Màrius Serra “He tingut la sort de ser un escriptor no subvencionat”

Has escrit moltíssim! De debò que no sé per on començar… Per tant, començarem pel principi. Barri d’Horta, anys seixanta. Com comences a escriure?

Jo no em recordo sense la voluntat d’escriure. Les primeres coses que crec haver escrit són les redaccions escolars als Salesians d’Horta. Una d’aquelles redaccions va guanyar fins i tot un premi! Certament, jo era un nen bastant de pis. Jo sóc de Nou Barris, de la plaça Virrei Amat. Tenia dues germanes per part de pare, més grans que jo. Era un nen bastant solitari. Recordo haver inventat jocs i haver llegit de seguida i haver tingut aquesta voluntat, una mica secreta, d’escriure. A partir d’aquí tractes d’imitar els escriptors que t’agraden més. En el meu cas eren Julio Cortázar i altres escriptors del ‘boom’ llatinoamericà. Em passo l’adolescència escrivint en castellà molt secretament. Primer, narracions, i després acabo una novel·la.

I quan comences a escriure en català?

Arribo a la universitat a estudiar filologia anglesa. Allà descobreixo que el català és la meva via expressiva i començo a escriure. M’enamoro de la meva llengua! És al final de la carrera que prenc la decisió d’intentar fer pública alguna cosa del que he escrit. Em presento a un premi literari i, amb 24 anys, el guanyo. Es tractava del premi El Brot, de l’editorial Pòrtic, al jurat del qual hi havia Ramon Barnils, Pilar Rahola i Joaquim Ferrer, conseller de Cultura del moment. I jo, que no havia vist un editor en ma vida, que a casa meva els primers llibres que havien entrat els havia portat jo, em trobo una nit a La Cova del Drac havent rebut aquell premi. Tot es va desencadenar bastant de pressa: em vaig trobar a l’aparador a 24 anys.

“El que em fascina de les endevinalles és que barregen l’alta cultura amb la cultura popular”

I els teus orígens com a ‘enigmista’? Quan arriben els mots encreuats, els palíndroms, els anagrames?

L’anglès sempre havia format part del meu univers, sobretot a partir de la música. I en l’ensenyament de l’anglès, resoldre ‘crosswords’ i jugar a l’Scrabble era habitual. Jo ho practico, però descobreixo que tot això forma part d’un món unit quan justament llegeixo un palíndrom, una frase capicua, en un conte de Julio Cortázar: “Átale, demoníaco Caín o me delata”. Després d’aquesta troballa vaig anar a la biblioteca de la universitat a buscar, en totes les llengües que em veia capaç d’entendre, la definició de ‘palíndrom’. Fins que una enciclopèdia italiana em remet a ‘enigmística’. Allà a la E em trobo una entrada d’unes quantes pàgines, tot formalitzat! Anagrama, palíndrom, jeroglífic, logogrif, xarada… M’estic ben bé dues o tres setmanes que vaig de la biblioteca al bar sense anar a classe. I copio enfervorit 25 o 30 folis amb aquell nou món. En aquell moment entenc que coses que a mi m’atreien, que autors que a mi m’agradaven com Guillermo Cabrera Infante, eren molt juganers. Després vénen anys d’estudi. Divuit anys d’articles setmanals sobre enigmística al suplement de cultura del diari ‘Avui’. Tot plegat em permetrà fer el que serà Verbàlia. Però era un interès que ja venia de sèrie. Recordo que de nens a l’escola ja intentàvem parlar del revés. Coses que, tot d’una, prenen sentit perquè s’inscriuen en un marc més ampli.

Va ser com trobar un tresor!

Sí, i tant! Sobretot una cosa que em fascina des del primer moment és que barreja l’alta cultura amb la cultura popular. Perquè el mecanisme que serveix per al verset satíric de carnaval, més o menys enginyós, és el mateix que utilitza la poesia barroca religiosa. Enceto una època enfebrada de fer-me una biblioteca amb llibres sobre tota mena d’enigmes verbals, molts dels quals comprats en llibreries de vell. Ara ja estic menys enganxat a aquesta addicció. Afortunadament me n’adono, en escriure ‘Verbàlia’ el 2000 i actualitzar-lo el 2010 amb ‘Verbàlia 2.0’, que la mera naturalesa del joc verbal fa que intentar sistematitzar-lo o encotillar-lo sigui contradictori. No es pot empresonar el llenguatge. És l’essència de la llibertat. De qualsevol regla o constricció en naixerà una nova modalitat de joc que tu no havies ni sospitat. Potser neix perquè en un barri uns ‘nanos’ fan una cançó de ‘rap’ que comença a fer servir rètols llegits en ziga-zaga…

Jugar suposa tenir unes regles. No has tingut mai ganes d’anar més enllà del joc? D’anar més enllà? Fer faltes d’ortografia?

I tant. Hi ha un vers de Carles Riba que contraposa el joc i el foc. Precisament es tracta d’això. Però s’ha de tenir en compte que pretendre aconseguir la transcendència de totes totes és condemnar-se a fracassar. Perquè només transcendim des de la pròpia pràctica, que pot ser un joc de nens que, de sobte, es fa transcendent. Transcendir sempre és un objectiu. Però em malfio dels falsos profetes, molt comuns en el món de l’estètica, que et venen com a transcendència el que és impostura o mera retòrica. Res em fa més por que la solemnitat i l’obra pretensiosa.

“Les grans revolucions han estat també revolucions del pensament, i aquestes van lligades necessàriament a una revolució del llenguatge”

I a les xarxes socials? Entre el xivarri, l’enginy i el joc verbal són una constant. Com ho veus?

Les xarxes socials tenen molts perills, però permeten la interactivitat. Als vuitanta aquesta paraula es feia servir molt des de la teoria. S’havia d’apoderar el lector. Per a mi, això és clau! Jo sóc lector abans que escriptor! Jo ja havia intentat fer xarxes. Repartíem fanzins als bars propers a la plaça Virrei Amat. Quan arriba Internet, veig que té un potencial enorme! A finals dels noranta, abans de publicar ‘Verbàlia’, llancem Verbalia.com, on la gent podia participar. Aquell món de blogs i webs no eren les xarxes actuals. Ara vivim el moment de les xarxes dins de la xarxa. Té molts perills, sí, i els he patit en primera persona. Però alhora continua tenint molt de sentit. És un territori on les minories es poden trobar, poden jugar a ser alguna cosa diferent del que eren. Jo hi segueixo veient la part positiva. Per exemple, que un adolescent tingui la possibilitat de generar comunitats no jerarquitzades i nodals. Em continua semblant molt rellevant el canvi cultural que vivim. Ara, com tot, porta una brutícia, una desinformació per excés, una contaminació molt elevada.

La teva manera de treballar les paraules pot ser un pèl obsessiva. No et porta maldecaps, això?

[Rialles.] És una addicció i s’ha de viure com a tal. És una addicció saludable sempre que la transformis en una cosa que no et tanca en un carrer sense sortida. Això també passa en l’escriptura: al meu admirat Cabrera Infante li van arribar a aplicar electroxocs. A ell, el joc verbal de l’escriptura el va fer entrar en un àmbit patològic. Quan parlem d’addiccions, hi ha d’haver fronteres. A mi el que més m’agrada és la gent que s’ho nega. Aquells que neguen la realitat són patètics, però alhora són grans personatges d’una farsa.

Posa-me’n un exemple.

A ‘Verbàlia’ quan xalava més era quan trobava casos de textos que combatien el joc de paraules des d’una òptica intel·lectual sòlida. Sostenien que era perjudicial per a la cultura i per a la persona, i per demostrar-ho hi queien de quatre potes. El pare de la premsa moderna, Joseph Addison, a ‘The Spectator’, per combatre la frivolitat dels jocs de paraules fa 14 articles amb els 14 jocs de paraules que pretén combatre, que representen un dels primers intents seriosos de sistematització lúdica. Cal reconèixer que els jocs de paraules amaguen un perill. L’enginy verbal és crític, però no és propositiu. Fa llambregades, és atractiu, molt brillant, però alhora és molt fàcil de banalitzar el discurs a través de l’enginy. És com ser sempre a l’última fila de la classe fent la gracieta. És veritat, això també és l’enginy. Però alhora pot transcendir. Les grans revolucions han estat també revolucions del pensament, i aquestes van lligades necessàriament a una revolució del llenguatge. Les avantguardes històriques en són un exemple: desconstrueixen el llenguatge jugant-hi. Per tant, estem sempre entre l’enginy i l’engany. Precisament en l’etimologia de la paraula ‘ingenio’ en castellà, hi ha un moment que la paraula ‘ingenioso’ se separa de l”ingeniero’. L’assagista José Antonio Marina al seu assaig ‘Elogio y refutación del ingenio’ (Anagrama, 1992) ens explica precisament aquest moment en què es produeix una pèrdua de prestigi de l’enginy.

“Hi ha patums de la literatura que omplen suplements literaris i no venen ni mil exemplars dels seus llibres”

‘La novel·la de Sant Jordi‘ (Amsterdam, 2018) és el teu últim llibre. Es tracta d’una novel·la negra on ens parles d’aquest dia clau per al món del llibre. Explica’ns què t’ha portat a escriure-la en aquest moment.

Ho tenia al cap des de fa molts anys. He viscut més de 30 Sant Jordis de moltes maneres diferents: al principi no em coneixia ‘ni Cristo’, després venien els amics, un any vaig guanyar el premi Sant Jordi… Realment és un dia que es transforma en un teatre ple de vanitat i de nervis. Estem parlant d’un gremi que viu de supòsits, viu d’hipòtesis. Tot és simbòlic. Res és efectiu, ni tan sols el nombre de vendes. Hi ha grans patums de la literatura que omplen suplements literaris i no venen ni mil exemplars dels seus llibres. Això és una realitat que seria insostenible en el món del teatre perquè, si no hi va gent, han de suspendre. El dia de Sant Jordi tot això es transforma en una realitat palpable. Hi ha cues per signar, hi ha una gentada, alguns autors se senten com en una gàbia… no deixes de ser el mico. Tot plegat és interessant. Però a mi el que m’ha empès a escriure aquesta novel·la ara és la sobredimensió del fenomen de Sant Jordi que hi ha a Barcelona. Ha crescut tant que ultrapassa una final de la Champions! Malgrat tota la crítica que he volgut abocar en aquesta novel·la, sóc un ferm defensor de la diada de Sant Jordi. És tan gran que permet que aquell que s’autoedita un llibre de poemes tingui la seva parada o que una editorial sense gaire distribució comercial pugui fer viable el projecte econòmicament. És un dia amb moltes capes.

Al llibre hi rep tothom! Sobretot el sector editorial, els mitjans…

La crítica és una crítica esglaonada a tots els estaments. Començant per mi. Si has de sortir a repartir, el millor és posar-t’hi tu primer. La benzina que mou aquell dia és l’ego. És un ego desfermat perquè no té altres vies d’expressió durant l’any. Tots els creadors tenim un ego fort. El presentador d’un programa de TV setmanal cobreix la seva quota d’ego, però l’escriptor pràcticament només té aquell dia. Les signatures de llibres últimament comporten ‘selfies’. Hi ha autors especialistes que són autèntics contorsionistes: abraçada, llibre i foto, tot alhora. També hi ha llibres que només neixen per a ocasions com aquesta: jo m’he trobat aquests anys signant al costat de Frank de la Jungla, de dues estrelles del ‘porno’ o del president de Cantàbria, Miguel Ángel Revilla. Allà cadascú muntava el seu espectacle i la gent del Revilla hi anava com si fos un plató de televisió. Potser aquest any hi trobaré Santi Vila. Veus que tot aquest circ permet fer un retrat bastant ampli de la condició humana, del sector editorial i després del poder. Com el poder utilitza aquestes grans massificacions per fer de la cultura un ornament. Com el poder es fa una foto al teu costat i et demana un llibre…

Entrem en un terreny interessant. Explica, explica!

En aquest sentit, jo vaig viure el meu gran moment el 2006. Vaig guanyar el premi Ramon Llull amb la novel·la ‘Farsa’, i per aquesta raó vaig estar en una unitat mòbil de ràdio a la Rambla de Catalunya amb l’alcalde del moment, Joan Clos. ‘Farsa’ (Planeta, 2006) és una crítica, especialment virulenta, del Fòrum de les Cultures, una novel·la satírica que acaba amb un discurs afusellat del discurs que va fer Joan Clos per tancar el Fòrum. Vaig agafar aquell text i el vaig posar en boca del meu personatge adaptant-hi quatre coses. I, és clar, Joan Clos no havia ni llegit el llibre ni tenia la més remota idea del que tractava, ni devia tenir bons assessors. La qüestió és que l’alcalde va lloar allà a la ràdio la novel·la que el satiritzava. Situacions com aquesta em van anar alimentant la idea de fer una novel·la sobre Sant Jordi. No sabia ben bé com abordar-ho i finalment m’he acollit al gènere negre. També he fet una aclucada d’ull a un amic meu amb qui hem fet molts jocs, l’Oriol Comas i Coma, i l’he transformat en personatge.

“No m’ha calgut acostar-me al poder ni a cap partit polític per poder treballar en institucions culturals”

Tu tens una manera rigorosa però al mateix temps desacomplexada de prendre’t l’ofici d’escriure.

He tingut la sort de ser un escriptor no subvencionat. Avel·lí Artís Gener, en Tísner, en tornar de l’exili el 67 es va haver de buscar la vida de maneres molt diverses i dures. Entre altres coses redactava els peus de foto del diari ‘Tele/eXpres’ i més tard va fer els mots encreuats en català de ‘La Vanguardia’… L’any noranta, en una presentació a la llibreria Xoc, de Nou Barris, de la meva primera novel·la, ‘L’home del sac’ (Bromera, 1990), apareix el Tísner, acompanyat pel meu amic Oriol Comas i Coma. Després de la presentació de la novel·la m’agafa i em diu: “Vols ser el meu hereu?”. I em proposa si vull fer la secció dels mots encreuats de ‘La Vanguardia’. Per a mi allò va ser una declaració d’independència. Efectiva i gens simbòlica. Volia dir tenir una secció diària, en català, a ‘La Vanguardia’, i això era un sou. De fet, encara ho és; jo he viscut d’això durant els últims 30 anys. Ara acabo de publicar el número 10.000. Aquesta feina em va permetre no tenir cap necessitat ni ambició de buscar cap canongia enlloc. És a dir, no em va caldre acostar-me al poder ni a cap partit polític per poder treballar en institucions culturals. De fet, no em sento gens dotat per a la vida institucional. Detesto les reunions. M’atreu la intempèrie, el meu univers es nodreix del carrer. Els mots encreuats, i altres col·laboracions, m’han permès viure així. També, gràcies a això, vaig poder escriure el que jo volia. En aquest sentit, em considero un treballador de l’escriptura.

Parlem del llibre ‘Quiet‘ (Empúries, 2008). Allà ens vas parlar de la teva vida familiar. D’en Lluís, àlies ‘Llullu’, la Carla, la Mercè i tu mateix. Al llibre parlaves de com era la vostra vida familiar tenint en compte que en Llullu patia una paràlisi cerebral des del seu naixement. Escriure aquest llibre va ser una necessitat personal i familiar o buscaves explicar al món que les persones amb diverses diversitats funcionals són invisibles per a la majoria de la societat?

