Crític Cerca
Ken Loach a la gala dels Goya de 2017 / RUBEN ORTEGA -WIKIMEDIA COMMONS
Entrevistes

Ken Loach “Ja no ens deixen fer pel·lícules radicals: només volen comèdies romàntiques i superherois”

La defensa dels oprimits és el nexe comú de totes les seves pel·lícules, i n’ha fet ja una cinquantena, entre ficció i documentals. Als seus 83 anys, Kenneth (Ken) Loach (Nuneaton, Anglaterra, 1936) ha abordat les lluites de la classe treballadora en països i èpoques diferents, incloent-hi la de les Brigades Internacionals de la Guerra Civil Espanyola en la celebrada ‘Terra i llibertat’ (1995). Mestre del cinema social i simpatitzant declarat del Partit Laborista britànic, Loach aborda en l’últim film la misèria de l’economia precaritzada dels nostres temps. Aquesta entrevista es va publicar originalment a la revista ‘La Marea’ en castellà. 

29/01/2020 | 19:00

És impossible millorar la descripció que Graham Fuller, redactor de la revista ‘Interview’, va fer en el seu dia de Ken Loach: “És un home espontàniament modest. De fet, és un oxímoron errant: un director de cinema que, aparentment, no té ego. […] Dels innombrables cineastes que han parlat davant de la meva gravadora durant anys, Loach ha estat el menys director, el menys interessat a dotar la professió d’una rellevància còsmica”. Els periodistes ens entestem a abordar-lo amb expressions com “en la seva obra és important això” o “en les seves pel·lícules es parla d’allò”. El mestre anglès ens corregeix amb dolçor abans de contestar: “No és ‘la meva’ pel·lícula. També és de Paul Laverty [el seu guionista de capçalera] i de Rebecca O’Brien [la productora]. És un treball d’equip”. Qui així parla té dues Palmes d’Or de Canes al seu despatx i ha signat algunes de les pel·lícules més commovedores dels últims 30 anys. Són títols, tots, que reflecteixen la vida de la classe obrera més desfavorida, unint tendresa, humor i drama: ‘Riff-Raff’, ‘Plouen pedres’, ‘Ladybird, Ladybird’, ‘My Name Is Joe’, ‘Buscant l’Eric’, ‘I, Daniel Blake’… La llista és aclaparadora.

Loach va acudir a Sant Sebastià per presentar ‘Sorry We Missed You’, una obra esfereïdora sobre el “treball precari”; així ho expressa ell, en castellà, tot picant-nos l’ullet perquè apreciem el seu esforç per definir el tema amb precisió en aquest idioma. “El món canvia i sempre sorgeixen noves formes d’explotació. Aquesta manera de treballar és absolutament nova i ningú havia explicat abans l’efecte que té sobre les famílies”. El seu últim film narra la història d’un matrimoni aixafat per la càrrega laboral. Ell condueix una furgoneta de repartiment i ella és cuidadora a domicili: ajuda, neteja i alimenta persones que no es poden moure per elles mateixes i de la tercera edat. Els seus fills creixen sols perquè ells passen per casa exclusivament a dormir. És la història, en resum, d’una família que es descompon. És política? Sí, és clar, no podia ser d’una altra manera. Però Fuller, novament, ho expressa millor: “La principal preocupació de Loach, malgrat que el seu treball està arrelat en la lluita política, no és ni la retòrica ni la ideologia, sinó la gent”.

Com descriuria el seu acostament a aquesta gent? És pietat? Ràbia per les seves condicions de vida? És amor?

És complex, perquè no es tracta només dels meus sentiments. Ja he dit que la pel·lícula és un treball d’equip. El primer és el respecte; això ho compartim tots. Però jo, si l’hagués de definir amb una sola paraula, diria “solidaritat”.

“El patró ja no necessita un encarregat que digui a la plantilla què ha de fer i que la vigili minut a minut”

Prefereix parlar d’autenticitat abans que de realisme. Els personatges de totes les seves pel·lícules també demostren una gran solidaritat entre ells. Això també és autèntic? Té una base real?

Diria que sí. Donar-nos suport mútuament és una cosa natural. Sempre hi ha alguns egoistes, és clar, però el més normal és donar un cop de mà al proïsme.

I això no està en crisi també?

No ho crec, encara que és cert que la gent de la meva generació ha vist un altre tipus de societat. Cineastes com Mike Leigh o com jo mateix, que vam créixer en els anys quaranta i cinquanta, just després de la guerra, vam veure que en aquells dies hi havia un sentiment molt fort de comunitat. La gent tractava de crear una societat millor al voltant del bé comú. La generació següent, la que va créixer en l’època de Margaret Thatcher, no se la va educar en els beneficis de treballar pel bé comú, sinó en els valors de l’èxit privat. L’estat d’ànim era molt diferent. Es va passar de “treballarem junts” a “preocupa’t per tu mateix, busca l’èxit, sigues un emprenedor”.

I d’aquí es va passar a aquesta trampa anomenada ‘economia col·laborativa’.

Que és perfecta per a l’ocupador i una desgràcia per a la classe treballadora. Perquè el patró ja no necessita un encarregat que digui a la plantilla què és el que ha de fer i que la vigili minut a minut. Es controlen ells mateixos mitjançant una aplicació. I, a més, no tenen vacances pagades ni protecció sanitària en cas de malaltia. És un desastre.

Ken Loach amb dues de les actrius protagonistes del film 'Sorry We Missed You', Debbie Honeywood i Katie Proctor

“La societat econòmica no té moral: es basa simplement en l’explotació i en l’acaparament”

D’on ve el seu interès per explicar les dificultats de la classe treballadora?

Bé, la majoria de nosaltres som treballadors, però dins d’aquest grup hi ha gent que està pitjor: els treballadors pobres, que són molt vulnerables i han de lluitar molt per poder sobreviure. M’interessen aquestes vides. Després hi ha l’afany per canviar aquest estat de coses, que és una cosa que ha de succeir des de baix, per part de la mateixa classe obrera. Els burgesos no ens regalaran res. I la tercera raó és perquè expliquen els millors acudits.

Hi ha una escena en la pel·lícula on el pare renya el seu fill adolescent dient-li: “Nosaltres no robem”. I això és un orgull venint d’una família humil de classe treballadora. Creu que el neoliberalisme està canviant d’alguna manera aquest codi moral?

No ho crec. Sempre hi ha un element criminal en tots els estrats socials, començant per Donald Trump i continuant cap avall. La societat econòmica no té moral: es basa simplement en l’explotació i en l’acaparament: un grup de propietaris s’ho queda tot i els altres ho perden tot. Però crec que la gent, en general, encara es prea de ser honesta. Valora l’honradesa. Entre la burgesia, en canvi, no crec que l’ètica sigui una de les seves grans qualitats. Saben que robar directament no està bé, però no tenen cap inconvenient a apropiar-se els recursos naturals d’un país. Per descomptat, ells no en diuen robar. En diuen comerç.

‘Sorry We Missed You’ parla dels estralls que aquest sistema laboral produeix en la família. Això té solució?

El que un sistema econòmic hauria d’oferir és seguretat. Seguretat davant de l’atur, seguretat en els ingressos, seguretat per tenir una llar, per tenir una educació, seguretat quan estàs malalt, quan ets gran… Si tenim això, la família tindria temps per cuidar de les seves relacions, que és el que falta quan el pare i la mare treballen 10 o 12 hores el dia. Amb aquesta seguretat, quan ja tens cobertes les teves necessitats bàsiques, pots preocupar-te pel veí, pots ser generós amb l’immigrant. Si no tens aquesta seguretat, et tanques en tu mateix. Per ser generós, cal sentir-se fort. I aquesta generositat envers els teus fills, els teus veïns, la teva comunitat, és un bon entorn en què viure.

Pensa en una audiència específica quan roda les seves pel·lícules?

Realment no. El principal compromís és amb la història i amb els personatges, els quals cal retratar amb la màxima autenticitat possible. Cal arribar fins a la mateixa pell, que és molt diferent si es tracta d’un treballador o d’un burgès. Això es veu fins i tot en el físic. Els seus cossos estan modelats de manera diferent. Mouen les mans de manera diferent. L’idioma que parlen és diferent. Fins i tot la seva mirada és diferent. A l’hora de compondre aquest retrat, no cedeixo gens ni mica.

L’enemic és entre nosaltres

Des dels anys vuitanta, Loach té una fixació, una espina clavada: els líders sindicals que van trair els treballadors en aquella època, a les mines, als ports, a les fàbriques, fent triomfar al final el model ‘thatcherià’. Potser per això en les seves pel·lícules no sol criticar els peixos grossos, perquè això seria massa obvi, sinó els comandaments intermedis, els lacais, els treballadors que venen els seus propis companys. En els nostres dies, el model d’explotació s’ha refinat. O, millor dit, s’ha retorçat, com es pot veure en l’empresa de repartiment que apareix en ‘Sorry We Missed You’: “Aquí hi ha un encarregat, que no és l’amo de l’empresa, que diu que ‘cuida’ els seus treballadors donant-los més i més feina. ‘Jo tinc cura de tu i de la teva família perquè et faig ser més eficient’, els diu. Creu que els defensa, paradoxalment, imposant un règim draconià. I, a través d’ell, veiem com ara el treball es pot obrir o tancar, com una aixeta, la qual cosa és magnífica per al negoci, perquè evita els contractes i elimina els drets laborals. Així són més competitius i això atraurà més feina, i creu que això és bo. En realitat, no protegeix els treballadors: els destrueix. Aquesta és la contradicció del lliure mercat”.

Rosanna Pastor i Ian Hurt, en una escena bèl·lica de 'Terra i llibertat', de Ken Loach (1995)

“El Partit Laborista ara mateix està molt unit al voltant del seu líder, Jeremy Corbyn”

L’interès de Loach per la divisió de la classe treballadora té, sens dubte, un capítol d’or a ‘Terra i llibertat’ (1995). “Quan vam fer aquesta pel·lícula —explica—, parlem de la divisió de l’esquerra durant la Guerra Civil Espanyola i de l’enorme peatge que va haver de pagar per allò. No ens vam proposar fer una pel·lícula contra el feixisme perquè qui era feixista als anys noranta? Ningú. En aquell moment no podíem preveure el renaixement actual de la ultradreta. Però ara sí que es podria fer una pel·lícula antifeixista per recordar a la gent el que és això. Potser la ultradreta d’avui no és exactament feixista, però utilitza una tècnica similar: dividir la classe treballadora i enarborar prejudicis simplistes”.

Boris Johnson juga en aquesta lliga?

D’alguna manera, sembla el beneit útil de la ultradreta, però crec que no ho és. Presenta una façana bufonesca, però té una idea molt clara del que vol fer: vendre la Gran Bretanya als Estats Units. Abaixaria els impostos a canvi de deixar entrar-hi les empreses nord-americanes d’assegurances. Tots els serveis s’empobririen i el treball seria més barat i més precari. Johnson és un personatge complex. És molt més llest del que sembla. En altres circumstàncies seria fins i tot interessant.

A favor seu compta amb el fet que l’esquerra britànica també sembla dividida.

Això no és cert. És la impressió que volen donar els mitjans. La BBC, per exemple, és descaradament hostil a Jeremy Corbyn. Fins i tot la línia editorial de ‘The Guardian’ és anti-Corbyn. El Partit Laborista ara mateix està molt unit al voltant del seu líder. Vaig poder veure-ho en la conferència recent que va tenir lloc a Brighton. Tenen un pla esplèndid per posar fi a la precarietat i per recuperar els serveis bàsics privatitzats: l’aigua, l’electricitat, el transport… I aquest pla té una gran acceptació popular. Només hi ha divergències en un tema: el ‘Brexit’. Per això els mitjans no parlen de res més.

Ken Loach durant el rodatge de 'I, Daniel Blake' (2016)

“La gent que decideix quines pel·lícules es fan no vol films radicals. És lògic: són part del sistema”

La censura econòmica

Durant els anys vuitanta, Ken Loach va decidir tenir un paper més actiu en l’oposició a les polítiques de Margaret Thatcher i va canviar la ficció pels documentals. Hi mostrava la descomposició de la lluita sindical dels miners i dels treballadors siderúrgics. Tots van ser sistemàticament censurats per la Independent Broadcasting Authority. Fins i tot l’obra de teatre ‘Perdition’, de Jim Allen [el seu col·laborador durant 15 anys a la ‘tele’ britànica i guionista de ‘Terra i llibertat’], que Loach estava dirigint en aquell temps, va ser retirada del cartell un dia abans de l’estrena. Va trobar tancades totes les portes. Només va poder recuperar la seva carrera a partir del 1990, després de l’èxit del film ‘Agenda oculta’, que versava sobre Irlanda de Nord i va ser finançat amb diners nord-americans.

En recordar aquelles dificultats, veu un paral·lelisme entre aquell director silenciat que va ser i la impossibilitat dels joves cineastes d’avui per tirar endavant els seus projectes, especialment si es tracta de fer pel·lícules de caràcter social. “La gent que decideix quines pel·lícules es fan, és a dir, els productors, les distribuïdores i les televisions, cap d’ells vol fer pel·lícules radicals. I és lògic: són part del sistema”, explica Loach. “A l’hora de triar, prefereixen una comèdia romàntica o una pel·lícula de superherois. Conec munts de joves als quals els encantaria explicar aquest tipus d’històries socials però no troben finançament. Jo vaig tenir molta sort quan vaig començar a la televisió [el 1963]. Podíem fer ficció contemporània amb força llibertat. Si jo comencés a treballar avui, no em donarien aquesta oportunitat. Ara la ‘tele’ és un vehicle per a l’espectacle i està molt controlada. Hi ha una burocràcia enorme, amb un munt de filtres: caps, desenvolupadors de projecte, productors, directors d’àrea, directors de canals… I tots tenen una opinió. Tothom vol ficar la cullera en un guisat que no és el seu. Quan la meva generació va començar a treballar, aquesta gent no existia. Vam tenir sort, ens vam fer un petit renom i, com no ens ha anat del tot malament, continuen donant-nos diners. Però, si comencés ara, seria impossible”.

I a la seva edat, 83 anys, ni tan sols s’atreveix a parlar del seu pròxim projecte: “No sé si tornaré a rodar una altra pel·lícula. Parlar de fer una pel·lícula és fàcil, però fer-la és una cosa molt dura”.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Guillem', de Núria Cadenes, i el pròxim Dossier CRÍTIC (finals 2020).

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies