14/05/2015 | 07:00
Vas formar part del nucli impulsor del que ara és Barcelona en Comú, però te n’has allunyat per la presència d’ICV.
És una presència rara. Pel que fa a mi, no és que sigui al principi del procés de la candidatura: és que hi sóc abans. El primer cop que una persona va proposar l’Ada Colau i el Jaume Asens de candidats vaig ser jo en un acte d’Arran amb el Quim Arrufat al Fort Pienc el 2012. La idea me l’havia donat el Celestino Sánchez, de Comunistes de Catalunya. Era el moment del que anomenàvem la Syriza catalana. Era bàsicament un tempteig en què tots anàvem a tot, a la Trobada Popular Municipalista, a Guanyem, anàvem a Ara és Demà d’ICV. Hi havia una mena d’efervescència que feia que pràcticament tots anéssim a tot i ens trobéssim a tot arreu. Diferències irreconciliables fins poc abans, aleshores semblaven superables. Per intuïcions ja enteníem que havíem d’anar cap aquí, cap a confluir entre forces polítiques que tenien una experiència política consolidada amb energies de nou encuny que finalment van acabar surant amb el 15-M. Aquest era l’ambient.
A la xerrada del Fort Pienc defensaves que la Syriza catalana havia d’abastar des d’ICV i EUiA, els sectors més a l’esquerra de PSC i d’ERC, fins a l’esquerra independentista i l’anticapitalista. Aquesta confluència no ha arribat. Era massa precipitada o és precisament la presència d’ICV la que genera uns anticossos difícils de superar en certs sectors?
El problema no és ICV en si mateixa. De fet, EUiA també hauria pogut ser objecte del mateix retret, però no el genera perquè va haver-hi un canvi dins EUiA i el PCC [Partit dels Comunistes de Catalunya]. Els responsables directes d’una certa línia política que havia acabat en una mena de servilisme cap a ICV havien estat descavalcats i n’hi havia uns altres, que apostaven inequívocament per una confluència de la qual va haver-hi expressions concretes. Tinc la convicció que en aquell moment vam arribar a la conclusió que érem al mateix bàndol i que havíem de portar aquella mena de confluència fins a les darreres conseqüències.
“Barcelona en Comú volia guanyar les eleccions i això requeria cert tipus de concessions. Una, el nom de Jordi Borja a la llista electoral”
Aleshores què hi ha fallat?
Allò que en diuen la política. Hi ha servilismes que no es poden liquar i són els que determinen les possibilitats de guanyar. Barcelona en Comú volia guanyar les eleccions i això requeria cert tipus de concessions. Una d’aquestes concessions, evidentment a ICV, que aportava noms a la llista que havien estat directament responsables del que havia estat la creació del Model Barcelona. No és que fos una contradicció, sinó que era una mena de burla. Com es podia entendre que persones directíssimament implicades, com a teòrics i difusors, en el Model Barcelona ara apareguessin en condicions d’impugnar-lo? Em refereixo, sobretot, al número 37 [de la candidatura de Barcelona en Comú], Jordi Borja. No és una qüestió personal, però és que és l’inventor del Model Barcelona.
El 2012 apostaves per l’Ada Colau i el Jaume Asens com a candidats i tots dos han fet el pas, com a números 1 i 4 de Barcelona en Comú. Entenc que són perfils que et transmeten confiança, no?
No, perquè estan en una dinàmica que condueix a polítics que no manen. L’Ajuntament de Barcelona és un monstre i la gent que el porta no són els polítics que teòricament l’administren. És una altra història que té a veure amb un funcionament de quadres mitjans i tècnics i és molt difícil que modifiqui les seves formes de fer. A més a més, també hi ha uns interessos tremendament capaços de fer qualsevol cosa per mantenir les seves prerrogatives.
“L’Ada Colau és una persona extraordinària i honesta, però és impossible que pugui alliberar-se d’aquest camp gravitatori de lloances que l’està envoltant”
No hi ha res a fer, segons tu, a través de les institucions?
Si em preguntes si realment s’hi pot fer alguna cosa, tinc la sospita que no. Però una cosa és que no hi hagi res a fer i una altra que no s’hi hagi de fer res. Una qüestió és que un reconegui el dret a ser escèptic i que fins i tot vulgui exercir-ne. Però que puguis estar envaït per cert pessimisme no legitima que et quedis quiet. Evidentment, pots pensar que són massa poderoses les instàncies que s’han de combatre perquè ho faci una mena d’heroïna, gairebé de pel·lícula i que sembli voler evocar la Joana d’Arc, sempre amb una mena de toc èpic… Ella ha acabat creient-se el paper i cada cop em recorda més el protagonista de ‘La vida de Brian’, que diu “solamente el verdadero profeta niega su divinidad”. L’Ada Colau és una persona extraordinària i honesta, però és impossible que un ésser humà pugui alliberar-se d’aquesta mena de camp gravitatori fet bàsicament de lloances. Al final acabes trastocat i és impossible que l’Ada Colau pugui suportar aquesta mena de pressió que li exigeix que es converteixi en una cosa que no volia ser. Però vull destacar que l’Ada Colau és amiga meva i hem fet moltes coses plegats.
En les recents Jornades d’Autoorganització Popular vas criticar que els nous moviments i partits abusen dels conceptes del comú i ciutadania amb l’argument que això és “l’apoteosi del discurs neoliberal”. S’ha de tornar al discurs de classes?
La idea de ciutadà és la matèria primera del que és el sistema polític liberal. Ara per ara, sembla que les nocions derivades del ciutadanisme s’acaben convertint en l’eix central entorn del qual pràcticament tota mobilització s’ha d’organitzar, si més no des del punt de vista discursiu. Totes les formacions polítiques ciutadanistes d’esquerres tenen com a reivindicació bàsica més democràcia i insinuen que l’alternativa al capitalisme és més democràcia. En canvi, les qüestions relatives a la propietat dels mitjans de producció i del sòl, que tenen a veure amb com s’organitza la societat i com es distribueix el poder i la riquesa, pràcticament queden oblidades. Tot gira al voltant d’un discurs virtuosista en el qual es demana bàsicament més participació i més apoderament, categories que mai tens clar què volen dir. I els vectors directament involucrats en la desigualtat social i, per tant, amb les classes, ni apareixen. Paraules com socialisme i revolució han desaparegut del mapa. S’entén que la solució és que restablim un imaginari ecumènic en què éssers angelicals lliures i iguals es donen les mans i consensuen pacíficament com organitzen la seva convivència.
Però encara queden sectors que no abominen del concepte socialisme, sinó que intenten renovar-lo i adaptar-lo a l’època actual.
Aquest discurs és el que sempre ha tingut el Partit Comunista i no l’ha abandonat. Una altra cosa és que s’hagi involucrat en aliances polítiques més o menys glorioses, però des del punt de vista programàtic els comunistes continuen estan on estaven. En el darrer congrés d’Unitat Comunista, en què el PCC i el PSUC Viu es reunificaven, vaig expressar que hi faltaven convidats i justament em referia a la tradició comunista independentista, que és la que li pertoca haver estat pionera en un debat que ara sembla involucrar tothom. Després crec que els comunistes el que han de fer és deslliurar-se d’un vincle que fins ara ha estat excessiu i acrític amb ICV. No tinc cap inconvenient a dir que vaig animar la candidatura d’Alternativa d’Unitat Popular – Rubí, on els comunistes van de la mà de la CUP i no amb ICV.
“La presència d’ICV no és el problema. El que és inacceptable és que els responsables del Model Barcelona apareguin ara d’una forma descarada a la llista de Barcelona en Comú”
A Barcelona, en canvi, això no ha passat.
Aquesta aposta de confluència també l’hauria aplaudit a Barcelona en cas que Iniciativa hagués tingut un mínim acte de contrició i no el desvergonyiment d’incorporar a la llista responsables del Model Barcelona.
Ara mateix hi ha un ampli consens crític al voltant de la Marca Barcelona, però segurament no és tan clar al voltant del Model. Hi ha diferències?
Estem parlant de la Marca Barcelona en un sentit hipercrític i ens oblidem del Model Barcelona. I és el mateix. La Marca Barcelona és un producte comercial descarat, que es ven tal com correspon a un objecte comercial. El Model Barcelona implicava el mateix principi de vendre la ciutat i convertir-la en una font de benefici, però tenia un acompanyament discursiu molt potent que consistia a intentar fer de Barcelona un producte acompanyat d’un seguit d’ornaments de tipus genètic, presumptament basats en valors universals. Això feia que fos un producte on els factors de ciutadania i civilitat en formaven part. La Marca Barcelona és un producte. El Model Barcelona era essencialment un discurs, i que els responsables del Model apareguin ara d’una forma descarada i explícita formant part de la llista de Barcelona en Comú és el que és inacceptable. No la presència d’ICV.
“El perill d’un lerrouxisme antisistema ara per ara està desactivat. Dubto molt que Podem Catalunya posi en dubte el dret a decidir”
L’any passat alertaves en un article del perill d’un cert lerrouxisme antisistema alimentat pel nacionalisme espanyol per atacar el procés sobiranista i debilitar l’esquerra anticapitalista. Creus que s’ha confirmat?
No. El que vaig dir és que des de la premsa de Madrid els podia fer il·lusió que Podem fos un baluard antiindependentista. Era l’últim cartutx que els quedava. I és cert que encara avui per a algunes formes de pensar pot constituir la darrera esperança blanca de l’espanyolisme, però és claríssim que Podem és encara una criatura poc o mal definida i és clar que hi ha persones a Podem Catalunya, i particularment a Barcelona i a la llista de Barcelona en Comú, que han expressat sempre les seves postures independentistes, com el Jaume Asens. És cert que en aquell moment l’esquerra de Ciutadans havia quedat despenjada i s’havia integrat a Podem, però està totalment neutralitzada. Crec que aquesta mena de perill d’un lerrouxisme antisistema ara per ara està desactivat. Dubto molt que Podem Catalunya posi en dubte el dret a decidir. Que els sectors espanyolistes acabin desembocant en part a Podem és millor que no pas que ho facin en el PSC; crec que hi sortim guanyant. Pel que fa a l’Ada Colau, el que farà és, igual que ICV i EUiA, mantenir-se en una certa ambigüitat que més tard o més d’hora hauran de deixar enrere quan toqui definir-se. Hi haurà un moment en què les postures terceristes, el “sí-no”, no tindran espai.
“No crec que m’expulsin d’enlloc per expressar públicament la meva simpatia per Capgirem Barcelona”
Però l’Ada Colau va votar “sí-sí” en la consulta del 9-N.
Però des de certs sectors s’intenta aprofitar aquesta ambigüitat per atacar-los. Jo em considero amb dret per ficar-me amb Barcelona en Comú, perquè sóc amic seu, però segons qui els critiqui no dubtaré a acudir al seu auxili. Me n’alegraré molt que els vagi bé, però una altra cosa és que els voti. No crec que m’expulsin d’enlloc per expressar públicament la meva simpatia per Capgirem Barcelona.
El 2007, al llibre ‘La ciudad mentirosa’ ja apuntaves que el capitalisme financer internacional anhelava ocupar Barcelona per convertir-la en un article de consum. Des d’aleshores, s’ha accelerat l’aterratge de grans fons de capital internacionals en sectors com l’hoteler i l’immobiliari.
El Model Barcelona tenia si més no uns certs escrúpols a justificar amb arguments moralment elevats aquesta situació. Però la preocupació ja va desaparèixer en l’última fase del tripartit i ara ja només hi ha la Marca Barcelona. La pretensió de fer de Barcelona el model d’alguna cosa més que un producte comercial en venda és justament el que ja havia desaparegut en la darrera etapa d’Hereu. Per això l’Ada Colau pot fer l’elogi del Maragall, perquè és l’època daurada en què Jordi Borja o Oriol Bohigas van creure la idea que Barcelona pogués ser un gran poble, en el sentit de fer possible un nacionalisme barceloní, que és el que pretenien. Volien generar un patriotisme urbà. L’època dels Jocs Olímpics per a ells és el model. I aquesta mena de referent és present en la candidatura de la Colau.
“Tot el que posés algun obstacle al Model Barcelona era expulsat: des de la pobresa fins a la dissidència”
En aquella “època daurada” ja es donaven fenòmens com la gentrificació, l’expulsió dels ciutadans molestos per a determinats ulls i una creixent il·legalització de la pobresa, accentuada després per l’ordenança del civisme.
Això ja ve de l’època de la primera Exposició Universal, quan a finals del segle XIX Barcelona decideix incorporar-se a la modernitat de l’Estat capitalista i fer-ho bàsicament com una ciutat atractiva. La tematització ja va néixer amb el Barri Gòtic. Ni tan sols el període de la República va ser una excepció en aquesta dinàmica. El pla Macià ja volia ser un desballestament del Barri Xino, com un lloc infame que havia de ser exorcitzat, i la planificació de l’època, feta amb esperit progressista, també va voler acabar amb aquesta Barcelona rebel, ingovernable i imprevisible. No sé si hi ha hagut gaires moments de pàl·lida imatge del que hauria pogut ser i no va ser Barcelona. Potser després de l’esclat de la guerra o després de l’anomenada Transició, a finals dels setanta o a principis dels vuitanta. Fora d’aquests miratges, la resta de temps ha estat una màquina que ha empès la ciutat bàsicament en termes de poder i de diners. I en una darrera instància ha demostrat que Barcelona és un escenari especialment representatiu del que seria l’especialització del capitalisme, que és el que veiem ara. De ciutats gentrificades, terciaritzades, n’hi ha hagut moltíssimes, però el Model Barcelona, si ha sigut tan atractiu, és perquè anava acompanyat d’un discurs, bàsicament un discurs moral, de civilitat. I això és el que feia tan exportable el model.
Però qui no encaixava en aquest model, era marginat, expulsat i desplaçat?
Evidentment. Si tot era tan modèlic, tots aquells que no estaven en condicions de contribuir al model, el desmentissin o el neguessin o posessin algun obstacle per a la seva exhibició pública, doncs automàticament el que calia fer era mantenir-los a ratlla o expulsar-los. Això va des de la pobresa fins a la dissidència.
“A l’Ajuntament no sabem qui mana. L’Ada Colau està condemnada a ser una gestora, no una mandatària”
Has escrit que els autèntics rectors de la ciutat no són tant els polítics de torn, sinó la gran banca, algunes nissagues familiars i grans grups empresarials. Decideixen més el disseny de Barcelona ‘lobbies’ com Barcelona Global que no pas Trias o qui mani a l’Ajuntament?
És que no sabem qui mana. El liberalisme era bàsicament la desactivació de l’Estat com un instrument de mediació i d’equilibri social que permetia d’una forma relativa que un sistema polític just pogués conviure amb un sistema social injust. Això és el que feia l’Estat i que el liberalisme detestava. El neoliberalisme és diferent, perquè li assigna a l’Estat uns papers fonamentals, a fi de mantenir a ratlla la pobresa i els pitjors efectes de la seva pròpia maquinària, i també té el paper de garantir efectes espacials. Hi ha una funció simbòlica i una altra funció policial, però per la resta no mana ningú. El que hi ha bàsicament és gent que administra i que gestiona. L’Ada Colau està condemnada a ser una gestora, no una mandatària. Per això alguns amb simpatia retraiem als bons amics anarquistes que diguin que al mateix temps estan contra l’Estat i contra el liberalisme, perquè això és impossible. Justament la defensa d’allò públic implica que aquells que són mandataris puguin administrar en funció de l’interès públic, manant sobre les coses, no sobre les persones. A la pràctica no mana ningú, perquè qui mana és el mercat, que està sotmès a principis que no tenen a veure amb la política. Un poder polític que hauria d’actuar d’una forma ètica i autoritària davant d’aquelles instàncies i àmbits dels quals depèn el benestar públic, com el sòl o l’habitatge, automàticament les deixa en mans del mercat, però aquells espais que haurien de ser escenari de les energies més creatives de la vida humana, de la capacitat d’allò social, com el carrer i l’espai urbà, automàticament són hipervigilats. És el món al revés. Allò que s’hauria de deixar en llibertat és vigilat de manera maniàtica, gairebé obsessiva, mentre que allò que hauria de ser intensament vigilat és deixat en mans del mercat i dels seus capricis.
“El desallotjament del cinema Princesa el 1996 va ser un punt d’inflexió. Des d’aleshores no hi ha hagut mai més tranquil·litat a Barcelona”
Però… tu insisteixes a dir que el carrer no és mort. Hi ha una recuperació del carrer com a espai de mobilització i de recuperació de l’expressió ciutadana, que lliga amb el pòsit de Barcelona com a ciutat rebel?
Hi ha un moment d’inflexió, que és el 1996 amb el desallotjament del cinema Princesa. A partir d’aquí, sortosament, no hi ha hagut mai més tranquil·litat a Barcelona. Les ciutats continuen sent ciutats i no hi ha pràcticament cap dia en què una ciutat no esclati. En aquest sentit, les ciutats continuen sent llocs intranquils. El conflicte urbà és un pleonasme, perquè la vida urbana per definició és conflictiva. El conflicte és el combustible fonamental del qual depenen les societats.
El conflicte és el que permet avançar?
Pots desitjar que amb els conflictes la gent no prengui mal, però el conflicte és bàsicament el que es trobarà el que guanyi les eleccions, fins i tot si som nosaltres, perquè encara crec que puc parlar en primera persona de Barcelona en Comú. Són els meus. Una altra cosa és que, si van anar per algú els Mossos d’Esquadra en l’època del Saura, va ser per nosaltres. Jo i altres érem en primera línia de les lluites contra Bolonya i ens van cascar al carrer quan manava ICV. I això no es perdona. Que ens condemnin els nostres dient que som uns violents és imperdonable. Aquesta imatge no se’ns esborra.
Amb relació al conflicte urbà, mantens que les polítiques antiguetos bàsicament busquen desactivar mobilitzacions, però no pas afrontar les desigualtats.
El que és un gueto és Pedralbes, i de gent perillosa, que caldria vigilar d’una forma o d’una altra. Jo l’ompliria de càmeres. En el que crec jo bàsicament és en la vida social, que és conflictiva per naturalesa i acaba d’una manera o d’una altra produint una solidaritat i suport mutu. La gent que es veu acaba coincidint. La diversificació, en canvi, no afecta els barris rics. Inocular gent de classe mitjana no funciona. Els barris en què hi ha certa homogeneïtat social de classe acaben provocant l’evidència que estem junts físicament i es genera una coincidència de desitjos i d’interessos. La concentració de classes populars en un lloc sempre serà un perill, i per això fan polítiques antiguetos que en diuen, que bàsicament és que no fan habitatge social, perquè, si en fan, se’ls omple de pobres. Es tracta de dividir i dispersar la classe obrera. És com la dispersió de presos. Es busca evitar concentracions que eventualment puguin provocar un tipus de conflictes com els que han conegut els Estats Units i fa quatre dies Anglaterra o França, que són conseqüència de la concentració excessiva de descontentament.
