Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Rosa Regàs “A Catalunya estem idiotitzats amb les banderetes i els llaços grocs”

Quan reflexiona sobre la seva infantesa crua i descarnada, Rosa Regàs (Barcelona, 1933) alleugereix la veu, alenteix els mots i no perd el somriure. Parla amb la serenor de qui ha emparaulat la vida. Molts dels seus llibres en són un exemple, com ‘Azul’ (Premi Nadal, 1994) o ‘Luna Lunera’ (Premi Ciutat de Barcelona, 1999), entre d’altres. Mare de 5 fills, àvia de 17 néts i besàvia de 7 besnéts, Rosa Regàs va publicar obra passats els 50, tot i que ja formava part del món cultural de la Barcelona literària dels Barral, Gil de Biedma i Goytisolo. Energètica, vital i republicana, encara va tenir temps per treballar a les Nacions Unides com a traductora en diferents països. Malgrat l’època de mascaretes, a Rosa Regàs sembla difícil emmordassar-la: parla clar i sense embuts. El cap i el cor li bateguen alhora.

08/09/2020 | 06:00

D’on ve Rosa Regàs?

Uf, seria difícil. Jo em sento hereva dels meus pares, perdedors de la Guerra Civil. Allò va provocar una infància bèstia i brutal, com altres infàncies de molts nens de famílies de perdedors. No pas perquè passés fam, sinó per la vigilància del Tribunal Tutelar de Menors, que m’impedia veure els pares. Però no tinc tristesa ni sentiment de perdedora. Jo sabia que els meus pares havien lluitat per uns valors de legalitat democràtica, de pensar i ser com vols. Uns valors, però, que uns desgraciats van ensorrar.

A quina edat marxes de Barcelona?

Els meus pares em van dur a França amb 3 anyets. La República encara no havia caigut i els feixistes italians bombardejaven Barcelona. Hi havia molt perill. Aleshores, dels quatre fills dels meus pares, dos se’n van anar a Holanda, mentre que jo i el meu germà petit, l’Oriol, vam marxar a França a la casa de la meva àvia materna. I d’allà vàrem anar a parar a l’escola del pedagog francès Célestin Freinet, creador de l’escola moderna francesa. Ell acollia a la seva escola de Vence, als Pirineus Orientals, nois i noies fugits de la guerra d’Espanya.

Què en recordes?

Imatges, fets puntuals: jugàvem tots plegats, nois i noies, grans i petits. Enraonàvem, cultivàvem un jardí i no hi havia càstigs. També, recordo que teníem una impremta, perquè una de les obsessions de Freinet era que els nens escrivissin i manifestessin allò que volien. Els meus pares eren a l’exili, i jo, després vaig anar a un internat, sí. I m’agradava ser-hi, allà, perquè mai vaig viure des del pecat ni la culpa aquell espai, ni tampoc la religió que ensenyaven a l’internat.

Els teus pares es van exiliar. De què feien?

El meu pare, Xavier, era periodista, comediògraf, escriptor i advocat. La meva mare, Mariona, havia treballat a la Bernat Metge. Ella va ser educada a Frankfurt des dels 9 fins als 17 anys. Era d’una família d’artistes, els Elias, i, com que tots els artistes anaven a París, van enviar-la a França després de Frankfurt. Sabia idiomes. I, l’any 1929, va conèixer el meu pare a la Bernat Metge. Es van casar l’any 1930. Però l’any 1936 va esclatar la Guerra Civil i tot es va acabar. Ja tenien quatre fills.

La meva generació no ha viscut cap guerra. Però t’escolto i em trasbalsa el que m’expliques. Fins a quin punt et va marcar la guerra? Fins a quin punt condiciona l’escriptora que ets?

No hi ha res que m’hagi marcat més. Soc filla de perdedors, ho repeteixo, però sense sentiment d’inferioritat, més aviat de superioritat. Tots els meus llibres parlen de persones tocades per la guerra. Aquest és el meu món, els dels perdedors de la guerra. No hi ha res que m’hagi condicionat més.

Has comentat que tota aquesta circumstància personal de la teva infantesa et va despertar el desig de formar una família.

Sí. Durant les hores de visita, recordo que mirava com els nens rebien els pares. En aquell instant, jo pensava i em deia: jo també tindré una família, però no serà com aquelles tan cursis. Però, en aquest moment de l’entrevista, t’he d’explicar una cosa important…

Quina?

El meu marit era molt amic de Jordi Pujol. Ell havia creat uns equips de matrimoni de la Mare de Déu de Montserrat, i nosaltres vam formar part d’aquests equips de matrimoni.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Pujol no ha caigut encara. La crítica a qui no parla ni escriu català ve del nacionalisme de Pujol”

Ostres! No ho sabia, això!

Només vaig aguantar un any. Jo tenia 21 anys. Vaig dir al meu marit que no volia continuar. Ell es va sorprendre i em va preguntar per què volia deixar els equips de matrimoni. Li vaig respondre que em semblaven una farsa. Deien tantes mentides, l’una rere l’altra, sobretot quan es referien als Evangelis que jo, per l’escola on havia anat, els coneixia de memòria. Però, com que Pujol era la persona més admirada del món, ningú em va fer cas.

El Pujol jove que tu vas conèixer era igual o diferent del Pujol madur que vam conèixer generacions posteriors?

El Pujol, l’he vist igual tota la vida. Una de les coses que més em van cridar l’atenció fou que parlava de delictes, i opinava que hi havia dies que no podíem usar del matrimoni. Deia usar per no dir follar. De l’any que vaig ser-hi en els equips de matrimoni, es parlaven de pecats contra el sexe, però mai de pecats econòmics. Jo era ingènua, però a poc a poc em vaig adonar de l’ambició que Pujol tenia. Era un home amb passió política i volia canviar el món. I ho va fer. La Catalunya que jo vaig conèixer no té res a veure amb la Catalunya envaïda de Pujol. Em refereixo al sentit nacionalista de llavors i el d’ara. Ell sempre em preguntava per què el criticava tant. I jo li responia que era un personatge públic.

T’imaginaves la seva caiguda?

Mai. Però, de fet, encara no el veig caigut.

L’ombra de Pujol és allargada encara?

Tota la desafecció contra qui no parla ni escriu català ve del nacionalisme de Jordi Pujol. De fet, un amic d’ell, no diré el nom, pertanyia al nostre equip de matrimonis. Quan aquest amic es va assabentar que jo escrivia en castellà, no va voler venir mai més a casa meva i, fins i tot, va deixar de saludar-me. I, des d’aleshores, han anat passant moltes coses més. Jo vinc d’una família que parlava més de cinc llengües, l’única obsessió dels pares era que parléssim llengües. I ara hem de viure aquesta desafecció?

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Quim Torra no m’hauria donat mai la Creu de Sant Jordi. I jo tampoc la hi hauria acceptat”

En aquest sentit, què en penses, del debat obert a la cultura després de la mort de Juan Marsé? Es parla de segregació dins el món de les lletres catalanes pel fet que un autor escrigui en castellà. Tu el vas conèixer prou bé.

És una prova excelsa de mediocritat, que siguin incapaços d’admirar la genialitat, només quan està escrita en català. Això és el que entenc per mediocritat. Jo no em comparo amb en Marsé, ni puc i ni vull, però a mi i altres escriptors també ens maltracten pel fet d’escriure en castellà. No és només nacionalisme: és ja mediocritat. Un pot escriure en la llengua que vulgui. Ara bé, Marsé està per sobre de tota aquesta mediocritat. Ell sempre va fer el que li va donar la gana.

A tu et van donar la Creu de Sant Jordi.

Perquè hi havia en Maragall. Si no, no me l’haurien donat. El Torra no me l’hauria donat. Mai. I hauria fet bé, perquè no la hi hauria acceptat.

Explica’m per què vas estudiar filosofia l’any 1959.

