13/11/2019 | 19:00
Vas néixer a Nador, però de ben petita en vas marxar per anar a viure a Vic. Com va ser el canvi?
Vaig arribar a Vic als 9 anys i vaig tenir la sort d’anar a parar en una escola pública on hi havia unes professores molt conscienciades que en cap moment em van fer sentir estranya. Aquesta és una reflexió que vaig fer més tard; viure sense sentir-me diferent em va permetre fer moltes coses. Estic molt agraïda amb aquelles professores que mai ens van etiquetar.
A la universitat vas estudiar Filologia Àrab i, un cop acabada la carrera, et vas “convertir” en atea. Què vas descobrir durant els teus estudis que et va fer deixar enrere l’islam?
Abans de ser atea vaig començar essent agnòstica a l’institut i vaig iniciar un procés personal on cada cop em costava més creure. A la universitat, jo estava entre Filologia Catalana i Filologia Àrab i finalment vaig triar la Filologia Àrab per poder entendre el meu origen. Tenia molts buits i volia saber d’on venia, ja que només sabia el que m’havien explicat els meus pares. Volia conèixer la religió, la cultura i el pensament de la meva comunitat… Quan tens la capacitat de comparar les religions, t’adones de les costures, del que hi ha darrere, i d’un fet que em sembla molt sospitós i és que les tres religions monoteistes s’assemblen molt.
El feminisme també hi va ajudar, suposo.
En un moment de molta crisi vaig recórrer a les meves inquietuds feministes i llavors vaig veure que totes les religions són clarament patriarcals i discriminatòries cap a la dona. Són sistemes inventats per perpetuar l’ordre patriarcal i, per tant, es fa difícil entendre que el que diuen són veritats absolutes.
“Totes les religions són clarament discriminatòries cap a la dona. Són sistemes inventats per perpetuar l’ordre patriarcal”
Les religions vertebren moltes comunitats migrades. No ha de ser fàcil sortir-ne…
En el cas de l’islam, és molt difícil deixar de ser-ho. De fet, en alguns països està penat. La situació és complicada perquè l’islam que practicàvem al poble i el que es practica aquí són diferents. Els cinc pilars són iguals, però a Espanya a partir d’un cert moment hi van entrar els corrents més fonamentalistes, tot i que jo això no ho podia detectar perquè era una nena.
Què hi havia de diferent?
L’islam d’aquí oferia idees més clares i estructurades del que s’havia de fer. Coses que fins i tot et podien confrontar amb la família que vivia en el país d’origen. Prohibien més coses, eren més intransigents. Per exemple, no et podies relacionar d’una manera profunda amb els no musulmans perquè això volia dir perdre la fe autèntica. I, en el cas de les dones, eren molt més explícits en les normes que contemplaven el cos femení com un problema.
La teva família i la teva comunitat com encaren el teu ateisme?
No faig proselitisme del meu ateisme, no li dic a ningú el que crec i el que ha de creure. El cert és que jo he viscut el meu ateisme gairebé d’una manera clandestina. És veritat que escrivint parlo del meu ateisme, però no tinc debats religiosos amb la meva família.
Però hi tens bona relació?
Sí, però és incòmode. Nosaltres som sis germans i cadascun es relaciona d’una manera diferent amb l’origen, la religió i la societat d’acollida. Tot i que hi ha molts musulmans no practicants al 100%, sortir de la religió és molt conflictiu perquè t’expulsen del grup de pertinença. Deixes de ser part d’aquest entorn i després creuen que tu no estàs legitimada a parlar de l’islam perquè n’has sortit.
“Estem incorporant amb molta normalitat que de l’islam només en puguin parlar dones musulmanes i més si porten mocador”
Si no ets musulmana, no pots parlar de religió?
Per a la comunitat musulmana, si no ets creient i el teu comportament no es correspon amb el d’una dona “com cal”, no pots parlar de la religió. Personalment això em sembla molt perillós. Estem incorporant amb molta normalitat que de l’islam només en puguin parlar dones musulmanes i més si porten mocador. Això ve de dins, però s’està comprant fora de les comunitats.
A l’assaig Sempre han parlat per nosaltres tornes, de manera clara i polèmica, a tractar del tema del feminisme i l’islam que ja havies abordat des de la ficció en llibres com, per exemple, Mare de llet i mel (2018, Edicions 62). En un moment del llibre dius que encara tens por d’expressar les teves opinions. D’on ve la por?
És una por que ve de lluny, de les primeres vegades que vaig trencar aquest silenci. En aquest sentit, crec que l’escriptura pot ser molt subversiva perquè et permet dir coses que no pots pensar o coses que ni tan sols saps que pensaves. Quan anava a l’institut, vaig escriure un conte que rere una història d’amor gairebé adolescent parlava del culte a la virginitat que hi havia al meu poble, on es penjaven els llençols tacats de sang després de la nit de noces. Vaig guanyar un premi i la meva comunitat em va dir que els estava avergonyint públicament i que així només fomentaria el racisme. Per mi, aquesta anècdota explica molt bé la llei del silenci i com les novel·les poden fer aflorar coses que no saps que t’incomoden. Escriure novel·les és un acte de rebel·lió, a vegades més que l’assaig, perquè el malestar és difícil d’explicar.
“‘Nosaltres’ som les filles de famílies musulmanes que aspirem a la igualtat com qualsevol altra dona sense cap mena de limitacions”
Ara, però, has escrit un assaig contundent que també expressa malestar. Qui és aquest ‘nosaltres’ de què parles?
Nosaltres som les filles de famílies musulmanes que aspirem a la igualtat com qualsevol altra dona sense cap mena de limitacions. Llibertat sense límits i viure amb dignitat.
Volies interpel·lar algú?
Pensava en dones molt joves que estan vivint coses molt semblants a les que vaig viure jo. Dones que estan rebent unes càrregues i pressions indecents per part de molts agents. Des de dins les famílies, des del fonamentalisme que les vol convertir en bandera i ara també per part d’algunes activistes del seu mateix origen que el que fan és negar la seva realitat. A mi em sembla molt bé que hi hagi musulmanes que surtin dient “jo no he patit pressions” però no que surtin negant que aquest patiment existeix, perquè és un discurs molt perillós.
Però ara sembla que les dones musulmanes sí que tinguin veu, que ja no parlin per elles. Són veus instrumentalitzades?
No sé si són veus que estan instrumentalitzades; és molt més complex que això. Hi ha molts interessos més enllà de les figures concretes, hi ha entitats que volen capitalitzar l’essència dels musulmans i s’erigeixen com a autorepresentants sense que ningú els hagi votat. A més, com que la majoria de famílies musulmanes són creients, es busca una dona amb mocador que representi la comunitat musulmana perquè el votant musulmà preferirà una dona amb mocador que una sense. I tot això s’ha permès des de la política.
Al llibre també parles de la permissivitat i del ‘bonisme’ de les esquerres i critiques la seva tendència a callar i escoltar quan es parla de feminisme islàmic.
Jo fa anys m’asseia a parlar amb feministes i parlàvem el mateix idioma. Ara em diuen que parlem idiomes diferents, i crec que s’estan trencant els llaços de solidaritat entre les feministes que hi ha hagut sempre. Sembla que el mal ja no és el masclisme, sinó la dona blanca occidental. Si les úniques que poden parlar de dones musulmanes són les dones musulmanes, estarem establint una mena de subrègim teocràtic.
“Essencialment, el problema del feminisme islàmic és que deixa fora les dones que no són com elles”
Hi ha un feminisme o molts feminismes?
No existeixen els feminismes; de feminisme, només n’hi ha un, el que lluita perquè les dones siguem humans de ple dret. El que cal és alliberar les dones de les cotilles. A mi em sembla que algunes teories divideixen el feminisme i ens confronten les unes amb les altres. Penso que el tema de la classe no s’aborda prou: la dona blanca és sempre la que té una minyona? La que explota les altres? Estem parlant d’una dona blanca de classe alta, no de totes les dones blanques. Jo he treballat netejant, he estat una ‘Kelly’ i les meves companyes eren d’orígens diversos, però també n’hi havia moltes de catalanes blanques i les nostres lluites eren compartides, eren les mateixes. L’explotació laboral era igual per a totes. Hi ha un feminisme, però en cada lloc les lluites s’articulen d’una manera diferent.
Al teu assaig dius que el feminisme islàmic és islamisme blanquejat. Què vol dir això?
El feminisme islàmic defensa que l’islam en ell mateix no és masclista, sinó que han estat les interpretacions patriarcals les que l’han convertit en masclista. Aquesta és una hipòtesi molt difícil de comprar, perquè voldria dir que portem 1.400 anys de mala interpretació. Essencialment, el problema del feminisme islàmic és que deixa fora les dones que no són com elles.
Creus que el feminisme islàmic a Occident sorgeix per acabar més amb la islamofòbia que no pas amb el masclisme?
Jo crec que legitima el masclisme. Quan públicament representes la dona musulmana d’aquesta manera, els legitimes, i una prova d’això és que els homes musulmans estan encantats quan surten dones amb el mocador als mitjans com a representants del col·lectiu. El problema és la utilització política del mocador.
“A les escoles primàries no hauria d’haver-hi ni una sola nena amb mocador: és un símptoma d’un fonamentalisme rigorós i no de l’islam”
Al llibre comentes que, quan tu eres petita, les nenes no anaven amb vel i ara sí. T’oposes frontalment al mocador, sobretot a les escoles.
A les escoles primàries no hauria d’haver-hi ni una sola nena amb mocador. El mocador no és un símptoma de l’islam: ho és d’un fonamentalisme rigorós que no existeix ni al meu poble. Quina pedagogia voleu fer? Necessitem nenes que creixin pensant que hi ha algun problema amb els seus cabells? Nenes que no poden fer piscina o no poden anar d’excursió perquè són diferents? Això és aïllar-les.
Des d’on s’ha de discutir o regular tot això? Des de les institucions, des del moviment feminista? Des de les comunitats?
Les institucions han de procurar que aquests assumptes siguin a l’Oficina d’Afers Religiosos i no penetrin en les esferes públiques. I des d’Educació s’ha de procurar educar en ciutadania, no en teories on la gent pot posar les seves creences religioses per sobre de les normes generals que regeixen la nostra societat. No s’està ensenyant ciutadania; vivim en un país on la religió i l’Estat estan separats, i això s’ha d’explicar.
El feminisme occidental mainstream és anticlerical i s’oposa amb fermesa a doctrines eclesiàstiques com l’avortament o el divorci. Hi ha consignes tan contundents com “fora els rosaris dels nostres ovaris”. Les feministes àrabs construeixen el seu feminisme des de la religió?
Sí, perquè el xantatge que els fan a aquestes dones des de les institucions i des de la mateixa comunitat musulmana és molt efectiu.
Xantatge per a què?
Es busca el vot des de la religió, i és més fàcil posar un mocador en un cartell electoral que fer polítiques socials. A mi em sorprèn i m’indigna que es traeixin els principis del feminisme quan està en joc alguna cosa per guanyar. Jo ho sento com una traïció. No és feminista, és racista deixar de banda algunes dones.
“El feminisme no és només de les dones, i el feminisme de les dones musulmanes no és només de les dones musulmanes”
Feministes islàmiques com Sirin Adlbi Sibai al seu llibre La cárcel del feminismo contraposen al seu feminisme el feminisme blanc occidental, capitalista i colonial.
En realitat, tenim un capitalisme islamista molt fort als països del Golf. Crec que aquesta teoria és un muntatge, com que les lleis de Hassan II són d’herència colonial. No som essencialment musulmans, i la postura descolonial aplicada a l’islam és racista; no naixem musulmans: naixem persones i creixem i ens influeixen moltes coses, la religió, la societat, l’educació…
I que és llavors el pensament islàmic descolonial?
Doncs, com diu Adlbi Sibai, és una teoria que diu que som essencialment musulmans i que, si ens “toquen”, ens estan colonitzant. Des del meu punt de vista, aquest és un discurs molt incendiari que el que fa és generar molt ressentiment. El que diu aquesta teoria és que tot el que et passa com a dona musulmana no té res a veure amb tu, ni amb el teu barri o família, sinó que tot és culpa de la colonització d’aquesta dona occidental amb privilegis, i això no se sosté per enlloc. Crec que aquest és un discurs islamista vestit de descolonialitat que està entrant a les institucions cada cop amb més força.
Per opinions com aquestes t’han titllat d’islamòfoba i fins i tot de Vox. Com vius aquestes acusacions?
Hi ha un problema bàsic de respecte. El primer article d’opinió que vaig escriure en la meva vida era sobre Anglada a Vic. És pecar d’ignorant titllar-me a mi de Vox o d’islamòfoba. He batallat durant 20 anys per la dona musulmana. Hi ha una pugna per la representativitat, i a mi no m’interessa representar ningú.
A les darreres pàgines del llibre a manera de conclusió escrius: “Després de dècades de solidaritat entre feministes d’una i l’altra riba del Mediterrani, d’Orient i Occident, d’autòctones i d’acollida, ara resulta que ens quedem soles dins les nostres comunitats”. Què demanes com a feminista?
Demano el mateix que la resta de feministes. Tots aquests fenòmens estan aconseguint aïllar-nos en aquesta essència de la religió, en aquesta lleialtat al col·lectiu. Som en un moment molt decisiu en què les coses poden anar cap a una banda o l’altra. Hem de triar si volem defensar el feminisme per a totes les dones o no. No som en una intersecció, sinó en una cruïlla, i hem de decidir què volem: feminisme o desigualtat. El feminisme no és només de les dones, i el feminisme de les dones musulmanes no és només de les dones musulmanes. Depenent de si trobem aliats o no, podrem seguir amb la lluita, i, si els nostres aliats de l’esquerra diuen “deixa que elles facin soles”, no ens en sortirem. Jo reivindico aquests llaços de solidaritat que han existit sempre; no oblidem aquesta herència. No ens deixeu soles.
