Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Semolina Tomic “La Fura dels Baus, Comediants o La Cubana són empresaris capitalistes i explotadors”

 

Julijana ‘Semolina’ Tomic (Osijek, antiga Iugoslàvia, avui Croàcia, 1966) és una figura ineludible de l’escena cultural barcelonina des de fa més de tres dècades, quan va arribar a Barcelona provinent de l’antiga Iugoslàvia i va decidir quedar-s’hi, enamorada perduda de la ciutat i de la seva incipient comunitat ‘punk’. Des de l’any 2003 és la fundadora i actual directora de l’Antic Teatre – Espai de Creació, un referent de l’escena teatral i cultural més independent i insubornable de la ciutat de Barcelona.

28/08/2019 | 07:06

Com va ser la teva infància a Croàcia, l’antiga Iugoslàvia, amb el mariscal Tito? Realment era tan horrible com ens ho pintaven aquí, al bloc capitalista?

Mira, jo ho sento molt per la incultura del país en el qual viviu, que, com que era un país feixista, i segueix sent-ho, la manera d’explicar com es vivia en un país socialista com el nostre era totalment negativa. Però cal anar amb compte a comparar totes les formes de comunisme que hi ha hagut al planeta, ja que el que hi havia a la Unió Soviètica, per exemple, no tenia res a veure amb el de l’antiga Iugoslàvia. Al principi, Josip Broz “Tito” era un camarada comunista brutal, seguia ordres del Komintern, de Moscou. Però, després de la Segona Guerra Mundial, Tito crea l’Exèrcit Popular d’Alliberament, alliberen el país dels nazis, i el poble els comença a donar suport. L’any 1943, gairebé al final de la guerra, vénen els americans a ajudar Tito en alguns fronts i, en acabar la guerra, es crea Iugoslàvia com a federació de nacions, cadascuna amb la seva bandera i la seva llengua, un Estat federal real. El 1948, amb totes les purgues i el que estava passant a l’URSS, Tito se separa de Stalin i Iugoslàvia es converteix en un país no alineat, ni capitalista ni comunista.

I com era la vida? Teníeu llibertat de moviment?

Als anys seixanta, el passaport iugoslau estava molt cotitzat al mercat negre perquè podies anar on et donés la gana, al contrari que el de l’URSS, de la qual era molt difícil sortir. A Iugoslàvia fins i tot es promovia el turisme nudista: imagina-t’ho comparat amb Espanya a la mateixa època! De fet, a Espanya, durant el franquisme era prohibit anar a tots els països socialistes i comunistes, mentre que nosaltres podíem viatjar a on volguéssim.

I quan se’n va tot això en orris? Amb la mort de Tito?

Quan nosaltres vam guanyar la guerra als feixistes, se’n van anar tots els fatxes del país: a l’Argentina, a Espanya… De fet, Ante Pavelić, membre fundador de l’Ústaixa [partit polític feixista croat], està enterrat a Madrid. Doncs, quan mor Tito, els americans paguen a aquesta gent perquè vinguin a desestabilitzar Iugoslàvia. Nosaltres mai hem tingut problemes amb el fet que algú sigui serbi o croat. La guerra de Iugoslàvia dels anys noranta la provoquen els mateixos fatxes que se n’havien anat, juntament amb les potències occidentals. El capitalisme no podia permetre que hi hagués una alternativa al seu sistema.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

La guerra de Iugoslàvia la provoquen els fatxes i les potències occidentals. El capitalisme no podia permetre que hi hagués una alternativa al seu sistema”

Com passes l’adolescència?

Els Balcans eren una zona de pas. Venia la penya d’Holanda, pillaven els tripis i se’ls emportaven a l’Índia. I després, de l’Índia, en portaven el millor haixix del món, del Líban, del Caixmir, i també l’heroïna. Aquesta passava pels Balcans i, via Amsterdam, se n’anava cap a Europa. Jo vaig néixer en una ciutat molt petita, prop de la frontera d’Hongria, que es deia Osijek. Els meus amics, que eren tres o quatre anys més grans que jo, ja havien estat a l’Índia, i ja fumaven i escoltaven tot tipus de música. Jo als 13 o 14 anys ja sortia amb un noi i vaig començar a experimentar amb les drogues, amb l’LSD.

Ja escoltaves punk per aquella època?

Per mi, el punk era secundari; sobretot escoltàvem molta música experimental i industrial: Diamanda Galás, Einstürzende Neubauten, Test Department. De fet, el meu nom artístic, Semolina, ve d’una cançó dels Residents. Com que érem molt a prop de l’Europa Central, teníem accés a totes les revistes especialitzades. Era un país molt cosmopolita: hi arribava tot. Hi havia un passeig anomenat Korzo, on a la nit es formaven grups d’allò més variat: els hippies, els punks, els gòtics, els gais, les lesbianes. Hi havia de tot en aquella època, encara que, després de la guerra, tot això se’n va anar a la merda.

Per què te’n vas de Iugoslàvia, doncs?

Jo vaig deixar Iugoslàvia per diferents raons. Primer de tot vaig decidir que no volia anar a la universitat, ja que significava estudiar set o vuit hores diàries, i a mi ja m’anava el rotllo artístic. Així que vaig decidir fer un volt i anar-me’n a Amsterdam, ja que tenia amics que vivien allà i sabia que era la ‘Meca’ del punk. Així que vaig marxar de Iugoslàvia i, primer, vaig anar a petar a Milà, a una de les primeres cases okupes italianes, que es deia Virus. Allà vaig conèixer la Rosa, teclista d’Último Resorte [un dels primers grups punks de Barcelona], i ens vam fer molt amigues. Tant la Rosa com jo érem del punk pur i dur, de dormir on fos i no saber si menjaries. Amb la Rosa vam decidir anar a Amsterdam, però ella va insistir a passar primer per Barcelona. Per mi, Espanya era un país feixista, i Barcelona, un punt al mapa sense gens d’interès. Així que la Rosa i jo vam fer cap a Bolonya, al concert de DOA [grup punk del Canadà], on uns amics ens van fer uns bitllets de tren per anar a Barcelona (en aquesta època tots els punks viatjàvem amb bitllets falsificats).

I un cop a Barcelona?

Vam arribar-hi al setembre o a l’octubre del 1985, i a la Rosa la van venir a esperar a l’estació el Mimo i el Pep, dels Subterranean Kids [grup pioner del hardcore punk a Barcelona]. Aquella mateixa tarda ens van portar al seu local d’assaig, i jo vaig al·lucinar. Comparat amb Iugoslàvia, on teníem centres culturals i de tot, allò era un cau: amb matalassos, moqueta i oueres a les parets per insonoritzar, un lavabo on ni t’hi podies apropar… Després vam anar al Kafé Volter [un dels primers bars punks de Barcelona], i a la plaça Reial. Allà, amb les palmeres i tot això, vaig pensar que Barcelona era el lloc més exòtic del món. Encara que també me n’adonava de l’endarreriment cultural d’aquest país. Tot era do-it-yourself, no hi havia cap lloc on comprar discos, ni roba punk, ni una revista de música, res. Al cap de poc em vaig enamorar del Boliche, el bateria de Subterranean Kids, i ja no vaig voler anar a Amsterdam, em vaig voler quedar. Vivia en cases de gent, en cases okupes, no treballava, i la mare del Boliche m’alimentava, com a molts altres punks. No vaig tornar a Iugoslàvia fins al cap d’un any, quan vam anar amb en Boliche a veure la meva família.

I de Barcelona cap a Amsterdam una altra vegada.

A l’estiu del 87, el Bolo ja estava a tope amb els Subterranean Kids, tocant sense parar, i jo decideixo anar-me’n un mes a Amsterdam. En aquell temps, era molt difícil veure concerts de punk a Barcelona i la gent es fotia viatges d’autobús de més de 20 hores per anar a Amsterdam a veure grups. Al final m’hi vaig quedar dos anys. A Amsterdam, vaig estar en una de les millors escoles d’experimentació i investigació en dansa: la SNDO (School for New Dance Development), que encara avui és un referent.

Quan comences a tocar la bateria?

Jo ja tocava una mica la bateria quan estava al meu país, i, un cop aquí, vaig continuar fent-ho. Vaig començar a tocar seriosament, i el Boliche me n’ensenyava. Em passava hores jo sola al local assajant.

És llavors que formes Poppins?

Sí, després van sortir tots aquests grups de noies: L7, Babes in Toyland, i jo vaig pensar: “Jo també vull un grup de noies”. Just en aquella època començaven a venir pel local els Corn Flakes [grup de hardcore melòdic de Barcelona] i, de vegades, en Vads [Salvador Moré, baixista] m’acompanyava al baix mentre jo tocava, i vam començar a fer versions. Fins que un dia vam decidir muntar un grup de música. Jo volia que fóssim tot noies, però no ho vaig aconseguir. No hi havia noies que toquessin la guitarra o el baix a tota velocitat. Al principi érem tres: en Vads, jo, i una cantant escocesa que es deia Sophie [Borthwick], que era clown i que ens coneixíem pel rotllo de la dansa.

En aquella època ja compaginaves això de la dansa amb el punk?

Jo abans d’anar-me’n a Amsterdam, aquí a Barcelona, vaig conèixer una noia que es deia Sílvia, que era coneguda com “la ballarina”. Anàvem juntes a La Fàbrica, una de les primeres escoles de dansa contemporània independent, que era al carrer del Perill. I aquí ja hi havia alumnes que després han fet alguna cosa al món de la dansa: la Sol Picó; l’Àngels Margarit; la Maria Muñoz; el Cesc Gelabert; el Carmelo i l’Óscar, de La Porta; la Mònica Muntaner, de La Poderosa; tots els de La Caldera… Jo em passava hores allà ballant, aprenent tècniques: dansa clàssica, Cunningham, Graham i tot això.

I, mentre feies tot això, ja tocaves a Poppins?

Vaig començar a tocar amb Poppins després de tornar d’Amsterdam. Quan torno a Barcelona és quan em fico en una companyia, Balanza Danza, i amb en Vads, de Corn Flakes, comencem a tocar com a Poppins. El nostre primer disc, l’EP Jesus Christ raped me, el vam gravar quan encara no havíem fet ni un concert.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Quan es parla de la precarietat artística, em pixo de riure. Tenim unes institucions que viuen com a Hollywood”

I què va passar amb el grup?

Vam tocar en molts llocs: en gaztetxes, en cases okupes, en bars i festivals, i vam sortir en moltes revistes. Després vam treure el primer LP, My father is a butcher, que encara era del rotllo que a mi m’agradava: punk hardcore, velocitat. Però el Vads i la Sophie, que eren parella, tiraven cap a una altra banda: els agradava el pop. A mi tot això del pop me la suava, i ja vam començar a discutir perquè el Vads no volia tocar tant en cases okupes, i per a mi era bàsic; jo no feia això pels diners. Llavors, ens van oferir un contracte amb una discogràfica que ens comprometia a treure un disc cada any. Però jo ja ballava i passava de comprometre’m, així que ho vam deixar estar. Hi ha enregistrat un dels últims concerts de Poppins: va ser a la sala Communiqué, l’any 1994, a les sessions del club G3G, que eren l’escena més experimental i més underground de Barcelona.

Com acabes a La Fura dels Baus?

Després de Poppins, jo em separo del Boliche i m’ajunto amb el Sedcontra, un noi que feia música experimental, i vam muntar una banda anomenada Semolina & Sedcontra. El 94 o 95 jo feia moltes performances de sadomaso per les discoteques, ballava i feia una mica de tot, i la gent em coneixia. I La Fura dels Baus em crida per a l’espectacle ‘MTM’.

Això és després dels Jocs Olímpics, és a dir, que La Fura dels Baus ja era una cosa molt gran, no?

Sí, era el segon espectacle en què començava a haver-hi noies; abans eren només homes. Els havia marxat una actriu i estaven fent un càsting per substituir-la, i algú els va donar el meu telèfon, perquè buscaven algú amb caràcter. Així que vaig fer el càsting, em van donar el paper i vaig començar a treballar a La Fura dels Baus.

I vas ser-hi vuit anys. Del 1995 al 2003.

Bé, intensament només fins a l’any 99. Cada espectacle de La Fura dels Baus eren dos anys de la teva vida, de gira, sense parar. Vaig fer la volta al món amb ells. Però just llavors va començar la guerra als Balcans i em trucaven de casa i m’explicaven les mil i una: que ha mort tal, que ha caigut una bomba no sé on, que han fotut els teus oncles a un camp de concentració. Jo realment no volia saber res d’aquella guerra, i em vaig adonar més tard de la magnitud de la tragèdia. En resum, un desastre, com totes les guerres. Vaig passar vuit anys sense veure la meva mare i la resta de la família. L’any 98, però, ja passada la guerra, vaig anar a Croàcia a veure la meva mare, i vaig flipar en veure el país destrossat. A partir d’aquí, vaig muntar el meu propi espectacle, Body safe(er), que vaig dedicar a ma mare, i que tracta de la impotència de l’ésser humà quan s’enfronta a situacions traumàtiques com poden ser les guerres, però també a qualsevol tipus d’opressió.

I per fer aquest espectacle vas muntar la teva pròpia companyia. És així?

Sí. Just llavors, amb La Fura acabàvem de fer una gira comercial brutal, presentant el cotxe Classe A per a Mercedes-Benz. Van ser nou mesos voltant per les grans capitals d’Europa, sense tornar a casa. Amb els diners de Mercedes, La Fura es va poder comprar una nau industrial a Gavà, on hi va muntar un gran espai de producció. Tu et quedaves tants anys a La Fura perquè creaves espectacles per a ells, no només jo; també el Juan Navarro, el Rafa Vives, el Carles Fígols, la Susana Goulart… Els creatius érem els actors,  que creàvem els espectacles amb les nostres ganes i la nostra creativitat; els directors estaven buits d’idees. I, un cop jo ja he muntat la meva companyia i estrenat Body safe(er), vaig anar a parlar amb el Pep Gatell i el Carles Padrissa, directors de La Fura, per veure si podien ajudar-me amb el meu petit espectacle, perquè ells ja tenien una gran infraestructura. Doncs em van sortir dient que jo era la seva competència i que em busqués la vida. I jo, que havia dedicat tants anys a La Fura, vaig flipar. La Fura dels Baus, com Comediants, La Cubana… han deixat un erm darrere seu. Són uns fotuts empresaris, capitalistes, explotadors. Vivim en un país en el qual no es dóna suport a l’art contemporani. Quan es parla de la precarietat artística, em pixo de riure. Tenim unes institucions que tenen tots els nostres diners i tots els recursos i que viuen com a Hollywood.

En quin sentit?

El director del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) té un sou de 110.000 euros l’any, més les produccions i les dietes. Té més diners que el president! És una vergonya. Tenim fundacions, com el Teatre Lliure, que han estat durant més de 40 anys finançades totalment amb diners públics, però que mai han fet un concurs públic per dirigir-lo. Quan va entrar Barcelona en Comú a l’Ajuntament, pensàvem que hi hauria una transmissió real del poder de la institució al carrer, al ciutadà, al creador, però res. Tenim penya que han muntat xiringuitos culturals amb diners públics, i s’han arrambat al poder. I després estem nosaltres, els que fem coses en contacte amb el carrer, en total precarietat. No és que no hi hagi diners, sinó que la gent com nosaltres no els interessem.

¿Quan comences amb l’Antic Teatre?

Després de la meva decepció amb La Fura, decideixo fer-m’ho tot jo mateixa. El que faig a l’Antic Teatre, de manera cutre i precària, és el que pensava que podia fer a la nau de La Fura. Doncs a partir que La Fura fessin l’espectacle ØBS, que era un refregit de coses que ja havien fet anteriorment, jo m’hi nego i segueixo treballant amb ells, però només de manera puntual. L’any 2003 ja anava de gira en solitari pel món, i encara hi havia festivals que pagaven bé. Podies vendre un espectacle de dues o tres persones per 4.000 o 5.000 euros tranquil·lament. En aquesta època, des del 2000 fins al 2007, quan va arribar la crisi, va ser quan vaig fer més pasta, treballava molt però vivia bé. Tot i així, seguia assajant en cases okupes. Però, de cop, un dia em trobo en una okupa assajant per a un festival que em pagaven 4.000 euros, es posa a ploure i, amb les goteres que hi havia, em queia tota la pluja a sobre. Aquí decideixo que ha arribat el moment de llogar un local.

I com ho vas fer?

Ens vam ajuntar amb el Sergi Faustino i una altra gent i vam començar a buscar un espai. I vam trobar l’Antic Teatre, que estava abandonat. Pertanyia al Círculo Barcelonés de Obreros San José, una associació que era aquí des de l’any 1940 però que tenien estatuts des del 1879. De seguida va venir gent a demanar-nos lloc per actuar, encara que no estigués disponible, ja que era tot ple de runa i de merda. Així que vam fer córrer la veu i van venir tot d’amics a ajudar-nos. En un mes va quedar tan net com era possible. Vam obrir el 23 d’abril de 2003, dia de Sant Jordi, amb una festa gitana, i, l’endemà, ja estava actuant aquí el Roger Bernat. Va venir tota la premsa i ja va sortir al diari que això seria un espai d’agitació cultural. I la gent va començar a enviar-nos vídeos de coses que volien que els programéssim.

És a dir, que et veus portant-ne la direcció i programació una mica per accident.

Sí, espontàniament, per necessitat, perquè la gent ens ho demanava.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Barcelona és una ciutat tan corrupta com Nàpols, però en ‘fashion’

Però pagàveu lloguer o com ho fèieu?

Bé, el bar pagava el lloguer, igual que ara. De l’Antic ningú cobrava; tot era per amor a l’art. Anàvem aprenent-ne sobre la marxa. Les subvencions ens la portaven fluixa, ni sabíem què eren. No obstant això, l’any 2004 ens donen el Premi FAD Sebastià Gasch per recuperar un centre cívic abandonat i transformar-lo en espai de creació contemporània. I després, el mateix any, al Festival Internacional de Teatre i Dansa d’Osca ens donen un premi a la programació més innovadora d’Espanya. A nosaltres! Autogestionats i sense un euro. Llavors, el 2005, entra a l’Antic un tiu, inspector en cap de serveis tècnics de Ciutat Vella, de l’Ajuntament, es fot a saltar enmig de la sala i diu: “Aquí no hi ha cap normativa de seguretat. Us faig tancar en 24 hores”. I jo faig cap a la Generalitat per primer cop en la vida a buscar una tal Eulàlia Blanco, que em diuen que és la tia que s’encarrega del teatre, i em volien donar cita per al cap d’un mes. Així que m’assec a un sofà i, quan veig que la tia surt per anar al lavabo, em foto a cridar que ens volien tancar el teatre i que què cony es pensaven. Tothom coneixia ja l’Antic i la feina que fèiem. I aquí es va començar a parlar del que havíem de fer, tenir un projecte, etc. Després, vaig anar a veure el Carles Martí, tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, del PSC, amb tots els premis, a demanar-li que es fessin càrrec de la reforma, perquè era un espai cultural històric de la ciutat i era la seva obligació. Així que el convenço: ell pren una decisió política i, davant de l’inspector tècnic Heliodoro Lozano, ens diu que han decidit ajudar-nos a restaurar l’Antic Teatre.

La cosa no va acabar aquí…

Aquest inspector és molt important, ja que, uns quants anys més tard, de cop ens diuen que han perdut el projecte. I passa mig any i res. Ha desaparegut. Què cony estava passant? Poc després, la Itziar González, que era regidora del Districte de Ciutat Vella, va destapar la corrupció dels serveis tècnics del seu districte, dels quals aquest senyor, Heliodoro Lozano, n’era el capo, el més corrupte de tots. Ella ho descobreix, ho denuncia, el seu partit [el PSC] no fa res i ella dimiteix després que l’assetgin i gairebé la matin. Barcelona és una ciutat tan corrupta com Nàpols, però en fashion. Després, amb tota la corrupció que es va destapar del Palau de la Música, vam començar a sospitar que, amb aquest jardí que té, i amagat en un carreró al davant del Palau, el que segurament volien era muntar un bordell a l’Antic. I és que aquest Heliodoro Lozano era soci també d’un altre famós prostíbul, Bailén 22. I a mi em comencen a encaixar les peces: per això ens volien tancar.

Quan comença la reforma de l’Antic, doncs?

El 2008, i tot just estem començant la reforma quan esclata la crisi. Tu saps el que vol dir això? Encara que siguin diners públics, si tens una subvenció per a una reforma, primer has de fer-la, realitzar-la, passar la inspecció i, un cop presentes les factures, te la paguen. Això vol dir que necessites crèdit. El 2008 imagina’t quin banc ens hauria donat calés a nosaltres. Però en el teatre hi ha una màfia, que té els diners, que controla les convocatòries de subvencions, que té els contactes amb els partits polítics i que és la que talla el bacallà. Així que vaig indagar, vaig preguntar, vaig trobar el cap de la màfia i vaig anar a parlar amb ell.

Qui és aquest “cap de la màfia”? Es pot saber?

Millor no t’ho dic, que m’enfonses. Doncs el cap em diu: “Semo, et coneixem tots. L’Antic existeix perquè nosaltres volem que així sigui”. Jo els queia bé perquè sóc una tia del carrer, no sóc una pija. Doncs el tiu va fer una trucada a l’Institut Català de Finances, que és el banc de la Generalitat (o com l’anomenava ell: “el nostre banc”), i així vam aconseguir el crèdit. A partir de llavors, ja vam saber que teníem un padrí, i em vaig adonar d’aquest poder. Hi ha gent a les institucions, funcionaris que s’hi passen molts anys, i que es pensen que els diners són seus. I potser no són corruptes, però designen els càrrecs a dit, prenen les decisions i poden bloquejar el teu projecte. Tu hi ets o no hi ets perquè hi ha algú que així ho ha decidit.

Quant de temps vau estar tancats?

La reforma va trigar uns 10 anys, però no vam estar tancats del tot: el bar sempre va funcionar. Això sí, vam llogar un local a Sant Adrià de Besòs, Adriantic, de 500 metres quadrats, on vam estar programant durant l’any i mig que no teníem sala per programar. No obstant això, els problemes no es van acabar. El 2011, quan canvia el govern de l’Ajuntament de Barcelona i hi entra Convergència i Unió, després de 32 anys de govern del PSC, una de les primeres coses que fan és una batuda a l’Antic. La gent sovint fumava porros a la terrassa, i suposo que algun trapicheo hi devia haver, però a nosaltres tant se’ns en fotia. Doncs això de la batuda va sortir al diari de l’endemà, amb una foto d’un tiu emmanillat, dient que l’Antic era un lloc de compra i venda de drogues. Només en el primer any de CiU vam tenir quatre avisos de precintament del teatre. Ens el volien tancar, però no ho van aconseguir: vam poder acabar les obres. Fins a l’any 2014 no vam aconseguir la llicència definitiva: imagina’t quant ens va costar.

Quan fas el teu espectacle Anarchy?

L’any 2016 a mi personalment em passen coses bastant tràgiques. Des de l’any 2011 o 2012 jo sortia amb el Marco, un punk de l’època que havia estat a la banda Acció Directa, i que llavors feia de patró de vaixell. El somni del Marco era creuar l’Atlàntic amb veler, i, com que ja s’havia acabat la reforma a l’Antic i jo no era imprescindible, li vaig dir: “Fem-ho”. Així que vaig avisar la penya de l’Antic que me n’anava i des de l’estiu fins al desembre del l’any 2013 vam estar preparant el vaixell. Vam salpar i vam arribar a San Blas, Panamà, al maig del 2014. Al mar sempre depens del temps que faci. Per exemple, pots tornar d’Amèrica o del Carib en uns mesos concrets, maig o juny, perquè després hi ha huracans i mal temps. Doncs nosaltres, quan vam arribar allà, ja era temps de tornar. Així que li vaig dir al Marco que hi deixéssim el vaixell, en tornéssim amb avió, treballéssim mig any a Barcelona i després recollíssim el vaixell i ens prenguéssim un altre mig any per tornar-hi. Entre una cosa i l’altra, no vam tornar a Panamà fins al gener de 2015, i després vam anar a Cuba. Després, teníem pensat anar a les Bahames i finalment tornar a casa passant per les Açores, però a les Bahames se’ns va trencar el pilot automàtic i ens vam veure obligats a fer parada als Estats Units. El 15 de juny vam salpar dels Estats Units rumb a les Açores. No gaire temps després de salpar, un dia estava jo fent la guàrdia i, quan vaig baixar a la cabina a despertar el Marco, perquè em rellevés, me’l vaig trobar mort d’un atac de cor. Imagina-t’ho: jo sola en un vaixell enmig del mar, sense saber navegar. Per sort, encara érem a 100 milles de la costa i en una ruta força transitada. Així que vaig sortir a coberta i vaig veure una llum a la llunyania. Els vaig trucar per ràdio i era un vaixell mercant enorme. I em van rescatar. Vaig tenir molta sort, perquè m’arriba a passar fora d’aquesta ruta i no ho explico. Al final, van venir els guardacostes i em van portar de tornada als Estats Units. I d’allà vaig tornar cap a Barcelona. Aquest fet va canviar la meva vida radicalment.

En quin sentit?

En tots els sentits. Jo era la dona més feliç del món. Quan ets en un vaixell sola amb una altra persona tant de temps, es crea una relació molt intensa. Has d’estar superrelaxada per aguantar-ho: si t’enfades, no pots marxar enlloc. I jo ja no volia fer res més que navegar la resta de la meva vida amb en Marco. Així que, un cop mort, em van canviar tots els valors.

Però tornes i segueixes amb la teva vida, no?

Sí, el 2016 torno i la companyia Societat Doctor Alonso m’ofereix fer aquesta performance, un solo, anomenat Anarchy, en el qual jo sóc l’única actriu-ballarina i la gent del públic tenen 40 guitarres elèctriques que poden tocar en directe. Al principi no volia fer-ho, perquè estava baixa de forma, m’havia engreixat, però al final em van convèncer i vam començar a preparar l’espectacle en un teatret de Bàscara, a Girona, on viuen ells. L’espectacle és meu, tot el text i els materials els vaig crear jo, amb l’ajuda del Tomàs Aragay i la Sofia Asencio, de la Societat Doctor Alonso. Per a mi era molt important parlar de la revolució anarquista catalana del 1936, que jo havia estudiat amb tot detall a l’escola, a Iugoslàvia. També parlo d’Orwell, d’Homenatge a Catalunya, i ho ajunto amb la meva època punk, perquè és quan torna una mica el pensament anarquista després de molts anys d’estar oblidat. En un any, vaig fer aquest espectacle 70 vegades.

I què fas a l’actualitat?

Doncs segueixo lluitant per l’Antic. Ara que hem fet totes les reformes, el propietari el vol recuperar. I els de Barcelona en Comú no ens volen ajudar. Quan van arribar al poder, jo vaig demanar cita amb la Gala Pin [regidora del Districte de Ciutat Vella en la legislatura anterior] per parlar amb ella de l’Antic i no em va voler ni rebre. Passen coses que no són normals. Si tu has invertit tants diners en aquest projecte, que fa tantes coses per la cultura, no és normal que no tinguem interlocutor.

I no estàs una mica cansada de lluitar?

Per quina cosa estic lluitant? L’Antic Teatre és l’únic lloc que dóna una oportunitat a la gent que busca el seu propi llenguatge, que fan creacions pròpies. I som multidisciplinaris. El projecte neoliberal per a la cultura es basa en la sectorització de l’art. I això implica que els artistes de diferents disciplines no s’ajuntin, cosa que fa que les diferents escenes es converteixin en guetos i s’uniformitzi el discurs. A l’Antic busquem ajuntar gent que fa coses diferents per evitar convertir-nos en gueto. Som un centre social i cultural, amb teatre, bar i terrassa, i per a nosaltres el treball al barri és superimportant, és un projecte comunitari. I res de teatre clàssic, ni Shakespeare, ni gent morta. Només gent viva. Som els únics que fem això i aquí estem, lluitant. La continuïtat de l’Antic Teatre és una decisió política i estem buscant una ajuda en aquest camp que faci seva la nostra lluita. I això ara mateix no ho tenim. I d’això depèn que, quan se’ns acabi el contracte, en cinc o set anys, l’Antic Teatre segueixi a Barcelona o ens n’anem a la merda.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Justícia Global'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació