30/08/2017 | 00:01
Quin origen té Magda Oranich i Solagran?
El pare procedia de Sant Celoni i la mare de l’Anoia. Mon pare suposo que és qui em va transmetre el cuquet pel dret, perquè la seva gran il·lusió hauria estat ser advocat, però de molt jove, els anys trenta, es va haver de fer càrrec dels seus germans petits. Els Solagran, la família materna, eren petits industrials. Tenien una impremta. L’avi havia treballat a ‘El Dia Gràfic’ –de tendència republicana, propietat del cèlebre alcalde Pich i Pon– i a ‘La Vanguardia’.
La guerra els devia marcar.
Als 16 els va enganxar l’alçament feixista i la guerra. Eren d’una generació estroncada. Acabaren a l’exili, a França. L’avi matern era d’ERC. La meva mare encara és viva. Té gairebé 100 anys, és nascuda el 1919. Imagina-t’ho! Ella tampoc pogué complir el seu somni: volia ser farmacèutica… A París, els anys que va ser a l’exili, va fer de traductora dels refugiats catalans que hi havia allà. Encara n’està molt orgullosa…
[Entra en escena el fotògraf, Ivan Giménez. S’enceta un diàleg curiós entre ell i Magda Oranich: “Espera… no em treguis així… Els ulls… ufff…. Em quedaran terribles… He anat a l’oculista avui i el col·liri que m’ha posat és una barbaritat…”.]
…Tenien molta por. Estaven traumatitzats pels bombardejos de l’aviació italiana. Els primers que es feren contra població civil! Moriren 5.000 persones en tres anys a la ciutat per aquells bombardejos! A mi em semblaven carques, els avis. Però era que havien patit molt. I la por els paralitzava.
“Jo estava polititzada. Dret era una carrera de ‘progres’, amb un ambient diferent del d’ara!”
Comences la carrera l’any 1963. Quin ambient recordes a la facultat?
Començàvem, malgrat tot, a estudiar-hi força dones. Tot i que, durant la carrera, moltes es casaven i ho anaven deixant. Jo estava polititzada. Tothom ho estava! Dret era una carrera de ‘progres’, amb un ambient diferent del d’ara! Ens separàrem del SEU franquista i férem el nostre propi sindicat. No vaig entrar mai al PSUC. Era allò que els comunistes en deien una “companya de viatge“.
En Solé Tura i en Gil Matamala eren més grans que tu, oi?
El Solé Tura va ser professor meu. Nosaltres teníem de catedràtic en Jiménez de Parga, que deia que els catalans no ens dutxàvem [sic]. Si d’aquest deien que era ‘progre’, imagina els altres! Però vaja, a la facultat l’ambient general era molt progressista, entre l’alumnat. Hi havia, val a dir-ho, alguns professors bons. N’hi hagué que foren membres del Constitucional –com Latorre, Díaz de Velasco…– quan no era el que és ara, sinó que era un Tribunal que donava drets a les persones, durant els primers anys de la democràcia. Alguns dels meus professors tenien un compromís docent molt important: anaven a la presó a examinar estudiants que eren presos polítics!
Amb el món obrer, quina relació hi teníeu?
Relativament poca, val a dir-ho. Després, més. Pensa que el 1960 expedientaren tothom per un document de solidaritat amb els miners d’Astúries!
Acabares la carrera el 1968. Devia ser una fornada diversa, la vostra.
El delegat de curs era l’Enric Argullol. En Lluís Carreras, el Xiol –un dels tres del Constitucional, que fa vot particular– i d’altres també circulaven per allà. També el Trias de Bes… que en aquell moment era del PSUC –després va acabar al PP i a Ciutadans. Hi havia mallorquins, també. Toni Coll, Toni Rodríguez, les germanes Salvà… Vols que t’ensenyi l’orla?
