Crític Cerca
Foto: JORDI RIBOT – ICONNA
Entrevistes

Quim Nadal “Catalunya està pitjor que en els millors moments autonòmics”

Joaquim Nadal i Farreras (Girona, 1948) ha estat un dels grans animals polítics dels darrers 40 anys. Membre d’una nissaga destacada de Girona i catedràtic d’Història, va encapçalar la llista del PSC en les primeres eleccions municipals de l’any 79, i va ser alcalde durant 23 anys. Candidat a la presidència de la Generalitat el 1995, va ser una de les peces clau dels governs presidits per Pasqual Maragall i José Montilla. Un dels representants del sector més catalanista del PSC, va abandonar el partit el 2015. Avui dirigeix l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural. El seu darrer llibre és Girona, 1939: porta de l’exili. Escrits del final de la Guerra Civil.

07/09/2021 | 06:00

Volia començar pel final, parlant de l’actualitat. L’any 2018 vostè va publicar el llibre Catalunya, mirall trencat, i des de llavors han canviat algunes coses en la política catalana.

Penso que s’han mogut coses, però crec que s’haurien d’haver mogut molt abans. Aquest llibre, que ja té tres anys, va tenir una bona arrencada, però ha quedat als llimbs i des de llavors ningú n’ha fet gens de cas, tot i que considero que continua essent actual, en la mesura que posava les coses en el context d’haver de revisar què havia significat l’1 d’Octubre i com s’havia d’interpretar. Els polítics catalans de l’exterior, el que se’n diu l’exili, i la presó, eren un element de distorsió per valorar l’1 d’Octubre. El Govern de Torra, que cada matí s’aixecava dient que s’estava seguint el manament de l’1 d’Octubre, n’era un altre. Tot això ha estat molt negatiu per al futur del país, i penso que, malgrat els que creuen que estem més madurs que mai, el país està pitjor —i molt pitjor— que en els millors moments del model autonòmic. Hem reculat i hem perdut temps.

Anem per bon camí?

No sabria dir-t’ho. Estic molt decebut de tot plegat; hi ha massa incògnites i, de la mateixa manera que em sorprèn la reiterada miopia d’alguns sectors de la classe política catalana, m’irrita encara més la miopia que hi aplica la classe política espanyola. Fent diferències clares entre el que és PP-Vox i el que és el PSOE, però miopia al capdavall per encarar el que és un diàleg de veritat. En aquest sentit, els indults es converteixen en una condició necessària que no és de cap manera una condició suficient, i els menys hipòcrites com l’exconsellera Dolors Bassa i la UGT han reconegut que ja l’havien demanat feia un any i que era una via, i la resta n’estan gaudint, però no n’estan reconeixent els beneficis. Això crec que ja planteja un error de partida. D’altra banda, a mi m’esgarrifa el poc sentit de la història i la capacitat que tenim d’autodestruir les etapes recents de la trajectòria col·lectiva de Catalunya. La forma com es liquida el règim del 78 em sembla ignominiosa per injusta, però també una traïció a això que està tan de moda que és la memòria històrica. Quan Òmnium celebra els seus 60 anys, feliçment celebrats, no fa bé d’oblidar qui van ser els seus fundadors i amb quina finalitat ho van fer, en què la llengua passava per damunt de la independència. Tornar als orígens del que ens dona gruix i musculatura que a la llarga ens faria forts per emprendre fites més ambicioses. En comptes d’això, el passat es dilapida i es liquida.

“La taula de diàleg està assetjada per terra, mar i aire”

De tota manera, la taula de diàleg s’ha de reunir ben aviat.

La taula de diàleg està assetjada per terra, mar i aire. Per la dreta cavernícola espanyola, pel PP, que no deixa de ser una part d’aquesta dreta i, fent de la necessitat virtut, per tot l’espai polític que avui representa Junts per Catalunya, que dia sí, dia també, desacredita la taula de diàleg. La presidenta del Parlament, consellers i conselleres diuen que no serveix de res i posen ERC a la picota, entre l’espasa i la paret. Algú ha de ser conscient d’aquests riscos i algú ha de ser conscient que diàleg vol dir diàleg i vol dir sortides. Sortides plausibles. Jo hi soc molt escèptic, per no dir-ne pessimista.

