Pascual Serrano “No es tracta de defensar el Govern de Veneçuela, sinó la seva sobirania”

Des de fa ja algun temps, Veneçuela és molt present als mitjans de comunicació. Fins i tot irromp a les campanyes electorals com a arma llancívola entre partits. Per què interessa tant parlar de Veneçuela? A qui interessa?

Quan hi ha un governant o un líder que no és del grat del poder dominant, és important sempre mantenir-lo en l’agenda informativa per crear una sensació de crisi i de desestabilització contínua. Això explica que siguin notícia Cuba, Veneçuela o fins i tot Evo Morales. Però ningú no coneix el president del Perú o l’anterior president mexicà. A més, si hi ha un accident de trànsit amb morts al Perú, no apareix el seu president enmig de la notícia; però, si això passa a Veneçuela, segur que surt el nom de Chávez abans o el de Maduro ara. Sempre es personalitza. Després hi ha el cas espanyol. Si tu ja has aconseguit estigmatitzar o satanitzar un govern o un líder, el que toca és relacionar el teu enemic intern amb aquest líder, com es va fer amb ETA i Chávez en el seu moment.

I quin és el paper dels mitjans de comunicació en la construcció d’aquest relat?

L’estratègia general dels mitjans obeeix a la necessitat que qualsevol opció política que pugui convertir-se en alternativa al model dominant cal tombar-la. Ni els nivells de pobresa del capitalisme ni les retallades de serveis públics es poden amagar més. Com es manté el sistema? Amb la resignació davant la falta d’alternatives a tot això. Quan apareix una possible alternativa —en el seu moment, Cuba; després, Chávez—, s’inicia una operació de persecució implacable. Els elements d’intervenció des dels mitjans són nombrosos: des de ridiculitzar el líder fins a satanitzar-lo. Si hi ha situacions de desigualtat o desastres econòmics, es magnifiquen. El corresponsal d”El Mundo’ explicava en un article quant costa el cistell de consum bàsic a Veneçuela i quant guanya al mes una persona veneçolana. És evident que guanya molt poc amb relació al que costa el cistell. Però, segons els seus càlculs, necessitaria el sou d’11 anys per cobrir el cistell d’un mes. Si això fos així, la gent es moriria de fam a Veneçuela. I això no és així.

“Encara que fos cert que Veneçuela és una dictadura, tampoc seria justificada una intervenció”

Es publica molta informació sobre la inflació desorbitada, es parla de refugiats i de crisi humanitària per justificar una intervenció militar a Veneçuela. És realment el país a la vora del col·lapse com es denuncia?

Per començar, és fonamental analitzar el llenguatge que s’utilitza. Tots els veneçolans que van fora són ‘exiliats’, però els espanyols que van a Alemanya són ‘emigrants’. En aquest moment segueix havent-hi més colombians a Veneçuela que veneçolans a Colòmbia. La intervenció té a veure amb les reserves de petroli que té Veneçuela i té a veure també amb el fet que no poden tolerar cap opció política diferent de la dominant, ni cap govern amb una política exterior sobirana. Però ara mateix, davant del nivell d’intervencionisme que pateix el país, la discussió no és si el Govern veneçolà ho està fent bé o malament, sinó si hem de respectar el dret internacional i la sobirania de Veneçuela o permetre una intervenció. No es tracta de defensar Maduro o el Govern de Veneçuela: el que cal plantejar és si aquest Executiu és legítim, si cal respectar les institucions, si cal deixar clar que la carta fundacional de les Nacions Unides es respecta per sobre de tot. Permetrem que els ‘tuits’ de Trump defineixin què és una democràcia i què no? O qui és el president i qui no? Aquesta és la gran barbaritat.

Al president dels Estats Units li donen suport moltes potències occidentals, fins i tot l’Estat espanyol… 

Sí. Tenim governs europeus que diuen que el president d’un país sobirà és Juan Guaidó, un senyor que es va autoproclamar president en un míting. És una gran barbaritat. El debat no és si estan bé els veneçolans o no. Tots coneixem molts països que estan molt pitjor que Veneçuela. A Mali, al Sudan, a Somàlia i a Hondures estan pitjor que a Veneçuela i tampoc s’hauria d’intervenir en aquests països. Les males polítiques dels governants no són mai un motiu per intervenir i enderrocar un govern. Jo penso que Trump segueix sent el president legítim dels EUA i abans aquí a Espanya ho era Rajoy. I ja et pots imaginar que no coincideixo amb Trump i Rajoy. No ens hem de molestar a defensar la política del Govern de Veneçuela. Únicament estem demanant que es respecti la institucionalitat i la sobirania.

En la majoria dels grans mitjans s’insisteix que Veneçuela és una dictadura i Maduro un tirà. És un altre dels grans arguments utilitzats per justificar una intervenció militar.

Encara que fos cert que Veneçuela és una dictadura, tampoc seria justificada una intervenció. Per començar, el dret internacional no estableix que hi hagi un comissari mundial que digui què és una dictadura i què és una democràcia, i que enderroqui aquells governs que consideri dictadures. Després, efectivament, veiem que Veneçuela no és una dictadura. Hi ha hagut moltes qüestions controvertides sobre la institucionalitat de Veneçuela, com n’hi pot haver, en alguns aspectes, a Espanya. L’Assemblea Constituent que el Govern va impulsar davant de l’Assemblea Nacional presidida per Juan Guaidó, o el nivell de representativitat que té Maduro, tenint en compte que una part de l’oposició no es va presentar a les eleccions: tot això és discutible. El problema és que els mitjans no ho plantegen ni tan sols com a tema de discussió. Donen per fet que l’assemblea de Guaidó és la bona i neguen el poder de l’Assemblea Constituent. També donen per segur que Maduro no és un president legítim perquè no hi va haver prou participació en les presidencials. Però, encara que fos una dictadura, hi insisteixo, no s’hi pot intervenir. Es pot fer un embargament econòmic, per exemple, com el que es va fer davant de la Sud-àfrica amb l’apartheid.

“Pedro Sánchez ha perdut la dignitat i la sobirania del seu Govern davant les pressions dels EUA”

Tenim experiències d’altres intervencions militars liderades pels Estats Units…

Només cal mirar quines han estat aquestes experiències. Tots els països als quals Occident (els EUA i l’OTAN, fonamentalment) ha portat la “democràcia” i els “drets humans” han quedat pitjor. Entre altres raons, perquè era mentida que els portaven tot això, encara que hi hagués hagut elements que aparentment justifiquessin la intervenció. Es va dir que hi havia una neteja ètnica a Iugoslàvia, i no hem deixat millor Sèrbia. Van dir que protegirien les dones afganeses, i no estan millor ara. Van dir que vetllarien per les minories ètniques i pels drets humans a l’Iraq, i no ha estat així. Van dir que donaven suport a la democràcia a Síria, i no és un país més democràtic ara mateix. Van dir que millorarien les condicions del poble libi, i tampoc ha estat així. L’experiència ens ha demostrat que mai hi van amb la intenció de millorar els drets humans i mai han deixat aquests països en millors condicions que abans de la intervenció.

Sembla que alguns referents de l’esquerra espanyola no ho veuen tan clar. Manuela Carmena i alguns dirigents de Podem s’han desmarcat categòricament de Maduro, mentre Jean-Luc Mélenchon a França o Jeremy Corbyn a la Gran Bretanya han estat molt més contundents enfront d’una possible intervenció militar a Veneçuela.

D’una banda, hi ha un debat acadèmic “bonista” que planteja que cal fer alguna cosa si un país està malament. És clar que sempre acabem bombardejant. Potser el que hem de fer si estan malament és deixar-los en pau. D’altra banda, els polítics van darrere de la postura que pugui donar-los més vots. Dues hores després de la detenció de tres periodistes  —que, per cert, al cap de 24 hores ja estaven cobrint de nou les notícies sense cap problema—, Pablo Iglesias va condemnar-ho ràpidament. Tot per evitar que l’etiquetin de ser el que defensa la dictadura. És el cas també de Manuela Carmena, que resulta fins i tot més indignant, ja que no s’entén que una persona que procedeix de la judicatura no vegi la il·legalitat que suposa reconèixer una persona que s’ha autoproclamat president en un míting. El cas de Pedro Sánchez és un altre: és la pèrdua de la dignitat i la sobirania d’un govern davant les pressions dels EUA, com ja ha reconegut el seu ministre d’Exteriors, Josep Borrell, a ‘El País’.

Com veus el ressorgiment de la nova política de Carmena o d’Iglesias enfront dels partits d’esquerra més tradicionals com Izquierda Unida?

S’ha consolidat la imatge que els partits polítics són unes estructures poc democràtiques, molt burocràtiques i cupulars, i sembla que, davant de tot això, l’opció ideal eren plataformes i altres espais participatius. Però, curiosament, si un comença a analitzar amb lupa aquestes plataformes, al final resulta que no estan aportant ni més democràcia, ni més participació, ni més pluralitat. L’exemple més emblemàtic és Manuela Carmena dient que no acceptarà que se li imposi ningú a la llista. Però aquest no era el model participatiu, col·laboratiu i plural que imaginàvem. Cap secretari general d’un partit que es presenti a unes eleccions s’atreviria a plantejar això, perquè s’entén que no és una decisió d’ell, sinó una decisió col·lectiva, d’unes bases. Hem colat alguna cosa que havia de ser més democràtica que els partits, però ha resultat ser menys democràtica. Fa 10 anys a Izquierda Unida començàvem, per fi, a assabentar-nos dels nostres candidats per una via que no era la premsa. En aquestes plataformes, les bases encara s’assabenten de les decisions pels mitjans.

“Els mitjans catalans han aparcat els altres problemes i només han parlat del Procés, i això és perniciós”

Com expliques que a Madrid i a Barcelona dues candidatures àmplies hagin aconseguit les alcaldies?

El suposat èxit d’aquestes ciutats no se sosté més enllà d’aquests dos casos. En tots els països del món els que governen són partits més o menys tradicionals, més o menys nous, però en cap cas una plataforma. A la Gran Bretanya hi ha els laboristes de sempre; a Portugal, una coalició de partits; el que ha muntat Mélenchon a França és un partit, i Syriza també és un partit. Aquestes plataformes van servir per a Barcelona i per a Madrid, però són fruit d’un estat d’ànim —que és com jo vaig qualificar Podem en el seu moment— i d’una conjuntura determinats. Si després no crees estructures organitzatives fermes i mecanismes interns estables, democràtics i de presa de decisions, si no ho consolides, acabes sent un partit per WhatsApp, un grup de Facebook.

Per a tu, que has viscut 20 anys a Madrid i ara vius a Barcelona, és el mateix Carmena que Colau? És el mateix ‘estat d’ànim’?

Del que m’arriba de Madrid, la percepció és que està molt més compromesa amb un projecte d’esquerres Ada Colau que Manuela Carmena. Ella no es mulla realment amb els problemes; hi ha una certa enveja respecte al compromís social del govern d’Ada Colau a Barcelona.

Venint de la capital del Regne d’Espanya, com has viscut el Procés i concretament la cobertura que se n’ha fet des de mitjans espanyols i catalans?

Evidentment, és tot molt polaritzat; era inevitable. Els mitjans espanyols més d’esquerres —com ‘La Marea’, ‘elDiario.es’, ‘Infolibre’— crec que estan sent més justos i plurals, però els mitjans de dretes ho estan aprofitant per recuperar el nacionalisme espanyol més ranci. Pel que fa als mitjans catalans, han aparcat els altres problemes i només han parlat del Procés, i això ja és perniciós.

“Internet ens ha portat la pluralitat que les necessitats financeres de la premsa escrita en paper no permetien”

En quin moment ens trobem en el panorama mediàtic? Hi ha més pluralitat informativa o, per contra, més control per part dels grans grups financers? 

Jo, que sóc sempre tan crític, et diria que estem millor que fa 15 anys. El que passa és que no ens recordem de com estàvem. Llavors només teníem la premsa dels quioscos, que tots deien el mateix.

I ‘Rebelión’…

Sí, i ‘Rebelión’. Que tampoc era periodisme —era gairebé un estat d’ànim—, sinó un invent que només servia per donar veu als intel·lectuals silenciats i als moviments socials. Internet ens ha portat la pluralitat que les necessitats financeres de la premsa escrita en paper no permetien. Aquestes necessitats impedeixen que arribi la pluralitat al paper, no pas pel format, que és molt vàlid. Aquesta pluralitat es confirma en la mesura que entra Internet i que hi ha una crisi en la premsa tradicional que expulsa periodistes i fa que s’hagin de reinventar. En unes condicions laborals molt precàries, evidentment. Els formats col·laboratius com ‘elDiario.es’, ‘La Marea’, ‘Mongolia’ viuen unes situacions molt precàries, però estan fent un periodisme digne impensable fa 15 anys i amb uns resultats inesperats. ‘elDiario.es’ ha aconseguit exclusives importantíssimes com la dels papers de Blesa, i ‘Infolibre’, els ‘papers de Panamà’.

Amb mitjans com la televisió és més difícil aquesta pluralitat.

El gran problema continua sent el mitjà audiovisual, sobretot la televisió, on el missatge segueix sent monolític i sota el control de poques mans i poques veus. I també la tendència aquesta que jo anomeno la “jivarització” de la informació, en què tot se simplifica i els productes profunds i elaborats cada vegada hi tenen menys cabuda.

“Si no prohibeixes les mentides, guanyarà qui tingui la capacitat de mentir més fort: els poderosos”

A més, fa temps que s’alerta sobre l’increment de les anomenades ‘fake news’. Tu mateix vas ser un precursor amb els teus articles sobre “perles” o “errates” als mitjans de comunicació.

No hem democratitzat la informació, però sí que hem democratitzat la desinformació: tots podem mentir i dir estupideses als mitjans, la qual cosa evidentment no és democratitzar. Ningú s’ha plantejat seriosament eliminar això. L’esquerra té un problema: no s’atreveix a prohibir les mentides perquè creu que serà una via de censura. Jo hi estic absolutament en desacord. Si no prohibeixes les mentides, guanyarà qui tingui la capacitat de mentir més fort. I qui té aquesta capacitat són els poderosos, així que guanyaran ells. Crec que s’haurien de perseguir les mentides Així amb tot l’aparell legal.

Què entens per mentides?

Per exemple, en una tertúlia jo crec que algú pot defensar que la dictadura franquista va ser bona per a Espanya, perquè és una opinió, però no pot dir que amb Franco no hi va haver repressió ni morts, perquè és mentida. I aquestes mentides són les que alimenten certs partits polítics.

Quins mitjans recomanaries per evitar aquesta desinformació i minimitzar l’impacte de les ‘fake news’?

Jo llegeixo amb freqüència ‘elDiario.es’, ‘Infolibre’, ‘La Marea’, ‘Público’ (encara que el seu model organitzatiu segueix sent empresarial), però també cal llegir-ne d’altres. Tot depèn del substrat cultural o de la formació prèvia que et pugui permetre llegir ‘El País’ o veure Tele 5 sense perdre’s. En el cas de les televisions, hi ha Russia Today (RT)  o Telesur. Tot i que és cert que hi ha un poder fàctic darrere, el seu biaix no és més gran que el de les televisions que ens diuen que són neutrals i objectives. I, pel que fa als temes polèmics, fins i tot relatius a Espanya, ens poden aportar una visió molt més àmplia. També recomano llegir llibres i reportatges de política internacional. Cal llegir ‘Le Monde Diplomatique’. Avui és més rendible dedicar el temps a llegir un bon llibre sobre Veneçuela que a consumir dos minuts de televisió sobre el que passa al país. Així n’estaràs més informat. El mateix es pot aplicar a Rússia, a Àfrica o fins i tot al Procés. Hauríem de dedicar més temps a conèixer amb profunditat els temes en lloc de fer surf entre notícies amb poc temps i espais breus, perquè llavors no coneixem mai res amb profunditat. Cal partir d’un nivell cultural i de coneixement previ; si no, estem venuts. També cal tenir en compte la propietat del mitjà. Si som davant d’un mitjà col·laboratiu, cooperatiu, d’uns periodistes que s’han reunit, com a CRÍTIC, jo crec que partim d’un nivell de decència, d’honestedat i de fiabilitat respecte als mitjans que depenen d’uns accionistes amb els seus interessos econòmics.