Crític Cerca
Foto: ANNA ACHON
Entrevistes

Judit Carrera “La cultura ha d’incomodar el poder”

Fa set mesos, Judit Carrera (Barcelona, 1974) es posava al capdavant del CCCB. Ha estat el primer cop, en els 25 anys d’història de l’entitat, que la direcció del centre cultural del Raval s’escull a través d’un concurs públic. Per Carrera, veïna de l’Eixample, estudiant aplicada de l’Escola Santa Anna i lectora de Rodoreda i de Machado, els equipaments culturals públics han de ser garants de la democràcia, espais de diàleg entre el ciutadà i el poder “encara que això signifiqui posar-se en dubte i qüestionar-se”.

19/06/2019 | 18:55

Ets la primera directora escollida per concurs públic i la primera dona a ocupar el càrrec en els 25 anys d’història del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Et preocupa que dos fets que haurien de ser unes anomalies siguin notícia avui?

Són un punt de partida per pensar que alguna cosa està canviant. Em sembla rellevant que el fet de ser una dona contribueixi al fet que es conegui i es normalitzi que els càrrecs no tenen gènere. Tot i això, m’agradaria que es comencés a parlar d’altres coses i que això ja deixi de ser notícia.

Et vas incorporar al CCCB sota el mandat de Josep Ramoneda i després has treballat amb Marçal Sintes i Vicenç Villatoro. El teu projecte és continuista o vols encetar una nova etapa?

Totes dues coses alhora. La història del CCCB és un model cultural d’èxit que per mi segueix sent vigent. Va ser precursor en un moment que no era tan freqüent fer centres multidisciplinaris. Ara bé, 25 anys després de la seva fundació, necessita adaptar-se al nou entorn i saber respondre al context social i polític actual, que és molt diferent del d’aleshores.

De fet, Ramoneda era un intel·lectual proper al PSC, i Sintes i Villatoro, propers a Convergència. Carrera és apartidista? Això també ha canviat?

Bé, jo crec que no hi ha ningú que sigui apartidista: tots tenim una mirada sobre el món; això és inevitable. El que sí que crec que és important per dirigir una institució, i això ho han fet tots els meus predecessors, és tenir la capacitat per mantenir la independència d’un projecte cultural.

“El CCCB necessita adaptar-se al nou entorn i saber respondre al context actual”

Què és per a tu la cultura?

Jo penso la cultura com un espai que vincula el ‘jo’ amb el ‘nosaltres’. Un espai intermedi entre el nosaltres i l’esfera de poder que té un potencial transformador i emancipador molt gran.

La cultura ha d’incomodar el poder?

Un centre cultural que aspira a ser una esfera pública, un espai de trobada entre diferents comunitats, ha d’incomodar, ja que el que pretén és enfortir la societat civil. Hem de fer que els ciutadans surtin de la intimitat pròpia per compartir l’espai públic i que això ajudi a limitar els abusos del poder. La cultura ha de ser un coixí de la democràcia. El CCCB aspira a reforçar la societat civil per convertir-se en un espai de representació, mediació, memòria col·lectiva… Aquesta és la filosofia que hi ha darrere del CCCB.

El dia 15 de març, el CCCB va llogar un dels seus espais al Partit Popular per fer-hi una conferència. El CCCB no s’hauria d’haver negat a acollir un partit polític?

Nosaltres tenim una política molt clara: lloguem espais a tots els partits polítics que ens ho demanen. Som un equipament públic i, a més, tenim la responsabilitat de tenir certs ingressos econòmics per finançar-nos. No cedim els espais gratuïtament; han de pagar. Cal dir que al CCCB hem tingut tot l’espectre de partits polítics amb representació: s’hi han presentat des del llibre de Quim Forn fins a la candidatura de Manuel Valls. Els partits ens lloguen espai, i el que no podem fer, i no farem, és controlar els discursos que facin en els seus actes.

Encara que els discursos que s’hi fessin poguessin xocar amb la línia de programació o la línia cultural del centre?

El CCCB forma part d’un espai públic molt més ampli que genera tensions i contradiccions, i, per tant, el que hem de fer és tenir les portes obertes a tothom. Nosaltres no podem saber què diran aquestes persones en els seus actes, i, ens agradi més o menys, això també és llibertat d’expressió.

Foto: ANNA ACHON

“La cultura contestatària ha de ser dins i fora de la institució per posar a prova els límits de la democràcia”

En l’última edició del Kosmopolis hi va participar un col·lectiu anònim de grafiteres ‘vandàliques’, les TheHateLovers, que fan intervencions, sense autorització, en murs i en trens. La institució ho capitalitza tot? Fins i tot allò que sorgeix dels marges?

Aquesta pregunta me la faig sovint. Internament tenim la discussió sobre fins a quin punt les institucions poden canalitzar el conflicte, la revolució o la ruptura. Nosaltres no volem absorbir tot el que és al carrer, ni dissoldre tots els conflictes; però, per tenir democràcies fortes, calen institucions fortes. La paraula ‘institució’ està molt connotada, però cal reivindicar-la. La cultura té capacitat de transformació i inclusió social, i les institucions han de fer-ho possible. La institució ha de tenir la capacitat d’acceptar la crítica que se li pot fer. Però, per sobre de tot, en moments de risc democràtic, cal repensar les institucions per tal que siguin útils per defensar la democràcia. L’auge de l’extrema dreta vol trencar aquest vincle perquè no hi hagi el coixí que sustenti la democràcia. Ara hem de ser més defensors que mai d’aquest coixí, d’aquests espais de mediació que són les institucions.

Amb tot, correm el risc que la cultura hegemònica absorbeixi la cultura contestatària?

El debat sobre la cultura dins o fora de la institució, el tenim constantment. El fet contestatari està bé que hi sigui i que sigui a tot arreu per posar a prova els límits de la democràcia. Jo crec que és sobreestimar les institucions pensar que elles dissoldran la capacitat contestatària. És donar-nos un poder que no tenim.

Molts conflictes polítics actuals són o s’acaben convertint en ‘guerres culturals’.

Totes les lluites de poder sempre són lluites culturals; això passa a tot al món. Són lluites per cosmovisions de com entenem la nostra relació amb els altres, amb Déu, amb els símbols, amb el patrimoni comú… Fa 25 anys, el politòleg Samuel Huntington parlava del xoc de civilitzacions, però des de l’edat mitjana que ja hi ha una lluita per la mirada sobre la visió del món, sobre qui té el poder. A Europa, amb l’ascens actual dels partits de dretes, s’estan construint nous relats identitaris sobre el ‘nosaltres’ i l”ells’, sovint uns ‘ells’ imaginaris.

“Al CCCB no ens plantegem la programació en termes barcelonins o catalans: llegim el món en clau europea”

Quins problemes tenen avui en dia ciutats globals com Barcelona? La cultura pot ajudar a canalitzar o alleugerir aquests problemes?

Les ciutats globals tenim problemes compartits com l’emergència climàtica o l’habitatge, i aquí els equipaments culturals tenim la capacitat de posar aquests temes sobre la taula i intervenir en l’agenda pública. Jo percebo la cultura com un espai que en última instància és un espai educatiu. Si els ciutadans estan més ben informats, millora qualitat de la democràcia. La cultura és una eina que batalla per construir una societat millor.

Has dit que el CCCB és “pura Barcelona” reivindicant l’arrelament del centre a la ciutat. La resta de Catalunya no hi té cabuda?

El CCCB té una ubicació a la capital de Catalunya; així, l’arrelament és a Barcelona però també a Catalunya. De fet, treballem amb projectes culturals de Girona, d’Olot, de Figueres, del Masnou, de Terrassa, de Vic… Tenim un gran entramat de relacions per tot el territori.

Però programeu en clau de Catalunya o de Barcelona?

Hi ha una rellevància dels temes que no sempre estan arrelats a cap territori concret. No ens plantegem mai en termes de Barcelona o de Catalunya: llegim el món en clau europea. Tenim qüestions compartides amb el món i Europa com la crisi dels refugiats, l’emergència climàtica o l’autoritarisme. Per mi, el CCCB és un pont entre Catalunya i el món. Un pont que ha d’anar en les dues direccions.

Com l’afecta el CCCB la inestabilitat política? Des dels canvis a l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) i el vaivé de consellers de Cultura a la Generalitat? En el debat sobre la cultura a Barcelona, abans de les eleccions municipals, Joan Subirats, de Barcelona en Comú, irònicament parlava de “dinamisme institucional” i Ferran Mascarell, de Junts per Catalunya, de “disbauxa política”.

Doncs la veritat és que no ens està afectant. Els conflictes que hi ha ens preocupen i ens interpel·len moltíssim, però no n’hem patit cap efecte directe. Nosaltres depenem de la Diputació de Barcelona, que és un organisme molt estable.

Foto: ANNA ACHON

“El 40% dels visitants de les exposicions del CCCB són turistes”

No hi ha hagut davallades de visitants per la situació política?

No, tenim un augment de públics bastant important a les exposicions i als debats. El 2018 va ser el millor any de la història del CCCB. La situació política no ens ha perjudicat; al contrari, ha generat tants interrogants que la gent potser ha vingut aquí a debatre conjuntament que ens està passant.

Quin és el tipus de públic que s’acosta al CCCB?

El 70% pertany a l’àrea metropolitana de Barcelona i a Barcelona ciutat. Pel que fa a les exposicions, la proporció baixa i el 40% solen ser turistes. Nosaltres tenim la vocació d’arrelament al territori, però el públic turista també és molt benvingut; tots som turistes alguna vegada. Treballem per consolidar aquests dos tipus de visitants

Quin públic potencial està encara ocult? La caricatura del ‘hipster’ del CCCB, s’està desdibuixant?

El CCCB té alguna cosa intangible que atrau públic molt diferent. En general, el retrat del nostre visitant és jove amb un cert nivell cultural. Tot i això, la nostra vocació última és la de crear una comunitat de gent que no es barreja en altres llocs i no tenir un públic concret. Penso que el CCCB no ha de ser l’espai d’un gremi, sinó un lloc on molta gent es pugui trobar. Vivim una vida digital que pot conduir a l’aïllament i s’han de tenir espais de trobada per mirar-se als ulls i generar comunitat. Cal tornar a l’espai públic, i aquest no cal que sigui una plaça o un carrer: pot ser un centre cultural.

“Si el CCCB pot ajudar a desbloquejar el conflicte del CAP del Raval Nord, ho faria”

Com podeu interpel·lar nous visitants més enllà de preus més assequibles? Com podem fer que la gent del barri del Raval se senti seu un espai cultural que, a més a més, és públic?

Per a nosaltres, la ubicació al Raval és importantíssima i estem fent un gran esforç de porositat i de creació de ponts amb agents i residents. El CCCB va néixer com un observatori de la ciutat, destinat a la ciutat i a l’espai públic i, per tant, en cap moment volem ser un espai tancat. Treballem en un dels barris més complexos i més rics de la ciutat, i això és un repte estimulant. Som conscients que pertanyem a un barri que té un 60% de població nascuda a l’estranger. Sovint el Raval s’associa amb problemes, quan el barri ha tingut la capacitat de sostenir en pocs anys moltes nacionalitats diferents de manera pacífica. El Raval és un exemple de convivència. Un exemple i no un problema. En aquesta línia impulsarem el programa “Mediació” per crear ponts entre comunitats incidint en projectes educatius. “Mediació” vol mobilitzar noves comunitats com l’afrocatalana, que darrerament està molt activa gràcies a una generació jove de fills o néts de migrants.

Arran de la polèmica del CAP Raval Nord amb el MACBA, el conflicte s’ha polaritzat entre els defensors de la sanitat i els de la cultura. Què en penses, d’aquest pensament maniqueu?

És una mala notícia per a la cultura perquè aquesta té una capacitat de transformació i de conflicte i també d’inclusió social. Hi ha molts projectes que demostren que des de la cultura es pot generar una societat més equitativa i més lliure. La cultura ha d’estar al servei d’això, i els agents culturals hem d’estar al servei dels valors democràtics.

Quin paper hi té el CCCB, en la problemàtica de la reubicació del CAP?

El Raval és un barri molt dens amb el qual dialoguem, i qualsevol cosa que li passa ens interpel·la. En el moment àlgid del conflicte vam considerar, juntament amb la Diputació, que, si el CCCB podia ajudar a desbloquejar el conflicte, ho faria. A nosaltres ens agradaria no ser part del problema, sinó part de la solució i contribuir a trobar una entesa que sigui el millor per al barri. Per això vam proposar reubicar el CAP als terrenys del CCCB tot i que ara això està aturat fins que es configuri el nou Ajuntament.

Foto: ANNA ACHON

“Barcelona encara està digerint l’èxit dels Jocs Olímpics 25 anys després”

Què opines dels que van acusar el CCCB o el MACBA i després la Universitat de Barcelona de gentrificar un barri pobre i humil com era el Barri Xino dels anys vuitanta? La cultura pot esdevenir un agent gentrificador?

La cultura per si sola ni gentrifica ni desgentrifica… El gran repte que tenim sobre la taula és el de com millorar les ciutats sense gentrificar-les. Com millorar-les sense expulsar la gent que hi viu. Per mi, la clau és treballar per barris mixtos, que no siguin guetos. El problema de museus que gentrifiquen és que potser es decideix de manera política que en aquell barri només hi haurà aquest ús, quan la riquesa dels barris és que siguin mixtos i que hi hagi usos culturals, comercials, residencials… Les ciutats europees són mixtes, mentre que les ciutats americanes o les megalòpolis del Brasil, per exemple, cada cop estan més segregades. La recepta és concentrar-se i no expandir-se, que les ciutats siguin denses i que els equipaments culturals no siguin ovnis. Els museus no són ni bons ni dolents: depèn de la governança que tenen i quin ecosistema els acull. Pensar que un museu et resoldrà els problemes d’un barri és pensar en solucions fàcils i immediates que no funcionen.

Fa alguns dies, Xavier Marcé, regidor del PSC i un influent promotor cultural, tornava a reivindicar la Marca Barcelona. Tenim ressaca olímpica encara?

Barcelona encara està digerint l’èxit dels Jocs Olímpics 25 anys després. L’any 1992 va ser el moment de Barcelona: es va col·locar al mapa mundial i, encara ara, la ciutat està gestionant aquell llegat. Una gran part dels dilemes que viu ara la ciutat tenen a veure amb no haver sabut, o no haver tingut la capacitat d’imaginar, quin és el seu paper. Amb tot, Barcelona té una cosa molt interessant, i és que és una capital civil, portuària, oberta i que, per tant, s’ha qüestionat permanentment, al llarg de la història. Sempre s’ha preguntat, constantment, quina ciutat volia ser. Tenim ganes d’adjectivar les ciutats: ciutat cosmopolita, justa, gentrificada, marca…; però la bellesa de la ciutat és que no és adjectivable, que és incontrolable i indefinible. El que fa que Barcelona sigui interessant és no poder tancar-la en un adjectiu.

“La cultura pot polititzar o despolititzar, però tota la cultura és política”

La cultura sempre ha de ser política i transformadora o pot simplement entretenir?

Hi ha més cultura política que d’altres tipus, però no es pot criminalitzar l’entreteniment. La cultura pot polititzar o despolititzar, però tota la cultura és política. Cal recuperar el valor de la paraula ‘política’ com allò que té la capacitat de resoldre conflictes i reivindicar el valor polític de les coses en una societat diversa.

Des del 2002 vas dirigir la secció d’educació i debats del Centre. Els debats i conferències són el gran puntal del CCCB?

Jo vinc d’aquesta línia, juntament amb la d’exposicions. Jo tinc un gran compromís amb la paraula, i tot el que vingui d’aquí es promourà. La paraula, entesa com a literatura o filosofia, és un àmbit que ens permet, d’una banda, cristal·litzar o representar la capitalitat literària i editorial de Barcelona i de Catalunya i, d’una altra banda, el nostre compromís amb la llibertat d’expressió sense límits. Els debats, la paraula, permeten, des de la ficció, la literatura, el cinema o la fantasia, imaginar altres mons possibles.

Amb la Biennal de Pensament una conferència de Judith Butler semblava un concert de ‘rock’ amb una plaça plena a vessar.

La missió de qualsevol entitat pública és la de fer un esforç d’acostar el coneixement. El coneixement ha de ser universal, accessible i atreure i crear públic. En aquest sentit, la Biennal va ser un punt culminant a una trajectòria que vam començar anys enrere. Després de l’èxit de la Biennal amb trobades com la de Butler i Birulés som molt optimistes: hi ha gent jove que es mobilitza pel pensament i per la filosofia. Tenim la sensació que en un món de pantalles que poden aïllar hi ha un renaixement en el fet de trobar-nos físicament i pensar-nos conjuntament.


La Biennal de Ciència, que va seguir la de Pensament, també va permetre ampliar el nostre imaginari científic i visibilitzar dones investigadores, una tasca que continua amb l’exposició ‘Quàntica’, programada fins al 24 de setembre. Les humanitats i les ciències han de tornar a dialogar?

El nivell de rigor no és incompatible amb la divulgació, i això també ho hem constatat amb aquesta segona Biennal dedicada a la ciència. Barcelona és una ciutat pionera en centres de recerca i amb científiques de primer ordre, i és un privilegi tenir aquest entramat de dones que donen la seva visió del món. La nostra tasca és la de visibilitzar dones, no només de l’àmbit científic, sinó de totes les disciplines. Hem de tenir programacions paritàries.

Foto: ANNA ACHON

“El feminisme serà fèrtil si té la capacitat d’il·luminar altres batalles”

El feminisme és moda. Correm el risc que sigui una moda passatgera?

Al feminisme ara se l’ataca dient que és una moda quan abans se l’atacava pel fet de ser una cosa de minories radicals. Estic convençuda que aquest canvi de sensibilitat ha arribat aquí per quedar-se. El feminisme, a més a més, no només és útil per a les dones, sinó que planteja la capacitat de fer visibles col·lectius invisibles i reflexionar sobre l’alteritat. El feminisme serà fèrtil en la mesura que tingui la capacitat d’il·luminar altres batalles que siguin importants.

Com integra el CCCB els feminismes?

El CCCB té un compromís ferm amb la paritat no només de programació, sinó també de comissariat. A més, per contribuir a millorar el debat, la conversa pública i la complexitat de mirades, estem preparant una gran exposició per a l’estiu sobre els fenòmens del feminisme. Volem donar context històric al feminisme actual, també a Catalunya.

Tanmateix, la primera exposició que vas inaugurar va ser la de Stanley Kubrick, un autor controvertit pel que fa a la seva relació amb el sexe femení. De fet, una de les seves pel·lícules cabdals va ser ‘Lolita’, que en un dels plafons de la mostra es resumia com un film que “aborda el tabú de la relació amorosa i passional entre un adult […] i Lolita, la filla adolescent de la mestressa de la casa on viu”. La periodista especialitzada en gènere Marta Roqueta comentava en un article a la revista ‘Valors’ que “el resum del CCCB no deixa de ser curiós, tenint en compte que la Lolita original té 12 anys i que la història parla, per tant, sobre la pedofília, la violació i el segrest d’una menor”.

El comissari de l’exposició, el periodista Jordi Costa, va ser fidel al personatge del cineasta que tenia trets masclistes i misògins. La mostra no era tant de qui era Kubrick, sinó com el director reflexionava sobre grans temes que segueixen sent vigents: la guerra, la violència, o el desig. A l’apartat de ‘Lolita’ potser hi havia mancances en la perspectiva de gènere, però en un dels panells de la secció Costa parlava textualment d'”una relació pedòfila patològica”. Respecte a la misogínia de Kubrick, el que posa sobre la taula Kubrick és precisament la toxicitat de la mirada masculina, i la seva incapacitat d’entendre el desig femení. I no només el desig femení; el que el subjecte masculí és incapaç d’assumir i d’entendre, segons Kubrick, és la subjectivitat femenina. En aquest sentit, l’audiovisual que vam fer al CCCB amb guió de Jordi Costa, sobre “El tema del desig a les pel·lícules de Kubrick”, intenta explicar tot això d’una manera profunda.

La gestora cultural Margarida Troguet té una frase que diu: “L’amor es demostra amb els pressupostos”. Han baixat les inversions en cultura en els darrers temps? Per a la cultura hi ha sempre bones paraules i pocs diners?

La cultura és una prioritat: no és complementària. No és la darrera opció després de tenir les necessitats bàsiques cobertes. Calen més diners, sí.



Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu a finals d'any el pròxim Dossier CRÍTIC.

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació