11/07/2017 | 20:00
Tu et sents centre o perifèria?
No m’agrada afermar aquesta mena de competència entre perifèria i centre quan el problema real que tenim a Catalunya és el debat entre camp i ciutat. Avui, fins i tot els que ens ubiquem a les perifèries de la metròpoli patim de ‘centralitis’. El problema real i flagrant que té Catalunya és la descompensació territorial d’infraestructures i de serveis entre ciutat i camp. Els que encara ens definim i ens mirem al melic amb relació a si som de la metròpoli o si som de la perifèria de la metròpoli estarem renunciant a cercar el reequilibri territorial que necessita Catalunya i, evidentment, si parlem de la resta de l’Estat, es reprodueix encara, si cal, amb més força, aquesta descompensació. Aquesta és una realitat que tenim a vegades poc present fins i tot quan plantegem el propi desenvolupament de les polítiques públiques, però fins i tot quan definim, ara que es parla tant de sobirania, de territori, de tot plegat, no ho tenim prou present.
Però Santa Coloma es veu com a perifèria física i psicològica de la gran ciutat de Barcelona…
Els municipis que van créixer com a satèl·lits al voltant de la gran ciutat, allò anomenat ‘cinturó vermell’, de població immigrant i sense els mínims serveis bàsics, van construir una personalitat resilient a les perifèries de Barcelona. Això existeix i ha marcat un caràcter crec que positiu, des del punt de vista de l’enfortiment de la democràcia, de l’activisme ciutadà. Tot i això, segueixo pensant que a dia d’avui el principal problema que tenim al país és de quina manera compensem aquesta visió centralista de les ciutats i del pes de les ciutats davant els territoris rurals i en quines condicions es troben aquests territoris i la gent que podria viure allà per desenvolupar el seu projecte de vida, laboral i empresarial. Hi ha una greu manca d’infraestructures, d’inversió real per millorar-ne les carreteres, perquè hi arribi el transport públic… Tota aquesta realitat a vegades ens passa molt desapercebuda, perquè els que vivim a les ciutats properes a Barcelona ens preocupa més el fet que la centralitat de la gran ciutat, de la capital, ens anul·la des del punt de vista de visibilitat.
“Molta gent de Santa Coloma trepitja Vic i molta gent de Vic coneix perfectament Santa Coloma”
Hi ha hagut o s’ha fomentat, no sé què en penses, un debat o fins i tot un enfrontament entre Catalunya ciutat, que seria Barcelona i àrea metropolitana, i l’altra cara, la Catalunya de fora de Barcelona. Hi ha fins i tot una certa incomprensió mútua… no creus?
No és tan real, això… Molta gent de Santa Coloma trepitja Vic i molta gent de Vic coneix perfectament la realitat de Santa Coloma perquè en molts aspectes fins i tot es comparteixen realitats molt semblants, no? Els processos migratoris que es produeixen en les darreres dècades, que es donen en totes les ciutats i que generen la necessitat de crear noves polítiques públiques precisament per lluitar contra la xenofòbia i contra la utilització de la immigració com una arma de doble tall polític.
Hi ha realitats paral·leles, sí.
Són realitats molt semblants, però el que passa és que evidentment un és presoner del seu context immediat i a vegades el refugi amb les identitats separades que es construeixen i que ens generen un espai de confort també es retroalimenta. Malauradament, l’impacte de la globalització en la destrucció de llocs de treball ha fet que la mobilitat laboral sigui una realitat per a molta gent; a vegades simplement per feina no et queda més remei que anar a treballar molt lluny d’on tens la teva vida feta. És una fal·làcia, això de dir sempre que a l’àrea metropolitana o a les ciutats de la perifèria hi ha menys independentisme perquè la Catalunya central “no ha estat capaç” de fer-hi arribar aquests valors.
“Em fa molta gràcia quan Rufián diu que és de Santa Coloma i parla en castellà”
Però no es pot negar que hi ha dues o tres o deu identitats, cosmovisions i relats del país depenent del teu context de vida. Hi ha un consum de mitjans de comunicació diferent, unes referències polítiques diferents, un sentiment de pertinença diferent… Entenc que vulguis trencar el tòpic, però no hi veus diferències?
És responsabilitat nostra trencar aquest tòpic i no reproduir-lo. A mi em fa molta gràcia quan el Rufián diu que és de Santa Coloma i que parla castellà, perquè el Rufián sí va viure de nen a Santa Coloma, però no ha fet la seva vida aquí i ara surt dient que parla castellà i és independentista. Tot això són construccions i litúrgia política de partit. Entenc que en un moment com el que som dóna molt de joc i cadascú fa el que considera oportú. Jo no ho qüestionaré. Però vull anar més enllà d’això: és veritat que a Santa Coloma la gent és majoritàriament castellanoparlant, però això no vol dir res, no vol dir que no tinguem una catalanitat forta. És que a vegades confonem el tema identitari. La manera de definir el tema identitari entra en contradicció perquè no hi ha identitats pures. Tots tenim diferents identitats.
Identitats encreuades.
Evidentment, identitats encreuades. Una cosa diferent és com ordenem en clau d’importància les nostres diferents identitats. I aquí, si ens definim amb la clivella del procés, la prioritària és la identitat en aquest cas independentista, ja no catalanista. D’identitat, no hi ha una identitat pura: són identitats encreuades, múltiples i diferenciades. I això també forma part de les noves realitats, fins i tot des del punt de vista dels gèneres.
Quin orígens familiars tens?
Els meus avis van venir amb la immigració. De part del meu pare, venien d’Andalusia; i de part de la meva mare, l’àvia, andalusa, i l’avi, català, tot i que va passar molts anys vivint a Terol. El meu pare vivia a Barcelona; però, quan es va casar amb la meva mare, van venir a viure a Santa Coloma, on vivia la família de la mare.
A quines feines es dedicaven?
Una de les meves àvies, abans de casar-se, havia treballat en el servei domèstic i fent cures a una família que vivia a Vilassar; i el seu marit, el meu avi, treballava a la Motor Ibérica (després Nissan). El meu pare va estar treballant durant algun temps com a conductor de camions de matèries perilloses i després va deixar la conducció i va passar a feines d’oficina. Però va fer mil coses: va treballar a la Renfe, a CLH… Ara fa poc va quedar a l’atur i està treballant com tanta gent a qui li costa arribar a la jubilació. Encara li queda, perquè es vol jubilar quan li toqui i està fent el que pot, com moltes persones de més de 50 anys. I la meva mare havia estat treballant durant anys a la Puig, de les colònies, però després de tenir-nos a mi i la meva germana ho va deixar. Anys després va tornar a fer feines com a comercial i ara ja no treballa.
“Que a la perifèria no hi ha independentistes? Són estereotips”
La periodista i colomenca Odei Etxearte, en un article titulat “Sóc de Santako, però no imbècil”, publicat a ‘Vilaweb’, es defineix com a independentista, però criticava un cert classisme, apriorisme o superioritat intel·lectual d’una part del moviment independentista respecte a la gent de ciutats i de barris de l’àrea metropolitana.
Si l’independentisme el situem com a quelcom de monolític d’una presència centralitzada, vinculat a una determinada classe social i a unes determinades procedències, doncs, evidentment, el que diu l’Odei té molt sentit. Entenc la crítica que fa perfectament. Però no tot l’independentisme és així. Que a la perifèria no hi ha independentistes? Són estereotips. A Santa Coloma també hi ha independentistes, és clar.
Però hi ha un cert independentisme, més essencialista i més nacionalista, que ha intentat anar a l’àrea metropolitana a convèncer de la independència com autèntics paracaigudistes. Això ho ha criticat i denunciat fins i tot una part de l’independentisme més crític.
Jo no m’atreviria a entrar en aquest tema perquè no el conec prou. Ja prou complex és el procés en si mateix per fer simplificacions simplistes. Necessitem etiquetar-ho tot, necessitem dualitzar-ho tot, i precisament l’opció que no està ni en el sí, ni en el no a no canviar res, té moltes dificultats per tenir un espai perquè tot ho etiquetem i dualitzem.
“Junts pel Sí no pot passar de tot amb el referèndum de l’1-O i menystenir la meitat del Parlament”
El PSC no canviarà d’opinió sobre el posicionament davant del referèndum de l’1 d’octubre, oi?
Venim d’unes plebiscitàries que van deixar clar que no hi havia una majoria de vots per iniciar un procés unilateral d’independència. Ho va dir aleshores Antonio Baños quan era candidat de la CUP. Avui, més de 18 mesos després, el Govern de Junts pel Sí, amb el suport de la CUP, ha decidit amb un 47,7% tirar endavant un procés unilateral d’autodeterminació. Hem vist encartada la Llei del referèndum en alguns diaris i, en canvi, no s’ha debatut encara al Parlament. S’està publicitant d’esquena al Parlament. No s’estan fent bé les coses. Un Govern pot tirar endavant els seus plans, però no pot ignorar la meitat dels catalans. Això no ho dic jo: ho diu el Consell de Garanties Estatutàries. No hi ha garanties democràtiques en aquest referèndum.
Però el problema de garanties no és que hi ha unes lleis espanyoles que ho impedeixen, no?
No serveix l’excusa que l’Estat va aprovar una Constitució fa 40 anys que no era del tot democràtica i que no ha estat votada per la majoria de la ciutadania actual. El Govern català no té uns suports parlamentaris suficients per poder iniciar un procés d’aquesta manera. El debat ha d’anar més enllà de si és legal o no: perquè jo estic d’acord que les lleis s’han de poder canviar per progressar. Però el que no es pot fer és passar de tot i, a més, menystenir la meitat del Parlament.
Si el referèndum es fa l’1 d’octubre, l’Ajuntament de Santa Coloma què farà: implicar-s’hi? Impedir-ho? O no fer res?
Seríem una república bananera si els alcaldes i alcaldesses s’erigissin en els garants del referèndum o els que impossibiliten el referèndum. Els ajuntaments no som responsables de fer un referèndum sobre la independència. No entenc sobre la base de què i de quina normativa la Llei del referèndum que hi ha sobre la taula diu que els ajuntaments i els responsables municipals hem de col·laborar en això. Jo, com a alcaldessa, a quin marc i ordenament jurídic em dec? Doncs, jo ho tinc clar: a l’Estatut d’autonomia i a la Constitució. És molt irresponsable que el Govern de la Generalitat posi els ajuntaments en aquesta situació. Fins i tot per als qui són favorables al Procés.
“La consolidació de la democràcia ha permès que avui no hi hagi ciutats de primera i de segona a Catalunya”
Una altra característica del ‘cinturó vermell’ va ser la capacitat de lluita i mobilització social. L’arquitecte del Pla popular de Santa Coloma Xavier Valls, deia a la revista ‘Grama’ l’any 1970 que “el suburbi, més que un fet estètic, brut, lleig i còmode, és un fet ètic, és a dir, injust”. Aquesta idea del suburbi lluitant per ser ciutat és encara present?
La democràcia, gràcies als primers ajuntaments d’esquerres, aconsegueix produir millores precisament en aquests suburbis abandonats totalment durant el franquisme, on hi havia barraquisme, pobresa i molts problemes socials. Activistes del barri del Fondo van explicar-me fa poc la situació d’aquella època sense clavegueram, sense accés a l’aigua potable, amb el riu contaminat, amb pisos sobreocupats per les famílies. D’això fa molt poc temps. La dictadura franquista, entre altres coses, es va dedicar a penalitzar clarament les classes treballadores: no tenien dret ni a viure amb dignitat. La consolidació del sistema democràtic al nostre país, malgrat les dificultats econòmiques, les crisis cícliques, sí que ha permès que no hi hagi a dia d’avui ciutats de primera i ciutats de segona o ciutadans de primera i ciutadans de segona, i crec que aquesta és una de les principals fites que ha aconseguit el nostre jove sistema democràtic. Això ho notes, sobretot, quan viatges i veus que en altres països, amb democràcies més sòlides i més consolidades del conjunt d’Europa, encara tenen suburbis en condicions molt pitjors que els barris de classe treballadora a Catalunya. Aquí tenim situacions complicades o difícils per la crisi, però s’ha fet una molt bona feina.
Però no tot està fet. L’atur, la desigualtat, la manca de transport públic, els problemes de salut, el fracàs escolar… continuen sent més durs als barris obrers.
Sense cap mena de dubte. Però hem aconseguit ciutats en les quals no hi ha nuclis de primera i nuclis de segona. Això és el resultat de la construcció d’espais democràtics on hi ha una complicitat molt important entre ajuntaments i activisme social. Evidentment, hi ha problemes de caràcter social, d’atur, de fracàs escolar, de joves que tenen poques oportunitats, de desarrelament social, també de malalties mentals; però, més enllà d’això, la concepció del propi espai públic. Però insisteixo que aquí s’han fet bé els deures per part de tothom: des dels primers ajuntaments democràtics i sobretot gràcies a les complicitats que es van establir entre l’activisme social, la reivindicació veïnal i la canalització institucional d’unes transformacions del tot necessàries.
“El principal problema que tenim avui a la majoria de ciutats catalanes és l’accés a l’habitatge”
Quins serien els principals problemes socials o econòmics que esteu detectant avui als barris amb més dificultats de Santa Coloma?
El principal problema que avui tenim la majoria de ciutats, incloent-hi la metròpoli, Barcelona, tenen relació amb l’accés a l’habitatge. Ens ho trobem cada dia al carrer. Després de la bombolla immobiliària, ha vingut la bombolla del lloguer. Ens trobem amb un parc d’habitatge en mans de les entitats financeres amb les quals és molt difícil arribar a convenis perquè aquell habitatge sigui social o de preu assequible. Estem enfocant al dret a l’habitatge sense tenir una visió global. Estem intentant donar resposta amb moltes dificultats a les situacions d’emergència, però no tenim una política activa d’habitatge. S’estan trencant els vincles amb el barri perquè la gent se l’està expulsant del lloc on vivia. Estem treballant amb codis dels anys vuitanta i noranta tipus “les perifèries que volem treure pit”, “que volem tenir entitat pròpia davant la gran metròpoli”, “els barris que lluitem i resistim”… però ens estem trobant amb processos de gentrificació que fan impossible que la gent pugui viure al seu barri de sempre. Això no només afecta Barcelona: també l’Hospitalet, Santa Coloma, Cornellà… i els 36 municipis de l’àrea metropolitana.
I… molta gent pensa que això és un problema només dels barris turístics de Barcelona?
Està passant arreu de la corona metropolitana. Això ens ha de portar a fer una política global en clau del dret a l’habitatge.
Quan hi havia diners, es van poder fer polítiques socials que es van fer en altres àmbits… No creus que va fallar la creació d’un parc públic d’habitatge de lloguer? Governava el PSOE a Espanya i el tripartit a Catalunya, i no es va fer.
El problema és que el pes de la construcció en el PIB d’Espanya i de Catalunya sempre ha estat superior al que ha tingut la resta d’Europa. 4 punts per sobre. I, alhora, els ajuntaments han tingut un model de finançament que des de fa molt de temps no és suficient per garantir la nostra capacitat de prestació de serveis. Els governs locals sempre han patit un dèficit de finançament històric i que no han resolt els governs socialistes ni, evidentment, els governs del Partit Popular. Això ha ajudat a mantenir la cultura de la propietat i de la compra d’habitatge.
Una cultura fomentada per algú…
Fomentada pel pes de la construcció al PIB.
I pels governs, no?
I pels governs, és clar.
Ah, pensava que només en culpaves les constructores: “Això és culpa de Florentino!”.
No. La construcció té un pes molt important en el PIB i hi ha una cultura de la compra i no del lloguer. Els governs d’Espanya i també els de la Generalitat, perquè, que jo sàpiga la competència d’habitatge la tenim a Catalunya, no van fer una aposta clara per la creació d’un parc d’habitatge públic de lloguer. Què s’ha fet? Promoció d’habitatge amb preus una mica més baixos que els del mercat. Quan entrem en la primera crisi immobiliària de la compra, gairebé s’igualen els preus i llavors no et surt a compte anar a un habitatge de protecció perquè el preu de mercat ha baixat i, a més, no els donen crèdit.
“Barris en què el 1999 la població immigrada no arribava a un 1% se situen en un 24% durant els anys 2000”
Parlem sobre l’auge de l’extrema dreta que està quallant a Europa sobretot en aquests barris de perifèries urbanes de molta migració i amb una problemes socials molt bèsties. A Santa Coloma (o en alguns barris de l’àrea metropolitana) sembla que això s’ha aconseguit frenar a mitges. Tenim aquí fenòmens d’extrema dreta, antimesquita i xenòfobs?
El populisme d’extrema dreta aprofita una situació de crisi econòmica que fa patir les classes populars, la classe treballadora, per posar els treballadors a competir entre si i a sentir-se amenaçats per l’altre. És el discurs de la por, el discurs de l’odi, que, retroalimentat per l’amenaça del terrorisme islàmic, esdevé una arma molt potent per generar aquestes desconfiances i pors que s’acaben traduint en rebuig i en patrons de xenofòbia. A Catalunya crec que, en certa manera, com que sempre hem estat terra de convivència i, a més, a la majoria de les ciutats hem posat en marxa polítiques per desfer aquest polvorí i aquest risc de fragmentació social, estem millor que en algunes zones d’Europa. Va una mica lligat amb allò d’abans: primer vam fer desaparèixer els suburbis i vam crear ciutats dignes i després, un cop tenim les ciutats dignes, hem intentat que no se’ns fracturi internament la societat per culpa de la crisi.
El fenomen migratori actual va ser molt ràpid: un procés de 10 anys i un canvi demogràfic, sobretot als barris més pobres, brutal.
Barris en què el 1999 la població immigrada no arribava a un 1% se situen en un 24% durant els anys 2000. En alguns barris arriba a un 30%. Amb el que això suposa… Algunes escoles del barri del Fondo, per exemple, tenen una proporció d’alumnat de segona generació molt important. Això necessitava intervenció pública i institucional per evitar el creixement de la xenofòbia. La gent s’ha de sentir segura, no ha de sentir-se amenaçada, ni pensar que perdrà la feina perquè un de fora l’hi traurà; ni tampoc sentir amenaçada la seva seguretat perquè el seu veí pot ser un presumpte terrorista. Combatre això requereix molta pedagogia. Però sobretot és important tenir activisme social, als barris, perquè la fortalesa precisament és treballar els vincles comunitaris. Si tu no tens comunitat, per molts recursos que tinguis no pots lluitar contra els prejudicis. Això ha generat un clima de convivència que ha permès combatre la xenofòbia latent que s’expressava el 2011 amb l’aparició d’opcions com la Plataforma per Catalunya [que va tenir 3 regidors a Santa Coloma, però que el 2015 va desaparèixer] o per la victòria a Badalona del PP de García Albiol amb lemes de campanya com “Limpiando Badalona”.
“A la socialdemocràcia no li han de tremolar les cames quan rep la pressió dels poders econòmics”
En una entrevista a la revista ‘La Marea’ et preguntaven quin paper o responsabilitat tenia la socialdemocràcia en el fet que això passés. Tu vas respondre: “Tiene mucha responsabilidad, su incomparecencia es un hecho”.
Ho penso tal qual i, a més, crec que és contrastable. Els partits que tradicionalment s’han definit en l’eix de la socialdemocràcia han estat clarament castigats arreu d’Europa en les darreres eleccions: sovint no ens hem diferenciat de la dreta neoliberal o conservadora a l’hora de plantejar solucions i alternatives a la crisi. Per tant, en el moment que hem fet seguidisme del determinisme financer i hem acceptat receptes no diferenciades dels partits neoliberals, hem perdut la capacitat de representar els interessos de la majoria de ciutadans, classes mitjanes que a dia d’avui ja no són classes mitjanes, sinó que formen part d’allò que Guy Standing n’ha dit el “precariat”. Nosaltres no hem estat els seus referents perquè les receptes que hem aplicat no són representatives d’una part molt important de la població que abans eren les classes mitjanes.
Votaven comunistes primer, socialistes després… i el tercer pas ha estat votar l’extrema dreta… En alguns barris de suburbis i ‘banlieues’ europees es veu molt clarament fent una mica d’anàlisi electoral.
Un dels reptes que té la socialdemocràcia és redefinir el seu espai polític, i fer-ho diferenciant-se clarament de la dreta. A la socialdemocràcia no li han de tremolar les cames quan rebi la pressió dels poders econòmics i financers.
Estàs parlant de Pedro Sánchez, del PSOE i de les pressions del poder econòmic i mediàtic per investir Rajoy?
Contra tot pronòstic mediàtic, el canvi s’ha tornat a produir. Ningú creia que Pedro Sánchez pogués guanyar les primàries i tornar a liderar el PSOE. Ara, però, hem de ser capaços de construir un programa polític diferenciat del que planteja el PP.
Però, és clar, en l’interregne sense Pedro Sánchez, el PSOE va permetre que continuï governant el PP dels casos de corrupció i de les retallades. És un cop dur contra molts votants socialistes que no s’oblida tan ràpidament…
Aquesta és la prova més clara de la fallida de la socialdemocràcia: apostar pel mal menor per evitar unes terceres eleccions. Van tenir por que s’interpretés que el Partit Socialista s’estava podemitzant quan el PSOE en alguns moments del passat ha tingut uns postulats molt més d’esquerres que els que defensa Podemos avui. Tu compara el Pablo Iglesias socialista del Pablo Iglesias de Podemos! El problema és quedar condicionats pels poders econòmics i mediàtics. Però ara li estem donant la volta a tot això.
“El bipartidisme no tornarà. El PSOE i el PSC han de treballar aliances amb altres esquerres”
Creus que el PSOE o el PSC d’ara ha de tenir un programa més d’esquerres del que ha tingut en els últims 20 o 30 anys?
El PSOE i el PSC estan en condicions de representar una part majoritària de l’esquerra i, a partir d’aquí, el nostre full de ruta hauria de treballar aliances amb altres esquerres.
Però la socialdemocràcia europea, després del gir socioliberal dels anys noranta, no sembla situar-se gaire a l’esquerra. Deia Margaret Thatcher: “La meva gran victòria va ser Tony Blair: quan els laboristes van aplicar les nostres polítiques”.
Sí, sí. Això va ser fruit de la Tercera Via de Giddens en una versió deformada pels laboristes britànics.
Però l’onada liberal també va arribar al PSOE: aprovant les ETT, privatitzant empreses públiques, canviant la Constitució per prioritzar el pagament del deute o, com va dir Zapatero, “bajar impuestos es de izquierdas”.
Sí, sí. Però… de la mateixa manera que Artur Mas va estar a favor de l’estabilitat pressupostària o que CiU ha anat molts anys de la mà del PP de Rajoy i d’Aznar.
Però jo ara no estava parlant de la dreta catalana, sinó del PSOE i del PSC.
El PSOE està fent el seu procés de reconstrucció amb un nou lideratge escollit per la militància. Ara hem de tornar a parlar de la gent i menys del partit. No hem de tenir pressa per arribar al Govern si no som capaços de garantir la governabilitat. Hem de fer un programa per recuperar els drets perduts durant la crisi econòmica pels treballadors, per les petites i mitjanes empreses i, en especial, per les dones.
Ets partidària ara mateix de pactes amb Podem i els Comuns a Espanya, Catalunya o a escala municipal?
El bipartidisme no tornarà. Ha canviat el tauler del joc. L’intercanvi de governs PSOE-PP serà complicat en els propers anys. La ciutadania, en les darreres eleccions, s’ha mostrat favorable que al Congrés o al Parlament hi hagi un sistema multipartidista amb representants de diferents opcions polítiques. Ara, doncs, els partits han de tenir prou maduresa per entendre que aquesta realitat no ha de ser contrària a la governabilitat i s’han de treballar les aliances. El PSOE, sempre que sigui possible, ha d’intentar fer pactes amb els partits d’esquerres. Això requereix, però, cessions i voluntat real de totes les parts. Tenim el repte de demostrar que les esquerres poden deixar el sectarisme i que hem de ser capaços de fer un exercici de confiança.
Com us han afectat els casos de presumpta corrupció o mala praxi política que han protagonitzat alguns alcaldes relacionats amb el PSC? Des del ‘cas Bustos’ fins al ‘cas Pretòria’ de Santa Coloma.
Els partits que hem tingut responsabilitat de govern durant un període de temps llarg hem tingut casos de corrupció. Però hi ha una diferència clara en com s’ha abordat des de cada partit la corrupció: nosaltres hem estat clarament contundents amb els casos de presumpta corrupció, apartant els imputats dels seus càrrecs de responsabilitat. El PSC, en el cas que ens va afectar a Santa Coloma, som acusació particular i anem a judici en el ‘cas Pretòria’. Aquí hi ha una diferència entre la reacció del PSC i la del PP i Convergència.
Però quina sensació tens tu ara que han passat ja uns anys després del cas de corrupció a l’Ajuntament de Santa Coloma? Tu formaves part del govern de Bartomeu Muñoz. No vas pensar en algun moment coses com: “Ostres, hem fet això la gent del meu partit?”.
Jo vaig formar part del govern de Bartomeu durant un any i pico. Evidentment, si jo hagués sabut o hagués rebut informació de què les pràctiques que feien no eren ètiques, ho hagués denunciat. No ho podíem saber perquè els informes que es feien sobre la gestió de l’ajuntament no insinuaven que es pogués estar produint una situació de corrupció. Va ser un cop molt dur. Però cal dir que nosaltres vam actuar amb molta contundència i molt de respecte per la ciutadania de Santa Coloma. A la meva investidura com a alcaldessa, vaig començar demanant perdó als ciutadans. I, després, vam establir tot tipus de mecanismes de control i transparència.
“Vivim en un sistema patriarcal i masclista, sobretot als espais de poder i on es prenen decisions”
Quan et van nomenar alcaldessa de Santa Coloma, després de l’escàndol del ‘cas Pretòria’, hi va haver un discurs de l’estil: “Han col·locat una dona, jove i inexperta per poder-la controlar i dirigir”. Hi havia un tuf masclista allà, no?
Es va fer aquell discurs, i tant. És una prova més de com vivim en un sistema patriarcal i masclista, sobretot als espais de poder i on es prenen decisions importants. És innegable. Les dones hem fet un camí per visibilitzar i deixar clar que podem prendre decisions i que podem manar, però evidentment ens queda molta feina per fer. I no serà fàcil. Tothom parla d’igualtat i tothom està en contra del masclisme. Però és només un discurs oficial. La realitat, però, és que, per canviar el sistema patriarcal, alguns, els homes, haurien de renunciar a una part dels seus privilegis. Fins i tot estic convençuda que, si els homes renuncieu a una part dels privilegis, podreu viure millor i, de passada, us deslliurareu dels estereotips de la masculinitat.
Has patit com a alcaldessa de Santa Coloma o dirigent del PSC comentaris o actituds masclistes?
Tot és molt subtil. No m’he trobat en situacions greus. Però, molt sovint, quan ets una política dona, acabes sentint més comentaris sobre la roba que portaves i si anaves maquillada que sobre el que has dit en un Parlament o en un míting del partit. El sistema establert masclista perdura sobretot gràcies a l’equació perfecta entre suposada llibertat, mercat capitalista i drets de les dones.