Volia saber el significat de les coses. I creia que la filosofia m’ajudaria. Em va agradar. A segon de carrera, l’any 61, quan van matar Patrice Lumumba, líder anticolonialista del Congo, vaig llegir en un requadre del pati de la universitat que Manuel Vázquez Montalbán feia una conferència sobre Lumumba. I aquella conferència del Manolo em va canviar. Jo sentia un compromís, però era encara innocent. En Manolo em va fer entendre que la guerra passava en altres latituds també, i va despertar en mi les ganes d’un compromís més fort i arrelat.

De fet, sempre t’has expressat amb molta llibertat, sense por ni mordasses, molt compromesa amb l’esquerra i els valors republicans.

Començava a sentir-me lliure aleshores, però em va costar molt. Vaig haver de dir moltes mentides. I em sap greu dir-ho. Jo em vaig casar amb molt bona fe, i volia complir allò que s’esperava d’una dona casada: donar felicitat als altres, renunciar, etc. Tot això, jo m’ho creia, innocent de mi. No sabia com fer-ho. I deia mentides. La llibertat és un camí, no s’hi arriba mai. Fas el camí cada dia, i és així com s’arriba al més important: estar en el camí de la llibertat.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La Catalunya de Pujol és la responsable del poc reconeixement a gent com Barral o els Goytisolo”

Un moment important per a tu és el vincle amb l’editorial Seix Barral. Com comences a treballar-hi?

L’any 64, el 29 de gener, neixen els meus bessons. Va ser una cloenda de la meva vida volgudament familiar. Me’n vaig sortir prou bé. Jo estava a la universitat i em vaig fer molt amiga de Paco Rico, Salvador Clotas i Miquel Barceló. Aquest últim, mallorquí, ens convidava a unes trobades a l’habitació de la seva pensió que n’hi dèiem ‘sobrassades party”, i allà vaig conèixer Barral, els Goytisolo, Gil de Biedma i gairebé tot el grup. I, un dia, Luis Goytisolo em comenta que Barral necessita algú per al servei de premsa de l’editorial.

Comença a formar-se l’escriptora?

Tota la meva formació neix a l’editorial Seix Barral. Moltes vegades, jo entrava per preguntar-li alguna cosa a Barral, mentre ell discutia de poesia amb Gil de Biedma, o algú altre del grup. Aleshores, m’hi quedava i escoltava. Eren fantàstics. S’haurien barallat pel vers d’un poema. Jo no sabia de quins poetes parlaven i, quan arribava a casa meva, els buscava a les enciclopèdies que sempre ocupaven el prestatge que tocava a terra.

Era un grup esplèndid. També en Gabriel Ferrater hi era.

Sí. Un dia, mentre totes treballàvem fent albarans, entra en Ferrater amb unes copes de més a les 10 del matí. I em diu: “Hola, Roseta”. I jo, “Hola, Gabriel, com estàs?”. I ell, divertit, davant de tothom em contesta: “Roseta, vaig molt borratxo i estic una mica calent, que vols venir a cardar una miqueta amb mi?”. I jo sense deixar de treballar, li responc: “No puc, Gabriel, estic plena de feina”. Ens vam petar tots de riure. Era un grandíssim poeta, molt intel·ligent. Eren tots una generació de glòries.

Creus que, a Catalunya, s’ha valorat prou aquest grup d’escriptors, anomenats generació dels cinquanta, en concret l’escola de Barcelona?

Ni s’ha valorat Carlos Barral amb cap premi, ni tampoc Gil de Biedma, tot i que potser una mica més. Però a ningú del grup en general se’l valora com es mereix. La Catalunya de Pujol n’és la responsable.

“El nacionalisme és el verí més perillós. Per què ha de ser un mèrit haver nascut en un territori?”

Paral·lelament al grup, apareix a la nit barcelonina la mítica Boccaccio, la discoteca del carrer Muntaner creada pel teu germà. Era punt de trobada d’artistes i de tota la intel·lectualitat d’esquerres i de dretes entre els anys seixanta i setanta.

Sí, sí, hi anàvem tots allà: Gabriel García Márquez, Vargas Llosa, Juan Benet, Marsé, Gil de Biedma, Colita, Terenci Moix, etc. A Boccaccio hi vam coincidir tots. Allò que impressiona d’aquell moment era que tothom es relacionava amb tothom, els arquitectes amb els escriptors, i els escriptors amb els pintors, i els pintors amb els dissenyadors, etc. Per exemple, tu feies una presentació d’un llibre i hi anàvem tots. Ara en fas una, i no ve ningú conegut.

Per què van acabar-se aquells anys?

Perquè va morir en Franco. La mort de Franco ens va obrir una esperança que, d’alguna manera, va anul·lar tota la resta.

En alguna entrevista has dit que entre els intel·lectuals de Madrid i de Barcelona hi havia una complicitat, una admiració mútua. Penso en l’article de Paco Umbral “Que vienen los catalanes”. Llegeixes l’article ara i sembla mentida.

És un article fantàstic. Escriu que tinc una piga rosada al pit esquerre, però és mentida: no en tinc cap. És un article divertit i fresc.

Què ha passat per perdre aquesta admiració mútua?

Jordi Pujol, ja t’ho he dit abans. Ell i el seu grup. Estaven convençuts que eren uns elegits per Déu, com el meu avi, que també s’ho creia. Com poden parlar que Madrid ens roba? Podríem fer 27 universitats amb tot el que ens ha robat el Pujol i família. Fa poc li van fer un homenatge i encara va omplir la sala. Ells creuen que estem dominats per un poder central que va contra Catalunya. Mira com està Catalunya avui dia; mai havia estat tan desacreditada. El problema és el nacionalisme, que és el verí més perillós. Per què ha de ser un mèrit haver nascut en un territori?

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Jo tinc 72 cognoms catalans, i a Madrid em sento com a casa. T’ajuden i et fan sentir un d’ells”

Molts catalans que heu fet part de la vostra trajectòria professional a Madrid i que sou crítics amb l’independentisme més eixelebrat, us titllen d’equidistants. Penso, per exemple, en l’Àngels Barceló, que va rebre una onada d’insults pel fet de criticar TV3.

Jo, a Madrid, em sento com a casa. T’ajuden i et fan sentir un d’ells. Tinc 72 cognoms a la família i tots són catalans, però som uns suposats traïdors. I, com jo, n’hi ha d’altres. No ho poden suportar, perquè l’única defensa que tenen és dir que ells serien infinitament millor que Madrid, si no fos perquè Madrid els esclafa i no els deixa ser. Ara bé, mentre duri aquesta idea, no se’n sortiran mai. És clar que és defensable ser independentista, i voler la independència, però no amb els arguments ni els supòsits que exposen. Si volen la independència de Catalunya, ho entenc, jo no la vull, però que busquin una persona que no faci el ridícul. Declarar la independència i fugir amagat en un cotxe a Bèlgica no té sentit. Fa riure. Com vols que els prenguin seriosament? Si tu vols la República, hi ha una manera de lluitar per la República, tenint en compte com està organitzada Europa i Espanya, que també és Europa.

I com es fa?

Treballant de veritat per canviar les lleis. I no dir mentides. Treballar setmanes, mesos, anys fins que s’aconsegueix. Ara, ‘de bones a primeres’, declarar-la perquè em passa pels nassos, i, a més a més, fugir amagat en un cotxe cap a Bèlgica… I dels altres? Jo no vull que estiguin a la presó, hi estic en contra. Però no sabien que anirien a la presó? Fa anys que no hi ha un Govern a Catalunya que governi. I ningú es queixa. Tots idiotitzats amb les banderetes i els llaços grocs de plàstic. Penso que al pas que van serà difícil que obtinguin l’amnistia o la independència, però el que potser sí que aconseguiran és una illa de plàstic groc de la mida de Catalunya al mig del Pacífic.

A Madrid et van encarregar ser la directora de la Biblioteca Nacional entre els anys 2003 i 2007. Com va ser aquella experiència?

Va ser una experiència magnífica. Vam formar un equip de cinc persones i vam treballar tres anys i mig sense parar. Vam fer moltes coses: exposicions, digitalització de més de sis milions de pàgines, activitats, el Museu de la Biblioteca, l’entrada a més lectors i investigadors, etc.

La teva sortida de la Biblioteca, però, va ser força polèmica amb el ministre César Antonio Molina.

Tot s’origina perquè van robar uns mapes molt antics. Sabíem qui els havia robat perquè hi ha uns controls enormes. Però en César Molina va explicar que vaig presentar la dimissió perquè no ens enteníem. No. Ell em va obligar a parlar amb la premsa per explicar que no sabíem qui havia robat els quadres. Però sí que sabíem qui era el lladre.

“L’extrema dreta és poderosa a Madrid, i s’esgarrifen de la bona consideració que tenim els catalans allà”

Estàs d’acord que, quan s’arriba a Madrid, de seguida et situen en una trinxera?

En certa manera, sí, i sobretot si no ets de cap partit, ets una dona i ets catalana. Com aquí la Colau: tothom està en contra d’ella perquè és dona, no és ni de classe alta ni mitjana i, a sobre, parla d’allò que sap i molt bé.

Explica’m més això que dius, si us plau.

L’extrema dreta és poderosa a Madrid. Ells mateixos són els que s’esgarrifen de la bona consideració que tenim els catalans a Madrid. Es confia molt en la forma com treballem. Quan jo treballava a la Biblioteca, hi havia més de 36.000 catalans treballant a Madrid. Per cert, l’única persona que vaig tenir a favor va ser el cap d’Endesa d’aleshores, en Manuel Pizarro. Sabia que jo era d’esquerres, però ens vam fer amics. I no només em va ajudar a pagar la il·luminació de la Biblioteca Nacional, sinó que em va patrocinar el pedestal i el bust de Machado, l’únic que hi ha a Madrid.

Aquesta és bona: un de dretes paga l’únic bust que hi ha d’Antonio Machado a Madrid. Més enllà de la ironia, quina conclusió en podem extreure?

Que l’amistat és una cosa, i, mentre no hi hagi una guerra, les persones poden tenir idees diferents i no passa res, més aviat al contrari. Nosaltres parlàvem de política i hem dinat moltes vegades junts. Es molt útil saber directament per ell, el que pensa una persona de dretes.

Però persisteix una actitud guerracivilista en la política que ho taca tot.

També passava abans. Una cosa és Madrid i Catalunya, on hi ha gent a qui li agrada fomentar la discòrdia. Però un altre tema és la mala política d’un país que no exigeix ni l’abecedari als seus polítics, la majoria dels quals no saben ni les lleis ni les normes del mateix Congrés. Jo, si fos presidenta, els obligava a fer un màster i a examinar-se, perquè no tenen ni educació ni cultura.

Per què et sents republicana? Creixerà el republicanisme ara que ha fugit el rei emèrit?

Et puc dir que els republicans com jo no som republicans perquè el rei suposadament robi més o menys, sigui millor o pitjor. Des de la meva ideologia republicana, el rei m’és igual, fins i tot si fos sant. La monarquia no té sentit, la miris per on la miris. Jo soc republicana per unes raons que no tenen a veure amb el rei. La República és una forma racional de dirigir un poble, i avui és l’únic que val. El país ha d’estar governat per qui vulgui la gent. Que m’he d’aguantar perquè no governen els meus? Doncs m’aguanto per respecte a qui té la majoria. Però també demano que la dreta tingui respecte, perquè, quan guanya i sobretot quan perd, necessita sempre cops d’Estat, o violència de la que sigui per anar en tromba i afermar-se.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El que et porta a escriure és el que dus realment a dins. Si no ho saps, aleshores no ets un escriptor”

Després de casar-te als 18 anys, ser mare jove de cinc fills, treballar a Seix Barral i fundar l’editorial La Gaya Ciència l’any 1970, un cop fas 50 anys, fas un canvi radical a la teva vida, t’examines i et fas traductora de les Nacions Unides. Què et va permetre aquesta experiència?

Em va permetre ser escriptora.

De fet, has comentat que de petita ja sabies que volies ser escriptora, però no comences a publicar fins als 59 anys. M’agrada molt com expliques com apareix l’escriptora, el pas de l’edició a l’escriptura.

Vaig haver de començar a investigar dintre meu i saber per què escric, perquè volia saber si allò que escrivia estava bé o no. Saber quina importància tenia per a mi. Tot això, ho he anat desenvolupant al llarg del temps. Jo estic convençuda que l’escriptor té el material a dins, a través de l’experiència i de la memòria, i desitja treure’l. I el treu amb molta dificultat. I, un cop tret a fora, l’ha de començar a manipular amb la imaginació i la fantasia per crear una història. I és molt difícil saber si allò està bé o no, molt difícil saber-ho. I mai se sap, ni amb l’experiència d’haver treballat en una editorial. L’única cosa que podem saber, penso, és si la música de la prosa és la nostra o no. El que et porta a escriure és el que dus realment a dins. Si no ho saps, aleshores no ets un escriptor, ets un ‘escribidor’, penso.

Has d’esbrinar les raons per tu mateix, tant en l’escriptura com en la vida, no?

Sí, raons que no tenen res a veure amb l’èxit. Si tu escrius per tenir èxit o perquè l’editorial t’ho demana, està molt bé, però estaràs perdut i no sabràs per què escrius. I perdràs al millor que tens, que és investigar per tu mateix les raons de la teva escriptura. Aniràs sabent de mica en mica com manipules la realitat a partir de la teva imaginació. L’èxit està bé, però jo vull saber per què una persona es posa a escriure. Allò important i valuós és la teva manera d’escriure, reconeguda o no, però és la teva, l’única que et pot dur una mica més enllà, per descobrir més coses, per entrar més profundament en allò que vols saber de tu mateix, de la realitat i de la literatura. I això s’hauria d’ensenyar. De fet, conec persones que s’han desgraciat i que ja no escriuen ni tenen il·lusió per escriure. Ja no recorden per què escrivien.

“El capitalisme no s’arreglarà amb una pandèmia. O caurà per si mateix o perquè hi haurà una revolta”

La literatura sempre s’avança a la realitat. T’imaginaves una situació com l’actual arran de la pandèmia? Sembla una ficció distòpica.

Jo he estat bé, però l’única amargor era quan pensava en la gent tancada en pisos de 40 metres. Tot el que està passant tindrà moltes conseqüències, però encara no ho sabem del tot. No sabem com acabarà, però crec que acabarà pitjor de com estem ara. Espero equivocar-me. Tot just ha començat i amb prou feines podem fer pronòstics.

Creus que la crisi sanitària i social pot obrir una escletxa en el sistema capitalista?

El capitalisme no s’arreglarà amb una pandèmia. O caurà per si mateix —com han caigut tots els imperis— o perquè hi haurà una revolta de la gent que ja no podrà més. Són dues possibilitats. Però una pandèmia no farà caure res. Què té a veure la pandèmia amb el capitalisme? Què tenen a veure els collons amb els rosaris? Els rics s’han fet encara més rics amb la pandèmia, i no m’imagino que això pugui posar fi al capitalisme.

Potser la cultura crítica? No ho sé. En tot cas, com veus el panorama cultural?

El veig fatal. El poc amor al passat és la mort de la cultura. La gent creu que s’ha de pensar en el futur, però és una mentalitat molt precària. Si no coneixem el nostre passat, com passa aquí, com podem saber qui som? I, si no sabem qui som, com podem preparar-nos per a un futur que no coneixem? La gent no en sap res de la república, ni de la dictadura de Franco, ni de les monarquies absolutes de la nostra història, ni del nom dels pintors, ni editors, ni poetes, etc. Parlem de Catalunya, però no sabem d’on venim. Moltes coses que diuen són mentida, el passat tergiversat. És la desmemòria. No hi ha amor al passat ni respecte. Que hi hagi universitaris que tinguin la poca vergonya d’anar a primer de periodisme i no sàpiguen qui és Franco… Un país no es pot construir d’aquesta manera. Com em va dir un dia Jorge Semprún: “Rosa, este país no tiene solución”. Dels que manen, són molt pocs els que tenen amor per la cultura. De fet, no la creuen necessària. I jo penso que, sense amor a la cultura, no es pot avançar. Cal aprendre a mirar un quadre, llegir un llibre i escoltar música…

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida' (novembre 2020)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies