Crític Cerca
Foto: MARTÍ ALBESA
Entrevistes

Laia Palau “Sóc d’esquerres i vull seguir jugant a bàsquet per canviar el meu món”

A Laia Palau (Barcelona, 1979) se la veu inquieta i reflexiva. Amb 40 anys, continua a l’elit del bàsquet. Capitaneja tant l’actual equip campió de Lliga (l’UniGirona) com el d’Europa (selecció espanyola). Ha jugat a Espanya, a Polònia, a la República Txeca, a Austràlia, a França… Ens trobem al Pavelló de Fontajau (Girona), amb poc temps perquè està a punt de començar l’entrenament. “Si hi arribo un minut tard, em multen!”. Amb els Jocs de Tòquio a l’horitzó (“Aquest és el meu límit amb la selecció”, diu), és la jugadora que més internacionalitats té i supera en medalles a Pau Gasol. Va tenir ocasió de jugar a l’NBA, però va preferir Europa perquè el bàsquet es juga sense tanta individualitat. Parlem amb ella de masclisme, de capitalisme i de drets laborals de la dona en l’esport i en la vida actuals. Palau és una ‘crack’ diferent.

11/03/2020 | 19:00

Al voltant dels 40 anys, som uns quants que amb prou feines podem fer un parell de piscines. Tu, en canvi, jugues al màxim nivell del bàsquet espanyol, europeu i mundial. Encara aguanta el cos?

L’altre dia parlava amb el meu entrenador de quins plans tenia de cara a l’any que ve, i jo li responia que, si seguim com fins ara, segurament continuaré. I estic segura que hi haurà un moment en què jo mentalment pensaré que no em val la pena seguir, patint o cansant-me més, que el projecte on estic no vagi bé. Tot el que estic fent ara ja em ve donat; tots aquests últims anys és tot gratuït.

Com definiries la teva carrera? Tens més medalles que en Pau Gasol, per exemple. Malament no es pot dir que t’hagi anat…

Estic molt contenta: no m’esperava tot això que està passant. Tenir 40 anys i continuar a aquest nivell… Tot i que no sóc la primera ni seré l’última; això ja ho veig. Hi ha una evolució física general. En Pau Gasol en té 38, i, com ell, hi ha molts jugadors que en aquesta edat estan en bones condicions físiques, perquè el gènere humà funciona i estem molt millor cuidats. Jo estic molt orgullosa del que he fet però, com sempre he dit, més que del que he fet, m’agrada la manera com ho he fet. Crec que sempre he triat on he volgut estar. He patit, òbviament, com en tota carrera esportiva, però sempre he fet bastant el que he volgut i m’ha sortit molt bé. No em queixo gens, al contrari.

Però no has tingut un camí fàcil, oi? A Espanya l’esport femení no està professionalitzat…

És clar, et puc parlar de la meva experiència. No, no està professionalitzat. Veient aquests nois que tenim aquí entrenant, que són LEB Plata [la tercera categoria de la Lliga Espanyola de Bàsquet], dues categories per sota de la nostra, segurament i veient els mitjans i la professionalització que tenen… ells deuen estar més o menys al nivell nostre en qüestió de recursos. Si parlem de sous? El tema del professionalisme sempre va vinculat als recursos, però jo sempre he pensat que també va en la professionalitat d’un mateix. La feina l’has de fer ben feta igualment. D’això va el tema també. Jo sóc molt conscient que sóc part de l’elit dins del gruix del bàsquet femení. Aleshores, és clar, sempre he tingut molt bons sous, perquè he jugat també a l’estranger, he jugat a nivells bons, i això vol dir també contractes bons i projectes esportius potents que sempre van units a millors estructures. Hi ha moltes jugadores de la Lliga, però, que tenen uns sous molt bàsics.

Quan dius bàsics, de quant parlem aproximadament?

Partim del fet que jo no em sé tots els casos. Si ens posem a comparar amb els dels homes, són sous molt dolents. Ja no parlem de categoria ACB; estic segura que aquests nois d’aquí dels quals parlàvem abans la majoria cobren més que el gruix de noies de la Lliga espanyola. Ara, si ho comparem amb el món normal, hi ha noies de 22 anys que estan cobrant 1.200 euros, pis compartit, cotxe… i penso: quantes noies d’aquesta edat tenen aquests recursos? Crec que molt poques. També és una oportunitat de fer el que t’agrada i guanyar diners, i també depèn molt del lloc on siguis.

Foto: MARTÍ ALBESA

“Les coses que fan a l’NBA, jo no les podria fer: no juguen en equip, com fem a Europa”

Has tingut opcions de jugar a l’NBA?

Sí, el que passa és que a mi no m’ha interessat mai gaire l’NBA. Sé que és la millor lliga del món o això diuen, on hi ha les millors jugadores. És un bàsquet en el qual no em veig reflectida. Les coses que fan, jo no les podria fer: no juguen en equip, com fem a Europa. A mi m’interessa la construcció estratègica del bàsquet. Jo veia el Barça de Guardiola perquè m’agradava com jugaven.

Fa no gaire parlaves del masclisme a l’esport, del fet que, per exemple, les samarretes de la selecció femenina de bàsquet no es venen a les botigues. Creus que pot canviar, això? Com? Ni tan sols quan guanyeu campionats com l’Europeu posen en venda les vostres samarretes…

No sé si els surt a compte posar-les en venda. Quantes samarretes vendran? El tema també és que, si no les posen, no poden saber quina és la demanda. Al final, la gent compra allò que li diuen. Si vosaltres, els periodistes, per posar un exemple, dieu que és important una cosa, al final acaba sent important. Si cada dia, a poc a poc, quan juguem amb la selecció, que és quan tenim més notorietat, es parla de l’equip, de l’Alba Torrens… i a poc a poc va calant el missatge, doncs guanyarem notorietat. A mi em sap greu que es perdi l’opció de comprar les nostres samarretes. Hi ha gent que ens les demana, però quanta gent? La del Pau Gasol la compren 20.000 persones i la de la Laia Palau, si la compren 40 o 50 persones, doncs bé, però no és significatiu.

Foto: MARTÍ ALBESA

“Igual que en el seu moment es va abolir l’’apartheid’, hem d’anar cap a una societat més igualitària entre gèneres”

Creus que a escala global pot donar-se un canvi radical on els valors masclistes vagin desapareixent i sorgeixi una societat més igualitària entre gèneres? O és una utopia?

Estaria molt bé, crec que és cap on hem d’anar. Voldria dir que el gènere humà està canviant. Em sembla molt bàsic. Igual que en el seu moment es va abolir l’’apartheid’. Em sembla la cosa més bàsica del moment, si una societat es vol considerar com a tal.

Parla’m una mica de ‘La Niña del Gancho‘ [Encarna Hernández, nascuda el 1917 i pionera del bàsquet femení a l’Estat espanyol]. Com la vas conèixer? Què representa per a tu?

Per a mi, l’Encarna és una heroïna absoluta. Em sembla increïble la vida que ha tingut, ser dona en aquell moment, jugar a bàsquet, poder escollir ser entrenadora, anar amb moto, escollir un marit que li permetés fer tot allò. Encara avui, que ella està bé, té molt clar les bases que repeteix: la humilitat, etc. Té unes grans frases bàsiques. Acaba de fer 103 anys. Per a mi, és una sàvia.

Vas jugar al Barça de jove, oi?

Sí.

Ara no té secció femenina…

No.

Creus que s’aposta prou per l’esport femení a can Barça?

Hi ha una base del bàsquet femení a can Barça, el Sant Feliu, que juga a Segona, però no com a secció del Barça. Igual que en el nostre moment, nosaltres tampoc érem secció del Barça. Et deixaven la samarreta i la pista alternativa i ja està. Avui en dia crec que, si obrissin una secció femenina, tindria més acceptació social. S’ha obert una mica amb el tema del futbol femení, però a mi em sap greu que un club com el Barça no tingui una secció de bàsquet femení.

Foto: MARTÍ ALBESA

“L’esport l’hauríem de valorar d’una altra manera: no va de glamur; va de superar els teus límits”

El negoci passa per sobre de l’ètica en l’esport d’elit?

Sens cap mena de dubte. Sobretot el futbol. Com més negoci és, menys importants són els valors: aquests passen a un segon pla. Busques ser competitiu, guanyar títols. La meva carrera ha estat molt bona també perquè he guanyat molts títols. Si no hagués guanyat tant, segur que no estaria aquí jugant ara. L’any passat vam guanyar la Lliga i medalles. La marca Barça és igual: el més important és guanyar. Han creat una altra cosa. A mi em sap greu. L’esport l’hauríem de valorar d’una altra manera: no va de glamur, va de superar els teus límits. És igual que l’esport sigui masculí o femení.

Què et sembla la vaga que hi ha hagut fa poc en el futbol femení? Hi ha hagut un moviment semblant en el bàsquet femení? Cal que es faci?

No, mai hem tingut la mateixa importància. Les noies del futbol ara tenen un cert protagonisme: se’ls està donant veu, i suposo que per això també ho han pogut fer. Si nosaltres ens posem en vaga, ningú ens farà cas. Crec que no en trauríem gaire cosa. Hi ha hagut moments en què potser ens ho hem plantejat, sobretot amb temes de conveni col·lectiu, però la gent no respon. Entre que hem estat molt de temps amateurs, la meitat de la gent de la Lliga no estava regulada, etc. Ara tothom està en nòmina, però abans no era així. Jo sí que he vist una evolució, però queda molt de camí per arribar a la perfecció.

Fa no gaire explicàvem a CRÍTIC la discriminació a la qual es veuen sotmeses sovint les dones futbolistes. Posàvem en relleu, per exemple, que no hi ha cap mare entre les futbolistes dels 16 equips de Primera.

Cada vegada n’hi ha més, de mares. Per a mi no ha estat una opció, però perquè tampoc tenia les ganes de tenir fills. Suposo que, si hagués estat així, jo no estaria jugant a bàsquet ara mateix: hauria plegat. Hi ha dos tipus de dones en l’esport. En el primer cas, les que allarguen la seva carrera fins al moment de tenir fills, i en l’altre, les que han optat per tenir fills joves, han parat un any i han tornat. No sé si ara em tiraré pedres sobre la meva teulada; però, si jo tingués un contracte de cinc anys amb un club… tot i que, és clar, ara no es porta gaire això… Jo, per exemple, tinc un contracte de vuit mesos.

Vuit mesos?!

Sí. Doncs imagina’t que si jo, en aquests vuit mesos, em quedo embarassada… Ja sé que la dona en té el dret, però, és clar, jo no puc fer la meva feina. A mi m’estan contractant per fer aquesta feina i, si estic embarassada, no puc fer-la. No és una feina d’oficina, jo no podria fer la meva feina des del primer mes de l’embaràs.

Foto: MARTÍ ALBESA

“M’agradaria poder escollir quan vull tenir fills, però entenc que el club no se’n vulgui fer càrrec”

En àmbits del món laboral està regulat…

Si jo treballés en un club amb un contracte de cinc anys, entenc que el club se n’hauria de fer càrrec: sóc una treballadora de l’empresa. Però amb contractes tan curts, de vuit mesos, no puc dir al president que m’embarasso al primer mes i que s’ha de fer càrrec de mi. I més en una situació com l’embaràs, que ets tu qui decideix si et quedes embarassada. Una altra cosa és una lesió, que passa quan passa. Que no ho tenim fàcil? No, la nostra vida és física. Sonarà malament, però és com una prostituta: la nostra feina és el nostre cos. No m’agrada gens aquesta comparació, la veritat. Em fa ràbia pensar que, si jo sóc ara a l’elit i em quedo embarassada, quan hi torni no tindré el mateix tipus de contracte que tinc ara. Hauré parat nou mesos com a mínim. No és fàcil, però al final jo també entenc que això és l’oferta i la demanda. Representa que tenim altres drets, però no sé mai què respondre quan em pregunten sobre aquest tema. És clar que m’agradaria poder escollir quan vull tenir fills, però també entenc que el club no ha de fer-se càrrec de mi si jo em quedo embarassada; és la meva decisió. No és perquè jo sigui masclista, al final penso que he de poder desenvolupar aquesta feina, que són tantes hores la setmana; però, si després no puc perquè tinc altres coses, doncs no podré fer-la.

Sovint es parla de la futbolització de la política. Què en penses? Creus que seria menys tòxica una “basquetbolització”?

M’encantaria.

Foto: MARTÍ ALBESA

“Seria meravellós que la gent pensés molt més a la manera del bàsquet que a la del futbol”

Està el bàsquet menys contaminat que el futbol?

Sóc molt fan del meu esport en l’àmbit social. A mi em sembla que 10 noies posant-se d’acord, compartint una idea, lluitant pel mateix, totes juntes… em sembla un bon reflex. No vull dir que en el futbol no passi però, com que darrere hi ha altres interessos, a mi el bàsquet em sembla molt més pur i també em sembla molt més ric en l’àmbit estratègic que el futbol. En el futbol, al final, jugar amb el peu no et dona tant de control com jugar amb la mà: tens molta més varietat jugant amb la mà. En el bàsquet, els espais són molts més reduïts, hi passen més coses. S’assembla més a la societat. Seria meravellós que la gent penses molt més a la manera del bàsquet que la del futbol.

Pot l’esport fer un món millor?

Absolutament. Un educador social del segle XIX, de qui ara no recordo el nom, arreplegava nens del carrer i els inculcava dues coses: esforç físic i esport. Això el que et dóna és una disciplina. Ja sé que aquesta paraula fa una mica de cosa, però d’alguna manera ens hem d’organitzar la gent al món. Te’n posaré un exemple: la meva neboda ha començat a jugar a bàsquet, però el meu germà no vol perdre’s els caps de setmana i aleshores només va als entrenaments, un dia la setmana. I jo li dic: molt bé, li dones l’entrenament i les bases, però li treus el que per a mi és important, l’experiència de conviure en un vestidor, relacionar-se amb la gent, el sentiment de pertànyer a un grup, el pensament de no poder fallar, el compromís amb l’equip… Encara que només tingui 10 anys, és igual, tu saps que tens un compromís igual que la resta dels companys i has de complir. Són coses que integres en tu mateix de ben petit. Aprens a no fer el que vols dins l’equip. Em considero una mica comunista en aquestes coses.

Justament. Vaig llegir en una entrevista que parlaves del teu “perfil comunista”…

Bé, em defineixo d’esquerres. Els meus pares han estat mestres i sí, tinc un perfil esquerranós, absolutament. El comunisme no té avui en dia molt de lloc, però sí, jo sempre he dit que em defineixo més com a humanista que com a comunista. A mi el tema polític no em diu gaire res, també podia ser ‘punki’ i anarquista en el seu moment. També m’agradava molt el tema de l’anarquia. Al final el que m’interessa és la societat: som humans i el que m’interessa és el progrés, i ho estem fent bastant malament. Vull seguir jugant a bàsquet per tal de poder fer petits canvis dins del meu micromón. Els valors de l’esport, compartir, treballar en equip, tot això.

Ja per acabar: com a persona d’esquerres, què en penses de les retallades de llibertats que s’estan produint a escala estatal?

En general? Estem parlant de Catalunya?

En general, sí, entra on vulguis…

Quina hora és? [Dos quarts de dotze] Ui, he de marxar. [I se’n va rient].

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu a casa dues revistes: 'Justícia Global' i 'Crisi o vida'

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies