13/05/2026 | 07:00
El cicle Circ d’Ara Mateix no està pensat com una exhibició de circ i prou; és més aviat un espai de reflexió. Per què és necessari entendre el circ des d’aquí?
Des de fa uns quants anys, el Mercat de les Flors forma part del projecte europeu Circusnext i, dins d’aquest, estem associats amb La Central del Circ, amb qui vam començar a treballar l’autoria del circ, les diferents maneres d’entendre el risc, d’entendre els cossos i també el tipus de continguts que es poden comunicar en un espectacle de circ. Enguany és el primer cop que fem una cocuradoria amb Zed Zanzu, un pensador, artista de circ i filòsof, i hem volgut compartir amb el públic que el circ no és només un espai per divertir-se, que és el que sovint la gent pensa. El circ també és un espai on es posen en crisi el cos i el pensament, sobretot en la manera d’entendre quin és el posicionament de cadascuna de nosaltres o de les artistes amb referència a temes socials i polítics.
El circ actual, per tant, no és només risc i espectacularitat.
Molts cops amb el Zed Zanzu hem parlat no només d’allunyar-nos de la proesa en el circ; també de la manera com podem reformular el que és una proesa. Quan tu poses en crisi tant els elements de circ tradicional com les dramatúrgies i els cossos, i els situes en una altra perspectiva on la proesa no és tan sols fer cinc mortals, aleshores la proesa té a veure amb la fragilitat, amb com tu evoluciones. El que ens agrada i el que trobem interessant en aquests moments és com s’està reformulant la mirada: en les peces de circ en què no veus la proesa o una supertècnica, hi ha una concepció des del circ contemporani. El que està bé de moltes d’aquestes propostes és on et posa aquell espectacle, i que et faci qüestionar si això és circ o no ho és ja és molt.
Si no estàs gaire habituat a veure circ, a vegades la línia que el separa de la resta de les arts escèniques és difusa. En quins llenguatges ens estem movent ara mateix en el circ?
Cada creador i creadora pensa des de la seva formació, però el món d’avui és tan multiartístic, multiforme i multipensament que una cosa són les eines des d’on tu treballes i després quina és la teva manera d’escenificar-ho. Per això el concepte d’autoria ens interpel·la molt: és com dir que cada persona està inspirada per diferents pensaments filosòfics, recorreguts de formació i coneixements teòrics i tècnics, però tot això ho ha de traspassar pel seu cos i pel seu pensament. Hi ha gent que fa servir elements de vídeo o de sadomasoquisme; són diferents eines que cadascuna necessita per portar a terme aquell pensament que té i donar-hi una forma escènica.
“El cos de circ comunica més enllà de la tècnica”
La manera de pensar el circ des de la fragilitat pot semblar contradictòria amb el rendiment o el control físic del cos que impliquen molts espectacles. Com viu el circ la relació amb la corporalitat?
Això té a veure amb la manera com el cos de circ comunica més enllà de la tècnica, com els cossos han estat transformats, agredits o educats i poden comunicar d’una altra manera. La tècnica hi és, però deixa de ser el motor i la poses al servei d’allò que vols comunicar. La peça GHETTO, de Marcelo Nunes, parla sobre la llibertat d’un cos que havia estat atrapat per les addiccions; l’espectacle Cuir és una manipulació de cossos que no té a veure amb la violència, sinó amb una negociació. La de Diana Salles, a DELUSIONAL – I killed a man treballa els aparells aeris des d’una perspectiva de la sensibilitat del moviment, i Vivian Friedrich ha fet a Sklenka Melta un treball amb el vidre que se situa en una cruïlla entre la dansa i el circ.
Tot i això, també hi ha tocs d’humor en la programació del cicle. Com encaixa amb la fragilitat de la qual parlàvem?
És un cicle bastant per a públic adult, tot i que l’espectacle inaugural sí que és per a totes les famílies i edats, amb un discurs feminista molt potent i molt ben treballat i que combina dansa aèria amb humor i música. Disciplines com el clown no deixen de ser un espai crític de reflexió, un disparador social i d’emocions i relacions personals. Des de l’humor com a públic et situes en un lloc en què t’ho estàs passant bé, però també estàs pensant. Hi ha molta gent investigant i treballant des d’una posició que no és només el riure.
La programació l’has comissariat aquesta vegada amb Zed Zanzu. Per què ho heu fet així?
És el primer cop que encarreguem un comissariat, encara que algunes peces que havien vingut a Barcelona anteriorment ens les havien recomanat gent del món del circ. Com a Mercat de les Flors tenim una manera de mirar el circ que intenta acompanyar una mica més el sector del circ d’aquí. Zed Zanzu tenia carta lliure per programar el que volgués; és una persona activista dels drets trans i defensora i artista del circ i va decidir agafar una línia de peces que normalment tenen un accés difícil a institucions com el Mercat o teatres nacionals. Aquest comissariat vol donar espai a gent que té una relació i un contacte directe amb el món i les arts del circ que potser nosaltres no tenim.
Quines dificultats o reptes planteja programar circ avui?
Programar circ no té cap dificultat ni té cap problema; el que cal és predisposició dels equipaments públics a programar circ. No té a veure ni amb el públic ni amb el sector, sinó amb les pors dels equipaments. Hi ha un treball que sempre s’ha de fer amb els públics perquè qualsevol cosa s’ha de comunicar bé, saber què estàs programant. Si creus que el teu públic no ho entendrà, treballa perquè ho entengui, posa els mecanismes que siguin necessaris i fes les estratègies que creguis que hagis de desenvolupar. El que no m’agrada és que hi hagi un discurs que diu que hi ha un tipus de circ que no té públic. Tot té un públic; la qüestió és com ho fem arribar, com nosaltres ens apropem als diferents públics.
“Està molt bé que, com a públic, prenguis el risc d’equivocar-te: tant si al final t’agrada com si no, t’hauràs emportat alguna cosa”
Pel que fa a les artistes, Catalunya és un bon territori per dedicar-se al circ?
Crec que tenim artistes molt interessants i potents. Des de fa uns anys, en aquest prestigiós projecte europeu de Circusnext del qual formem part, hem tingut guanyadors i guanyadores. Molta gent que abans marxava fora ha tornat a Catalunya per crear des d’aquí, encara que han de tenir una pota entre Europa i Espanya o Catalunya per continuar creant. Tenim molt bones creadores, amb una formació increïble, uns imaginaris molt potents: el que no tenen són sobretot espais d’exhibició, sobretot en sala. Des del Pla d’impuls del circ s’estan mirant de fer acompanyaments a les programacions de Circ; aquí sí que hi ha possibilitats, tant per a públics com per al desenvolupament social i comunitari. Però, si ho fem només de manera puntual, no acaba de funcionar.
Programar circ comporta algunes dificultats, però també algunes escletxes d’oportunitat?
El circ i les arts donen moltes oportunitats. Les arts ens acompanyen a repensar els models socials i les coses que estan passant avui en dia. Les artistes no deixen de ser les persones que estan en contacte amb el que passa a la societat, i ho transformen sota la seva mirada i ho comuniquen. Si nosaltres identifiquem aquests llenguatges, els posem en escena i després som capaços de connectar-ho amb els diferents públics que tenim, s’obren oportunitats de diàleg, de pensament, de canviar imaginaris.
Quines particularitats té l’edició d’enguany del Circ d’Ara Mateix?
Aquest any volem acompanyar el risc de les artistes amb la gent que tingui ganes d’arriscar-se, de tirar-se a la piscina sabent que hi ha artistes del cicle que són del millor que hi ha al món. Però també està molt bé que, com a públic, prenguis el risc d’equivocar-te, d’anar a veure alguna cosa i, tant si al final t’agrada com si no t’agrada, vegis que segur que t’hauràs emportat alguna cosa i que hauràs vist un espectacle de qualitat. M’interessa que ens donem aquest espai d’experimentar i d’equivocar-nos. A més, crec que els preus que hem posat et permeten equivocar-te; no són preus alts. Anar al teatre és un espai social, un espai de resistència, un espai de compartir, i només pel fet de participar en això ja està bé.
Què ens recomanes veure?
M’agradaria molt que la gent vingués a l’espectacle inaugural, JOSIANES ou l’art de la résistance, que és gratuït i molt divertit. De petites joies, per mi hi ha una peça molt especial, Fragments de la companyia La Víspera, i Salar la pena, de Juan Carlos Panduro, que és poeta, té llibres publicats, fa una intersecció entre la poesia i contorsió. Dels internacionals, Heart Core porten dues peces diferents, Amour i Cuir, i també estaran molt bé. Hi ha un espectacle que potser és més tècnic, que ja ha passat per Barcelona i és de les millors del món fent cèrcols metàl·lics: In Difference, de Jef Everaert i Marica Marinoni.
