18/08/2026 | 07:00
Com interpretes la derrota de Viktor Orbán en les darreres eleccions hongareses?
L’esgotament del projecte d’Orbán no és degut tant al contingut de les seves propostes o a una qüestió ideològica, sinó, fonamentalment, a la longevitat del seu mandat i a problemes interns. També hi tenen a veure les seves posicions geopolítiques, però sobretot ho expliquen l’autoritarisme i la corrupció. Representa la derrota d’una de les figures més importants de l’extrema dreta, però cal dir que la seva gran victòria és haver normalitzat certs marcs respecte dels quals el candidat electe no se’n diferencia gaire. El problema que tindrem un cop desapareguin aquests lideratges serà refer tot allò que han desfet: no només en matèria institucional i política, sinó també en termes de batalla cultural. Caldrà tornar a convèncer la gent que hi ha un seguit de valors intrínsecs a la democràcia.
Pensar que aquesta derrota tindrà un impacte en les extremes dretes europees és un discurs massa cofoi, doncs?
La pèrdua del poder d’Orbán tindrà efectes, perquè ha estat un dels grans catalitzadors de molts moviments d’extrema dreta. Ha estat un centre neuràlgic a Europa, on actors internacionals han trobat paraigua institucional, promoció i finançament. Hi haurà famílies de l’extrema dreta que notaran la seva absència, però això no representa la seva fi. Ell ha sembrat una llavor que no sabem fins a quin punt es revertirà.
“La gran victòria de l’extrema dreta no és mantenir-se al poder, sinó haver normalitzat certs marcs”
Tu parles de la indústria de l’odi que rema per tal que el sentit comú cada cop més s’ancori més cap a la dreta i l’extrema dreta. Alguns mitjans, i fins i tot alguns partits d’esquerres, a vegades participen en aquesta indústria?
Sí, perquè els manca un relat propi. Es pretén sempre respondre a l’extrema dreta i es fa en els marcs que aquesta imposa, fet que implica perdre des del començament. Això no vol dir esquivar segons quins temes. Per exemple, l’esquerra ha de parlar d’immigració, però ha de parlar dels motius que la provoquen i de la responsabilitat que tenim nosaltres de cara al Sud global. Les trampes que fa servir l’extrema dreta per situar els temes com volen, amb el llenguatge i els tempos que volen, estan molt analitzades i explicades, i és molt patètic veure com es cau constantment en el seu parany. A vegades penso que no hi ha ganes de lliurar certes batalles, que s’imposa la immediatesa, la piulada i el tall de dos minuts a les xarxes socials. No hi ha una agenda pròpia, el relat és absolutament reactiu i autodefensiu. Això ens situa en una situació de supervivència, però les esquerres no han de voler sobreviure; han de voler guanyar.
Segurament no es trenquen els marcs de l’extrema dreta pel que tu has assenyalat diverses vegades: la manca de cultura antifeixista a les redaccions.
No hi ha hagut una pedagogia antifeixista més enllà dels espais que sempre han estat implicats en aquesta lluita i que neutralitzaven l’extrema dreta fins i tot quan era absolutament marginal. I, en paral·lel, hi ha hagut molta incomprensió, banalització i equidistància respecte a aquests espais. Aquest comportament ha estat un gran aliat per a l’extrema dreta, perquè ha permès el seu creixement sense que fos molestada. I avui, que ja no és residual, veiem com continua passejant-se per la passarel·la mediàtica com si fos el primer dia. Jo tinc la sensació que alguns periodistes han cregut que són notaris de la realitat, que s’han de limitar a reproduir el que diuen uns i altres i que aquí s’acaba la seva tasca. Però la nostra feina exigeix, idealment, compromís antifeixista; però, si no, com a mínim rigor, no posar al mateix nivell un terraplanista i un científic, ni un feixista i un antifeixista.
“No hi ha hagut una pedagogia antifeixista més enllà dels moviments que sempre han estat implicats en aquesta lluita”
Per què l’extrema dreta ha situat bona part del periodisme en el seu punt de mira, acusant-lo d’estar hipersubvencionat i de comprar “l’agenda woke”?
Perquè es presenta com a outsider, com si fossin formacions que el poder censura i persegueix, i això ho fa servir per victimitzar-se. Aquest relat els dona una imatge d’irreverència que utilitzen per articular un relat segons el qual el sistema és woke: una dictadura comunista, feminista i antiracista. Res més lluny de la realitat. Llavors, com que els mitjans formen part del sistema —fins i tot els que han estat col·laboradors necessaris per naturalitzar l’extrema dreta—, els assenyalen com una part d’aquest engranatge que els censura.
Aquest assenyalament ha generat autosilenciament d’alguns periodistes per por de ser escarnits o perseguits.
D’una banda, hi ha l’assenyalament directe a periodistes, i de l’altra, a l’Estat espanyol s’ha escalat fins a l’assetjament als domicilis particulars. I molts d’aquests agitadors viuen de subvencions públiques: hi ha partits i governs locals i autonòmics que estan finançant la guerra contra els professionals de la informació. És molt greu la voluntat explícita de silenciar els mitjans per la via d’atemorir els periodistes, i una part del gremi no ha estat a l’altura. Hi ha qui se sent aliena a tot això, perquè pensa que mai no els tocarà el rebre, que mai seran ells els qui rebran la visita d’aquesta xusma a casa seva.
Anem a les xarxes socials, un ecosistema a través del qual l’extrema dreta ha fet fortuna difonent odi. És un terreny que les esquerres han deixat orfe?
Les xarxes socials són un camp de batalla importantíssim. El problema és que el seu amo és al bàndol de l’extrema dreta. Això vol dir que són un terreny enverinat; però, malauradament, hi hem de jugar, perquè una gran part de la població se socialitza aquí. Ara bé, moltes vegades ens sorprèn l’èxit de l’extrema dreta a l’hora d’arribar on arriba, però també hem de ser conscients que disposen d’infinitament més diners que no pas l’esquerra…
“Les esquerres no han de conformar-se a sobreviure; han de voler guanyar”
Per tant, l’amplificació dels seus discursos no és fortuïta, sinó que forma part d’una estratègia ben finançada.
Hi ha una estratègia empresarial molt ben articulada i molt ben finançada. Hi ha bots, intel·ligència artificial i empreses que es dediquen a difondre els continguts d’extrema dreta, a promocionar els seus perfils i a fer-los campanyes de màrqueting. Tot això val diners. A més, es tracta d’una indústria que alimenta els continguts provocadors, fins i tot aquells que incorporen discurs d’odi, perquè generen moltes interaccions i la plataforma els premia. És a dir, a les xarxes, el discurs d’odi no és que no tingui cap cost; és que té premi.
L’esquerra hauria de replicar aquesta estratègia?
L’esquerra té línies roges evidents. En la guerra pel relat, hi ha pudor a l’hora de fer servir les eines de l’extrema dreta, com la desinformació, l’assetjament o la violència, perquè, jugant a aquestes lògiques, es corre el risc d’embolicar-nos encara més en una espiral de mentida i d’odi. Jo celebro aquesta prudència, i penso que tenim altres recursos. El macarrisme, la irreverència, o fins i tot algun insult definidor del que són els personatges d’extrema dreta són codis que no s’haurien de descartar.
L’esquerra hauria d’apel·lar a les emocions?
Hi ha una certa oposició per part de l’esquerra a reconèixer que algunes de les ansietats de les quals parla l’extrema dreta són reals i aquestes formacions hi han sabut respondre a través de l’emoció i de receptes autoritàries que impliquen treure drets. L’esquerra ha d’entendre que, moltes vegades, “dato no mata relato”. Si només es mou en el terreny de la racionalitat, no connecta amb una part del públic general. I això no vol dir convertir-nos en venedors de fum, ni renunciar a res, ni fer passos enrere. Vol dir apel·lar a allò que milloraria la nostra vida per tal de reconduir aquestes ansietats cap a alguna cosa en positiu, i no contra la resta del món.
“Els espais quotidians on la gent hi fa vida són fronts antifeixistes”
Davant la possibilitat d’un govern de la dreta i l’extrema dreta a l’Estat espanyol, hi ha qui planteja una candidatura unitària de totes les esquerres transformadores. És una solució?
No és una qüestió de sigles o de noms, sinó de programa i de discurs. Són aquí exclusivament per evitar que governi la dreta, per continuar sent la crossa del PSOE, o volen fer alguna cosa més enllà? No necessitem un projecte reactiu i a la defensiva que transmeti una sensació de derrota, perquè això és profundament desmobilitzador. Jo no vull algú que vulgui sobreviure, vull algú que vulgui guanyar i que em digui que ho farem. Ens cal un projecte que plantegi que un altre món és possible. De fet, aquest altre món està en construcció: hi ha candidatures municipalistes a partir de les quals es poden teixir aliances i que proposen un canvi, i hi ha també els moviments socials.
És possible que els moviments socials siguin justament la via de politització de molta gent que no se sent interpel·lada per les institucions.
És més difícil que la gent jove acabi formant part de les joventuts d’un partit que d’un moviment social que té al seu barri. I, per això, una de les receptes per combatre l’extrema dreta són les organitzacions comunitàries, ja siguin les que s’articulen a través de lluites polítiques com el dret a l’habitatge o l’antifeixisme, o les que promouen la cultura popular. Són espais de socialització importantíssims on la diversitat hi és present i s’hi creen vincles. L’extrema dreta busca destruir-los i aïllar les persones perquè desconfiïn les unes de les altres. La convivència passa per reforçar els espais quotidians on la gent fa vida, perquè és aquí on són els fronts antifeixistes. I no fa falta que portin aquesta etiqueta, però en la seva praxi quotidiana sí que són un dic de contenció de l’odi.
S’està fent un bon relat mediàtic sobre la politització dels joves? Alguns mitjans els conceben com si fossin un bloc uniforme.
Promouen el mantra que el jovent s’ha tornat fatxa. I si, en lloc d’enfocar els que van a una mani de Vox, parlem dels centenars que aturen desnonaments cada setmana a tot el territori? Perquè, si només parlem dels primers, és lògic que hi hagi joves que pensin “aquests són els que molen, jo passo de militar amb els losers”. Per què no mostrem els milers de joves que són als sindicats d’habitatge, que paren el feixisme a Sentmenat, que fan tasques socials i coses en positiu? El futur millor que volem és el que estan construint ells als carrers, i, amb la seva acció, neutralitzen els discursos del caos, de la distopia i del turboindividualisme.