[No hi ha temps per respondre. S’aixeca. Es mou molt, tot gesticulant, mentre ensenya una foto del viatge d’estudis a Mallorca a les acaballes de la dècada dels seixanta… Es planta davant l’orla… “Aquest ara és del PP, aquest es va fer capellà… Aquest era de Fuerza Nueva… Molt fatxa… Aquest es va fer diplomàtic… Aquest, notari… L’Alonso, ui, era un fatxa de collons… Aquest era un bon jan… Aquest, socialista… La universitat era una institució conservadora… Imagina’t que hi fèiem religió! Bé, jo no! Jo no hi feia religió, perquè tenia la nacionalitat mexicana, arran d’una certa relació amb Mèxic que havia tingut la família… Després hi vaig haver de renunciar, per poder exercir d’advocada… Tinc el passaport guardat… Vaig parlar amb la cònsol, fa poc, i tinc intenció de tornar a tenir-la!”]
“Això del Maig francès és com l’antifranquisme: a vegades ha semblat que tothom hi era, però no”
[Novament, asseguts.]
De casualitat, un bon dia, em va tocar defensar un pres polític, l’Alfred Serrat i Llorens
Què havia fet?
D’això no en parlem. Repartir propaganda… què sé jo!
[Truca per demanar el passaport.]
El 68, com deies, acabo la carrera. Al maig d’aquell any, l’Emma Cohen, l’actriu, que estudiava dret un curs inferior a mi, era a París, enmig dels aldarulls, i ens trucava des de les manifestacions. Això del Maig francès és com l’antifranquisme: a vegades ha semblat que tothom hi era, però no.
[Algú apareix. Han localitzat el passaport. Ens mirem, amb el fotògraf. “Vaig haver d’anar a Lisboa a fer-me’l… Però tot fos per saltar-me la religió i les assignatures associades al «Movimiento»… perquè no hi havia relacions diplomàtiques amb Mèxic… Vols dir que té interès? Hi ha el segell del viatge a Egipte de final de curs… Hi havia el Nàsser, tu! El vull renovar per una cosa simbòlica, eh?… Per on anem?”]
“Portava presos de totes les tendències. Era l”advocada de confiança’ de grups dels quals ni recordo el nom!”
Realment era una minoria la gent que estava polititzada al carrer?
Molt poca. Érem 30 o 40 advocats només, a tot Catalunya, dedicats als judicis polítics. Fixa’t que el Tribunal de Orden Público –el TOP– feia les vistes els dissabtes. Jo hi anava amb la canalla en braços –havia estat mare el 68 i el 70! El franquisme va anar afluixant a poc a poc, però déu-n’hi-do. Va ser molt dur.
La pena de mort era una amenaça tangible… Quan hi havia detencions, encara que durant el final del franquisme no fossin una constant.
A partir de finals dels cinquanta, les execucions de penes de mort a militants polítics minvaren. Hi ha el cas del dirigent comunista Julián Grimau i dels anarquistes Granados i Delgado, de les Joventuts Llibertàries, acusats de col·locar explosius, i que després es va saber que eren innocents. Tots tres el 1963. Des d’aquell any fins al 73, el TOP no va condemnar a mort ningú. Quan Franco volia matar, feia aplicar una llei antiterrorista i jutjaven per la cosa militar.
Quantes dones advocades éreu?
Recordo la Montserrat Aguilera, però poca gent més. Eren uns temps en què no hi havia ni advocades ni jutgesses… Imagina-t’ho!
A l’octubre del 1973 ets una de les 113 detingudes de l’Assemblea de Catalunya. Us agafen quan esteu reunits a la parròquia de Santa Maria Mitjancera.
En efecte, era un 28 d’octubre. El primer dia, per cert, que un dels déus del país, el Johan Cruyff, s’estrenava al Camp Nou, amb el Barça. No em sortirà mai del cap. Li demanaren suport i sé que va fer algun gest. Era una persona de conviccions democràtiques. “¿Qué han hecho?”, demanà. No entenia que es pogués detenir gent reunida en una església. El pitjor del breu temps que vaig estar a la presó, d’octubre a desembre, acusada de “fomentar la discordia entre los españoles”, fou la mort del meu pare. Patí un infart, a 57 anys, el 22 de desembre de 1973, quan sortia, precisament, del Camp Nou. Una de les últimes coses que va veure a la vida, aquell dia, va ser el gol de l'”holandès volador”… [Ens ensenya una foto que té a l’escriptori, signada per Cruyff.] Després em van fer pagar una multa i au. Fitxada. Però vaig continuar la meva activitat de seguida.
“A Puig Antich vaig veure clar que el matarien. Deien que era un atracament, però tenien motius polítics”
El ‘cas Puig Antich’, tants cops explicat, el visqueres de prop.
Es veia clar que el matarien. La nit que el detingueren jo era al jutjat de guàrdia acompanyant altres presos polítics. Recordo que els detinguts jugaven a pòquer. Hi havia l’advocat Oriol Arau, que després, amb en Paco Caminal, portaria el seu cas, i que curiosament era amic d’una de les germanes del Salvador. Recordo trucar a companys, aquella mateixa nit, tot dient-los: “Diuen que és només un atracament, però fa molta pinta política!”.
Amb quines organitzacions simpatitzaves?
Jo, com a advocada, portava presos de totes les tendències. Del PSUC menys, perquè ells tenien els seus propis advocats. Però de la resta molts! Vaig ser “advocada de confiança” de grups dels quals ni recordo el nom! Molts trotskistes, això sí que ho recordo. I de Bandera Roja. També uns quants del MIL –una dona, especial, la Núria Gallard…– i del PCE (i)
…
Sempre dic que, a l’edat en què en altres generacions els joves van a discoteques, jo anava a presons! Anava a veure la gent a la qual portàvem els casos sempre que podia. Fos on fos. Vaig desenvolupar un sentit solidari per tots aquells que eren, per exemple, en cel·les de càstig. Quan anava a Perpinyà, parava a les presons de Girona i de Figueres. En anar a Madrid, a Sòria, a Segòvia, a Alcalá de Henares –on complien condemna un gran nombre de dones. Tenia la idea que la gent no sabia quant patien les persones preses. Els advocats, a més, teníem i tenim el privilegi de veure’ls “de sol a sol”, que deia la legislació franquista.
Devia ser dur…
De tot allò me n’han quedat molts records que no s’esborraran mai. De tot tipus. Com el bibliotecari progre de la presó de Sòria que em deixava entrar notes de la família per a alguns presos amagats al pit. O una visita al penal de Segòvia, poc abans de la famosa fuga, on vaig poder parlar llargament amb Garcia Solé –un dels únics cinc catalans que participaren en l’evasió; els altres 24 eren militants d’ETA. A Alcalá de Henares recordo una presa basca, crec que del PCE (i), l’Elena Iraola, que quan la vaig veure sortir de la cel·la, després d’estar algun temps en aïllament, li vaig haver de dir “Elena, ¡se ha acabado la guerra del Vietnam!” mentre l’abraçava. Havia estat tan incomunicada que ni ho sabia!
[Amb tot, el company fotògraf ha continuat la sessió, mentre parlem. L’entrevistada demana, reclama, veure les fotografies. S’alça i s’asseu. Riem. “Em fas anar de bòlit! Quina sessió”, diu l’Ivan]
“Els anys vuitanta em vaig trobar en una comissaria el policia que havia torturat el meu marit”
Segurament el cas més rellevant en què participares, però, és, amb el teu company Marc Palmés, el de la defensa de Juan Paredes Manot ‘Txiki’, activista d’ETA politicomilitar que seria fatalment afusellat pel franquisme el 27 de setembre de 1975. Ell i el seu company Otaegi, juntament amb tres militants del FRAP, serien els últims executats per la dictadura.
Jo portava la defensa de bascos que “queien” aquí. Quan detingueren el Txiki, jo era de vacances a Dinamarca. Ho tinc molt present perquè, a més, ens vàrem trobar allà amb en Solé Tura i estiguérem plegats. Recordo des de Copenhaguen trucar al despatx per veure com anava i que em diguessin: “T’han trucat des del País Basc”. Ho havia fet Juan Mari Bandrés, advocat del moviment basc, que érem molt amics.
