Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Roger Español “Una part de l’independentisme vol girar full de l’1-O”

Les imatges de la brutalitat policial durant l’operatiu de l’1-O van deixar empremta en la memòria col·lectiva de molts catalans. Les més impactants, probablement, són aquelles on apareixia estès a terra el músic i activista Roger Español (Tarragona, 1979) després de perdre un ull a causa de l’impacte d’una bala de goma. El referèndum va ser un punt d’inflexió en la seva vida, tant en l’àmbit personal com pel que fa a la seva activitat política: en aquests quatre anys ha format part de les llistes del Front Republicà i de Junts per Catalunya al Congrés i al Senat, respectivament, i de l’Assemblea de Represaliats i Activistes (ARA), el 14-F passat. Amb ell parlem del seu cas repressiu i reflexionem sobre el que va representar l’1-O, el moment que passa l’independentisme i els partits que defensen aquest projecte.

01/10/2021 | 06:00

És el quart aniversari de l’1-O. Com recordes aquell dia?

Es van barrejar molts sentiments en un mateix dia. Primer, la il·lusió de participar en el referèndum i decidir el futur de Catalunya amb el suport de les institucions catalanes, que donaven validesa a la votació. Al meu centre, l’Escola Fort Pienc, hi havia molta gent i de totes les edats. Després, vaig fer el mateix recorregut que la nit anterior per algunes escoles i només arribar a la Ramon Llull, ja vaig veure la policia saltant les tanques per entrar-hi i endur-se’n les urnes i els vots. La il·lusió inicial es va transformar en frustració i emprenyament; però, per fer-hi front i seguir protestant de manera pacífica, ens vam asseure davant les furgonetes. Els agents van reaccionar carregant amb les porres, pegant cops de peu i, després, van començar amb les bales de goma. Va canviar el paradigma, i vaig sentir molta ràbia; no me n’amago.

Aquell dia, una bala de goma disparada per un dels agents de la Policia Nacional va fer que perdessis un ull.

Va ser molt bèstia. Hem pogut demostrar que, abans de tocar-me, ja m’havien disparat directament a mi dues vegades més. La tercera bala em va impactar a la cara després de rebotar a una distància d’uns 15 metres, i això demostra que no van fer servir les armes per dispersar la multitud, sinó per castigar. En algun moment de l’actuació policial, vaig deixar de formar part de la multitud per convertir-me en un individu al qual havien d’abatre o neutralitzar d’alguna manera. Jo era a la primera línia i devia ser el més visible que hi havia per allà, de manera que em van enganxar com a cap de turc per intentar castigar-me i perquè la resta de la gent parés la protesta.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Ara hem de defensar el caràcter de l’1-O fins i tot davant d’alguns partits independentistes”

Irídia, els advocats que porten el teu cas, han pogut identificar l’agent responsable del tret, i juntament amb Òmnium Cultural, que exerceix l’acusació popular, han aconseguit que l’Audiència de Barcelona accepti que s’investigui si la lesió va ser intencionada. En quin punt és el procediment?

El procediment és encara en fase d’instrucció, que està sent eternament llarga. Si t’hi fixes, els presos polítics han estat condemnats, empresonats i indultats durant aquest temps per un delicte de sedició, mentre que nosaltres, per un delicte més lleu com és l’atemptat contra l’autoritat –pel qual ens demanen dos anys i mig de presó–, encara som en aquesta fase. Això és un hàndicap, perquè comporta un pes emocional molt gran, però també ha permès que els advocats avancin fins a punts als quals mai s’havia arribat a l’Estat espanyol en casos de ferits per bales de goma: és la primera vegada que aconseguim identificar i assenyalar l’autor material dels trets. A banda, també hem pogut presentar una pericial per demostrar que no va ser un tret fortuït, sinó que l’agent va intentar lesionar-me o neutralitzar-me dues vegades més. I podem arribar a demanar-li fins a 12 anys de presó.

Com dèiem al principi, fa quatre anys que es va celebrar el referèndum i, d’una manera o d’una altra, tots els partits independentistes reivindiquen el que va passar l’1 d’octubre. Què hauria d’haver implicat políticament?

Hauria d’haver implicat el seguiment d’aquell caràcter de l’1-O. Però ara sembla que hem de defensar això fins i tot davant d’alguns partits independentistes.

El caràcter de l’1-O?

Jo, quan defenso l’1 d’octubre, no només defenso el manament que en va sorgir de les urnes, sinó també el caràcter institucional, polític i de la societat civil aquell dia. Per contra, ara hi ha una part de l’independentisme que vol girar full de l’1-O i intentar tancar per dalt el que vam obrir per baix, dient que el que vam fer llavors no va estar prou bé i demanant-nos que els ho deixem a les seves mans, perquè amb la taula de diàleg i des dels despatxos ho solucionaran. Crec que aquest discurs és un error. El caràcter de l’1-O vol dir estirar el màxim els límits autonòmics i traspassar-los fins i tot, perquè, si no, serà impossible arribar on vam arribar en aquell moment. Però, en canvi, ara tenim un Govern encapçalat per ERC que prioritza el diàleg abans que qualsevol fet unilateral i una CUP que aposta per un nou referèndum. Això vol dir que fins i tot la candidatura que promou la unitat popular vol girar full del que va ser la màxima expressió d’unitat popular que hi ha hagut a Catalunya.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

Si l’Estat arribés al nivell de treure l’Exèrcit, seria una victòria per a l’independentisme

El referèndum, doncs, és una pantalla passada?

Crec que sí. Si no hi ha un referèndum vinculant acordat amb l’Estat, qualsevol altre referèndum és terra cremada. Ja s’ha fet i ja sabem quines conseqüències té; no val la pena patir-les de nou per tornar al punt de sortida. El que hem de fer ara és saltar-nos l’autonomia de cara a una independència unilateral. Cal tancar el cercle econòmic, que bàsicament és el que ens limita com a Estat independent, i defensar les institucions davant de qualsevol atac que puguem patir. Llavors, sempre hi ha la història aquesta d’“Acabaran traient l’Exèrcit”. Si realment l’Estat arribés a aquest nivell, seria una victòria total per a l’independentisme: som pacífics i no ens enfrontaríem mai a un exèrcit; però, tot i rendir-nos, crec que seria una victòria.

Però han canviat les condicions perquè el que es va intentar l’any 2017, que no es va materialitzar, ara tingui un resultat diferent?

Han anat a pitjor, perquè aquesta intenció de voler solucionar el tema de forma dialogada amb l’Estat espanyol ha restat molt a la mobilització popular, que és clau per a la independència de Catalunya. Ara mateix, el Govern fins i tot prefereix tancar la porta a la unilateralitat encara que sigui com a element de pressió davant la taula de diàleg. Per tant, sense unilateralitat, ni mobilització, i amb la mateixa repressió, no tenim cap carta guanyadora.

En les eleccions espanyoles del 2019 vas formar part de la candidatura del Front Republicà, que no hi va obtenir representació. Per què decideixes fer el salt a la política institucional?

Perquè en aquell moment ja veia que la direcció política de l’independentisme havia afluixat. Jo vaig aterrar al món de la política a partir de l’1 d’octubre, i la unitat era constant i sense fissures. A partir de llavors, la cosa es va anar fragmentant, i el Front Republicà justament intentava tornar a la unitat, proposava una idea de continuïtat respecte a l’1-O i de seguir acusant l’Estat per totes les seves actituds antidemocràtiques.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“L’independentisme sempre ha estat amb les lluites compartides, però hem de prioritzar les nostres aspiracions de país”

Però quina era la lògica de concórrer en uns comicis de l’Estat espanyol?

Denunciar-lo i fer-los recordar cada dia el que van fer l’1-O. Volíem posar l’Estat contra les cordes perquè a escala internacional miressin cap aquí i veiessin que això no té res de democràtic. De fet, hauríem preferit un Estat espanyol dirigit per PP i per Vox que no com està ara, encapçalat pel PSOE i per Unidas Podemos. Això crea una falsa idea de progressisme; però, tant amb un govern com amb l’altre, la vulneració de drets que patim és exactament la mateixa. I, de fet, fins i tot si pensem en les esquerres realment progressistes de l’Estat espanyol, crec que hauria estat més positiu un Govern del PP i de Vox contra el qual revoltar-se, per molt lleig que soni. Hauria estat un revulsiu.

Però aquest Govern del PP i de Vox, que potser sí que generaria més reacció al voltant de la causa nacional, en el “mentrestant” representaria una desprotecció flagrant, o fins i tot un atac contra els drets d’alguns col·lectius vulnerables.

Hem de començar a ser una mica egoistes aquí a Catalunya i posar al davant el procés d’independència. Estic convençut que, fins i tot quan siguem una república independent, haurem de seguir lluitant per moltes causes, però només des d’una Catalunya independent, on puguem legislar, podrem donar exemple del que realment es pot fer si es vol atendre les necessitats d’aquests col·lectius. La seva situació segurament seria més crua amb un Govern del PP i de Vox, però segueixen patint la mateixa discriminació ara que temps enrere; no han canviat gaire les coses. L’independentisme sempre ha estat a favor de les lluites compartides, però no podem estar esperant que es resolguin o s’encarrilin d’una millor manera amb un Govern progressista i d’esquerres –que no està passant– i deixar de prioritzar les nostres aspiracions de país. És que no acabaríem mai, perquè sempre hi haurà alguna cosa per arreglar abans que puguem reclamar la independència.

També en les segones eleccions generals del 2019, les del novembre, vas ser candidat al Senat per Junts per Catalunya.

En aquell moment, em semblava que JuntsxCat era l’únic partit que encara defensava amb dents i ungles el manament de l’1-O i el caràcter confrontatiu amb l’Estat. Però també hi havia altres motius pels quals vaig decidir presentar-m’hi. El primer era la intenció de recordar l’1-O: només aparèixer jo amb la meva cara seria un revulsiu perquè se’ls posés al cap el que l’Estat havia fet. Després, jo sabia que hi havia una voluntat de trencament entre Junts i el PDECat, i també vaig entrar-hi per pressionar perquè això es produís. Va ser una pena que passés més tard. També tenia la intenció que Miquel Buch rendís comptes respecte al que havia passat durant les protestes posteriors a la sentència, cosa que no ha passat i em va fer una mica de mal. Però ho vaig intentar i no me’n penedeixo. 

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“L’amnistia podria deixar els represaliats sense justícia ni reparació”

Però JxCat en aquell moment era el partit que tenia la presidència del Govern quan la Generalitat va començar a personar-se com a acusació particular per defensar agents dels Mossos en les causes que afectaven independentistes…

És un altre dels motius pels quals m’hi vaig posar: per intentar trencar aquesta dinàmica. Quan JxCat era a Interior, no van fer res, i d’això me’n vaig queixar molt. Ells venien que no tenien cap més opció, però jo no ho veig així; crec que falta voluntat política. Penso que s’hauria de reenfocar i prioritzar la protecció dels drets fonamentals, com el dret a la protesta. Hi ha una lluita constant per modificar això i hi ha gent de Junts que està collant en aquesta direcció. Jo no sé si no es pot o no es vol perquè ja els va bé així. Tanmateix, tant si és per acció o per inacció, el tema s’ha de resoldre. I és cert que s’ha fet un pas més amb el canvi de Govern ara que Interior està en mans d’ERC, però segueix sent insuficient.

Saltem a l’àmbit català: per què vas decidir formar part de l’Assemblea de Represaliats i Activistes (ARA) en les eleccions del 14-F?

Les altres opcions polítiques em semblaven insuficients des de la perspectiva de protegir els drets fonamentals de protesta i de manifestació; però, a més, trobava molt potent que persones represaliades tinguessin veu a les institucions i no només des del carrer. Aquesta gent ho està passant tan malament i està fent tants esforços per agafar les regnes en l’àmbit polític que qualsevol persona que em reclami em tindrà. Sé el que es passa i com es passa, i, si fan aquest esforç, el mínim que puc fer és donar-hi suport en el que pugui. I, a banda, des de l’ARA també confrontàvem un element que reclama la direcció de l’independentisme: l’amnistia. Hi estic completament en contra.

Per què?

Els que tenim acusacions contra policies nacionals i mossos d’esquadra no podem permetre que una amnistia reclamada per l’independentisme sigui beneficiosa per als agents que estem acusant. Per què fem una proposta amb la qual l’Estat espanyol en pot treure profit? Si tirés endavant, que ho veig molt difícil, tota la feina que s’ha fet en el meu cas per identificar el policia escopeter i demostrar que hi havia intencionalitat, així com moltes altres causes encara pendents de l’1-O, quedarien en no res. I, a banda, per què hem de dividir els esforços de l’independentisme en independència i amnistia? Per què no ens quedem només amb la primera reclamació? Després, ja veurem com lluitem per l’absolució, la llibertat i la reparació del dany que ens han causat. Vaig donar el meu suport a l’ARA perquè aposten per la reparació i la justícia abans que per l’amnistia, que ens pot deixar sense una cosa ni l’altra.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el llibre Carta a un republicano español, de Jordi Serrano, i el pròxim Dossier CRÍTIC

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies