15/04/2019 | 19:00
Portes una llarga trajectòria com a periodista especialitzada en política. Neus Tomàs no volia ser corresponsal de guerra, com tots, quan comencem?
Un director que vaig tenir em va dir: “Jo de petit volia ser director”. Jo li vaig dir: “De petita volia ser periodista”. Així que no, jo no volia ser corresponsal de guerra: volia ser periodista. Però vaig estar dubtant, perquè volia fer periodisme i ciències polítiques. La vida finalment m’ha portat a fer informació política i m’hi he quedat. A vegades em pregunto si no seria ja hora de marxar.
Vas entrar jove a una redacció; molts periodistes mai en trepitjaran una després de la destrucció de llocs de treball des de la crisi…
‘eldiario.es’ és una excepció, però n’hi ha més. El problema de ser corresponsal polític és que des del punt de vista professional t’obliga a un sobreesforç amb les fonts. L’agenda no es construeix en un dia ni en dos. Cal saber que la relació amb els polítics és complicada. Jo aplico sempre un principi que m’ha funcionat, una mica bèstia com a resum: “Els polítics passen i els periodistes queden”. Això t’ajuda a superar conflictes amb partits i institucions. En l’àmbit personal desgasta més… Ara hi haurà tres campanyes, i a Catalunya quatre. Això et fa tenir un plantejament de vida més complex, tot i que la secció és més agraïda; vas més a portada: tots tenim molt d’ego, i els periodistes més. Si tens un punt de vocació pública, el control del poder sempre és divertit.
“És incompatible donar la notícia i després l’opinió”
Els vasos comunicants en aquestes relacions amb els polítics… Tu vas formar part de l’equip de premsa de la conselleria liderada per Joaquim Nadal durant el Govern tripartit i després vas seguir exercint de periodista.
Vaig estar tres anys amb Joaquim Nadal. Jo diferenciaria entre anar a treballar a una institució i ser candidat d’un partit, com veiem en molts professionals de la comunicació ara. Tot és igual de respectable, però crec que són coses diferents. Quan fas el salt a una institució, i sense ànims de donar lliçons a ningú, ha de ser una decisió acotada en el temps. És millor una legislatura que dues. Després, la manera com exerceixis la teva tasca estant en una administració condicionarà molt el teu retorn. Al món de la comunicació hi ha un principi bàsic: no enganyar. Si traspasses aquesta frontera, tornar a exercir periodisme de carrer o de fonts serà difícil.
Són totes les tertúlies televisives iguals?
Sempre intento que a la tertúlia on estigui sigui de periodistes. Perquè m’hi sento més còmoda. Els periodistes treballen en mitjans i els mitjans tenen unes tendències —no ho amagarem—, però em sento més còmoda amb persones del gremi perquè, en general, parlem el mateix llenguatge. Hi ha coses que poden ser llamineres per projecció o ben pagades, però crec que no convenen si has de sortir d’allà i seguir contactant amb polítics de tots els partits. Cal diferenciar els periodistes de professió dels tuitaires o d’altres que vénen d’altres àmbits que no han trepitjat mai un parlament o que no tenen informació ni fan anàlisi… i sí propaganda. No els hem de posar tots al mateix sac.
Els periodistes a les tertúlies fan anar opinió i informació…
Fa 15 anys no hauria pogut analitzar el moment polític. Ara no ho sé tampoc. [Riu.] És incompatible això amb fer informació? Quan tens un càrrec directiu, al final et converteixes en algú que porta notícies a la redacció sense signar-les. Jo crec que és incompatible donar la notícia i després, al costat, l’opinió. Però, si informes d’alguna cosa i després pots aportar un punt analític a aquesta informació, doncs ho fas.
“La meva sortida d”El Periódico’ no tenia cap lectura política, tot i que jo no estava d’acord amb coses que s’hi feien”
L’honestedat amb el lector té a veure amb els compromisos ideològics que un adquireix, i que van mudant. La teva sortida d’El Periódico es va relacionar, precisament, amb un adéu ideològic.
Jo no n’he parlat perquè crec que no té interès. Allò va ser simplement una periodista que canvia de feina. Només un mitjà va publicar-ho, ‘Crónica Global’, i no em va trucar ningú per preguntar-me. Els vaig enviar un missatge i els vaig dir que hauria agraït la trucada. Vaig ser víctima d’una ‘mala praxi’ periodística. No explico cap secret si dic que la situació del diari en aquell moment era molt complicada i hi havia coses que s’hi feien amb les quals no estava d’acord. Però no hi ha cap interpretació política.
A ‘eldiario.es’ ha funcionat el model de socis però no el model confederal. S’han anat absorbint redaccions, la darrera la de Catalunya. Això fa que es perdi pluralitat?
No hi era en l’origen, però ‘eldiario.es’ s’associa quan neix amb empreses territorials per tenir més arribada. ‘eldiario.es’ està obrint noves delegacions, la implementació al territori està creixent. Però què passa? ‘eldiario.es’ treballa amb informació ‘pura y dura‘, i això en alguns moments pot ser incompatible amb alguns models que tenen un altre format, més ‘slow’. Un fracàs? No crec que ho sigui; hi ha un moment en què el model cada cop és més exigent, i això pot ser incompatible amb altres models menys enganxats a la informació política.
La creació de la redacció de Catalunya, i, per tant, la desvinculació de ‘Catalunya Plural’, on vam compartir redacció, coincideix en un moment polític cabdal –com tants d’altres darrerament– en la política catalana. Des de fora és fàcil d’interpretar que l’aposta es fa per controlar millor quin missatge es donava des d’aquí.
Fa poc més d’un any que s’obre la delegació d’’eldiario.es’ i, si mires l’enquesta GESOP d’usos i hàbits dels barcelonins, crec que som el quart mitjà de referència a Barcelona; és un mitjà que per a les autonòmiques va entrevistar tots els candidats, fins i tot Puigdemont, que no va donar entrevistes a ‘El País‘, ‘El Mundo‘… Jo sóc directora adjunta del projecte, però la delegació de Catalunya la porto jo. La meva agenda és a Barcelona i també els meus contactes. No sé quina feina va fer, segur que bona, el ‘Catalunya Plural’ però jo sabia que volia Madrid que fos ‘eldiario.es’ aquí, i és el que és ara.
“Alguns mitjans volien portar Catalunya a Ítaca i d’altres volien salvar la unitat d’Espanya com fos”
El relat que fa el periodisme polític d’actualitat de vegades sembla extret d’un altre món. El debat sobre els llaços grocs, per exemple. Totes les peces que se n’han fet interessen a la gent?
Hi ha dies que sí i dies que no. El tema dels llaços és important? Segurament no és el problema principal que té aquest país. Els polítics l’han convertit en un problema? Sí. Un decideix què creen els polítics? Doncs no. Els llaços són la punta de l’iceberg d’un problema polític. Parlem d’un conflicte no resolt. Hi ha qui ho considerarà una anècdota, però a mi em paguen per explicar què ocupa els polítics. No decideixo què els ocupa. Tant de bo.
CRÍTIC ha fet una anàlisi de 120 peces virals a la xarxa del 2017 i del 2018: les ‘fake news’ hi abunden. Quina responsabilitat té el ritme a les redaccions?
Segur que de vegades les praxis no són les més adients. En processos de tanta tensió informativa és difícil actuar amb el cap fred. Però una cosa és que produeixi ‘a sabiendas‘ una ‘fake new’ i l’altra que un polític exposi una informació falsa, tu no ho sàpigues, ho reprodueixis i després no tinguis els reflexos per dir que allò era mentida…
O no vulguis fer-ho…
O no vulguis fer-ho. Crec que el que ha passat amb la informació sobre el procés és que alguns mitjans, o periodistes a títol personal, per ideologia o sentiment, volien portar Catalunya a Ítaca com fos i d’altres volien salvar la unitat d’Espanya com fos. La frase del director d”Abc‘: “Por encima de la verdad está la unidad de España”. L’error col·lectiu que vam cometre els mitjans va ser no preguntar prou o no repreguntar després de respostes que no eren prou convincents. Massa sovint la ideologia va passar per sobre de la professionalitat. I aquesta és una lliçó que molts hem après.
“Un dels errors que a vegades es cometen des dels mitjans és intentar ser un actor polític”
Som en vies de revertir aquesta polarització política?
Veient com està anant la campanya, no va enrere. En el cas català, hem après a viure en aquest conflicte. S’ha cronificat. Hi ha una generació, la del meu fill petit, per exemple, que han viscut amb el conflicte: per a ells no és ni tan sols traumàtic. Sabem què va passar el 21-D, hi ha algun estudi que vam publicar a ‘eldiario.es’ sobre el comportament electoral dels joves i et deia que els nous votants estaven molt polaritzats, perquè segurament el conflicte no és tan traumàtic com per a altres generacions. No han viscut el franquisme i hi ha, en general, una certa banalització… I ho veiem amb Vox, com es blanqueja el passat. No crec que la cosa es calmi, per entendre’ns. Però aquesta polarització té components sociològics que no sabem analitzar amb prou perspectiva.
Hi ha certes coses que es normalitzen, com la judicialització de la política o els exilis. Cada dia no pots titular per aquí. El periodisme d’actualitat fa oblidar certes coses pel frenesí de la vida política?
La judicialització de la política sempre és una mala solució per resoldre un problema polític. Informativament, què s’ha de fer amb el que vindrà? No ho hem de decidir els periodistes. Jo no sé què passarà amb la sentència, en tinc opinió, però quina resposta ha de tenir un govern o altre, o els presos… No em correspon. Un dels errors que a vegades es cometen des dels mitjans és, apel·lant a la poca o molta capacitat d’influència, relativa, intentar ser un actor polític. A Pedro Sánchez li van dir amb qui havia de pactar o amb qui no. A vegades, els mitjans s’atribueixen un protagonisme que no els correspon.
Però aquesta honestedat que deies abans et fa prendre partit, no?
Hi ha coses en què els mitjans no poden ser neutrals: jo denunciaré sempre que hi hagi un partit, com Vox, que banalitzi l’Holocaust, però no estic per posar ni treure governs.
Hi ha causes que estan per sobre de la ideologia? La línia és fina…
L’objectivitat, m’atreviria a dir, no existeix. Però un periodista, com deies, ha de ser honest. No puc dir que em limito a ser objectiva quan algú criminalitza el feminisme. Per tant, en “aras de la objetividad” s’intenta dir coses que no són veritat i són pura subjectivitat.
“Difícilment tindrem govern a Espanya fins després de les municipals”
Parlàvem de la polarització. Qui no es polaritza, perd. Mira els Comuns. Podem fer el paral·lelisme amb els mitjans? Si no et posiciones, perds clics?
No ho tinc clar. Les informacions, els titulars, més cridaners donen més clics, sí. Però et poso un exemple: nosaltres a ‘eldiario.es’ hem aplicat quasi una mirada de corresponsal, tot i viure aquí. No crec que ‘eldiario.es’ hagi de portar Catalunya a Ítaca ni salvar Espanya. Hem d’explicar què està passant. Nosaltres vam donar les imatges en exclusiva de les càmeres de la policia l’1-O, i, per tant, els cops de porra, i l’endemà els informes que el Govern català del moment havia amagat –no s’havien explicat–, on ja s’examinaven els riscos econòmics d’una DUI. Ho vam publicar en dies consecutius. Si tots els mitjans haguessin tingut les dues informacions, les haurien donat? Nosaltres teníem claríssim que informativament era més que interessant: no penso en els partits polítics quan publico. Això és estar al mig? Hi haurà qui consideri que sí. La mirada que té ‘eldiario.es’ segurament és diferent de la majoria dels mitjans editats a Madrid. Per què? Perquè jo no vull cometre l’error de molts polítics, que només pensen en la meitat de la població.
Abans parlàvem dels llaços grocs, com a símptoma de les mil i una informacions que vindran en la guerra de relats. Ara hi haurà setmanes de campanya de pura guerra. Com es blinda el periodisme davant d’això?
Difícilment tindrem govern a Espanya fins després de les municipals perquè el primer resultat condicionarà l’estratègia dels partits en el segon. A efectes de com funcionarem els periodistes… no podem fer un seguiment de la declaració diària de tots els polítics, perquè no és una manera interessant d’afrontar-ho. Volem que hi hagi interès informatiu més enllà de si el candidat és d’un partit o d’un altre. Per sort, no ens hem de moure per minutatges. Funcionarem amb agenda, però no solament; ara fem unes entrevistes que es diuen “luces largas” perquè la gent ens doni una visió que ens ajudi a contextualitzar més enllà de la brega diària. Limitar la cobertura de la campanya a l’eslògan polític és insultant per als lectors.
No som massa esclaus dels clics, d’aquests debats interessats? Voldré veure quantes peces es fan de ‘decles‘ polítiques o sobre ‘manters’…
El tema dels clics… Jo podria fer-ne molts més dels que faig. Quan el nen cau al pou, puc fer molts clics i decideixo no fer-los: és una decisió editorial. I altres en fan un munt de notícies. Jo hi renuncio, voluntàriament. Perquè vull que el meu mitjà sigui una altra cosa: quan hi ha loteria, no poso un cercador; no tenim secció de bellesa; i tampoc de crònica rosa. Els meus clics són més cars, sí, perquè, si necessites una entrevista treballada o una investigació, això és més car. És més fàcil fer deu notícies d’un nen en un pou. T’esmeno la pregunta. Nosaltres avui tenim molts clics quan expliquem que el número dos de Ciudadanos tenia una empresa amb més subvencions que facturació? Això em dóna molts clics avui. I és una informació de la secció de política. Vull clics per informacions treballades. Si un polític diu una barbaritat, per això tenim el bla-bla-bla del minut a minut.
“L’esquerra intenta atribuir-se el moviment del 8-M, i això no m’agrada”
En les setmanes vinents veurem a tot arreu periodistes en tertúlies. El feminisme ha servit des de fa un parell d’anys per a moltes coses… i entre aquestes coses podria tenir una traducció en la paritat en aquestes taules? Molts cops hi ets l’única dona.
No fa gaire, mesos enrere, en un acte en una universitat, per parlar sobre models d’Estat i reforma constitucional, hi havia tres catedràtics i jo havia de presentar. Tres homes. I vaig dir que no. La resposta lògica hauria estat: “Disculpa, tens raó, buscarem alguna dona”. La resposta va ser: “D’acord, gràcies”. Moltes vegades he estat l’única dona en dinars, sopars de feina –intento que siguin els mínims–, reunions… Vaig ser la primera directora adjunta dona d’’El Periódico’, quan feia 30 anys que el diari existia. Però la meva sempre ha estat una lluita batalla a batalla. Cada dia ha de ser un petit 8-M, perquè, si el 9-M ja no fas res, arribaràs a la manifestació següent tal com estaves. S’ha avançat, però costa. Les taules que tu dius són un reflex de la societat, de les dificultats per conciliar, dels horaris criminals… Hi ha renúncies que vaig fer en algun moment, familiars, que potser ara no faria, però vull pensar que alguna d’aquestes renúncies ha servit per a altres noies.
Es va parlar molt amb la nova feminització de la política. Però les formes i els discursos ressonen encara a patriarcat, no creus?
Crec que l’esquerra intenta atribuir-se el moviment del 8-M, i no m’agrada. Què tens a l’altra banda? Partits que, com que queda malament dir que no donen suport a la causa, que és contraproduent com a imatge, aleshores li posen cognoms… Sóc feminista però… La RAE defineix la paraula: no cal inventar. I després hi ha els negacionistes, directament. Quan veig segons quines declaracions de Vox o del PP, de dones fins i tot, penso que són còmplices del problema. Jo, amb 45 anys ja, veig un avenç… Vaig arribar a una redacció on em deien ‘nena’, eh. Però crec que hem de lluitar les batalles on es pot guanyar.
Més enllà de qüestions estructurals, com que a la redacció que tu capitaneges a Catalunya són tot homes, què es pot fer? Has dit que el periodisme polític és el contrari a conciliar. Com lluites contra aquestes dinàmiques?
Des de les estructures directives s’ha d’entendre la conciliació no com un favor, sinó com un dret, fent tot el possible. Ara bé, s’ha de tenir en compte també que el periodisme, en aquest cas diari, té unes característiques que no són les d’una cadena de producció. I, per tant, si parlem de la secció de política, no es pot tenir ben bé un horari. Però des de la direcció s’ha de facilitar el millor horari possible, això sí. I compensar. Si has acabat a mitjanit, el teu cap t’ha de poder donar festa… Has de posar totes les facilitats possibles, sabent que, si fas periodisme esportiu i el Barça juga a les set de la tarda d’un diumenge, no podràs ser a casa teva. I, si segueixes els partits polítics, pots tenir un pollastre qualsevol nit.