Sí, després seria una figura mítica de l’esquerra basca… d’Euskadiko Ezkerra… Amb una evolució curiosa… cap al PSE.
Efectivament. “Es un segunda figura”, em digué, traient-li ferro, a la tornada. De fet, després de la desconnexió danesa, vaig anar a veure el Txiki pensant que seria un cas més. En vaig sortir plorant. Hi havia un sumari enorme, de moltes pàgines –amb el procés a Wilson, un dels executors de Carrero Blanco, i a altres–, i una causa relativament fàcil de desglossar, com la seva, s’havia posat a banda. Meticulosament. Em va fer una mala espina tremenda. Coses de l’ofici. I no m’equivocava.
Com va anar el judici?
El judici va durar una hora i escaig, només. Una calamitat.
Com es deia el jutge que dictà sentència?
Nemesio Álvarez Álvarez. Un jutge militar. Educat. “¿Qué haces en estas cosas, hija?”, em deia. Vaig entrar “en capella”, la nit abans, amb ell. Dotze hores allà. Va ser brutal. Era un noi molt tímid. Un cop consumada la mort, vaig collir de terra els casquets de bala. Els vaig conservar durant anys fins que en vaig donar la meitat a la família i la meitat al Museu Nacional d’Història de Catalunya. Va venir la seva mare, a recollir-los. Amb en Mikel Paredes, germà del Txiki, hem mantingut la relació fins avui. Viure una experiència així t’uneix per sempre.
Els criminals franquistes, tant els jerarques com els botxins que executaven o condemnaven, sembla que no han estat jutjats ni posats en evidència. Com diuen en castellà, “se han ido de rositas”.
No hi ha cap país que hagi passat una dictadura com la que patírem i que tingui els seus jerarques sense ser jutjats. No hem fet neteja. T’explico quelcom d’il·lustratiu. Els anys de les mobilitzacions de la Crida, ja passada la Transició, a mitjan anys vuitanta, un vespre em trucaren per si podia anar a interessar-me per uns joves detinguts per catalanitzar els rètols de la RENFE. A la comissaria em va atendre el policia que havia torturat el meu marit! No s’havia depurat pràcticament el cos! Quins nassos!
Hi ha una anècdota que em fascina. El 2015, la periodista Maria Ramírez signava a ‘El Español’ un reportatge sobre la filla de Sánchez Bravo, un dels tres del FRAP. La seva companya sentimental, també detinguda i presa la mateixa època que ell, estava embarassada. Tenia 21 anys. La indultaren, mentre que a ell l’executaven. La filla de tots dos nasqué el 1976. Actualment, amb 41 anys, aquesta noia és funcionària de l’ambaixada espanyola a la Haia. Va fer una evolució des de ben joveneta molt conservadora, movent-se en ambients rancis i de dreta de Madrid i fent carrera al cos diplomàtic de l’Estat. No vol saber res del seu pare. Quan Sánchez Piñol va anar a Holanda a presentar ‘Victus’, va ser la funcionària encarregada de rebentar l’acte.
Ho desconeixia. Però aquestes evolucions les he vist. Un dia vaig coincidir en un acte públic, crec que sobre el càncer, amb la María San Gil, la que fou durant anys una dirigent del PP del País Basc. Se m’assegué a la vora la seva cap de gabinet i, en un moment donat, em va dir: “Mi padre te quería mucho. ¿Sabes quién soy?”. M’ho digué. Era la filla del Bandrés!
“Mai he estat de CDC! Però en tinc bon record. Tenien un respecte pel pluralisme que no vaig trobar a ICV”
Després vingué la democràcia formal.
Sempre he estat independent. Només m’he afiliat a un partit. A Nacionalistes d’Esquerra. M’hi va enredar en Llach. Ho vaig fer amb molta il·lusió, encara que electoralment no ens en sortíssim. El que dèiem, tot el que dèiem, en aquell moment, avui és central. Tant pel que fa a la cosa independentista com a l’ecologisme o al feminisme o als drets dels gais i de les lesbianes.
Això mateix em digué Josep-Lluís Carod-Rovira sobre Nacionalistes d’Esquerra.
És que és així. Ho férem tot abans d’hora. A cada poble on vaig em trobo algú que va estar a Nacionalistes. Ens diem: “Érem quatre i ara som molts més, oi?”.
Em citaves el Carod. Quan Nacionalistes d’Esquerra s’acabà, alguna gent anà cap a ERC i altres cap a ICV. Com és que anares cap a ICV? M’estranya, pel teu perfil, ja en aquell moment, més independentista.
Hi havia en Joan Armet i gent que m’estimo fent aquest camí. I vaig transitar cap aquí. Però ja et dic que m’hi vaig sentir fatal des del primer dia. Vaig ser diputada independent, per ICV, en les eleccions del 1992. Vaig fer vida parlamentària, però amb discussions constants. No va durar ni quatre anys.
En acabar, feres de regidora, també independent, amb CiU. A l’Ajuntament de Barcelona.
La veritat és que m’hi vaig sentir molt més respectada, encara que discrepessin amb mi. El món municipal no és tan ideològic; en tot cas, vaig votar diferent que els meus companys del grup municipal, quan tocava. Amb els drets dels gais, per exemple. Mai he estat de CDC! Però en tinc bon record. Tenien un respecte pel pluralisme i per la diferència que no vaig trobar a Iniciativa.
L’espai de CDC s’ha vist esquitxat, o ennuegat, fins i tot, per molts casos de corrupció.
Jo hauria posat la mà al foc que en la política no hi havia tanta corrupció. Fa 25, 20, 15 anys, si m’ho haguessin demanat, hauria dit que no n’hi havia en la dimensió que hem vist. Per a mi estar en política era perdre calés! Com per a tants professionals! Sempre, de diputada i de regidora, vaig mantenir la mitja dedicació. Jo crec que la política no ha de ser una professió. Pensava que la política es feia amb gust i no per treure’n profit. Val a dir, però, que crec que amb la corrupció d’alguns s’ha intentat atacar el projecte polític de Convergència Democràtica que, ho repeteixo, no és el meu.
Amb el president Pujol hi tenies relació?
Doncs no gaire. Però si em demanen si l’havia admirat, respondria “És clar que sí”. He llegit el seu consell de guerra, el que el va portar a la presó. Hi ha mèrits que no se li poden treure: va aglutinar una part de la burgesia catalana cap a l’antifranquisme. En moltes coses de la seva obra de Govern hi crec. La immersió lingüística, per exemple! O TV3!
“Hauria posat la mà al foc que en la política no hi havia tanta corrupció. Per a mi estar-hi era perdre calés!”
A partir del franquisme ja no defenses presos polítics. Per què?
Quan va haver-hi la Llei d’amnistia de 1977, vaig pensar que podia tornar al dret familiar. Que sempre ha estat la meva especialitat, d’altra banda. Després vaig portar, a petició d’organitzacions feministes, com a acusació particular el cas del violador de l’Eixample, el 1988. En nom de 31 dones violades. Sempre he pensat, com el moviment feminista, que el personal és polític. Poca gent ho explica, però a finals dels vuitanta una violació vaginal representava 20 anys de presó i una d’anal només dos mesos! Et pots imaginar això? Venim d’un món molt fosc…
L’origen de la foscor de gent molt diversa, el situaria en el franquisme… Perpetuat, segons algunes veus crítiques, en allò que s’ha anomenat “Règim del 78”. Ara hi ha qui impugna aquell règim, forces emergents com la CUP o Podem.
Fan bé. Tenen raó, en gran part. Però veníem d’un infern. No saps quant vam lluitar per l’amnistia. I ara m’horroritzo que aquesta amnistia, aquell decret d’amnistia pel qual tant vàrem lluitar, els ha servit a ells, a la dreta espanyola i als corruptes! Pensa que jo, el 78, encara vaig defensar dones adúlteres! La Llei de divorci i les lleis d’igualtat varen ser quelcom de molt valorat, molt lluitat i molt desitjat! No es pot criticar alegrement l’esforç de tota una generació…
…molts apunten que s’hi hauria pogut fer més.
No vàrem tenir més força. Tota l’oposició, de la democràcia cristiana a l’esquerra radical, no vàrem tenir força suficient per acabar amb el sistema franquista. Aquesta és la realitat. Ara és molt senzill parlar. A la presó, però, hi havia els nostres. La nostra gent. Necessitàvem que es donessin canvis ràpids. En tot cas, opino que el que ens cal, el que han de fer els joves, és refer-ho de bell nou.
“La democràcia liberal és el millor sistema. Però tampoc diria mai que el capitalisme em plau. S’ha de corregir”
Votares en el referèndum constitucional del 78?
La Constitució no la vaig votar. M’hi vaig abstenir. Pel tema de la dona, per alguns afers socials i per la qüestió nacional. No podia votar una Constitució que deia que les Forces Armades eren les garants de la unitat de l’Estat. Tot i això, va ser un avenç. Portàvem 40 anys de dictadura. Tot era gris i de sobte es va obrir el cel. Recordo unes manifestacions i unes Jornades Catalanes de la Dona espectaculars.
Som a l’estiu del 2017. Tinc clara la teva aposta nacional, però i la social? Venint d’on vens, el capitalisme què és?
La democràcia liberal és el millor sistema que hem tingut. Què penso del capitalisme? Em sembla injust. Sens dubte. Molt injust. No tinc la visió de la CUP, però tampoc diria mai que el capitalisme em plau. S’ha de corregir. Només sentir la paraula és horrorosa.
Amb el Procés hi ha una batalla important per la qüestió del relat. Per saber quin model social sorgirà, en el cas d’un nou país.
Jo sóc de “primer la independència”. Sempre he tingut clar, ja a les acaballes del franquisme, que el més important és la unitat. La unitat d’acció. Durant la Guerra Civil ja va passar. El POUM i el PSUC “s’hostiaven” i, mentrestant, els fatxes anaven avançant! La unitat és la clau, encara que dolgui. Me n’he menjat molts, de gripaus, jo, per la unitat. Només s’avança així.
Quina opinió et mereixen, els Comuns? La seva cultura política és la que més va treballar la qüestió de la unitat, durant el tardofranquisme.
A Catalunya no crec en ells. Perquè sóc independentista. Però, a Espanya, Podem ha estat una creació necessària. L’esquerra espanyola ho necessitava. Si no existissin, se’ls hauria d’inventar. La Manuela Carmena és una bona amiga. Ella va començar a exercir a Barcelona! A Madrid sempre anàvem a casa seva. El canvi, a l’alcaldia de Madrid, era molt important que es donés. Com a dona feminista, vaig estar molt contenta de veure arribar a l’Ajuntament l’Ada Colau, però no la vaig votar. Amb la qüestió nacional i de la independència m’inquieta. No és clara.
A les presons hi ha maltractaments?
Crec que n’hi ha menys. No crec que hi hagi maltractaments sistemàtics. Són puntuals. Durant el franquisme eren normals. Hem disminuït les vulneracions de drets. Però només que n’hi hagi un ja em sembla una barbaritat i una vergonya.
Hi ha cultura democràtica a les forces de seguretat?
L’Ada Colau, precisament, té l’Amadeu Recasens de comissionat de Seguretat, que no és una persona de dretes, precisament. Vam aprendre democràcia, plegats, al Col·legi d’Advocats. Això em dona esperança. Però no ens podem adormir com amb el masclisme. El feminisme i la defensa dels drets humans per a totes les persones no poden abaixar la guàrdia.
