Crític Cerca
Foto: ESTEFANIA ESCOLÀ – ACN
Entrevistes

Raül Romeva “Tothom ha d’entendre que la independència no serà ni fàcil, ni ràpida ni indolora”

Raül Romeva porta gairebé 800 dies tancat a la presó. El Tribunal Suprem va condemnar-lo a 12 anys per sedició i malversació en els fets d’octubre del 2017. Romeva, que va militar a ICV-EUiA i en va ser eurodiputat, és ara un dels homes de màxima confiança dins la presó d’Oriol Junqueras, el líder d’ERC, i als seus 49 anys té encara molt de futur en el camp polític independentista. Va ser conseller d’Afers Exteriors en el Govern de Carles Puigdemont després d’haver estat el sorprenent cap de llista de l’antiga Junts pel Sí. El seu Govern, que va prometre la independència en 18 mesos, va tirar endavant el referèndum de l’1-O i la fallida DUI del 27-O. Sembla que faci mil anys d’això, però encara queden moltes coses per saber del que realment va succeir. Ara, des de la presó i per carta, contesta totes les preguntes crítiques que li plantegem. 

28/04/2020 | 06:00

Com esteu vivint la pandèmia a la presó?

Estem molt preocupats. El primer que vull fer és lamentar la pèrdua de vides humanes. I, en segon lloc, vull agrair molt especialment la feina de totes i tots aquells que ajuden de la manera que sigui que la situació sigui més suportable. Seguim amb atenció els esdeveniments dia a dia, i som conscients que els qui són al capdavant han de prendre decisions difícils. Estem atents a la molta feina que estan fent conselleres com l’Alba Vergés, o en el nostre cas l’Ester Capella, entre d’altres, a qui pertoca assumir la gestió d’àrees ben sensibles. Intentem ajudar tant com podem, des de la distància, i per descomptat no fent encara més complicada la situació.

Com és la teva vida a la presó en aquests moments? Tu vas decidir no optar pel 100.2 mentre duri el confinament de la població a Catalunya.

Com tothom, ens veiem amb l’obligació de viure la situació amb un punt de resignació. Per això, i malgrat que finalment se’ns va permetre als interns que estàvem sortint a treballar d’acord amb l’article 100.2 continuar sortint, vaig optar per no fer-ho. Si estem demanant a tothom que es quedi a casa, i fins i tot reclamem a l’Estat espanyol que allargui el confinament fins a estar segurs que la situació està controlada, crec que és un deure que aquells que no som perfils professionals de primera necessitat no augmentem el risc de contagi sortint.

Tot i així, és evident que la situació a les presons no és senzilla. No és el mateix ser a casa, amb els teus, i connectat a Internet 24 hores el dia, que ser en una presó on, a banda de no tenir Internet, ara ni tan sols podem rebre visites, ni paquets, ni podem sortir del mòdul per fer activitats. I per descomptat no hi ha res que pugui substituir l’escalf d’una abraçada o d’un petó.

De fet, la paradoxa és que s’ha facilitat molt que aquells interns que estaven en tercer grau o en 100.2 es poguessin acollir a aquest dret, per l’excepcionalitat de la situació i seguint les recomanacions de les Nacions Unides i de la mateixa OMS. Als únics a qui se’ls ha denegat aquest dret és a nosaltres, els presos polítics. D’això se’n va encarregar el Tribunal Suprem en un gest (un ‘whatsapp’) que considero execrable i fins i tot prevaricador. Si algú necessitava encara una prova que efectivament som presos i preses polítics, aquí la té.

Volem saber d’on surt Raül Romeva per entendre la teva trajectòria política, no per morbositat, sinó per saber com et va influenciar políticament la teva infància i joventut. Quins són els teus orígens? A què es dedicaven els teus pares? On vivíeu de jove?

De ben jove vaig militar en el moviment d’objecció de consciència al servei militar, i en diverses organitzacions de caràcter pacifista, antimilitarista i ecologista. Posteriorment, a l’època universitària, vaig centrar-me en la solidaritat amb Bòsnia i Hercegovina. Un cop acabada la carrera, vaig treballar a Bòsnia per a la UNESCO, els anys 1995 i 1996. En tornar, vaig fer recerca per la pau i el desarmament, sota el mestratge de Vicenç Fisas: amb una tesina, sobre el Codi europeu de control d’exportacions d’armes, i una tesi doctoral, sobre la rehabilitació postbèl·lica a Bòsnia. Després, em vaig dedicar a la docència sobre relacions internacionals.

Una de les moltes referències que cites al llibre ‘Esperança i llibertat‘ (Ara Llibres, 2019) és Pepe Beunza, antimilitarista històric, primer objector de consciència. Què n’has après de les lliçons de l’antimilitarisme i del pacifisme que siguin aplicables a la Catalunya post-1-O?

Efectivament, en el llibre em baso molt en l’experiència en la lluita antimilitarista per explicar la importància de la perspectiva històrica, la perseverança, la resiliència, alhora que en la necessitat de dotar-se d’una estratègia flexible i adaptable a l’evolució de les circumstàncies, i de plantejar-se objectius a curt, mitjà i llarg termini que ens permetin avançar de manera progressiva. Cap gran canvi social, al llarg de la història, no s’ha aconseguit de manera ràpida, fàcil o indolora. En el cas de la República Catalana és el mateix. D’altra banda, també cal aprendre del moviment antimilitarista, que, per tenir èxit en una revolució, cal ser com més millor. Els canvis no els provoquen els puristes, sinó els integradors. Un moviment és guanyador quan es fa gran, i això passa quan és amable i inclusiu. Si, en canvi, es veu com a antipàtic i adolescent, genera recels i s’empetiteix.

Un dels moments culminants de la teva primera època com a activista i investigador en conflictes i pau són els teus viatges a l’antiga Iugoslàvia i, en concret, a Bòsnia. Com va anar, i quines conclusions treus d’aquella maleïda guerra?

És una part central de la meva vida. Vaig viure una guerra i, sobretot, una postguerra. La lliçó principal és que no s’ha de menysprear mai el risc de l’esclat d’una violència incontrolable fonamentada en estigmes i prejudicis. Pocs mesos abans de l’esclat de la guerra a Bòsnia, ningú no pensava que allò pogués passar. I, en canvi, vam haver de lamentar una de les massacres més criminals dels últims decennis. La segona lliçó és que Europa, com a suma d’estats, com a projecte en construcció, va fracassar llavors, com ha fracassat, i fracassa encara, en moltes de les grans crisis humanitàries actuals. I la tercera, que, malgrat tot això, la solidaritat ciutadana i municipal, i en particular la catalana, va ser exemplar, i encara avui ho és. Allà on no arribaven els governs dels estats, hi arribava la societat civil.

Les relacions internacionals des de la caiguda del Mur, des de Bòsnia a Ruanda passant després per la invasió de l’Iraq o de l’Afganistan, han estat sempre marcades pels interessos econòmics o geopolítics de les grans potències. No?

Sempre ha estat així. El problema és creure que, com que això és així, com que els grans conflictes del món tenen un rerefons de caràcter geoestratègic i econòmic, no hi ha res a fer. Que és inútil mobilitzar-se. Sempre m’he rebel·lat davant d’aquesta mena de conformisme o fatalisme. La història posa de manifest que, malgrat aquests interessos, és possible actuar abans, durant i després dels conflictes armats, condicionant polítiques i respostes humanitàries. Al cap i a la fi, els governs responen a les pressions de les seves poblacions. Quan aquestes es mobilitzen, els governs es veuen forçats a actuar. La complexitat i la dificultat no pot ser mai una excusa per a la paràlisi.

Ho vau prendre, tot això, en consideració en el cas de Catalunya?

Justament és perquè tinc molt present això, que vaig fer el que vaig fer. I també és per això que visc la presó com una projecció d’allò que vàrem fer, com una eina política, tal com vàrem aprendre d’en Pepe Beunza. Quan ell va enfrontar-se a l’Estat, va assumir la presó com a instrument de denúncia i de lluita, i ho va fer conscient, plenament conscient, d’a qui s’enfrontava. Allò que hem fet fins avui ha servit per posar de manifest que l’Estat espanyol no pot, ni podrà, silenciar de manera unilateral una voluntat tan majoritària com és l’exercici de l’autodeterminació. Aquesta és una demanda legítima, però sobretot irreversible.

Per a què ha servit el que ha passat fins ara?

Ha servit perquè tothom prengui consciència que això no serà ni fàcil, ni ràpid ni indolor. Tots i totes voldríem que ho fos, de ràpid i fàcil. Voldríem que davant tinguéssim un Estat modern, democràtic i respectuós amb els drets i les llibertats. Però no és el cas. Davant d’això tenim dues opcions: la resignació o la confrontació democràtica. Jo aposto per la segona. Per la mobilització constant i persistent. És evident que el que vàrem fer no va resultar suficient, però era necessari per poder avançar. Hem d’assumir també que encara hem de fer molta feina. Cal insistir en la via democràtica i política. Cal reiterar que el projecte republicà només serà, si és el projecte de molta gent, de molta més de la que avui el reclama. Perquè per a mi la República Catalana no és un objectiu en si mateix: és l’eina que ens ha de permetre oferir a la ciutadania aquelles polítiques i aquells serveis que demana, i per dotar-nos d’un Estat ètic, just, inclusiu i solidari.

Raül Romeva sortint de la presó de Lledoners en aplicació de l'article 100.2 de la Llei penitenciària, el 2 de març de 2020 / ESTEFANIA ESCOLÀ – ACN

“Mai vaig fer cap promesa sobre el que farien els governs europeus en cas d’independència”

Era realista pensar que Catalunya podia ser independent i reconeguda per les grans potències internacionals tenint en compte la ‘Realpolitik’ de les relacions internacionals actuals? Hi havia algun contacte real per part del Govern de Junts pel Sí amb els Estats Units, Rússia, la Xina, Alemanya, el Regne Unit o França, les grans superpotències globals?

Ho he explicat moltes vegades, abans, durant i després. I ho explico de manera profusa al llibre ‘Esperança i llibertat’: els estats són aliats dels estats. Sempre ha estat així, i així ho hem explicat sempre. Els reconeixements són sempre la darrera de les etapes de qualsevol procés autodeterminista. Arriben quan hi ha una percepció clara que ja no hi ha marxa enrere en el procés d’independència. Per tant, cal continuar. Cal fer-ho malgrat les circumstàncies, i, quan no es pugui avançar, s’ha de ser conscient i aguantar la posició. Això és el que estem fent. Resistir i persistir també serveix per explicar a l’exterior que la determinació per esdevenir una república és ferma.

Carles Puigdemont, al setembre del 2016, en una entrevista a 8TV, va dir exactament que “si la gent de Catalunya vol la independència, Catalunya serà independent. I els països la reconeixeran, com en altres precedents”. El líder d’ERC, Oriol Junqueras, en una entrevista a ‘Nació Digital’ pocs dies abans de l’1-O, insinuava que podria haver-hi sorpreses: “En qualsevol procés semblant a aquest, hauríem tingut declaracions explícitament en contra, i això encara no ha passat i potser no passarà”. Tu eres el conseller d’Exteriors: et van enganyar fonts internacionals, va haver-hi promeses que no es van complir?

Mai no he fet cap promesa sobre el que podia passar per part de l’exterior, ni, com és lògic, tampoc no he parlat de converses que hagi pogut tenir, ja que, per definició, són discretes. Allò que he fet sempre és explicar com volíem fer les coses nosaltres (sempre de manera pacífica, democràtica i negociada). Així mateix, sempre he explicat que hi havia dos escenaris possibles: si l’Estat responia d’acord amb els estàndards democràtics més exigents, tot seria més fàcil; però, si no, tot seria molt més complicat, i caldria resistir i persistir. M’hi ratifico.

En tot cas, crec que és necessari ser conscients de què podem demanar o esperar d’un tercer, i quina és la nostra part a fer. Internacionalment sí que hem de posar en valor que ningú es va posicionar en contra del dret a vot dels ciutadans de Catalunya abans del referèndum, que la condemna de l’actuació de l’Estat l’1-O va ser unànime, i que els intents per mitjançar després van existir a molts nivells. La catalana és una carpeta que existeix, i amb força. Però en cap lloc del món el camí cap a la independència és fàcil. Sortir-se’n o no, no depèn de tenir o no la raó, sinó de si es compta amb prou força per fer viable un projecte determinat.

Al llibre expliques que sempre vas recelar de la idea dels 18 mesos, que no la comparties, sobretot perquè en el tema de les relacions internacionals no hi pot haver ‘timings’. Tot i això, vas acceptar prendre part en JxSí. D’on va sortir la idea dels 18 mesos?

A mi me la va transmetre el llavors president Mas. Després he sabut que ell no en reconeix l’autoria. Sigui com vulgui, allò que em sembla rellevant és aprendre, més que no pas buscar culpables. Crec que ha quedat clar que no podem quedar presoners de fulls de ruta rígids i inamovibles. Em sembla bé si són temporals i flexibles. Però trobo molt més útil la idea de comptar amb un bon GPS que ens indiqui per on anar per arribar a les coordenades fixades (la República Catalana), i que davant de cada accident en el camí és capaç de recalcular la ruta per continuar avançant. Siguem conscients que hem arribat on mai abans no s’havia arribat.

Has utilitzat sovint la metàfora del GPS?

No hi ha mapes creïbles ni carreteres transitables. Som en un terreny inexplorat. Per això és tan important tenir capacitat de reacció i cintura. Un bon GPS ens indica sempre l’objectiu, i, per molt que les dificultats ens facin desviar de les rutes inicialment previstes, permet no perdre mai de vista cap on hem d’anar. Sóc partidari d’aprendre i d’avançar. Quedar-nos asseguts lamentant que el pont pel qual volíem passar s’ha esfondrat, i mirant de fer aquest o aquell responsable d’aquest esfondrament, no ens ajuda a continuar avançant. Quan constates que el camí pel qual volies transitar ha quedat tallat, la reacció sensata, però sobretot útil, passa per aixecar la mirada i, GPS en mà, cercar una ruta alternativa.

Has comentat que algunes cartes que reps a la presó són de gent que es penedeix d’haver-vos ‘apretat’ massa i obligar-vos a anar massa lluny. L’1-O i el 27-O van significar anar massa lluny?

Explico que hi ha cartes en tots els sentits; mostren la diversitat d’enfocaments. En tot cas, l’1-O va significar arribar més lluny del que mai s’havia aconseguit. Hi ha un abans i un després d’aquell octubre del 2017. Res no serà igual. Tant a Catalunya com a l’Estat, com a la resta del món, s’ha constatat que la voluntat republicana a Catalunya no havia aconseguit imposar-se, però que l’Estat tampoc. Malgrat la repressió, l’independentisme ha continuat guanyant eleccions, i creixent en barris i municipis on abans era minoritari o fins i tot inexistent. L’octubre del 17 significa un punt d’inflexió. El canvi social i polític que es va iniciar llavors encara no s’ha acabat, però és també un fet que estem en una mena d’empat tècnic. I què cal fer quan ningú no s’ha pogut imposar de manera definitiva sobre l’altra part? Doncs és molt senzill: fer política. En altres paraules, parlar, dialogar i trobar (o construir) solucions.

L'exvicepresident Oriol Junqueras i l'exconseller Raül Romeva, acompanyats del president del Parlament, Roger Torrent, entrant a la comissió d'investigació del 155, el 28 de gener passat / RAFA GARRIDO – ACN

“ERC era independentista quan la majoria dels qui avui ho són ni tan sols ho consideraven una opció”

Finalment, però, heu rebut una condemna de presó duríssima per part de la justícia espanyola. Com definiries, en poques paraules, la vostra sentència?

Com una mostra més que l’Estat espanyol és un Estat fallit, tant en termes polítics com judicials, com mediàtics, com, per descomptat, monàrquics. La nostra sentència és, en realitat, la seva. La desproporció de tot el procés, des de la investigació fins al judici mateix, passant per la instrucció, les presons preventives del tot injustificades i les suspensions de la condició de càrrecs electes d’alguns de nosaltres, demostren que tot plegat ha estat (i és encara) un judici polític.

Ara, però, una part de l’independentisme català considera els polítics d’ERC uns “traïdors” que “hauríeu fet prou” per la independència després de la DUI i que, actualment, volen frenar el Procés amb un “independentisme pragmàtic”. Com valores aquests atacs?

No acostumo a respondre desqualificacions. Esquerra és una formació política que ja era independentista quan la majoria de la població que avui se’n diu ni tan sols ho considerava. I m’hi incloc; però, com a republicà de tota la vida, estic convençut que la seva aposta republicana és un projecte integrador que té molt clares les coordenades del GPS, hi va de manera ferma i decidida. Que sigui conscient de les dificultats, i les afronti amb voluntat de superar-les, em sembla del tot lògic i normal. No he escoltat ningú d’Esquerra que hagi assumit cap renúncia. L’independentisme no guanyarà mai res expulsant gent del projecte. Més aviat cal fer justament el contrari: construir nous consensos, més amplis i diversos, sobre la base dels quals continuar avançant cap a una societat més ètica, justa, inclusiva i solidària.

De fet, hi ha un enfrontament molt dur entre ERC, JxCat, la CUP i, fins i tot, l’ANC. Quina hauria de ser l’estratègia de l’independentisme en aquests moments després dels cops durs de la repressió judicial de l’Estat?

Tot moviment de masses és plural i troba en el seu interior sensibilitats diverses. No és res que no hàgim vist en d’altres, com l’ecologista o el feminista, i passava el mateix en el pacifista i antimilitarista. En parlo a bastament a ‘Esperança i llibertat’. De tots aquests moviments, n’hauríem d’haver après que el problema no és la diversitat d’orígens, de mirades o d’accents, sinó compartir les coordenades del GPS. I aquestes compten amb un suport majoritari a Catalunya.

Hem d’entendre que formem part del mateix bàndol, i que la complexitat i els objectius comuns ens demanen contenir inèrcies destructives, abandonar la retòrica confortable allunyada dels fets, tractar de pactar també les discrepàncies, evitar les desqualificacions i no entrar en els debats estèrils que se’n deriven. Perquè és clar que ens necessitem els uns als altres, i que necessitem més debats sincers i constructius, contraposició legitima d’idees, consciència de la realitat, major capacitat d’integració, i explicar-nos millor per seguir connectats amb la majoria social, per seguir guanyant eleccions, per seguir acumulant suports i per ser capaços d’afrontar els reptes que tenim al davant.

Als teus últims llibres també dius que vas decidir no marxar a l’exili conscientment, perquè consideraves que havies de ser coherent i creïble. Vol dir això que els qui van marxar a l’exili han estat menys coherents i menys creïbles?

En absolut. Aquest és un debat recurrent en la premsa, però el trobo artificial i poc útil. La raó és estrictament personal i familiar. Després de repetir, per activa i per passiva, que estava disposat a anar a la presó en cas que l’Estat espanyol respongués de manera repressiva i antidemocràtica, com ho va fer, vaig complir la meva paraula. Sempre he viscut la presó com una eina política. Ho he dit, i ho he escrit moltes vegades. Estic convençut que era imprescindible que algunes i alguns de nosaltres ho assumíssim per visualitzar la magnitud de les febleses de l’Estat espanyol. De la mateixa manera, l’exili és una eina també imprescindible. La presó i l’exili són dues cares d’una mateixa moneda. Confrontar l’una amb l’altra és una irresponsabilitat i un acte de ceguesa política. Aquí ningú m’hi trobarà.

Raül Romeva durant la seva compareixença a la comissió d'investigació sobre el 155 al Parlament, el 28 de gener passat / MARIONA PUIG – ACN

“El millor camí cap a una República Espanyola passa perquè hi hagi una República Catalana”

Has assegurat també que el conflicte obert ha generat dolor, no només entre la part independentista, sinó també entre la part no independentista. A l’independentisme li manca empatia amb el conjunt de catalans que no són independentistes?

Al llibre dedico moltes pàgines a explicar la importància de posar-se en el lloc de l’altre per entendre’n les raons. Se’n diu empatia. Si no escoltem i prenem en consideració les percepcions de molta gent que no s’ha sentit interpel·lada per l’aposta republicana, ens equivoquem. Amb més o menys raó, és un fet que molta gent va viure a l’octubre del 17 amb reticència, desconfiança i, fins i tot, amb por. De la mateixa manera, molta gent no entén el silenci, i fins i tot el menyspreu, de molta gent que es considera demòcrata i republicana davant uns processos judicials desmesurats i unes condemnes venjatives. L’empatia ha de funcionar en tots els sentits, no només en un.

I comentes també que et preocupa que instaurem una societat de blocs a Catalunya (unionistes/’indepes’). Això està passant o podria passar?

No; però, en tot cas, s’ha d’evitar. No hem de menystenir mai els riscos associats amb la divisió que alguns volen imposar en una societat. Hi ha persones, i partits polítics, que viuen amb l’única intenció de generar conflictes on no n’hi havia. Hi busquen una rendibilitat electoral. No hi hem de caure. Totes les societats són formades per ecosistemes diversos i interconnectats. El republicanisme ha de ser integrador, no excloent. Però això exigeix un reconeixement mutu, com a actors singulars i madurs que tenen dret a decidir què volen ser, i com es volen entendre. Sense un reconeixement de l’altre, l’entesa és molt més difícil. El Renaixement africà té un terme per a això: en diu Ubuntu. Per això és important que la Mesa de Diàleg hagi comportat el reconeixement que hi ha dos actors en aquest conflicte, Catalunya i l’Estat, i que hi ha d’haver un reconeixement recíproc. Sense reconeixement, no hi pot haver entesa; hi haurà tensió, desconfiança i conflicte.

Vas passar mitja vida política dins d’Iniciativa per Catalunya. Suposem que has pogut reflexionar sobre el paper dels Comuns durant els moments decisius del Procés. Quina reflexió n’has fet?

No puc parlar d’altres formacions polítiques. Cadascú és lliure d’escollir les seves vies, i de defensar les seves idees. En tot cas, intento tractar sempre tothom amb el màxim respecte, igual que m’agrada que em tractin a mi. Sigui com vulgui, el que em sembla rellevant és que formacions polítiques diferents es parlin i arribin a acords. Si sóc independentista, és perquè m’interpel·len els grans reptes globals, des del canvi climàtic fins a la justícia social, passant pel respecte als drets i a les llibertats en el sentit més ampli dels termes. Hi ha molta gent, independentista i no independentista, que comparteix aquests mateixos objectius. La meva convicció és que el millor camí cap a una República Espanyola passa perquè hi hagi una República Catalana, i que el dia que això passi caldrà que aquests dos actors col·laborin, com han de col·laborar amb altres estats d’arreu del món per fer front a les amenaces planetàries, que són moltes i diverses. Ens hem d’entendre i hem de treballar junts.

“Torra va anunciar eleccions després dels pressupostos; per tant, va donar per finalitzada la legislatura”

El president Torra diu que no té sentit ara avançar les eleccions amb el tema del coronavirus: com ho veus?

El president va anunciar les eleccions després dels pressupostos; per tant, va donar per finalitzada la legislatura, i els electors hauran de decidir quin projecte polític assumirà la situació. Però, en tot cas, ara la prioritat absoluta del Govern i de la societat ha de ser fer front a la crisi sanitària, trobar les millors solucions per frenar l’avanç de la pandèmia, evitar més víctimes, i poder sortir-ne i enfocar el després de la millor manera possible.

Com creus que ens canviarà aquesta desfeta triple: pandèmia, confinament, crisi econòmica?

La pandèmia tindrà un paper rellevant en la història, no només pels seus efectes, sinó també perquè és la primera crisi sanitària global. Canviarà el món en alguns aspectes, i ens hauria d’ajudar a prendre consciència que tots els problemes mundials són, també, els nostres problemes, i que la majoria només es poden abordar des d’una governança global. La crisi econòmica del 2008, la crisi migratòria, o el canvi climàtic, en són exemples. Els fenòmens transnacionals, especialment en un món interdependent, requereixen respostes transnacionals.

I com creus que canviarà el país?

La crisi humanitària i sanitària, la seguirà una de social i econòmica que exigeix assumir decisions ambicioses. Però ni les banderes, ni la recentralització són allò que ens permetrà superar les crisis (en plural). Serà l’eficiència en la gestió, la subsidiarietat, la generositat, la solidaritat entre institucions i la responsabilitat compartida allò que farà que ens en sortim. Si en algun moment s’ha demostrat que necessitem ser una república, amb un clar esperit inclusiu, ètic, just i solidari, però també amb les eines i els recursos d’un Estat, és justament ara.

Creus que la política catalana ha de canviar pel tema del virus? Fins i tot la qüestió de la independència s’ha d’adaptar al virus i a la crisi?

Quant a Catalunya, ha de poder i necessita participar amb veu pròpia en aquest món interdependent. I segur que després de la crisi continuarà tenint els mateixos problemes estructurals, i continuarà necessitant les eines pròpies d’un Estat modern per fer-hi front d’una manera plena. Encara més: sense sobirania i sense eines pròpies, li serà molt complicat trobar solucions per afrontar els problemes que se’n derivaran i per protegir el seu entramat social i econòmic.

Veiem intents perquè la idea de l’Estat nació i la sobirania clàssica tornin a ocupar el centre de l’escena, però és una percepció errònia; en realitat, el que cal que torni com una necessitat imperiosa és la idea d’allò públic, del bé comú. I la necessitat de pensar més en plural que en singular, més en nosaltres que només en cadascun de nosaltres. En aquest marc, la forma d’entendre i repensar el sistema no només hauria de ser en el funcionament, sinó també en la filosofia.

Tenim molts problemes i molts reptes a emprendre, i nosaltres hi hauríem de participar directament i de manera activa. És possible que s’intenti desbancar de l’agenda el debat de la sobirania, però la sobirania és una necessitat de supervivència.

Raül Romeva, durant l'últim torn de paraula al Tribunal Suprem, el 12 de juny de 2019 / SENYAL INSTITUCIONAL SUPREM

“Els indults poden resoldre una situació personal, no política. El que cal ara és una mesura política”

Demanaràs l’indult? Podràs sortir de la presó per treballar quan compleixis la part que toqui de la sentència? T’has preparat mentalment per a la sortida de la presó?

Sobre aquesta qüestió m’he manifestat nombroses vegades: els indults són mesures de caràcter personal. Resolen una situació personal, no política. Allò que ens cal són mesures polítiques que reconeguin la dimensió política del conflicte i que serveixin per posar el comptador novament a zero: és a dir, una solució global, com una amnistia.

Fins a l’inici de la pandèmia, sortia unes hores la setmana per treballar. No és cap permís. En un permís pots anar on vulguis i fer allò que vulguis. En l’aplicació del punt 100.2 del reglament, les sortides et permeten anar a treballar en un lloc determinat i tornar a la presó. Res a veure amb la llibertat. Forma part del Programa de tractament.

De la mateixa manera que estava preparat mentalment per entrar a la presó, també ho estic per sortir-ne i continuar treballant a favor de la República Catalana, i per una societat més ètica, més justa, més inclusiva i més solidària. Aquells que esperaven que la presó em canviaria l’han encertat: m’ha fet més fort i m’ha ratificat en les meves conviccions. Queda molta feina per fer, i em moro de ganes de fer-la.

Finalment, ens agradaria parlar sobre el duríssim món penitenciari. Sabem que una de les teves reflexions principals dins la presó està sent precisament entorn del món entre reixes. Estàs fent una tesi sobre la reinserció i l’esport?

La tesi doctoral és una excusa per pensar sobre el republicanisme, d’una banda, i sobre sistemes penitenciaris, de l’altra, i sobre el paper de l’esport com a instrument per construir ciutadania activa, tant en la societat en general com en entorns penitenciaris. La funció de la presó ha de ser la reinserció social, no la venjança ni el càstig ‘per se’. Està demostrat que una part molt significativa de la gent que es troba tancada a la presó, en segon grau, podria complir condemna en altres modalitats. Ens hem d’inspirar en els models escandinaus. A més, hem de tenir present que el perfil majoritari de la gent que acaba a la presó prové d’entorns socials i familiars d’una gran precarietat. La presó no és res més que un símptoma del fracàs d’una societat pel que fa a la inclusió i la igualtat d’oportunitats. Des del republicanisme hem d’assumir aquesta qüestió com una prioritat.

En els teus últims escrits, parles molt de la resta dels presos, de la situació de duresa de les presons, critiques els qui des del “populisme punitiu” critiquen els beneficis penitenciaris o les millores en l’administració de les presons. Fins i tot apuntes cap a l’abolicionisme… Però som en un moment en què la gent vol més seguretat, més presons, més mà dura. Com es pot revertir això?

Amb més informació, més transparència, més coratge polític i, sobretot, amb menys demagògia. Els sistemes escandinaus són molt més oberts i presenten nivells de reincidència molt baixos. Alguna cosa deuen fer bé. Allò que en destaco són les mesures de semillibertat, pensades per afavorir la reinserció social. Està demostrat que, com més temps passa una persona a la presó, més difícil és la seva reinserció. Així mateix, també està demostrat que els nivells de reincidència delictiva són majors quan s’accedeix a la llibertat des de règims de privació total de llibertat (segon grau) que si s’hi accedeix des de règims de semillibertat (tercer grau o mesures alternatives a la privació de llibertat). D’altra banda, la llargada de les penes a l’Estat espanyol és extraordinàriament elevada, comparada amb les que s’imposen en altres països. Això porta a una sobresaturació de les presons, i, en conseqüència, en redueix l’efectivitat pel que fa al que hauria de ser la seva funció principal: l’educació i la reinserció social. Allò que cal és un canvi de model en la seva totalitat. No només pel que fa a la política penitenciària, sinó també, i de fet, de manera prioritària, pel que fa a la política penal.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC (aparició a finals de 2020).

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies