Partit Popular. És a dir, que ja tenen l’experiència prèvia. Vox no és un nou partit d’extrema dreta: ha fet una síntesi entre la dreta clàssica espanyola, els valors que podíem trobar al Partit Popular o a Fuerza Nueva, i la nova extrema dreta europea. Però tampoc és un partit que es pugui equiparar amb el Front Nacional francès: té coses absolutament diferents, com, per exemple, un pòsit d’un nacionalcatolicisme molt evident.
“La Brigada Mòbil dels Mossos sembla el ‘Far West’, un lloc sense llei”
I, pel que fa a la permissivitat de la policia envers l’extrema dreta, ajuda’m a entendre el cas dels Mossos deixant que els ultradretans de la plaça d’Artós es passegessin per tot Barcelona apallissant gent el 17 d’octubre passat, en plens aldarulls postsentència. Com es ‘menja’ que, d’una banda, els polítics catalans cridin la gent a mobilitzar-se i que després la mateixa policia catalana permeti que feixistes campin pels carrers amb total impunitat?
El cas aquest del qual parles va ser molt ‘heavy’; jo el vaig veure en directe. Van venir des de la plaça d’Artós fins als Jardinets de Gràcia, que són tres quilòmetres en línia recta, i van fer tot el recorregut amb la Brimo al darrere, i no els paraven. A més a més, no eren només els Mossos: darrere l’operatiu hi havia el centre de coordinació, hi havia el CECOR d’Interior, amb els Mossos, la Policia Nacional espanyola, la Guàrdia Urbana, la Guàrdia Civil. Crec que aquest és un dels fets més evidents que explica que Interior té un problema gravíssim amb les unitats antiavalots.
Però, segons el que tu dius, aquest problema s’enfila molt amunt en la cadena de comandament, perquè hi ha tot un dispositiu que ho permet; no és només que hi hagi unes ‘pomes podrides’ que fan els ulls grossos.
Els problemes d’Interior sempre han vingut del mateix lloc: ja des de l’època de Joan Saura fins a Felip Puig, a tots els qui han passat per Interior els ‘pollastres’ grossos els han vingut per la Brimo. I després diuen que faran la investigació més gran de la història dels Mossos i no se n’ha tornat a parlar més. Potser és hora, i això és una cosa que alguns polítics t’ho reconeixeran amb la boca petita, que comencem a posar ordre dins els comandaments i càrrecs intermedis de la Brigada Mòbil, perquè allò sembla que sigui el ‘Far West’, un lloc sense llei. Si parles amb Mossos d’altres àrees, et diran que això és cert i que ells també en són víctimes, que acaben rebent perquè s’identifica l’uniforme amb aquesta violència.
Sí, però al mateix temps entre ells també mantenen un codi de silenci, una ‘omertà’.
Sí, un corporativisme terrible. Però, per exemple, si segueixes per Twitter Mossos per la Democràcia o el Col·lectiu Guilleries, veuràs que han fet comunicats cagant-se en la Brimo i en Interior. Sorgeixen veus crítiques que fa alguns anys eren impensables. Però, d’altra banda, veus que la Divisió d’Afers Interns comença a empaperar gent que se significa políticament fora de la línia habitual dels Mossos. Al qui es queixa una mica, li toca el rebre, i al qui rebenta un ull fotent un tret antireglamentari, no li passa res; ho tapen. És un problema que arrosseguem de fa molts anys, i aquest problema l’han d’afrontar els dirigents polítics: és la seva responsabilitat.
Però això no només passa aquí. L’altre dia a Madrid la policia va permetre fer un concert obertament neonazi a la sala Caracol amb l’excusa que, si l’anul·laven, no podrien garantir la seguretat de la zona. Com pot ser que es permeti un fet així excusant-se en la falta d’efectius quan per a un desnonament es presenten sis o set furgonetes d’antidisturbis?
A França hi ha una entitat que es dedica a fer estadístiques del perfil de votant de la policia francesa i hi ha un elevadíssim percentatge que vota el Front Nacional. I això aquí em sembla que no existeix. Jo crec que, si tinguéssim una estadística en aquest sentit, entendríem moltes coses, tant del CNP (Cos Nacional de Policia) com de la Brigada Mòbil. És evident que hi ha un biaix polític del funcionariat que es dedica a l’ordre públic, que repercuteix en la vida real de les persones i en la convivència de tots plegats.
“Tinc por. N’he tingut sempre. No m’agrada arriscar la meva vida de manera inconscient”
David Fernàndez et definia al pròleg de ‘Warcelona’ com a fotògraf que no segueix “els ‘diktats’ del poder”, però és clar que hi ha periodistes que sí que els segueixen. En el cas de la manipulació periodística descarada, sabotejar les seves emissions és anar contra la llibertat de premsa com s’ha dit últimament? Com ho veus tu, que ets part del gremi?
Jo no ho porto gens bé. És una situació que, encara que entenc, no m’agrada, perquè empatitzo amb el periodista i empatitzo amb el manifestant. Així i tot, s’ha de diferenciar entre envoltar un equip de la ‘tele’ que sigui i escridassar-los i una altra cosa que és agredir algú. Et deu agradar més o menys el que digui, però el dret a la informació, la llibertat de premsa, és bàsic. D’altra banda, tots vam veure aquella retransmissió de La Sexta en què un periodista donava instruccions a uns suposats manifestants per tal que comencessin a cridar quan entressin en directe. Això no té justificació possible, i a aquell ‘tio’ l’haurien de fotre al carrer, perquè és un mal professional. Hi ha coses que són de vergonya, com és el cas dels CDR detinguts: on són tots els tipus d’explosius que van dir alguns mitjans que tenien? On ha quedat tot allò? Ningú ha rectificat i aquí no ha passat res. Que ho faci un polític ho pots mig entendre, ja que entra dins el joc de punyalades i destralades de la política; però, si ho fa un mitjà de comunicació i després es demostra que no era veritat, ha de rectificar.
Aquests dies d’aldarulls postsentència també s’ha parlat molt del tracte que els antiavalots dispensen als fotoperiodistes: agressions, detencions, etc. Personalment has notat algun canvi en el tracte rebut respecte a fa uns quants anys?
Si faig un repàs ràpid, jo diria que l’única policia que no m’ha pegat mai és la policia portuària. Jo en tots aquests anys he rebut hòsties de tot déu: la Guàrdia Urbana de Barcelona, els Mossos d’Esquadra, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Però no és perquè sigui jo. Veus la manera de carregar i reparteixen a tothom que estigui per allà. Pel que hem pogut saber pels relats de la gent que ha estat detinguda, sí que hi ha hagut un canvi molt bèstia en el tracte rebut un cop acabaven dins del furgó. Hi ha hagut maltractaments —jo crec que se’n pot dir tortures—, pallisses i vexacions per la seva condició ideològica o sexual, i en el cas de la Policia Nacional ha estat un escàndol molt bèstia. Una de les persones detingudes em deia que no es podia treure del cap la imatge del rastre de sang que anaven deixant les botes dels policies a la comissaria de la Via Laietana. Als calabossos hi havia gent amb ferides obertes, sang a terra, per les parets. Des del punt de vista de la premsa, sempre ens ha passat el mateix: per a ells som xusma. Ens consideren una cosa que molesta. Els policies sempre diuen que ells fan un servei al ciutadà, doncs nosaltres també. I els deu agradar més o menys, però la nostra feina és fiscalitzar la seva, mentre que la seva no és fiscalitzar la nostra. Jo he treballat per mig Europa, a Alemanya, a Polònia, a Itàlia, a Suècia, i mai he vist un tracte a la premsa com el d’aquí.
Amenaces constants, algunes de mort, agressions. De vegades t’has queixat que molts dels mitjans de Catalunya “et deixen sol” en la teva lluita per desemmascarar la ultradreta. No et fa por seguir fent el que fas?
Pel que fa a quedar-me sol, haig de dir que això afortunadament està canviant aquests últims anys. Per sort o per desgràcia, és evident que l’extrema dreta és una realitat: tenen més de 50 diputats, molts vots i tenim un problema molt gros a sobre. En aquest sentit, sí que hi ha una consciència generalitzada envers aquest fet. Pel que fa al meu cas personal, haig de dir que en aquests últims anys em trobo molta gent pel carrer que em donen gràcies pel que faig, i això et dóna molta força. Però sí, jo tinc por. N’he tingut sempre. No sóc una persona que es consideri particularment valenta, ni m’agrada arriscar la meva vida de manera inconscient. Jo, quan cobreixo depèn de quin acte, m’ho miro amb lupa: què faré, on aniré, quines rutes de fuga tinc. El que passa és que aquí a Catalunya, i segurament a l’Estat espanyol, m’és pràcticament impossible treballar fent el que a mi m’agrada, que és agafar la càmera i anar a una ‘mani’. Jo aquí ja no puc anar a actes, no ja de Vox, tampoc de Ciutadans o d’SCC [Societat Civil Catalana]. No hi puc anar perquè hi va tota aquesta gent i a mi no només em rodegen per escridassar-me; a mi em volen matar. Ara treballo tot el tema de l’extrema dreta fora de l’Estat espanyol. Jo estic més segur en una ‘mani’ de neonazis alemanys que en una d’SCC a Barcelona. No sé, a mi això em faria pensar.
“És molt positiu que la gent hagi sortit de la bombolla. Benvinguts al ‘deep state'”
Tornant als aldarulls postsentència, s’ha parlat molt des del processisme que els aldarulls eren un error, que els donàvem “la foto que ells volen”. Crec que el teu llibre ‘Warcelona’ demostra que res d’això és nou: a Barcelona fa molts anys que es donen episodis puntuals de lluita als carrers i també molta polèmica amb l’actuació de la policia. No creus que potser ara s’hi dóna més importància perquè la gent que rep forma part d’un moviment més majoritari, com és el cas de l’independentisme actual?
Jo discrepo una mica. De fet, he vist una cosa que no havia vist mai: gent que no ho diries mai, que fa quatre dies que et deien això de “la foto que volien” i que ara ho justifiquen. Hi ha hagut un canvi de mentalitat molt fort: segurament, perquè ara per primer cop els afecta i després perquè fa 10 anys que estem amb la “revolució dels somriures” i hi ha un moment en què la gent acaba fins als pebrots. I segurament una part d’aquesta generació de gent molt jove que estava a Urquinaona ‘liant-la pardíssima’ són ‘nanos’ que des de petits han anat amb els pares a les ‘manis’ de l’Onze de Setembre, han vist que pel fet de pujar a un cotxe i desconvocar una ‘mani’ pacífica et cauen 13 anys de presó i que et surt molt més a compte cremar el cotxe perquè te’n cauran menys. Hi ha gent que abans no es creia que la policia fes pràctiques absolutament il·legals i intolerables i ara comença a pensar: “Hòstia, tot allò que ens explicaven els bascos de les tortures, vols dir que no deu ser veritat?”. O l’operació Pandora mateix: ara molta gent es planteja que potser sí que era un muntatge. Per això penso que és molt positiu, que la gent ha sortit de la seva bombolla de llums de colors. Benvinguts a la realitat del ‘deep state’.
Mirant els teus llibres, molts cops m’oblido que hi ha una persona darrere de l’objectiu, fotuda enmig del merder. Com ho fas per ser sempre on hi ha l’acció?
És la teoria de Robert Capa: si una foto no t’ha sortit bé, és que no eres prou a prop. A mi m’agrada tirar amb 35 mm, amb un angular, i posar-me a on passa l’acció. És com el dia d’Urquinaona: ja portàvem tres o quatre dies sentint que els qui eren en primera línia eren els grecs, o els anarquistes italians, que són com el Guadiana, que apareixen i desapareixen. Jo em vaig quedar dues o tres hores a la barricada, anaven venint xavals, i ni anarquistes italians, ni bandes organitzades, ni res del que es deia. Hi havia una organització molt del moment. Aquells ‘nanos’ dels escuts, per exemple, els vam entrevistar per a ‘El Món’ i ens explicaven que el dia de l’aeroport van veure que la gent agafava coses per defensar-se i, a mesura que va passar la setmana, van anar fent proves, i mira: es van plantar a Urquinaona amb planxes de DM de 7 mm, que sabien que aguantaven l’impacte dels projectils. L’experiència, la policia la fa servir, però els manifestants també. El tema és ser allà on passen les coses.
Mirant el teu llibre ‘Dies que duraran anys’, també sembla que fossis a tot arreu. Com vas viure l’1 d’octubre?
Per començar, vaig dormir una hora, i la nit abans tres: vaig estar rondant pel país. La nit de l’1-O la vaig passar a l’Escola Industrial, que se suposava que era el districte electoral més gran i la que tenia més números que hi anés la policia, que al final hi van venir però van marxar. Va ser un dia molt llarg, no només l’1-O: tota la tardor del 2017. De la mateixa manera, aquest octubre i novembre també han estat molt llargs i molt intensos. Són mesos de molta feina i has d’intentar cobrir-ho tot; sobretot si fas premsa diària com jo, hi has d’estar, i, si t’agrada la feina, doncs ja ho fas per inèrcia. La setmana d’Urquinaona vaig estar dormint una mitjana de 2-3 hores cada dia.
“Quan tinguem un Estat català, si convé ens el carreguem. Però primer el vull tenir”
He llegit declaracions teves molt optimistes respecte de la possibilitat que Catalunya sigui independent algun dia. Encara penses així?
I tant; en cas contrari, no seria independentista. Si ho era fa 20 anys, que era una utopia inimaginable, evidentment encara ho sóc ara. Que quan serà? Això no ho sap ningú. És una gran irresponsabilitat posar dates.
Però fa 20 anys era una cosa tan utòpica que segurament l’important era anar fent camí i anar aconseguint coses pensant que potser mai arribaria. Però aquests últims anys hi ha hagut moments en què semblava que era a tocar, no s’ha pogut i això fa que sembli més difícil, més llunyà.
Hi ha hagut 10 anys de mobilització política constant, i som en un moment complicat perquè no hi ha lideratges polítics potents i sortim del KO tècnic del 2017. Jo crec que hi ha d’haver un punt d’inflexió, de saber cap a on tirem. Tota aquesta gent que ara és independentista i abans no ho era, qui es pensi que els farà tornar a l’autonomisme ho porta bastant magre. De fet, s’han fet independentistes perquè han pogut comprovar en la seva pròpia pell que allò que els havien venut de la plurinacionalitat de l’Estat espanyol era una enganyifa com una casa. Això per a mi té una part positiva, aquest autoconvenciment tan difícil de desfer, però també té una part negativa que és una falta de cultura política molt gran: aquest pensar-se que Quim Torra o qui sigui pot declarar la independència i ja està, som independents. Això no va així: aquí hi ha una correlació de forces entre un Estat fort, que, encara que estigui debilitat ara mateix, té unes característiques que tu no tens, i un col·lectiu, una nació, que no té recursos ni econòmics, ni és sobirana per tenir unes forces de l’ordre que l’obeeixin, ni té un aparell judicial, ni res d’això. Llavors és molt difícil, encara que no impossible. S’han independitzat desenes de països als últims anys al món, i ho continuen fent. Qui té la fórmula màgica? No la té ningú. Per què? Perquè cada Estat funciona d’una manera diferent i perquè el moment polític canvia. No és el mateix provar-ho ara, que fa 10 anys, que fa 20. El que és evident és que és més fàcil ara que fa 20 anys, encara que ara es vegi tan a prop que sembli impossible. Si mirem la història d’Espanya des que era l’”imperi on no es ponia el sol”, fins ara han perdut molts territoris. L’Estat espanyol sempre ha sigut víctima de la seva pròpia intransigència, per la seva incapacitat d’entendre que hi ha maneres de fer i de pensar diferents, i això crea independentistes d’on no n’hi havia.
És clar. Si s’hagués fet un referèndum d’autodeterminació fa 10 anys, hauria guanyat el “no” i el problema s’hauria acabat per molts anys.
Sí, si ho haguessin fet a l’escocesa, ja ho haurien enterrat. Aquest merder l’han provocat ells, i ho continuaran fent. I el que pot passar és que acabem essent independents no pas per la gran habilitat dels polítics catalans sinó per la incapacitat tècnica dels polítics espanyols. Que això no hauria de ser així: tu t’hauries d’aprofitar que l’adversari és un maldestre i intentar fer-ho millor que ell, no jugar totes les teves cartes al fet que ells ho faran malament, perquè també fan coses bé, i un dia te la foten i te la foten fins al fons.
És això que deies de la falta de cultura política: molta gent es va creure que es farien les estructures d’Estat i que seríem independents en 18 mesos. Els polítics d’aquí no només han mentit molt sinó que, a més, l’han cagat molt. Tenint tot això en compte, no penses de vegades que, quan siguem independents, tenim molts punts de fer un altre país de merda?
Sí, i tant. Mira, jo vull que siguem independents perquè em dóna la santa gana. No hi ha raó ni motiu més alt que aquest. I després per mirar de fer les coses millor que d’allà on venim. Vull una policia democràtica; vull una classe política que no em robi la cartera; vull un Estat del benestar que funcioni; vull una justícia social real; vull un país on es respecti la terra, la pagesia, on es respectin les dones. I, quan tinguem un Estat català, si convé ens el carreguem. A mi els estats com a tals no m’agraden, no m’agraden les estructures o el control de l’Estat. Ni m’agrada l’Estat espanyol, ni probablement m’agradarà el català, però permet-me el gust de decidir si m’agrada o no; primer el vull tenir. Quan la progressia espanyola es queixa que vulguem crear un nou Estat, ho fa des de la protecció de tenir un Estat, de tenir un idioma que ningú et dirà “háblame en tal lengua”. Tu pots viure a Catalunya perfectament sense parlar ni un bri de català, fins i tot sense entendre’l. Al revés és impossible. És evident que el fet de ser catalans no ens fa millors que els altres, però jo vull que siguem independents, i després cremem-ho tot si cal.