No veu possible que, com vostè proposava, s’acabi portant a referèndum alguna solució.

Penso que hauria de ser possible i que ha de ser possible fixant un horitzó cronològic, repetint alguns models que jo esmentava, com el del Quebec i la Llei de claredat… Em sembla que hi ha d’haver camí per fer alguna cosa. També és veritat que semblava que s’havia d’acabar el món amb els indults, i ni la mateixa operació de recollida de signatures li ha sortit bé al PP, a diferència de la recollida de signatures contra l’Estatut, que li va sortir superbé i va ajudar a carregar-se’l i desencadenar el que estem vivint.

Com valora la figura de Pedro Sánchez?

Em sembla un supervivent nat. Una permanent au fènix que reneix de totes les seves crisis. Alguna habilitat se li ha de reconèixer, fins i tot en la darrera remodelació de Govern, encara que potser ha repartit malament les cartes. Ara, fins on serà capaç d’arribar a l’hora de la veritat, quan per mirar de tenir tranquil·litzat l’espai polític espanyol diu que no a gairebé tot?

Foto: JORDI RIBOT – ICONNA

“Espero que Pere Aragonès sigui capaç de consolidar l’hegemonia d’ERC dins del catalanisme polític”

I el paper del PSC, que va ser el seu partit, com el veu? És el primer partit del Parlament, té dos ministres al Govern de Madrid, però té molt poc marge de maniobra, escorat com està en un dels dos blocs en què es divideix la política catalana.

Una cosa és el PSC Catalunya endins, que té un sostre de vidre o uns límits difícilment desbordables en el context actual. Per tant, la centralitat mesocràtica interclassista que representava un PSC inequívocament catalanista, avui no la té o, en tot cas, si la té, no se li veu. D’altra banda, jo vull pensar que, sigui en el lloc que sigui, la presència de ministres catalans i molt específicament el ministre Iceta, encara que hagi perdut paper passant de Política Territorial a Cultura, ha de servir perquè la intel·ligència viva que té en Miquel plani al Consell de Ministres cada vegada que hi hagi un tema conflictiu.

Deia al llibre que Catalunya no està fracturada, però està dividida, i que el PSC genera molts recels en el món independentista. Ara mateix és impossible un Govern d’ERC amb el suport del PSC, encara que aritmèticament poguessin sumar.

Ara, en el panorama polític, hi ha posicions radicals en les qüestions extremes. Hi ha un fonamentalisme independentista que no vol sentir a parlar de res d’això, barrejat amb circumstàncies molt singulars en les quals ERC conviu amb el PSC en determinats espais polítics i, fins i tot, Junts per Catalunya conviu amb el PSC en altres espais polítics, com és el cas de la Diputació de Barcelona. La màxima contradicció en els seus propis termes és Junts governant a la Diputació de Barcelona amb el PSC. Un moviment, no pas un partit, que representa l’independentisme radical per damunt de la seva extracció de classes mitjanes en el seu origen convergent i que no sembla disposat a afluixar ni un gram la seva tàctica d’erosió permanent des de dins i des de fora del Govern. És una paradoxa que a mi em sorprèn, perquè indica que Junts, pel que fa a les estructures territorials, té unes necessitats de menjar que li fan empassar coses com aquestes.

I del president Pere Aragonès quina valoració en fa?

Espero que sigui capaç de sobreposar-se a totes les hipoteques que té i faci valdre la seva condició de president de la Generalitat. Que sigui capaç de durar quatre anys i sigui capaç de consolidar un espai hegemònic d’ERC en l’àmbit del catalanisme polític. Si ho fa, tenim Pere Aragonès per molt de temps; si no ho fa, hi deixarà la pell pel camí. Penso que cada vegada hi ha més distància amb l’anomenat president legítim a l’exili, que ja té dos presidents després d’ell. Hem de fer un xoc de legitimitats? Doncs, des de l’òptica de la legalitat actual, la legitimitat la té Pere Aragonès.

A Aragonès se l’acusa de fer autonomisme, i fins i tot l’expresident Quim Torra en algun moment ha dit que l’autonomia és un obstacle per a la independència.

Això és com dir que els 23 anys de pujolisme han endarrerit la possibilitat de la independència de Catalunya. I és tant com dir que aquests 23 anys, més els 7 dels governs tripartits, no han servit per a res. I torno al que et deia fa una estona. A la meva diagnosi, segurament hi hem perdut bous i esquelles. L’autonomisme servia per crear gruix institucional i Administració pública, sense cap nom grandiloqüent com el d’estructures d’Estat, però que ens donava més força que la que tenim ara. És evident que ens hem afeblit. És la feblesa de la fortalesa final, quan un dia faci un gran capgirell i salti la guspira? No podem preveure quins canvis farà el món; però, tal com ho veig ara, ho veig malament.

Foto: JORDI RIBOT – ICONNA

“Els meus pares es van fer de l’Opus Dei… però no van voler imposar res als seus fills”

Acaba de publicar, Girona 1939: porta de l’exili (Els llibres de L’Avenç). Com va viure la seva família la guerra?

El meu pare tenia 15 anys i la va viure entre Reims i Perpinyà, i la meva mare la va viure entre Girona i Barcelona, amb el seu pare diverses vegades empresonat i amb diferents intents de fuga. La meva família materna era una família de dretes, militants de la Lliga, que va veure col·lectivitzat el seu negoci de fusta durant els tres anys de la guerra. Tot i que no arribaven a ser com Josep Puig i Cadafalch, que li va dir a Pierre Vilar que uns el volien pelar i els altres li volien prendre l’ànima, no van voler parlar-ne mai.

No se’n parlava de la guerra?

Deien allò de “vosaltres no sabeu el que és una guerra”, “sou uns insensats, no teniu perspectiva suficient”, “si us ho expliquéssim…”.

Això quan vostè i els seus germans comencen a polititzar-se?

Als dinars o sopars caòtics de 30 a taula es deien aquestes coses, sí.

Vostè és el gran de 12 germans d’una família de l’Opus Dei.

De fet, és una família que es fa de l’Opus Dei, perquè quan jo neixo els meus pares encara no en són. El meu pare ve de la Federació de Joves Cristians i d’Acció Catòlica, que és la reconversió dels fejocistes al nacionalcatolicisme. El nacionalcatolicisme era molt insatisfactori i hi havia dues escapatòries: l’escoltisme o l’Opus Dei. El meu pare les practica totes dues alhora i és cap d’agrupament escolta i es fa de l’Opus, fins que entra en crisi amb l’organització escolta i passa a ser únicament supernumerari. Ell i la meva mare, amb unes quantes famílies conegudes i reconegudes de Girona, busquen un acomodament ideològic que els facilités un cert itinerari en la seva manera de viure el cristianisme. No ens imposen res, no es posen amb nosaltres i no ens inculquen res que no sigui un cristianisme de base fonamentat en l’austeritat, el respecte als altres i l’ajut als més febles. Els meus pares, des de l’òptica que ells s’ho podien estar mirant, pel que fa a la militància religiosa dels seus 12 fills, són uns fracassats.

Tots surten descreguts…

Finalment són molt feliços de veure que les lliçons apreses en la vida de la família han fet forat, malgrat tot.

S’han reconciliat amb els pares, si és que alguna vegada els havien judicat críticament?

El judici crític era molt en la línia d’“us estimem molt, però ens emprenya que sigueu de l’Opus”. Era un sentiment que mai no entrava en crisi pel que feia a la relació familiar.

Foto: JORDI RIBOT – ICONNA

“Els meus grans amics dels anys setanta són gent del PSUC, però acabo presentant-me de cap de llista del PSC”

Ara que parlava de ser feliços, com ha viscut que el seu germà Rafael hagi convertit en matèria literària el món familiar?

El primer llibre [Quan érem feliços (Destino, 2012)] em va fer gràcia i em va, fins i tot, emocionar en algun moment. El segon [Quan en dèiem xampany (Columna, 2013)] em va semblar un testimoni de la branca suro-tapera que tenia el seu interès. I el tercer, que està a punt d’aparèixer, m’inquieta, perquè parla força de la mare i de la seva malaltia.

Deia, en un dels seus textos memorialístics, que vostè no va néixer en una família catalanista, malgrat aquests vincles familiars amb la Lliga. Més aviat el catalanisme el descobreix fora de casa.

Hi ha un aprenentatge del sentiment catalanista, que són les excursions de l’agrupament escolta i el descobriment del país, que són les cançons, que és la litúrgia progressista d’abans del Concili Vaticà II, que són els moviments d’Església, les revistes Qüestions de Vida Cristiana i Serra d’Or… Uns horitzons que van penetrant en la societat catalana i també en nosaltres.

Va decidir estudiar història influenciat pel seu oncle Jordi, mort recentment.

El meu oncle volia que estudiés Ciències Econòmiques, però jo era un negat per a les matemàtiques. Vaig triar pel costat fàcil i vaig decidir estudiar Història, no amb especial satisfacció de l’oncle, tot i que finament, naturalment, em va ajudar molt. Ningú m’ha ajudat tant com ell. Gràcies al meu oncle vaig poder anar a Ais de Provença amb una beca, també a Liverpool, i començar el meu itinerari docent, acompanyat per ell en el meu recorregut per l’Autònoma.

A la universitat enxampa la politització i l’emergència del moviment estudiantil. Com és la seva entrada en el món polític?

Arribo a la universitat un any tard per haver estat a la Caputxinada, però en plena efervescència de la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants. M’agafen en dues assemblees, se’m queden el carnet i perdo la matrícula, però mai no m’implico prou per ser detingut, entrar a la presó o militar en algun partit polític. Quan, tornant de Liverpool, arribo a l’Autònoma, entro en un departament que és majoritàriament del PSUC. Els meus grans amics dels anys setanta són gent molt vinculada al PSUC, de manera que, quan l’any 79 em ve a buscar el PSC per veure si em volia presentar a les eleccions municipals, jo els manifesto més simpaties pel PSUC que no pas per ells.

Era un company de viatge, doncs.

En canvi, acabo acceptant de presentar-me com a independent pel PSC.

El va sorprendre la proposta?

Els vaig dir que acceptava d’anar a la llista amb dues condicions: anar entre els cinc primers i ser regidor de Cultura si guanyàvem. I ells em van dir que volien que fos cap de llista.

Vostè llavors vivia a Barcelona, si no m’equivoco.

Vivia a Barcelona, però amb un peu allà i un peu a Girona. Cada divendres veníem cap a Girona i primer ens estàvem a casa dels meus pares; després vam tenir un pis propi. Jo vivia a Barcelona entre setmana i feia classe a l’Autònoma, però venia a Girona a fer classe als Estudis Universitaris i feia més vida civicosocial a Girona que a Barcelona.

Això va ser determinant per a la seva elecció com a cap de llista del PSC a Girona en les primeres eleccions municipals democràtiques?

Quan m’ho proposen, tenia 30 anys i feia 8 anys llargs que estava en actiu fent classes: 2 a Liverpool i 6 a l’Autònoma. Era un jove de 30 anys que no estava pas començant, sinó que tenia una certa carrera al darrere i una posició acadèmica guanyada en unes oposicions.

M’imagino que el fet de ser d’una família coneguda a la ciutat també el va ajudar.

Això sumava, per a les persones que m’ho van proposar, en aquesta voluntat de trencar l’encotillament dels socialistes en una visió massa vinculada al passat. El PSC no era un epígon dels episodis que havia tingut el socialisme a Catalunya i a Girona durant la guerra. Era una altra cosa.

Malgrat tot, la foto amb Francesc Pararols, candidat del PSUC, tots dos amb el puny aixecat, va espantar alguns sectors.

Va fer tremolar els fonaments de la ciutat i vaig córrer a fer-me una foto amb el bisbe en la inauguració del Museu d’Art, quan jo era alcalde electe però encara no ratificat pel ple.

Foto: JORDI RIBOT – ICONNA

“Girona als anys setanta era una ciutat bruta i abandonada. Era un diamant en brut”

Com era la Girona del 1979?

Aparentment és una contradicció; però, com que tot estava i tot era possible —cosa que després ha deixat de ser—, hi havia molt de camp per córrer. Les respostes immediates a les necessitats més urgents de la població eren que traguéssim el fang de davant de casa i que asfaltéssim el carrer.

Era una ciutat grisa i negra, com el títol del llibre de Narcís-Jordi Aragó [Girona, grisa i negra (Edicions 62, 1972), amb altres autors].

Bruta i abandonada en molts aspectes. Pendent de reconciliar-se amb ella mateixa i de crear un projecte de futur. Per tant, si comencem amb un aspecte simbòlic i emblemàtic com és la recuperació del centre històric, jo parlava d’un diamant en brut. La matèria primera és bona, però ningú l’ha explotat. Comencem. Tenia la idea de polir un diamant, que ja hi és i no l’hem d’inventar, i fer que brilli i aprofitar-lo.

Un dels temes més polèmics va ser la variant per Sant Daniel.

Va ser un moment conflictiu, però jo sempre dic el mateix. Després de la variant, jo vaig tenir quatre majories absolutes. Per tant, el preu que em va costar treure el trànsit del centre de Girona i aconseguir una alternativa va ser aquest. D’això en fa 35 anys, i tot aquest CO2 estalviat, la congestió, les cues diàries de la carretera de Barcelona encallada la major part de les hores del dia, és un valor social afegit al fet d’haver fet la variant encara que fos a un preu que, als ulls de segons qui, fos inassequible.

“El nadalisme no era res, un invent, la declaració d’impotència més solemne que mai va poder fer Convergència en la política gironina”

Què va ser el nadalisme?

El nadalisme no va ser res. Va ser un invent. El nadalisme i la consideració d’El Punt com una eina del nadalisme va ser la declaració d’impotència més solemne que mai va poder fer Convergència en la política gironina. Allà on no arribaven les explicacions raonables, hi arribava el nadalisme. El nadalisme podia ser que en Nadal el votaven els convergents de tota la vida perquè no els espatllava els seus negocis i li feien confiança en un altre sentit? Segurament.

No els espantava gaire, doncs.

No els espantava prou. [Riu.]

La Girona actual vessa d’autoestima. Se sent responsable del gironisme?

El símbol màxim d’aquesta marca de ciutat, respecte al qual no tinc cap relació directa, és “l’orgull gironí”, que s’ha convertit en un eslògan del Girona FC. De cop comences a trobar mainada a Girona i als pobles de la Costa Brava amb samarretes del Girona i no del Barça. És el moment que es trenca el monopoli del Barça.

“Girona m’enamora”, diu la sardana. Però sovint sembla enamorada de si mateixa.

Qui ho fa s’equivoca, perquè ara Girona hauria de ser molt autocrítica amb ella mateixa per reprendre la capacitat de recuperar autoestima.

Foto: JORDI RIBOT – ICONNA

“En determinats moments, la sociovergència no hauria estat dolenta per al país”

Durant una bona part dels seus anys com a alcalde també va ser diputat al Parlament de Catalunya, seguint d’alguna manera el model francès dels députés-maires francesos.

Però fent d’alcalde per sobre de tot. És a dir, assumint jo, el partit i el grup parlamentari que el meu paper subsidiari era el de diputat i el meu paper principal era el d’alcalde. Això es fa una mica més complicat quan passo a ser president de grup parlamentari l’any 1995 o portaveu amb en Pasqual Maragall. Però hi havia prou gruix en el grup perquè el dia a dia i els temes parlamentaris els portés altra gent i jo pogués defensar les esmenes a la Llei municipal, defensar els motius per presentar la moció de censura contra Jordi Pujol o l’esmena a la totalitat als pressupostos. És a dir, podia triar els grans moments sense submergir-me en la vida parlamentària.

M’imagino que això també suposava fer d’alcalde de Girona al Parlament.

Això era un valor afegit que permetia estirar la jaqueta de cada conseller quan hi havia un tema concret que afectava la ciutat.

Vostè va ser un símbol d’allò que podia haver estat la sociovergència. Els dos partits es repartien el poder a Catalunya i a vegades semblaven intercanviables, però mai es va arribar a un gran acord.

Hi ha molta gent que ha somiat i ha cregut que la sociovergència era la solució per a Catalunya, però cap dels dos partits polítics la va voler mai. A l’hora de la veritat, fer un gran pacte que signifiqués excloure’n d’altres i contribuir a la governabilitat pensant en gran, això no ho volia ningú.

Hauria estat positiu?

Penso que en determinats moments no hauria estat dolent. Després d’una negociació que vam fer en Miquel Iceta i jo ens vam abstenir en la investidura d’Artur Mas, perquè crèiem que era una oportunitat per fer una cosa d’aquestes… I ens van escombrar immediatament, pactant amb el PP. El PSC era l’adversari a batre.

Què va ser l’estil gironí de fer política?

L’estil gironí de fer política era ser educat i no ser groller en política, criticar però no atacar, debatre però no desacreditar.

Com va ser la relació amb Jordi Pujol. Vostè el va conèixer quan tenia 12 anys, un dia que durant el seu confinament a la ciutat, després de sortir de la presó, va anar a sopar a casa dels seus pares.

I el vaig retrobar en una conferència que va organitzar en Francesc Ferrer i Gironès a la Cambra de Comerç i en un sopar posterior que es va fer posteriorment a l’hotel Fornells Park. Des de llavors ens hem anat trobant.

L’any 1995 s’hi va enfrontar electoralment.

Hi havia gent que em criticava que m’hi enfrontés des d’aquest estil gironí de fer política, però jo els deia que havia de fer com el boxejador que ha d’impedir per començar no ser noquejat al primer assalt, i, si jo rebia un cop de puny potent, la meva millor defensa era abraçar-me a l’adversari. És a dir, intentar replicar alguna de les seves virtuts, que també en tenia.

Foto: JORDI RIBOT – ICONNA

“Jordi Pujol té un nivell i una preparació que cap dels polítics en actiu no té”

Quin judici en fa?

Amb el seu darrer llibre [Entre el dolor i l’esperança (Proa, 2021)], que és clarament testamentari i té un angle mort, i pel que fa al reconeixement de la seva culpa, l’expiació d’aquesta culpa i la reivindicació del seu llegat, Jordi Pujol té més arguments que ningú per defensar-se. D’altra banda, jo sostinc que, encara ara, Pujol no té parió en el panorama polític català i té un nivell i una preparació que cap dels polítics en actiu no té. Tot i que eren molt diferents, Obiols i Pujol eren molt similars en el sentit que coneixien la política europea, la política mundial, eren capaços de fer una anàlisi de la situació. Pujol, llegint cada dia tres o quatre diaris estrangers, parlant idiomes… Obiols, més intel·lectualitzat i, per tant, menys pragmàtic a l’hora de relacionar-se amb la gent. Però això ara no existeix.

No hi ha la temptació de la nostàlgia?

Ara alguns això ho podem opinar lliurement, perquè la història és un viatge de no retorn.

Qui parla, l’historiador o el polític?

Tots dos. No hi ha un retorn al passat.

Enyora alguna cosa?

Res. En absolut.

Ni el fet de ser jove?

No, perquè en això soc realista. Quan per Girona apareix algú que diu “Nadal, torna”, em fa riure i s’ha acabat.

Li ho han plantejat seriosament?

Hi ha gent que pensa que jo hauria de tornar a fer política, però jo crec que no. Que no es pot repetir.

“La història ens reivindicarà. Els dos governs tripartits de Maragall i Montilla van posar en solfa el país”

Va ser una figura clau en els governs tripartits, com a conseller d’Obres Públiques i portaveu. Llavors es comparava el Govern d’esquerres amb el Dragon Khan.

He dit alguna vegada que el Dragon Khan del primer tripartit són uns caballitos de la costa al costat dels últims anys. La història ens reivindicarà. Els dos governs tripartits van posar en solfa un país que va créixer en un milió d’habitants en menys de 10 anys. Al preu de l’endeutament, però amb l’avantatge de respondre al repte que això representava.

Un dels moments més difícils del seu pas pel Govern de la Generalitat va ser la crisi del Carmel?

No tant pel fet en si, que era realment molt complicat, sinó que la dificultat autèntica era la dels que pressionaven el president Maragall perquè em fotés fora. No era tant la crisi de l’ensorrament, que jo ja sabia gestionar, sinó aquesta pressió. Ara, l’argument d’en Pasqual era sensacional: “Quim, en demanen que et cessi, però no hi ha ningú que tingui unes espatlles prou amples per aguantar tot això”.

Qui pressionava?

Gent diversa. Amics, enemics i socis.

Va aguantar.

Vaig compaginar-ho amb la conselleria de Presidència en els sis mesos que ERC va ser fora del Govern i després vaig tornar a la conselleria d’Obres Públiques.

Foto: JORDI RIBOT – ICONNA

“No vaig empassar-me cap gripau a la Transició. En canvi, els comunistes es van menjar la monarquia i la bandera”

Com a historiador, també creu que es judica massa severament la Transició?

S’hi és absolutament injust. Primer, la Transició és del 1975 al 1982, i a partir d’aquí és una altra cosa. La Transició va ser un èxit amb uns costos i una correlació de forces que era la d’aquell moment. No entendre això és no entendre per què en Carrillo fa el que fa o perquè La Pasionaria fa el que fa. Però Carrillo i La Pasionaria que havien tingut un paper en la Guerra Civil, tornen a primera línia. Davant de tots els que creuen que allò va ser un joc de nens entregats al franquisme, crec que la Transició té un valor que la història s’encarregarà de posar al seu lloc.

Quin és el pitjor gripau que es va empassar?

Jo cap, però en Carrillo es va empassar la bandera i la monarquia.

I com a generació?

Érem una generació que vivíem l’efervescència de la creativitat. Veníem de la lluita veïnal i entràvem a construir el present i el futur, i durant 30 anys això va funcionar.

I va estar 23 anys alcalde, des del 1979 fins al 2002. Va començar en la política amb 30 anys i se’n va retirar amb 63. La seva generació va ocupar massa anys el poder?

No, perquè finalment els qui vam tenir una trajectòria tan dilatada vam ser quatre gats. No hi ha tap generacional. O el tap és molt ampli en altres sectors. De fet, hi ha hagut més tap generacional a la universitat que a la política.

En tot cas, vau preparar de manera adequada els relleus, fent entrar gent amb il·lusió renovada?

Hi ha gent que creu que no ho vam fer i que vam practicar una política de terra cremada, i d’altres, per contra, que creuen que es van formar nous quadres a l’ombra d’aquests lideratges. Tot és opinable.

“La meva manera de ser socialista és des de l’orfenesa política”

Troba a faltar la política?

Quan vaig deixar la política vaig tornar de seguida cap a la universitat. Actualment encara dirigeixo l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, i algú diu, més seriosament que de broma, que m’intenti imaginar el currículum que hauria fet si els 30 anys que vaig estar dedicat a la política hagués publicat com aquests darrers 5 anys.

Es continua definint com a socialista sense partit.

El socialisme democràtic em sembla una ideologia plausible, creïble, que ha donat els seus fruits i que ben aplicada pot continuar donant els seus fruits en el present i en el futur. Ara, la meva manera de ser socialista és des de l’orfenesa política.

En l’àmbit nacional, com es defineix: catalanista, federalista, nacionalista, sobiranista, independentista…?

Si et dic que en cada contesa electoral tinc una crisi debatent-me, sobretot, entre votar o no votar, ja t’ho he dit tot.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa un pack de marxandatge i el pròxim Dossier CRÍTIC

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies