Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Marco Aparicio “No hem de concebre els drets aïllats: calen estructures col·lectives per defensar-los”

Marco Aparicio és president de l’Observatori DESC, doctor en Dret per la UAB i actualment professor de Dret Constitucional a la Universitat de Girona, on és director de la Càtedra UNESCO de Desenvolupament Humà Sostenible. Ha treballat a fons la qüestió dels drets dels pobles indígenes a l’Amèrica Llatina i ha participat en el procés constituent de l’Equador. És membre de la Junta de l’Institut Català per la Pau (ICIP), col·labora amb diverses organitzacions de defensa dels drets humans i forma part del grup d’empreses i drets humans de Lafede.cat. Conversem amb ell per entendre la crisi dels drets econòmics, socials i culturals i alhora buscar fórmules per guanyar-ne més. Aquesta conversa (que també trobareu en format de podcast) pertany a la sèrie d’entrevistes #Alaltrabandadelfil, un projecte de l’Observatori DESC i de CRÍTIC amb converses tranquil·les per reflexionar i posar la vida i els nostres drets al centre.

10/12/2020 | 06:00

[També pots escoltar aquest podcast a Spotify, Google Podcasts i a Soundcloud.]

Quins són els drets principals en perill actualment?

Malauradament estan en risc gairebé tots els drets, i molt especialment aquells que defensen la desmercantilització de necessitats materials per a la vida, bàsicament l’habitatge, però també les pensions, la sanitat, l’educació… Sigui com vulgui, en cap cas els drets es poden segmentar o aïllar. No n’hi ha un més en crisi que un altre. Quan ataques un dret, ataques la cadena: no tenir dret a l’habitatge implica patir unes condicions més precàries per a l’accés al treball, a l’educació o per a qualsevol dels anomenats drets civils o polítics, com el dret a participar, a formar part de les decisions col·lectives. El conjunt de drets és un organisme viu on tots es relacionen entre si de manera dinàmica.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

Denuncies, doncs, la privatització i la mercantilització de drets com un dels grans esculls. Però, per què?

El projecte cultural i civilitzatori del capitalisme des que neix és mercantilitzar totes les necessitats que ens fan humans, i torno a citar l’habitatge, la salut, l’educació, però també la informació, l’oci, el descans, l’alimentació… A més, quan el capitalisme esgota la capacitat d’acumular riquesa en un terreny concret, salta a un altre per fer negoci allà. Això ho veiem amb els recursos naturals, també. Aquí hi ha una batalla constant entre aquesta inèrcia i les resistències. És una lluita diària, però es visualitza d’una manera més contundent quan hi ha una crisi. La crisi del 2008 o la crisi actual ens mostren el terreny de batalla amb més claredat.

“Paradoxalment, avui en dia l’esquerra vol conservar”

Durant el segle XX hi ha un augment progressiu del reconeixement de drets socials i democràtics, sobretot a Occident, que arriben a capes més grans de població. Tanmateix, segons alguns historiadors, a partir dels anys setanta i vuitanta l’expansió de drets es trunca, i comença una època en què les majories van perdent drets, sobretot socials i laborals, que abans tenien per la força de l’esquerra i dels sindicats. Ho veus així?

Des de fa dècades, els moviments transformadors, d’esquerres o progressistes reclamen bàsicament mesures per conservar els avenços que s’havien assolit legalment en algun moment del segle XX. Paradoxalment, avui en dia l’esquerra vol conservar. En canvi, penso que després de tants intents de resistència, de reacció defensiva, ens adonem que la fragilitat dels drets és el símptoma: la causa és la fragilitat dels subjectes. Les comunitats, els espais col·lectius, d’exigència i de resistència per fer front els interessos dels subjectes amb més poder, sigui l’Estat o siguin poders privats, es debiliten si no són capaços d’anar més enllà, de transformar les relacions de poder. La criminologia crítica parla de l’existència d’una estructura de crim estatal corporatiu, és a dir, un poder que entrellaça interessos privats i de l’Estat per avançar en la despossessió de les majories, en un enorme dany social que no és reconegut ni rep resposta.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

Des de Lenin fins a Chiapas hi ha una pregunta que es fa l’esquerra: què fer? Quines propostes alternatives als models privatitzadors poden existir per preservar drets o guanyar-ne més?

On està la disputa és en l’articulació de defenses col·lectives i comunitàries de caràcter social. Les vies institucionals o d’assalt al poder polític ens serviran per acompanyar millor les lluites, i són importants, però no hem de descuidar la base.

Però en què es tradueix això en la pràctica?

Vol dir que la lluita pels drets ha d’agafar una perspectiva més àmplia. No es tracta només de defensar un dret, aïlladament, sinó de defensar les estructures col·lectives que faran que aquest dret sigui efectiu. Fa molt de temps que les feministes ho diuen: on s’ha de posar el focus és en les necessitats, des d’on les definim i com les satisfem, en la manera com generem estructures de defensa d’aquestes necessitats. El dret només és una conseqüència, és una resposta a això. I aquí ve la reflexió política sobre el comú i els béns comuns, sobre els processos subjectius capaços de comunalitzar la definició i la satisfacció de necessitats. Això ens permet trencar la falsa dicotomia entre el públic i el privat, i travessar-la amb propostes que puguin reconfigurar aquests dos àmbits, que en tot cas han de ser instruments subordinats a la garantia del comú.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Allò comú no ha de ser un tercer espai entre el públic i el privat, sinó que els ha de transformar”

Expliquem-ho per a tothom: què és el comú, els béns comuns o les institucions del comú?

T’ho explico amb un exemple. Fixem-nos en el cas del procés de remunicipalització de l’aigua a Terrassa, un dels processos polítics més interessants en els últims temps en l’àmbit municipal. Quan acabava la concessió del servei d’aigua a una empresa privada… l’Ajuntament es planteja recuperar la gestió d’una necessitat o d’un dret col·lectiu, com era el servei d’aigua. Això es podia fer de dues maneres: crear una empresa pública i gestionar-ho de manera pública, però separada de la població, determinada per criteris tècnics i polítics decidits des d’espais institucionals, o que des d’un primer moment, aquesta empresa pública estigui coparticipada, que compti amb espais de codecisió, de diàleg i de negociació per part de la societat organitzada. Així s’introdueix la lògica comunal. I Terrassa impulsa la remunicipalització amb aquest segon model publicocomunitari. Si canvies una empresa privada per una de pública, això es pot revertir molt fàcilment quan arriba al poder un govern diferent. La situació és ben diferent si la nova empresa municipal no només es limita a gestionar de manera delegada un “bé comú” sinó que crea estructures concebudes en si mateixes com a bé comú, a partir de l’existència d’un subjecte col·lectiu, una comunitat que ho fa possible i que, per tant, ho defensarà.

Una lògica de mercat privat, públic i comunitari pot funcionar en una societat com l’actual?

Sí, però atenció, perquè la hipòtesi política del comú no hauria de ser la creació d’un tercer gènere que convisqui bé amb allò públic i amb allò privat, sinó que ha de ser contradictori, ho ha de transformar. Ha d’aconseguir que el privat estigui sotmès a l’interès col·lectiu i, alhora, que el públic garanteixi i protegeixi els processos per crear estructures col·lectives i comunitàries. La dimensió pública ha de ser una manera, mai l’única, d’expressar processos i necessitats comunitàries. No es tracta de buscar la tutela institucional de qualsevol experiència comunal, sigui un hort o un espai cultural autogestionat…: es tracta que allò comunitari tingui la força suficient per mantenir la tensió amb allò públic i per transformar-ne des de les seves lògiques fins als seus hàbits.

I, en l’àmbit de l’habitatge, on hi ha molts projectes comunals o comunitaris, en defensa del dret a l’habitatge digne, funcionaria?

Hi ha diferents formes de comprensió comuna del dret a l’habitatge. D’una banda, la mateixa Plataforma d’Afectats per la Hipoteca duu a terme una lògica de comunalització de la necessitat, ja que la persona afectada no viu el seu problema com una pretensió o demanda individual, sinó que comunalitza la seva necessitat en el marc d’una estructura col·lectiva de defensa, de reivindicació i d’exercici del dret. La defensa enfront dels desnonaments, la pressió col·lectiva per renegociar un deute…; només si l’estructura es manté viva, el dret és garantit. D’altra banda, també hi ha les iniciatives de cooperatives d’habitatge, on es mancomunen interessos i, tendencialment, permet el creixement d’una cultura de comunitat, tot i que les experiències encara resulten petites illes, interessants però encara marginals.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies