02/03/2020 | 19:00
El feminisme ha aconseguit, més que mai, ocupar els carrers i situar el seu discurs a l’agenda política i mediàtica. Les vagues feministes del 2018 i del 2019 arreu del món han estat les més massives de la història del moviment. Quina lectura en fas?
Estic molt contenta que hi hagi una vaga, però per a què? És important que ens ho plantegem, perquè els treballadors masculins mai fan vaga sense demanar coses. M’agradaria que les dones fessin un programa on plasmin les seves demandes.
No ha estat així?
És que hi ha tantes coses que s’han demanat… La vaga de les dones ha de ser diferent de la dels homes, perquè hi ha tantes tasques de reproducció que carreguen a les espatlles! Crec que un dels reptes és inventar formes diferents de fer vaga i exigir coses, que no només siguin vagues de protesta. El moviment feminista ha començat ara un debat sobre el programa, quins són els punts sobre els quals estem d’acord i quins són aquells que ens poden unir.
Creus que no hi ha hagut prou esforç teòric o que no s’han posat sobre la taula reivindicacions concretes en aquesta vaga?
Sí i no. Quines són les més concretes?
Que les administracions garanteixin condicions de treball dignes en el sector de les cures, un ensenyament amb perspectiva de gènere, que l’avortament es reconegui com un dret, que els operadors jurídics que treballen amb dones rebin formació feminista o cosir la bretxa salarial, per exemple.
Fa com a mínim 40 anys que les feministes posen sobre la taula moltes d’aquestes queixes. Avui hi ha una gran crisi, i és el moment de començar a discutir coses més concretes. La diferència salarial és important, és clar, i també la igualtat en el mercat laboral, però moltes vegades ens focalitzem en això, i no ho és tot. M’agradaria veure si hi ha coses noves.
A principis dels anys setanta tu vas impulsar la campanya internacional “Wages for housework”, en què bàsicament reivindicaves la necessitat que hi hagués un salari que reconegués el treball reproductiu o de cures.
Ho reivindicàvem perquè fèiem l’anàlisi que les dones fan tot el treball sense cobrar, que no és un servei personal; és un treball que beneficia el gran capital: les dones reprodueixen, és a dir, produeixen els productors, que són mercaderia. Però aquest treball no és pagat, i això les fa dependents dels homes, i la dependència i la desigualtat creen una situació de pobresa i de desconeixement sobre el treball de les dones. Reivindicar el salari era una manera de visibilitzar-lo i una forma de rebuig del treball no pagat, d’alternativa a la idea que les dones estiguin obligades a fer dos treballs per tenir una mica d’autonomia i que, si no volien fer dues feines, podien començar a sustentar-se a partir del treball que ja feien. L’autonomia de la dona no s’aconsegueix per mitjà de demanar poder treballar fora de la llar.
“Hi ha un capitalisme que vol tancar les dones a casa i n’hi ha un altre que les vol integrar en el món laboral, però a les escales més baixes”
Les cures i les tasques domèstiques també són treball.
Exacte. No és una feina que fem per amor. Per tot això vam decidir començar; no era una reivindicació: era subvertir tot un ordre en què el treball domèstic es naturalitza i no es reconeix com a treball. Era dir que donaríem a les dones més possibilitats: si volen treballar fora de la llar, està bé; però, si ens aventurem fora de la llar, fem-ho amb més poder, no sense res a les mans. Perquè el treball domèstic, quan sortim de les nostres cases, el seguim fent; no és que desaparegui quan entrem a les fàbriques. Llavors vam començar a demanar que el que ja fèiem i seguiríem fent fos pagat.
Les cures són una de les reivindicacions que s’han posat més al centre aquests mesos. Però l’auge del feminisme i la presa dels carrers per part del moviment, amb expressions com el Me Too, les vagues feministes o la lluita de les dones argentines pel dret a l’avortament, ha topat amb una reacció masclista i violenta dins i fora de les institucions, que potser ha deixat en segona posició reivindicacions com aquesta.
En el sistema capitalista hi ha dues direccions. D’una banda, hi ha un capitalisme molt de dretes que vol tancar les dones a casa, restablir els rols tradicionals de sempre. Però també n’hi ha un altre, el de polítics com Hillary Clinton o Barack Obama, que celebra que les dones surtin de la llar perquè vol integrar-les en la maquinària, en qualsevol tipus de treball. Però ja hem vist quina ha estat aquesta integració, a les escales més baixes del món laboral. El capitalisme ha descobert que les dones són el treballador ideal, que les poden explotar a tot arreu; aquesta és la visió. Llavors hi ha un tipus de capitalisme que celebra la sortida de les dones de casa seva. Per tant, no hi ha només una política capitalista: totes dues són opressives, tot i que de manera diferent. Cal anar amb compte a l’hora de pensar que aquests discursos els promouen només els sectors més ancorats a la dreta; també hi ha el discurs del capitalisme liberal.
De fet, això connecta amb les tesis del feminisme liberal, el qual reivindica la igualtat entre homes i dones en aquesta esfera sense qüestionar-ne els fonaments.
Sense canviar res. Hi ha un feminisme que busca una major producció de la dona, que sigui més igual a l’home en el mercat laboral, que tingui les mateixes oportunitats dins d’una societat on res no canvia. Aquesta és la proposta del feminisme liberal o del feminisme d’Estat, com jo l’anomeno, perquè ha estat conformada per les Nacions Unides, pels grans governs.
Aquest primer discurs, que defensa el retorn de les dones als rols tradicionals, l’estan abanderant sobretot partits d’extrema dreta que han sorgit en el context polític actual.
És una reacció a l’apoderament de les dones, però també és una provocació: aquesta tesi explota el fet que el discurs de l’emancipació femenina no és atractiu per a moltes dones proletàries, que saben que sortir fora de la llar vol dir optar a feines miserables. Moltes vegades, la celebració de l’emancipació de les dones és una mentida, perquè per a la majoria de les que treballen fora de la llar és molt difícil aconseguir autonomia a través d’aquest treball. I per què? Doncs per la precarietat i les condicions del mercat laboral, pels salaris baixos, per la manca de beneficis, per la necessitat de pagar per les llars d’infants… Al final, treballar acaba costant diners, i moltes dones no se senten emancipades pel fet de tenir una feina fora de casa.
“Sense un espai autònom, el capítol ‘dona‘ hauria estat un agregat. Amb els companys ni tan sols es podia parlar de treball femení!”
Aquesta visió interpel·la aquestes dones?
S’adreça a les seves consciències. Hi ha moltes dones per a les quals la celebració del feminisme a través de l’emancipació assolida per mitjà del treball és una manipulació. A escala global, són poques les que, quan surten a treballar, poden optar a feines creatives, que els permetin tenir una vida diferent, autònoma o autodeterminada. La majoria treballen tot el dia per un salari molt baix en condicions laborals molt miserables, i són incapaces d’obtenir el suficient per sustentar-se. Als Estats Units, la majoria de les dones que treballen fora de la llar estan endeutades perquè utilitzen el seu salari per demanar un préstec, ja que només amb el seu sou no poden sustentar-se. S’han obtingut milions i milions de diners sobre el treball barat de les dones, i elles prenen antidepressius perquè al final de la jornada contemplen tot un dia de treball dur i no tenen esperances de jubilar-se. Crec que la dreta està explotant aquest malestar.
I l’esquerra? Hi ha sectors que critiquen el moviment feminista amb l’argument que la seva organització de forma autònoma pot atomitzar la lluita de la classe obrera.
Sí, existeix aquesta tesi i és ridícula. És pensar que són les dones les que divideixen la classe obrera i no veure que la classe obrera ja estava dividida. I més encara: quan rebutgen que les dones estan en una situació de desigualtat i que han estat obligades a viure en una situació de dependència, són ells els que estan dividint, no nosaltres. Per què el moviment feminista s’ha separat dels homes? Perquè estàvem tipes de dir: “Si us plau, companys, parlem de les condicions de les dones, no només del Vietnam”. Això no era mai important; sempre ho havien ridiculitzat, ho havien menystingut sempre, i finalment les dones es van enfadar i van marxar d’aquests espais.
I com valores aquest trencament?
Ha estat la millor cosa que podien fer, perquè només sortint de l’organització mixta s’ha pogut començar a analitzar la forma específica de l’explotació femenina, i comprendre com el capital s’ha incrementat fent servir tots els treballs no pagats. Sense un espai autònom, el capítol dona hauria estat un agregat. El trencament de la mixticitat ha canviat la concepció de què és el treball – que no només és el de la fàbrica –, de què és el salari, de què és l’acumulació capitalista, que és també una acumulació de jerarquies i de diferències. T’imagines parlar de sexualitat o de menopausa amb els companys? Si ni tan sols es podia parlar de treball femení! Imagina’t parlar de sexualitat, de nens, de criança, de la regla… T’haurien ridiculitzat. Per això, quan diuen que nosaltres dividim, jo sento un gran menyspreu.
Ara parlem molt de la necessitat de teixir un feminisme interseccional on la perspectiva descolonial hi sigui molt present…
Per mi, aquesta perspectiva ja era molt present als anys setanta; no és una innovació. Ja hi havia llavors companyes afrodescendents dels Estats Units reivindicant-la, i no és cert que totes les dones blanques la ignorem. Hem de moderar la idea que, en general, ens en despreocupem. Jo sempre he subratllat que no es pot mirar el capitalisme des del punt de vista d’un subjecte universal abstracte, i això val també per a les dones. No hi ha una dona general abstracta, com no hi ha una persona negra abstracta. Si tu vas a l’Àfrica, la classe dirigent és negra. Si vas a Nigèria, per exemple, hi ha dones negres que formen part de la classe dominant. Per tant, sempre és necessari dir de qui parlem.
Però hi ha denominadors comuns entre les dones.
És clar. Quan parlem de dones, no ho fem tan sols en sentit biològic: hi ha tota una història de lluita al darrere. Però entre elles hi ha grans diferències: hi ha dones camperoles, dones intel·lectuals, dones de la llar i, sobretot, dones que provenen d’un món que ha estat colonitzat. N’hi ha que donen suport al sistema capitalista, que se’n beneficien, que tenen capital. Aquestes no són les meves germanes. L’important és que, amb el moviment anticolonial i amb el moviment feminista, s’han començat a reconèixer les desigualtats que hi ha, també, entre els que són explotats. Això implica buscar formes d’organització que reconeguin aquesta desigualtat, que permetin que els que tenen una trajectòria particular defineixin la seva política, i que no presumeixin una unitat que no existeix. Això em sembla el quid de la qüestió.
…
Hem de reconèixer que no es pot pensar una organització en què estiguem tots units. La unificació és un objectiu; no és una realitat que ja hem conquerit. Això dóna un significat a la forma d’organització, al discurs d’autonomia que el moviment feminista ha situat com a element central. Autonomia significa capacitat de definir les nostres formes de lluita i el seu contingut. Això és així també amb les dones negres. És clar que hi ha moments comuns de lluita, però elles tenen les seves formes d’organització, els seus espais, i reivindiquen la seva capacitat de decidir què han de fer. No presumeixen que hi ha ja una unitat que no existeix.
“Hem d’ampliar les possibilitats de les dones per tal que cap d’elles no hagi de vendre res, ni la vagina ni el cervell”
Defenses que l’Estat intenta prendre el control dels cossos de les dones i de la seva capacitat reproductiva. Ara, el debat sobre la gestació subrogada, els ventres de lloguer, és molt vigent. Què n’opines?
És molt depriment. No entenc com gent feminista o d’esquerres pot defensar la mercantilització més extrema de la vida humana, que és la venda de criatures. I el que em sorprèn és sobretot que ho defensin per permetre que homes gais siguin pares. Hi ha dones que s’inseminen per, conscientment, produir una criatura a canvi d’un preu. El venen i se’n desresponsabilitzen. Això no es pot justificar amb el fet de donar als homes gais el dret a la paternitat. La paternitat no és un dret absolut i a qualsevol cost. Hi ha dones que s’escandalitzen molt amb qüestions com ara la prostitució i després donen suport a la maternitat subrogada. No és un gest d’amor: és una venda, un mercat de carn humana! No vull moralitzar sobre les que ho fan, però tampoc puc donar-hi suport.
El debat sobre el treball sexual, que ara introduïes, és un altre que també és molt viu.
Les dones sempre han fet servir el seu cos com el seu capital. Si tu no tens accés a la possibilitat de sustentar-te, vens el teu treball i també el teu cos. Sempre dic que les abolicionistes ho han de ser respecte a tot tipus d’explotació, no només pel que fa a l’explotació sexual. El treball sexual és una forma d’explotació, és clar, però també ho pot ser el treball amb les màquines, o els matrimonis que s’entenen com una solució econòmica. Quantes dones es prostitueixen en el marc del treball assalariat per mantenir la feina, per no ser acomiadades o per millorar les seves condicions? Dir que tot això és tràfic no és veritat: és ocultar una gran realitat social.
Els nostres cossos sempre són un camp de batalla.
Cap dona no decideix ser prostituta, d’acord, però aquesta elecció a vegades es produeix davant d’opcions que són totes dolentes. Hi ha milions de dones que han decidit la prostitució per una qüestió de classe; una dona amb molts diners no es prostituirà, o es prostitueix d’una altra manera. Llavors, no hem de dir a les dones què han de fer, sinó que hem d’ampliar les seves possibilitats per tal que cap d’elles no hagi de vendre res, ni la vagina ni el cervell.
*Aquesta entrevista va ser publicada originalment a la revista en paper ‘Justícia global’, editada conjuntament per CRÍTIC i LaFede.cat. Aquí la podeu comprar i us l’enviem a casa per correu.
