15/01/2020 | 19:00
Josep Maria Montaner (J. M. M.): La dialèctica entre els conceptes de ‘lloc’ i ‘no-lloc’ és molt fructífera. Avui segueix sent una eina útil per pensar fenòmens com la implosió dels apartaments turístics, gestionats majoritàriament per Airbnb, i que podríem considerar no-cases. Podríem considerar que el no-lloc tal com l’havies descrit fa temps tractant de la sobremodernitat, és a dir, els aeroports, els centres comercials, els ‘resorts’ hotelers, etc., hauria conquerit l’espai domèstic, el lloc privat, que també s’ha convertit en un no-lloc. Són cases amb una memòria falsa amb tints locals: fotos genèriques, llibres que ningú ha llegit, records impersonals, closques d’una mar incerta, res que signifiqui una història. El turista d’Airbnb, a més de voler estalviar, creu que per uns quants dies anirà a formar part de la vida d’un barri, però en realitat contribueix a perjudicar el barri, perquè fa servir un habitatge on abans vivia gent real.
Marc Augé (M. A.): Aquesta és una nova falsa familiaritat: és l’última fase del consum. Consumim una imatge d’intimitat, vivim en un apartament que sembla un apartament on es viu diàriament. Però aquest apartament és el mateix sigui on sigui: Nova York o París. És l’engany suprem del consum i és un fenomen de luxe. Aleshores, ens podem preguntar si podem relacionar-ho amb el fet que, tot i l’aparença d’un món que es globalitza i s’unifica, hem de fer atenció al fet que les desigualtats creixen i es perpetuen. És la paradoxa d’avui dia: les desigualtats augmenten quan tenim la sensació que la humanitat s’unifica. I en petits exemples com aquest es veu que les il·lusions estan reservades per als rics. Una gran part de la humanitat no té tants recursos.
J. M. M.: Des de que a l’octubre del 2018 vàrem mantenir la conversa, transcrita en el nostre llibre ‘La humanidad planetaria‘ (Gedisa, Barcelona, 2019), s’han produït novetats importants i alguns dels problemes principals, com la crisi climàtica o la crisi humanitària de les migracions i les reaccions xenòfobes com a resposta, s’han aguditzat. En aquests últims mesos han aparegut nous moviments radicals de protesta, generalment interclassistes i amb estructures organitzatives no relacionades amb els partits polítics tradicionals.
Com els ‘armilles grogues’ a França, procedents del camp i de les petites ciutats, que s’han aixecat contra la metròpoli, les classes altes i els polítics que els obliden i posen en qüestió el seu futur. De manera polèmica i insolidària als objectius planetaris, expressen amb ràbia que ells no volen ser els que paguin la necessària transició ecològica. També la lluita, especialment dels joves, a Hong Kong, per no perdre els valors democràtics i les llibertats que han tingut fins ara i que es veuen amenaçades per les restriccions plantejades des del Govern de la Xina. L’aixecament de la ciutadania i dels indígenes a l’Equador, contra la desaparició dels subsidis a la gasolina i al gasoil; una protesta similar que ha sorgit també a Xile.
I les accions esteses per tot Catalunya, com a resposta concreta a la injusta decisió judicial contra els líders independentistes, que no han sigut tractats com a persones lliures sinó com a presos polítics, i com a reivindicació històrica d’un altre encaix dins l’Estat espanyol. Què opines de tots aquests moviments diversos, coetanis i rizomàtics?
“Hi ha una simultaneïtat global d’esdeveniments de protesta: de Barcelona a Hong Kong”
M. A.: Hi ha el sentiment d’una coincidència en la simultaneïtat de tots aquests esdeveniments de protesta. I, tanmateix, localment, es poden explicar les raons a partir de consideracions específiques. El nou fet, relativament nou, és que estem informats immediatament de tot el que passa d’un costat del món a l’altre. La globalització es mesura en l’impacte dels mitjans de comunicació, però aquest impacte també depèn de l’audiència de les informacions: les causes locals són determinants; però no impedeixen que se’n puguin extreure lliçons generals, per exemple, sobre la implicació dels joves en la política, tant a Hong Kong com a Barcelona.
J. M. M.: També ha crescut la consciència de la crisi planetària i, en aquests mesos, a més de l’eclosió de la figura emblemàtica de la jove Greta Thunberg, han sorgit nous moviments ecologistes radicals, com Fridays for Future, Rebel·lió o Extinció, i d’altres. Quin futur veus a aquesta conscienciació d’una part de la humanitat? Creus que aquests passos van cap a una nova consciència ecològica, cap al “final de la prehistòria de la humanitat com a societat planetària”, cap a “una presa de consciència efectiva de tot el gènere humà com a tal”, com has escrit en els teus darrers llibres?
M. A.: En efecte, és possible que la generalització de les pors que concerneixen el clima siguin l’oportunitat per a una esperada presa de consciència planetària. Però aquestes preses de consciència han de ser analitzades; em sorprenen els accents religiosos d’algú com Greta Thunberg. Hi ha actualment una ofensiva contra la idea del progrés científic. Jo penso, al contrari, que l’accés a la consciència planetària passa per la ciència i per la col·laboració necessària de tots aquells que preveuen fer avançar el coneixement. L’ecologisme necessita la ciència tant com aquesta l’ecologisme. Fa falta que les polèmiques eventuals siguin el símbol d’una sortida de la prehistòria de la humanitat planetària. La història de la humanitat planetària comença.
“Es podria crear una agència internacional per lluitar per la preservació dels espais naturals del planeta”
J. M. M.: Un dels fets que han aguditzat la consciència de la crisi planetària i les protestes internacionals ha sigut l’increment dels incendis a l’Amazònia, especialment a la part del Brasil i com a resultat de l’enorme pressió sobre aquesta reserva ecològica planetària: els terratinents, els explotadors de fusta, els buscadors d’or i de minerals, les expectatives de noves infraestructures, els monocultius expansius de l’agroindústria, els cultius de cocaïna; tot això està pressionant aquesta reserva ecològica amb la connivència del reaccionari Govern brasiler.
Quina consideres que hauria de ser la resposta per defensar aquest pulmó planetari, en el qual viu una part de la població originària i del qual volen treure profit els poderosos, en un final de cicle en el qual, en els últims segles, el món occidental ha explotat i ha acabat amb una gran part de les seves pròpies reserves forestals?
M. A.: Com es pot defensar el pulmó del planeta? En l’estat actual de les coses, les pressions sobre el poder brasiler són molt necessàries; però les coses no sempre són tan senzilles. Els indígenes utilitzen el foc des de fa molt temps per als seus conreus: però les conseqüències eren infinitament menys perjudicials per al medi ambient que els terribles atemptats que s’han produït actualment a gran escala. Es podria crear una agència internacional encarregada de lluitar per la preservació dels espais naturals del planeta amb la vista posada en l’emergència climàtica. La podrien formar representants dels països on s’intervindria, però estaria dotada de poders especials que afectarien, en el seu cas, la sobirania de les autoritats locals. Una identificació seriosa de paisatges forestals a protegir internacionalment hauria d’estar sempre sota l’autoritat de l’ONU, per exemple.
J. M. M.: Els conflictes sorgits a partir de les crisis migratòries, de milions de persones fugint de les guerres, de la persecució o de la pobresa, especialment per la falta de recursos generada per la crisi climàtica, han seguit augmentant en molts punts del planeta. Començant pel problema que ens pertoca als europeus, dels refugiats que intenten travessar el Mediterrani per arribar a les costes europees i de la total falta de sensibilitat de la Unió Europea i d’alguns governs dels països europeus. Unes expressions de xenofòbia que han eclosionat a Bangla Desh, a Sud-àfrica i en alguns països llatinoamericans, on hi ha expressions de rebuig, com a Costa Rica cap als nicaragüencs, o en els països pròxims a Veneçuela, com el Perú, Colòmbia i l’Equador, per l’exili de centenars de milers de veneçolans.
Davant de tots aquests problemes, tant a gran escala com a petita escala, quines alternatives es poden plantejar? A petita escala ja assenyalàvem al llibre ‘La humanidad planetaria’ els problemes de convivència i el rebuig i inconvenients que creen les actituds incíviques que s’expressen en la vida dels barris i les relacions en les ciutats. Més enllà de la confiança en l’educació i en el treball social tan important en els barris, quines sortides veus a la creixent complexitat de la convivència a les societats multiètniques?
M. A.: La quantitat crea la consciència d’una identitat per si mateixa. Es compten per milions les persones que fugen de la guerra, de la persecució o de la pobresa, començant per aquelles que han aconseguit travessar la Mediterrània, mentre que els europeus no deixen de discutir les condicions del seu acolliment. Aquests desplaçaments de poblacions no es donen exclusivament en el sentit Sud-Nord. La desconfiança dels països d’acollida ocasiona reaccions de rebuig, tant a Bangla Desh i a Sud-àfrica, com a l’Amèrica Llatina, on les onades d’emigrants que fugen de Veneçuela s’encaren a actituds de rebuig en els països veïns com el Perú o Colòmbia. El caràcter sobtat i la importància d’aquests moviments semblen, en efecte, influir en l’actitud d’aquells que, d’altra banda, advertits pels mitjans de l’amplitud global del fenomen, hi veuen una raó suplementària per replegar-se sobre si mateixos.
Tanmateix, es pot distingir entre les opinions generals sobre la presència massiva d’estrangers i la freqüentació d’una persona o una d’una família o una altra que s’ha trobat i que s’ha après a conèixer i a apreciar. Aquesta distinció és bastant freqüent i correspon a experiències diferents. Caldria encoratjar les iniciatives que tendeixen a facilitar trobades d’aquest tipus, entre persones curioses de “conèixer-se”. Aquest objectiu és a la vegada limitat i ambiciós; pot néixer d’alguna oportunitat econòmica: les relacions entre grups humans d’orígens diferents en les societats pluriètniques són per regla general bastant estretament dependents de la conjuntura socioeconòmica.
“En la vida hi ha petits moments d’alegria fugitius, però el seu efecte ens sobrepassa”
J. M. M.: A l’últim, després del diàleg que vam mantenir a l’octubre passat, vas publicar un nou llibre, titulat ‘Bonheurs du jour’, de difícil traducció al català i que té un títol doble: “Les petites alegries. La felicitat de l’instant“. Amb la teva manera d’escriure a la vegada sàvia i a la vegada tan didàctica, incloent-hi diverses experiències personals i familiars, especialment amb el teu pare i el teu avi, podríem interpretar que planteges, entre altres coses, que, dins les grans dificultats conjunturals socials i econòmiques que vivim, cada persona té capacitat per experimentar petites alegries, malgrat tot, i que la consciència d’això, quelcom d’experimentat individualment, ens apropa a una consciència comuna i col·lectiva com a gènere humà?
M. A.: El llibre no s’interessava en l’Alegria amb una gran A, sinó més aviat en instants fugitius i que recordem ocasionalment: les alegries “malgrat tot”, malgrat les dificultats de tota mena que poden aclaparar els humans. Aquests instants preciosos –un esclat de sol quan caminem pel carrer; el perfum del petit cafè del matí sobre el zinc; un somriure còmplice intercanviat, després d’una peripècia menor, amb un testimoni desconegut– són experiències íntimes i més o menys conscients, a les quals només prestem una atenció discreta, però que impregnen la memòria.
Les petites alegries estan lligades a la consciència del cos i a la intensitat d’un moment de consciència de si mateix que fa sensible i desitjable la possible presència d’un altre. He evocat els petits moments d’alegria fugitius que es poden donar fortuïtament i, fins i tot, de manera insignificant, però l’efecte de les quals ens sobrepassa: la literatura ens proposa l’evocació de moments així; però, justament, per això ofereix pàgines en les quals molts s’hi troben, perquè, com els instants que elles evoquen, també són l’ocasió d’una experiència que sentim compartida. És del fons de l’experiència individual que percebem intuïtivament la dimensió genèrica de l’home. Tractant-se de cultures, ens quedem massa sovint en l’aprensió de les seves fulguracions respectives, de la seva diversitat que, a primera vista, convida primer a apreciar les seves diferències.
* Aquesta conversa és la continuació de la conversa llibre ‘La humanidad planetaria‘ (Gedisa, 2019) entre Marc Augé i Josep Maria Montaner. Només un breu fragment de l’inici d’aquesta conversa (la referida als no-llocs i la seva importància simbòlica) forma part del llibre.