Va ser una necessitat fonamentada gairebé en una pregunta que jo em feia a mi mateix. Jo escric sobre molts temes i escric cada dia. Sabia que estava condemnat a escriure sobre això. Com no havia d’escriure sobre una cosa que ens afectava d’una manera tan troncal i intensa? Però, al mateix temps, la pregunta tenia doble sentit: com podia escriure sobre aquest tema? De quina manera? Van passar set anys per trobar la manera. I finalment va sorgir de la ràbia, però en circumstàncies una mica còmiques. La tragicomèdia. Concretament d’un episodi que forma part del llibre: no ens deixaven entrar a un restaurant de Gènova per com era el meu fill. En el fons l’episodi va ser divertit i vam acabar sopant allà. Però hi va haver una lluita a la italiana, força còmica! La mestressa volia i dolia. El seu marit, que era el xef, estava a favor nostre. Aquella nit, havent sopat, em vaig autoimposar fer una crònica. M’ho vaig passar teta, vaig riure bastant. Havia trobat la manera d’escriure sobre el tema. Al cap de dos dies, a Venècia, ingressaven el Llullu a l’hospital. Estàvem absolutament garratibats i allà vaig escriure un altre episodi molt més angoixós. A partir d’aquell moment vaig començar a recordar episodis que ja havíem viscut i vaig acabar de muntar el llibre en menys d’un any. Per tant, va néixer d’una necessitat. Amb el llibre ja publicat, el problema següent va ser com parlar-ne en públic. Em semblava un perill parlar del tema i que em vencessin les llàgrimes. Aquesta pornografia sentimental em feia patir. Pensava fins i tot de no fer cap presentació. Però de mica en mica em vaig anar animant i vam acabar organitzant un concert solidari, que es va dir “Mou-te pels quiets”. Vam omplir l’auditori amb 1.500 persones amb la voluntat de mostrar aquests éssers invisibles. Finalment va ser com una gran catarsi.

Després d’aquests anys com esteu, la família?

Després de la seva mort, ara farà 9 anys, el Llullu és present a les nostres vides. Però no tenim altars ni res d’això. Avui, abans que arribéssiu vosaltres, m’ha passat una cosa impressionant. Piquen a la porta i són dos nois relativament joves que pensava que éreu vosaltres. Em diuen: “Disculpi, hem aparcat el cotxe aquí davant i veiem que està marcat a terra com a plaça de discapacitat. Volíem saber si podem aparcar-hi o no. Disculpi que el molestem…”. Era la marca a l’asfalt de la plaça del Llullu que la van tapar amb pintura negra, però que, amb el pas dels anys i les pluges, torna a sortir groga. La seva empremta és omnipresent. La seva germana ara té 22 anys i estudia teràpia ocupacional. És evident que l’experiència amb en Llullu l’ha influït en l’elecció. I nosaltres, la Mercè i jo, el tenim ben present. El dol sempre és silenci. Quan arriba la mort, no hi ha paraules per enfrontar-s’hi i cadascú dels tres ho vam anar assumint al nostre ritme. Malgrat això, tots els records que tenim del Llullu són dolços. Fins i tot he escrit una versió del ‘Quiet’ en teatre, que es diu ‘Qui ets’ i que es representarà el 2019. És una cosa que ha marcat les nostres vides i, per afrontar-ho, el terreny de joc és la verbalització. Per viure el dolor, el millor és verbalitzar-lo.

“Els atacs a la immersió no són ni tan sols una estratègia. Provenen de la bilis i de la impotència”

Canviem de tema. Parlem de l’actualitat. “Català a l’atac! Visca la llengua viva i visca el submarinisme!”. Així parlaves a l’Onze de Setembre del 2011 sobre la immersió lingüística. I ara sembla que tornen a amenaçar-la…

Els atacs a la immersió no són ni tan sols una estratègia. Provenen de la bilis i de la impotència d’aquells qui generen l’esbroncada. I saben que serà una esbroncada que anirà més enllà dels límits demogràfics de l’independentisme. Saben que aquest tema aquí té uns consensos molt grans. Ara això és fruit d’una picabaralla no menys sagnant entre C’s i el PP pel control de l’espanyolisme. Trobo que és molt inconscient utilitzar la llengua perquè és un tema que remou, però alhora no crec que sigui res més que un intent de pressionar la formació de Govern català. Jo, des de temps universitaris, m’he sentit independentista per molts motius, però aquest debat de la casella posa en evidència una idea flagrant: Espanya hauria pogut ser una nació de nacions. Ens imaginem la casella per al català, el basc o el gallec a Andalusia o a Segòvia? Ens la imaginem al sistema educatiu espanyol? Parlo només d’una casella modesta per triar assignatures optatives. A ningú no li ha passat mai pel cap aquesta casella? Perquè hauria desactivat molts dels camins sense retorn que s’han recorregut. La llengua com a símbol d’un malestar major, molt més ampli, que abasta altres qüestions. Malgrat això, entenc que, ara mateix, el debat de la casella és més foc d’encenalls que una altra cosa. L’alternativa a la dita immersió lingüística és la política lingüística seguida al País Valencià i les illes Balears pel PP, el resultat de la qual és separar les comunitats humanes en bilingües i monolingües, i els monolingües ja sabem quina llengua fan anar.

Creus que des de la resta de l’Estat s’entén el que passa aquí?

Els compro les seves obsessions actuals: l’escola i els mitjans de comunicació. I els ho torno com un mirall perquè es mirin l’escola espanyola i els mitjans de comunicació espanyols, públics i privats. Davant d’aquesta realitat es troba molt a faltar el sentit crític de l’esquerra espanyola. Ja entenc que és una patata calenta per a ells, però es troba molt a faltar que l’agafin amb les dues mans. Aquells que diuen que les manifestacions independentistes són dignes d’un país com Corea del Nord, que apliquin les seves capacitats analítiques per dir-nos si Madrid pertany a Corea del Nord o del Sud. Aquells que parlen d’adoctrinament escolar, que analitzin l’escola espanyola. Sempre estic disposat a exercir l’autocrítica, però això vol dir dialèctica, vol dir debat…

“Quan comencem a digerir l’1-O, ens adonarem que hi ha hagut coses increïbles, que no tenen marxa enrere”

I què me’n pots dir, del moment polític actual?

Estem en plena deglució, no hem començat a digerir res des del 20 de setembre. Això vol dir que ens ho estem empassant tot. Aliments tòxics i aliments collonuts. Ni en el més humit dels meus somnis m’hauria imaginat viure l’1 d’octubre com el vaig viure a l’escola Torrent de Can Carabassa, aquí al costat de casa. Des del dia abans fent activitats per mantenir-la oberta i ocupada, amb tota aquella gentada a les quatre de la matinada sota la pluja… Veure-hi tota aquella gent del meu entorn, del meu barri, a qui només coneixia de vista. No els coneixia com els conec ara. No ens coneixíem com ara. Aquest fet per a mi és transcendent, però no he pogut pair-ho encara. Continuem deglutint. La sensació que tinc és que han passat moltes coses, ens hem empassat molts gripaus, però encara no hem acabat de menjar. No sabem ni quin plat mengem, com una mena de festí macabre. Anem menjant, anem menjant i no acabem d’enllestir l’àpat. I, si no acabes de menjar, no pots començar a pair. El procés de digestió requereix tenir un Govern i recuperar les institucions. Aquest és un ‘mantra’ d’una de les dues línies. Els altres ens diuen que hem d’anar a totes, internacionalitzar, quedar fora dels tentacles de l’Estat i anar picant i picant perquè al final els toquin el crostó. Quan comencem a digerir-ho, ens adonarem que hi ha hagut moltes coses increïbles, que no tenen marxa enrere. Hem canviat molt en poc temps. També hi ha molts danys que serà difícil de reparar.

A quins danys et refereixes?

No em refereixo a això que diuen de les famílies trencades. On hi ha trencament és a les elits. Crec plenament que les elits s’han vist sobrepassades pel seu propi ímpetu, per les seves pròpies batalles. I per la propulsió que no esperaven de l’embranzida que venia de baix. Ara mateix, la trencadissa, aquesta situació encallada, és també per com es reparteixen els pastissos i pastissets als quals creuen que tenen dret. El que em sembla important en tot això és que hi ha una generació que està ara mateix entre els 16 i els 30 anys que ha tingut una educació sentimental i política molt marcada. La seva por és una por més matisada, menys irracional, que la dels seus pares i avis. Aquesta generació marcarà el destí. I les elits aniran caient i també aniran morint per raons biològiques.

Remarca això de la mort per raons biològiques, perquè tal com està el pati…

He dit raons biològiques, sí! Que quedi clar. [Rialles.] No estic parlant de si anirem a eleccions o no. Parlo de canvis a llarg termini, de canvis profunds. Com et comentava, quan els comencem a pair, ens adonarem del que implica. No són canvis només a Catalunya: també a Espanya i a Europa. No hi ha hagut un despertar del feixisme, sinó un desvetllament del feixisme. No dormia! Estava despertíssim! Molt despert, però amagat darrere la cortina de la civilitat. El feixisme cal enfrontar-lo de cara. Crec que hem comès molts errors, ens hem adonat de moltes febleses i hem constatat que qui té el monopoli de la violència, encara avui la fa valdre. Tant l’1-O com la violència retòrica amb guant de seda que és la literatura judicial.

“Ser d’un partit t’alinea, sempre implica bàndol. I jo crec que no ho faria bé, en això del ‘bandolerisme'”

Alguna solució? Alguna idea?

Jo no tinc cap mena de solució. Aquests últims anys he estat requerit diverses vegades per anar a llistes electorals. No ho he acceptat mai perquè no em veig ben dotat per a aquesta brega. No m’interessen els bàndols ni m’agraden els partits. Em faig el càrrec que és un sistema per gestionar el bé comú, però s’hauria de reformar. La CUP treballa per demostrar que hi pot haver altres maneres de fer política, sobretot pel que fa a la rotació de càrrecs. Però, en el fons, ser d’un partit t’alinea. Partit sempre implica bàndol. I jo crec que no ho faria bé, en això del ‘bandolerisme’. Crec que les meves aportacions no serien útils per a cap causa. Però això no vol dir que sigui de quedar-me al sofà de casa. No m’importa prendre partit. És a dir, mullar-me en qüestions concretes, quan les tinc a prop, quan les puc entendre i valorar en la seva totalitat. Mai no havia sortit tant al carrer com aquests últims temps, és clar, però sempre he participat en les mobilitzacions del meu barri, l’última de les quals, per reivindicar el bloc 17 de la plaça Eivissa. Els joves d’Arran em van demanar si hi volia participar amb algun parlament i no en vaig tenir cap dubte. Vam tallar el túnel de la Rovira. Finalment, les negociacions amb l’Ajuntament han arribat a un bon port i aquest ha adquirit el bloc 17, una reivindicació històrica d’Horta. També em vaig moure per l’escola de música d’aquí al costat. Això per a mi és la política. I per a això m’hi trobaran sempre. Ara, anar a una llista i entrar a la política declarativa, no.

Política declarativa?

Tot són globus sonda. Som en un àmbit on és molt més important el que es diu, com es diu i quan es diu que el que es fa. Això que és molt interessant en termes comunicatius em resulta molt carregós. Jo sóc de tirar pel dret! Per tant, no seria un bon polític i per això no m’hi involucro. A tertúlies, per exemple, tampoc hi vaig.

Això té a veure amb la teva independència com a escriptor de què parlàvem abans…

Sí. Jo ho visc com un valor. Hi ha periodistes que com a tertulians troben un nínxol de mercat i després acaben de diputats ràpidament. L’últim, el Nacho Martín Blanco, de C’s, que es va fer un nom com a tertulià de quota unionista. Un altre exemple, el mateix número dos d’Albert Rivera, Juan Carlos Girauta. Jo el recordo quan venia de Catalunya Ràdio i es feia l’ofès a la mínima. I als socialistes o a Esquerra també en trobaríem. A tot arreu.

“No m’importa mullar-me en qüestions concretes, quan les tinc a prop, quan les puc valorar en la seva totalitat”

L’enginy que treballen els tertulians és una mica pervers…

Jo crec que el bon tertulià és com un sofista. Protàgores d’Abdera, un dels mestres sofistes grecs, deia, “el gran aprenentatge és saber defensar A i no-A”, en la mateixa frase si convé. Hi ha gent que són veritables virtuosos d’això. I altres que provenen d’àmbits de la creença i de la militància. És un món que se m’escapa i que a aquestes altures de la vida no practicaré.

I, ja per acabar, ens pots regalar un enigma per als lectors i lectores de CRÍTIC?

És de sis lletres. Pot ser sentit però poques vegades escoltat. Dedicat sobretot a la gent interessada en el teatre i a la literatura. Sis lletres!

[Sabeu la resposta de l’enigma? Envieu-nos-la a info@elcritic.cat i entrareu al sorteig de 5 exemplars de ‘La novel·la de Sant Jordi’, l’últim llibre de Màrius Serra. Teniu temps fins aquest dijous, 22 de març, a les 19 h.]