Pare Manel “No es pot ser puta i verge al mateix temps; tots tenim contradiccions”

Passejar amb el Pare Manel pels barris de Verdun i de les Roquetes, molt lluny del centre de Barcelona, serveix per constatar que la seva vocació social passa pel vincle personal, i amb el pas dels anys n’ha creat uns quants. Nou Barris és el districte amb menys nivell de renda i pitjor salut de Barcelona, juntament amb Ciutat Vella, però també un referent en teixit comunitari. L’Ateneu és un puntal de la vida associativa i cultural de la ciutat amb més de 40 anys d’història i la plataforma Nou Barris Cabrejada Diu Prou! va sumar més d’un centenar d’entitats el 2012, en plenes retallades. “No és una crisi; és una contrarevolució del capital”, afirmava el seu manifest fundacional. El Pare Manel treballa amb els que tiben avall les estadístiques, “els més cascats”.

L’equip tècnic de la Fundació Pare Manel, 24 persones actualment, celebra la capacitat recaptatòria del capellà –“és l’inventor del ‘crowdfunding’”– i gestiona com pot les contradiccions, sense descartar que un dia “el sistema exploti quan encreui les dades de les famílies ateses amb les desnonades per la mateixa entitat bancària”. No en deuen ser poques tenint en compte que Nou Barris és el districte de Barcelona amb més casos atesos per la Unitat contra l’Exclusió Residencial de l’Ajuntament de Barcelona. Ada Colau va estrenar el seu mandat com a alcaldessa intercedint en un desnonament a Ciutat Meridiana, ‘Villa Desahucio’, i la PAH va celebrar recentment el seu desè aniversari a l’Ateneu Popular de Nou Barris.

–Deus ser un referent per a moltes persones…

–Un educador és algú que estableix uns vincles amb persones concretes, però se m’ha fet massa gros. Tinc moltes coses pendents, massa. Com més fas, més generes… Acceptar què pots fer i què no és important, i no ho tinc ben resolt, malgrat les teràpies i els retirs. El desordre que tinc, o el retard amb gestions, no pot ser.

–Té a veure amb el teu compromís social? No et dediques prou temps a tu mateix?

–El compromís és una manera de ser. Amb 12 anys volia ser catequista i per edat no podia, però vaig donar la tabarra i organitzava el merder dels ‘bocates’… Aquella missa de Santa Engràcia era molt llarga i també portava tabac! Sortíem a fumar un cigarret, com a la presó…; per això m’estimen tant!

“A la presó veia que els xavals que deixava al matí, amb cinc anys menys, eren els ‘crios’ i joves que veia pel barri”

Els entrepans dels Maristes es repartien entre famílies treballadores, en bona part immigrades d’altres comunitats autònomes durant els anys cinquanta i seixanta del segle passat. La segona gran onada, a partir dels noranta, va ser extracomunitària. Avui els que ho tenen més complicat són “els de presó i els estrangers”, resumeix el Pare Manel. El tracte en l’àmbit penitenciari “ha millorat molt; hi ha un bon equip de funcionaris i educadors”, però l’obtenció dels permisos de residència i de treball continua sent el gran obstacle per als no europeus: llatinoamericans, pakistanesos, marroquins i xinesos, fonamentalment.

–Com es passa dels entrepans a una fundació amb nom propi?

–Hi ha una prèvia molt important, i aquí m’he d’explicar bé perquè, si no, es genera un protagonisme que no… ni sor Genoveva, ni germà Adrià, ni pare Manel, ni la mare que et va parir! Quan arribo aquí [Verdun i les Roquetes, dos barris llavors separats per un barranc] l’any 1976, ja anava a la presó amb el [Carles] Flavià i veia que els xavals que havia deixat al matí a la Model, amb cinc anys menys, eren els ‘crios’ i joves que veia pel barri. L’impacte de l’heroïna aquí va ser molt fort. En vam treure algun, però la majoria són tots al cel. El món de la nit l’hem viscut molt; aquesta és la puta veritat, i això és el que ens ha donat una fama i un nom. No fa falta un màster per veure que s’ha de començar pels ‘nanos’, i així vam crear l’esplai. Primer, amb gent del barri, voluntaris…; després, donant una petita assignació als educadors… Comencem a demanar, a fer peticions, a organitzar colònies…

–I llavors necessitàveu una entitat jurídica…

–…sense ànim de luxe [sic], exacte. Així neix l’Associació Grup Muntanyès. Hi ha coses que dius ‘per què s’han fet’ i no ho sé… Però, quan augmenta el nombre de gent a les presons i amb els projectes d’infància al barri, em diuen ‘home, Manel, organitza’t’. Els temps canvien i s’han d’aplicar mètodes diferents. Arrenco d’una situació que és un ‘xollo’: una parròquia, un sou… Durant els temps d’Obinso no volia la paga del bisbat i de l’Estat: ho donàvem a l’escola de deficients i jo treballava de cambrer. Després, amics potents de diners, un parell d’advocats, em diuen ‘millor fundació, que així cobriu més; els donatius poden desgravar’, i acceptes que porti el teu nom per l’efecte mediàtic. L’‘efecte Rubianes’, que en dic jo, amb el Flavià sempre darrere.

“El Carles Flavià i jo, dos capellans, anàvem als bars del carrer Plateria, i jo havia comprat grifa a la Rambla”

–La gala anual de captació de fons ‘Guanya’t el cel amb el Pare Manel’ és l’evolució d’una funció benèfica de Pepe Rubianes l’any 1997 per tapar un forat arran d’uns números mal portats. Al llarg de 22 edicions han passat per l’escenari Joan Manuel Serrat, l’Orquestra Plateria, el Tricicle, Jaume Sisa, Alberto San Juan, Miguel Ríos, Tortell Poltrona, Sol Picó… Com encaixes el món de la faràndula amb el de l’Església?

–Ja feia temps que anàvem als bars del carrer Plateria amb el Flavià, dos capellans. Personalment, no haig de fer cap esforç per entendre… jo havia anat a comprar grifa a la Rambla de jove! El que sí que em va impactar va ser una colla de la plaça Letamendi que consumien molt i anaven a aquelles discoteques de per allà… no sé què es fotien.

–L’entorn dels donants no té res a veure amb els de qui acompanyes. Sents que vius entre dues aigües?

–Tota la vida he anat al [Club Natació] Barcelona: el pare ens en va fer socis i sempre hi he mantingut el contacte, tot i que hi vaig massa poc; m’he deixat molt… Ara estic cascat de l’artrosi.

Dalt de la moto l’acusa menys. Encara el porta fins a la Barceloneta a cultivar el cos –tot i que ja no corre maratons— i les arques de l’entitat: “Al club hi ha mitja Fundació”, fa broma el seu director actual, Xavier Capdevila. Les fonts de finançament s’han diversificat i les donacions de particulars i d’empreses representen avui un terç del total; la resta l’aporten, més o menys a parts iguals, institucions públiques i privades. El debat que va viralitzar l’historiador Rutger Bregman al Fòrum Econòmic de Davos confrontant la filantropia amb la fiscalitat i desqualificant tot el que no siguin “impostos, impostos i impostos” no entra en les preocupacions del Pare Manel.

–La Fundació Pare Manel és membre de la Federació d’Entitats d’Atenció i d’Educació a la Infància i l’Adolescència, un terç del seu finançament és públic i participa en el programa Proinfància de La Caixa. Us sentiu part del tercer sector social o heu anat per lliure?

–Per la naturalesa dels que ens ha passat, hem anat per lliure, però perquè ha sortit així… Els temps han canviat, i a mi això no em costa d’entendre ni d’acceptar. Deixo que facin la feina…

–Algun dilema ètic per les fonts de finançament?

–No es pot ser puta i verge al mateix temps… La nostra història és de barri, de relació personal. Hi ha contradiccions, però no pots ser crític amb tot. No vull fugir d’estudi, però no em crec amb capacitat, ni preparació, ni experiència per respondre. Potser sóc poc crític, m’amago en ‘em dedico al que em dedico…’, però fem el que podem. No arreglarem el món des de les nostres teories.

Capdevila explica el gir cap a l’economia social i solidària, els vincles amb Coop 57, la implicació en la iniciativa Educació 360º i la reformulació d’algunes propostes de responsabilitat social corporativa massa assistencials. L’entitat avança cap a una mirada més integral per superar “una certa inèrcia que ha patit l’acció social a Catalunya”. Amb els infants s’intenta “construir itineraris diferents” i amb els adults gestionen un projecte al mercat del barri en el marc del programa B-Mincome de l’Ajuntament de Barcelona, un pilot de garantia de rendes per combatre la pobresa i l’exclusió finançat amb fons europeus. L’acollida per part del mercat és una de les claus dels bons resultats, junt amb l’acurada tria dels perfils, segons Capdevila: “Persones a partir de 45 anys que han treballat, però després no han tingut sort”.

La destrucció d’ocupació que va provocar la crisi del 2008 i les successives retallades socials van castigar durament el districte. Encara avui arrossega la taxa d’atur més alta de la ciutat, un 9% actualment, i als seus barris s’hi concentra la proporció més gran de població no qualificada, al voltant d’un 20%. Dos dels tres eixos del Pla de Barris de Barcelona, concebut el 2016 per injectar inversió a les zones més desafavorides, passen pel districte. El creixement urbanístic no planificat durant el desenvolupisme és a l’origen de bona part dels problemes de connectivitat i d’accessibilitat que s’han intentat corregir en les darreres dècades.

“Jo sóc ‘un niño de casa bien’, i al barri de les Roquetes he vist el capellà fent clavegueres”

–Arribes al barri als anys setanta, en plena transformació…

–Aquí vaig aprendre bastant perquè, vulguis o no, jo sóc ‘un niño de casa bien’. Molt oberts, la mare era del Bon Pastor, però el pare era de classe alta… i aquí a les Roquetes he vist el capellà fent clavegueres.

Després de la mobilització dels veïns per condicionar mínimament l’espai urbà, els Jocs Olímpics hi van donar una nova empenta: el 1992 es va inaugurar la ronda de Dalt, que gràcies als trams coberts connecta els barris d’una banda i l’altra. Posteriorment s’hi han instal·lat ascensors i escales mecàniques per salvar els desnivells més bèsties i el 2008 va arribar la línia 3 del metro.

–La transformació urbanística del barri ha millorat les condicions de vida de la gent?

–Sí, molt. I, a més, els habitatges s’han pogut ampliar. Ho van fer bé: primer, la torre; després van enderrocar els blocs antics i llavors van anar posant la gent als blocs nous. No van haver de marxar del barri.

“Si m’he identificat amb algun partit, ha estat amb ERC, però més per republicana que per esquerra”

–La lluita obrera i la consciència de classe són conceptes vigents?

–He treballat poc amb els joves en aquest sentit i no he estat gaire compromès políticament. Si m’he identificat amb algun partit, ha estat amb ERC, però més per republicana que per esquerra… M’he trobat molt a gust treballant amb gent de Convergència, també.

–El 2017 vas anar a les llistes de Junts per Catalunya al Parlament.

–M’ho van demanar i ho vaig fer conscient que hi anava d’adorn. Em va tornar a cridar el Martínez [cardenal Martínez Sistach] per renyar-me, perquè jo ‘havia de ser capellà de tothom’. Li vaig dir: ‘Un 99,97 dels meus clients són espanyols i estrangers; de catalans, només n’hi ha un 0,03. He d’obeir la meva consciència, mossèn’.

Segons dades del Centre d’Estudis d’Opinió, la independència de Catalunya la volen sobretot les classes mitjanes i benestants amb pares i avis catalans. Entre els nascuts en altres comunitats autònomes que cobren menys de 900 euros el mes, només en són partidaris un 7%, mentre que hi donen suport un 88% dels nascuts a Catalunya amb pares i avis catalans que guanyen entre 1.800 i 2.400 euros. Són els dos extrems, però el patró quan s’encreuen rendes i origen és clar: els nascuts fora de Catalunya tenen rendes més baixes i són menys independentistes.

“Un de Convergència que va ser ambaixador al Vaticà va iniciar una campanya contra les clíniques avortistes… Ells anaven a Londres a avortar!”

La crida a l’ordre a què fa referència el Pare Manel, la més sonada, va ser en relació amb l’avortament. Arran d’haver rebut el premi Solidaritat de l’Institut de Drets Humans de Catalunya, el 2008, en una entrevista a ‘El Periódico’ va criticar la “moral prefabricada” del catolicisme enfront de les persones com a prioritat i va argumentar que “hi ha raons que porten determinades dones a avortar”. La polèmica es va revifar el 2011 amb la publicació del llibre ‘Pare Manel, més a prop de la terra que del cel’, on comentava l’episodi i en donava més detalls, i l’arquebisbat de Barcelona va amenaçar amb l’excomunió. Finalment es va considerar que no havia comès “cap pena canònica” perquè no havia “concorregut en la intenció de procurar l’avortament”.

Li haig de donar les gràcies al meu cardenal. Els meus amics empresaris em van preguntar ‘a quina empresa de màrqueting ho heu donat, això?’. Nosaltres no tenim una actitud de portar la gent a avortar, al contrari. Tota la feina que feia l’Anna Fàbregas amb aquestes nenes era informar-les, portar-les a planificació familiar… La gent es pensa que està informada i et trobes que et diuen: ‘Mira, Manel, que hoy voy a hacer el amor con mi novio por primera vez y estoy muy contenta…’. I no prenen mesures perquè ‘la primera vez no puede pasar nada’! Em vaig assabentar pel diari que m’havien excomunicat; estàvem de colònies i una senyora que devia ser de missa em va dir que sortia al diari… Té una explicació política. El pobre Martínez es va trobar pressionat, i aquesta gent, quan reben un avís de Roma, perden el cul. El Martínez estava a punt de fer 75 anys i aquí volien posar un altre Rouco, i tota la ‘moguda’ venia per això… Un de Convergència que va ser ambaixador al Vaticà va iniciar una campanya contra les clíniques avortistes… Ells anaven a Londres a avortar!

“Per què després de 40 anys surten ara els casos d’abusos? I a Montserrat? Aquí hi ha un atac a Catalunya”

Conversem pocs dies abans de la cimera internacional antipederàstia convocada pel papa Francesc i amb les denúncies per abusos sexuals al monestir de Montserrat fresques als mitjans. El Pare Manel no nega la responsabilitat de la institució ni les diferències pel que fa a la investigació i la judicialització d’uns i altres casos, i la rigidesa de certs sectors o companys capellans encara el revolta.

–Els escàndols esquitxen cada vegada més l’Església, i més a prop. T’incomoda formar part d’aquesta institució?

–No. És la realitat: amb una mentalitat i uns programes d’educació i uns continguts teològics del sexe i de la dona tan contraris a l’Evangeli i al sentit comú… Et sap greu perquè han –o hem– fet mal a la gent i hem d’acceptar les crítiques. Però per què després de 40 anys surten ara? I al monestir? Aquí hi ha descaradament un atac a Catalunya.

–Hi veus raons polítiques?

–Segur que hi influeix. D’altra banda, tinc relació amb la Fundació Vicky Bernadet, de gent abusada per familiars, i, si això passa en famílies normals que poden viure més o menys la sexualitat… imagina’t en un convent o amb un capellà!

“No em plantejo sortir de l’Església. Que se’n vagin ells!”

–Et planteges en algun moment sortir de l’Església?

–No, que se’n vagin ells! Que en surtin ells. A mi ja em va bé celebrar missa amb la gent amb qui ho faig, em va bé la celebració i la trobada, però no em suposa cap distanciament amb la gent que no hi va. Els moviments associatius de barri són una manera de fer comunitat. Fa un parell d’anys es van crear grups de diàleg interreligiós de cara a afavorir la convivència i quan hi va haver un problema amb la mesquita [de la Prosperitat], el mateix barri va sortir en protesta contra els que no la volien.

–La filòsofa cristiana María Toscano, estudiosa de la mística de les religions, sosté que l’espiritualitat sense compromís amb la realitat “no val per a res”. La teva vivència de la religió és més terrenal que mística?

–A la terra és on es pot trobar el misticisme, al cel no. Per ser místic, s’ha de tocar de peus a terra. Aquest estiu vaig fer un mes d’exercicis espirituals a la cova de Manresa i li vaig dir al director: ‘He de venir amb el telèfon i l’ordinador perquè no em puc desconnectar’. Ell em va dir: ‘Vostè ve a connectar amb el món, no a desconnectar’. Fèiem meditació i lectura tot el dia, però el místic no és aquell que se’n va del món, sinó aquell que en el món troba el sentit de l’existència i el gaudi de la creació, de la natura i de la humanitat. Les religions s’han cregut que tenen l’exclusiva de la meditació, de la reflexió, de la bondat… i no. Jo he mamat des de casa, que no són de missa, l’error o la malaltia psicològica de creure que, si no fas com jo faig, és que vas malament. Creure que tens la veritat… com molts companys que diuen ‘Déu m’ha cridat per ser capellà o per ser monja’. El millor que té Déu és que no parla! L’aprenentatge que m’ha donat i em continua donant la presó és que les circumstàncies marquen la vida i la manera de ser d’una persona. Si de nen has estat violat, forçat, no has tingut ‘carinyo’…

–Quines circumstàncies t’han marcat a tu? Quins moments vitals consideres crítics?

–No hi ha moments espectaculars en la meva vida. Hi ha experiències que m’han ensenyat molt, com el d’un grup de dones a la Trinitat que eren amigues de solteres i ara ja són àvies. Un dia em van proposar ajudar-me a la presó i vaig pensar ‘què poden fer aquestes ‘marujes’?’. Mentre hi va haver la presó, van estar gairebé 20 anys del dilluns al divendres de tres a cinc fent una activitat de catifes i punt de creu. Feien escuts per a la xicota, la dona, l’àvia…

“No intento convèncer ningú que cregui en Déu o que sigui independentista, no. Intento dialogar”

–La societat és conscient d’aquestes realitats o vivim en bombolles? Quan es parla de garantia d’ingressos, per exemple, sembla que costa d’entendre que no tothom ha tingut les mateixes oportunitats i hi ha una certa culpabilització de la pobresa…

–Hi ha rebuig d’una certa part de la societat, però no podem generalitzar. Tenim tendència a fer-ho, i en part ho vull evitar, però també reconec que hi ha una part d’inhibició. Només tinc clar el que jo puc aportar: pel que fa al volum de feina, de relació amb la gent… No puc fer de polític. Com a gestor o director, no serveixo. Ni per a alcalde, ni per a jutge. L’únic que els puc dir és ‘si jo li prenc la cartera a vostè, sent un ‘niño de casa bien’ i tenint un bon advocat, em cauen dos anys; als xavals del meu barri els en cauen sis’. Pot ser demagògic, però passa. Potser la meva experiència no em deixa analitzar la realitat amb objectivitat, ni amb valor estadístic… A escala de barri, sí que veig la meva funció, el que puc aportar. No a l’independentisme, sinó a la democràcia. La gent senzilla, de barri, em pregunta: ‘¿Por qué tenemos que hablar en catalán si estamos en España?’. Ho pregunten sense mala llet.

–Intentes fer pedagogia en aquestes situacions?

–Intento educar, no convèncer. No intento convèncer ningú perquè cregui en Déu, vagi a missa o sigui independentista, no. Intento dialogar. Conec molta gent que, a més, m’ha ajudat molt, i això de la independència no ho veuen; fins i tot artistes de gran renom. Per mi, la independència és posar les coses al seu lloc; no és separar res. És admetre els drets naturals d’una cultura, d’una llengua i d’una història. Els xavals de la presó em demanen com és que em manifesto i els dic: ‘¿Tú de dónde eres, de Bolivia?. Hostia, Bolivia era provincia española; ¿por qué os fuisteis?’.

–Amb les mobilitzacions arran de la crisi, el 15-M i ‘el procés’ s’ha parlat de repolitització de la ciutadania; però, d’altra banda, l’auge dels populismes i de la ultradreta reflecteix alguns contrasentits pel que fa al vot de les classes desafavorides.

–Sempre ha existit un cert feixisme, preocupació per la seguretat, rebuig pel nou… A nivell de bar, noto que es generalitza: ‘Todos los políticos son unos ladrones’, i potser el que diu això és el que està votant Vox. De vegades et retreuen ‘también Pujol robaba’… A nivell de conversa superficial, veig que hi ha desencant amb la política. Però l’ésser humà evoluciona, i confio molt en la nova cultura, la nova generació. Abans ho fèiem bé? Pitjor que nosaltres no ho fareu, com deia el Flavià!

Antic feu socialista, el signe del vot va canviar a Nou Barris amb l’aparició dels Comuns. En les eleccions municipals del 2015 la debutant Barcelona en Comú va guanyar amb prop d’un 34% dels vots, deixant el PSC amb un 16%. Un any després, en les generals de 2016 Podem va revalidar el triomf, sí bé el PSOE va escurçar distàncies, i en les darreres autonòmiques, al desembre del 2017, va ser Ciutadans qui va agafar la davantera. Catalunya en Comú hi va quedar en quart lloc, per darrere del PSC i d’ERC.

Malgrat la trempera que li dóna ‘el procés’ –“no ho tenim fàcil, però hem de seguir, sense perdre el seny i sense caure en la violència”–, la resistència del Pare Manel a teoritzar va en augment. A l’inici del passeig ha rebut una trucada en relació amb un dels nois que té acollits a casa i té pressa per anar a ocupar-se’n. El jove ha acceptat rebre acompanyament psicològic i prendre medicació, “molt bona notícia”. Abans d’esmunyir-se cap al metro accepta una última foto a tocar del Club de Futbol Muntanyesa, l’equip que va inspirar el nom de la seva primera entitat.