09/10/2017 | 19:41
Tinc una crisi d’humor; és normal?
Sí, és normal. Després dels fets del dia 1, tenim una certa depressió i molta tristesa. L’endemà, a primera hora del matí, els meus companys del ‘Polònia’ no volien fer el programa. Entre tots els vam convèncer que el ‘Polònia’ hi havia de ser i va ser un encert perquè va quedar molt bé.
“Malos tiempos para el humor”?
Cada vegada és més complicat. Bé, millor dit, és fàcil fer broma, ho tenim per la mà, però a vegades penses si és necessari i si hi ha un moment en què has de dir prou. És possible que aquest raonament tingui una certa justificació; però, per les reaccions que m’arriben de l’últim ‘Polònia’ i de l”Està passant’, percebo que la gent segueix agraint l’humor que li proposem.
Reconec que alguns gags de l”Està passant’ em provoquen molt bones riallades. Però no puc evitar pensar que potser patiu una mica per trobar el costat humorístic del qual estem vivint.
L”Està passant’ me’l prenc com un privilegi. Penso que, quan arriba el vespre, puc sortir allà i dir-hi la meva. Amb l’humor es poden dir moltes coses. Si aconsegueixes dir el que vols i fer-ho amb humor, és una victòria moral. A mi no m’està costant gens.
“Amb la situació política que vivim és complicat aconseguir que no se’ns vegi el llautó”
Més enllà de la mirada política sobre el que va passar el dia 1 i les seves conseqüències, noto un dolor humà molt bèstia.
Hi coincideixo. Pel diumenge, per descomptat, per la violència que es va exercir. I, encara més, després d’haver vist algunes de les reaccions que s’han produït aquests dies. L’altre dia a Sant Boi, on s’allotja ara la Guàrdia Civil, hi havia gent —poca— rebent-los amb crits d'”A por ellos!”. Gent de Sant Boi… A mi em costa molt de pair això.
Quins missatges s’han de llançar en aquests casos?
Integradors i conciliadors. Però, si sóc sincer, t’he de dir que ara estem obligats a conviure amb gent amb la qual preferiria no fer-ho. Això m’entristeix molt. Em costa molt de pair que una part de la població a Catalunya no faci costat als seus veïns que han sigut agredits de manera tan salvatge. Però, al cap i a la fi, això és com una mena d’acne juvenil. Com a país, som en un moment molt inicial en què ens toca assumir la veritat de la vida.
I quina és la veritat de la vida en aquest cas?
Entendre que els països no són uniformes. Que Espanya té els seus conflictes territorials, que als Estats Units hi ha ara mateix un abisme entre el votant de Trump i el que no ho és. Nosaltres hem de gestionar aquesta mena de dificultats. Per tant, posem-nos tristos però només un quant temps. Després, a seguir.
Una conseqüència bona de tot plegat és la possibilitat de deixar-se de punyetes, de dir el que et vingui de gust, de fer broma seriosa i concisa però dient sense embuts, per exemple, que aquell que s’alegra de la violència policial del dia 1 és mala persona.
Jo no sé si he dit exactament això, però el que sí que he fet és demanar cada dia la dimissió d’Enric Millo, que, per cert, ha demanat una espècie de disculpes entre moltes cometes perquè també ha dit que hi havia persones als col·legis electorals preparades per buscar brega. El ‘Polònia’ des del primer dia va estar pensat per ser molt equilibrat; en canvi, l”Està passant’ té un toc d’autor que es nota molt més. Amb la situació política que vivim és complicat aconseguir que no se’ns vegi el llautó. Potser d’aquí a alguns mesos la situació es tranquil·litza i el programa baixa d’intensitat.
Vols dir?
Sí, no ho sé… El que potser seria bo és poder parlar de les coses amb una mica més de distància, sense tantíssima implicació personal com ara.
“No es pot deixar desemparada la gent que ha patit en la seva carn la repressió salvatge de l’1-O”
Com vas viure tu el dia 1 d’octubre?
Me’n vaig assabentar tard. Era en un col·legi electoral del Barri Gòtic des de les cinc del matí. Estava entusiasmat, envoltat de gent de tota mena i d’aquella autogestió tan pròpia dels catalans. Un portava croissants, l’altre un projector per passar pel·lícules infantils… Era una cosa meravellosa. I de sobte van començar a arribar notícies i imatges de l’horrorosa brutalitat que estava passant. Hi va haver problemes per votar; però, quan ho aconseguien, allò semblava la cançó de La Trinca, semblava que tinguessin orgasmes! La gent gran votava i es posava a saltar.
I què va ser el primer que vas pensar quan vas tenir notícia de la violència?
Em vaig quedar molt preocupat i de seguida vaig pensar que allò no era una operació policial, sinó una operació de càstig. Els va sortir malament perquè ells es devien pensar que allò en una hora quedaria desarticulat i tothom marxaria a casa. Però no comptaven amb la resistència de la gent. N’estic molt orgullós i alhora em sento humiliat per l’evidència d’un tracte quasi colonial.
Quina creus que és la conseqüència més rellevant del que va passar?
N’hi ha unes quantes. La primera és la constatació de l’existència d’una malla humana i social molt extensa i organitzada. Una altra és l’evidència que el Govern català, malgrat tots els errors i amateurismes, va fer que el referèndum tirés endavant. A empentes i rodolons, però amb una gran astúcia. I una altra, el descrèdit total de les principals institucions de l’Estat espanyol: la monarquia, el Govern, la justícia i els mitjans de comunicació. El gruix central de la població catalana s’ha sentit forastera i expulsada d’aquests poders. I això és una mena de preindependència o d’independència no declarada.
El moment d’acceleració política, la precipitació d’esdeveniments, és inevitable, suposo, però hem de perdre de vista el que va passar el dia 1?
Justament com que no vull perdre-ho de vista, ha de ser una motivació per tirar endavant. Si no tinguéssim gent ferida i gent amenaçada amb presó i amb multes, potser et diria que tinguéssim el cap fred i gestionéssim bé el que tenim sense precipitació. Però ara ja no és tan sols una qüestió política, sinó que no es pot deixar desemparada la gent que ha patit en la seva carn aquesta repressió salvatge.
Tenir el cap fred què voldria dir?
Frenar, donar-se sis mesos per analitzar i ponderar millor tot plegat. Però és que hi ha coses que no poden esperar.
Quines?
Enric Millo ha de dimitir. S’ha de portar a judici els comandaments policials que van ordenar i executar aquella salvatjada. Hem d’aconseguir que Josep Lluís Trapero, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i tots els alcaldes perseguits no hagin de pagar ni un duro ni cap conseqüència jurídica per haver fet el que han fet, tot completament democràtic. Això va per davant de tot. Sense això no hi ha res a parlar. Això condiciona la meva radicalitat en aquest moment.
“La premsa majoritària de Madrid i de Barcelona és una de les derrotades de la crisi entre Catalunya i Espanya”
Una de les conseqüències importants em sembla que també serà la relació entre els polítics i els periodistes a Catalunya. Com ho hem de fer? Quina actitud cal tenir, per exemple, si hem d’entrevistar el Millo o l’Albiol?
El preu de ser un Estat en part també és això. A Madrid hi ha periodistes que no li perdonen al PP determinades coses. I no cal que et digui què passa als EUA amb Trump i la premsa. És evident que serà més difícil a partir d’ara. Jo no exerceixo estrictament de periodista polític, però a l”Està passant’ fèiem entrevistes i ja ho hem deixat de fer. Ni el PP, ni el PSC ni Ciutadans les acceptaven. Per tant, per entrevistar sempre els mateixos prefereixo no fer-ho. És una situació conflictiva que hem de gestionar com a persones adultes. El conflicte forma part de la política. No tindria lògica que exigíssim viure en una bombolla en què tot l’important passés a Madrid.
Què deu sentir un periodista que menteix compulsivament?
El cervell humà és molt complex i genera vies d’escapament. Pot fer-te creure que la mentida no és del tot mentida. Que no estàs mentint, sinó posant èmfasi en un aspecte que els altres deixen de banda. I després hi ha la falta d’escrúpols, és clar. La falta d’escrúpols sempre es justifica per un bé superior. En aquest cas, el bé superior és la unitat d’Espanya.
Sí, deu ser això…
T’ho dic amb una fredor com si jo ho comprengués molt, però em quedo igual d’esparverat que tu.
Era al·lucinant veure els periodistes de la BBC o de Sky News, per exemple, entrevistant polítics del PP i posant-los contra les cordes. Quina enveja!
Ens falta bastant per ser on hauríem d’estar. Des de fora també deu ser més fàcil de fer… Em sembla que potser caldrà començar a reivindicar l’activisme periodístic perquè pot passar que Twitter ens atropelli a tots. He trobat més informació a Twitter que en molts diaris.
I Twitter és gratuït i els diaris no…
Ens hem de posar les piles de manera molt urgent. Com bé saps, sóc membre fundador del diari ‘Ara’ i vull que sigui un mitjà que funcioni bé. Tenim camí a recórrer i a repensar. La premsa majoritària és una de les derrotades de la crisi entre Catalunya i Espanya. Tant la de Madrid com la de Barcelona. Lamento la derrota pels meus companys periodistes; però, en canvi, la celebro per altres motius.
Per quins?
De la mateixa manera que el dimarts 3 es va aturar el país sense necessitat que CCOO i la UGT fessin res d’especial, el Procés es tira endavant amb ‘La Vanguardia’ i ‘El Periódico’ clavant-li garrotades dia rere dia. Abans un semàfor vermell de ‘La Vanguardia’ et podia enfonsar la carrera i avui en dia ja no passa.
“La mediació vol dir renúncies però també l’acceptació immediata de Catalunya com a subjecte polític”
Al programa del dilluns dia 2 vas dir: “Europa té els reflexos polítics d’un coala fumat”. Se’n pot esperar alguna cosa?
Sí, però són lents. Només actuen quan és tard. De fet, ja és tard perquè ens podríem haver estalviat els més de 800 ferits de l’altre dia. Ja han fet tard i, per tant, tenen els reflexos d’un coala fumat. També hi ha bones notícies, com que Suïssa s’oferís com a mediadora o que la premsa internacional hagi reaccionat, en general, molt bé.
Al Govern de l’Estat no sembla que l’afecti gaire això.
Fer moure un dinosaure com Espanya és molt complicat. Europa, a part de no tenir reflexos ni lideratges, és un club de porucs i d’egoistes. Si amb els refugiats que moren al Mediterrani actuen com actuen, a nosaltres ens fan el cas que consideren oportú fer-nos. Som un país ric a escala mundial i no estem vivint una dictadura com la de Turquia; per tant, no som prioritaris per a ells.
I què hauria de passar perquè ho fóssim?
Només se’ns farà cas si perjudiquem els interessos econòmics importants.
La mediació és bàsica?
Crec que és inevitable. No tenim força. Si la tinguéssim, podríem fer la independència i avall. Però, com que pel que sembla tenim tots els comptes intervinguts i no tenim cap euro sota cap rajola, ja no hi ha cap altre camí. En aquestes condicions no es pot fer una declaració d’independència que tingui efectes pràctics. L’únic que pot passar és que hi hagi una mobilització als carrers tan bèstia, intrusiva i paralitzant que faci veure a tot Europa que és pitjor mantenir l”statu quo’ que acceptar el repte de la mediació.
Quina és la base d’aquest repte?
Mediació vol dir renúncies. I també, molt important, l’acceptació immediata de Catalunya com a subjecte polític. Pel Govern espanyol, el diàleg significa convocar una conferència de presidents autonòmics on el president de la Generalitat s’asseuria a parlar de com va el finançament autonòmic. Si hi ha una mediació internacional i s’asseuen dos governs entesos com a dues entitats polítiques diferenciades, des del punt de vista de la percepció diplomàtica general, això és un pas endavant molt bèstia.
I les renúncies?
Pensar que després d’aquesta conciliació Catalunya guanyarà per 5-0 és ser molt optimista. Potser en surt alguna cosa bona, un primer pas interessant, però és molt complicat que el resultat sigui una opció maximalista.
Per tant, interpreto que la declaració unilateral d’independència (DUI) no la veus clara.
Em pesa molt el respecte pels ferits del dia 1 i pel meu propi vot. Em passa com li passa al Joan Coscubiela, que penso en el meu fill i que no sé com explicar-li al meu fill que vaig votar ‘sí’, que el ‘sí’ va guanyar i que això no importa. De veritat, no sé com explicar-l’hi. I també em pesa molt la situació judicial, en què tanta bona gent està represaliada per l’Estat. Per tant, o declaració d’independència o alguna acció política que demostri que no es faran passos enrere.
I doncs?
La DUI no podrà tenir efectes pràctics i alhora té riscos que la resposta internacional no sigui bona. La resposta serà millor si qualsevol pas que faci Catalunya és una resposta a una acció agressiva de l’Estat. Qui ataca primer esdevé culpable.
Per exemple?
Si l’Estat deté Puigdemont, la solidaritat vindrà no només del bloc sobiranista, sinó també d’Ada Colau i dels Comuns i de molts actors rellevants en l’àmbit internacional. Si hi ha una DUI, el més probable és que hi hagi silenci internacional. Però tot això són qüestions tàctiques i jo no hi entenc gaire. Hi ha gent, en canvi, que està tot el dia pensant-hi.
“L’opció dels bancs que marxen de Catalunya és conservadora i covarda. Però és un bany de realitat”
La corda s’havia de tensar tant?
Nego la major: no s’ha tensat cap corda. S’han guanyat unes eleccions i s’ha aplicat el programa electoral. Per fer un referèndum! Això no és tensar cap corda. Qui l’ha tensat és el Govern de l’Estat.
Bé, podem parlar en termes de llei. De legalitat i d’il·legalitat. S’ha desobeït.
Crec que és una desobediència legítima. Tot el que reclamen els Comuns i reclama Miquel Iceta, per exemple (diàleg, federalisme, etcètera) no té cap mena de possibilitat de ser plantejat sense l’acte de força que ha fet abans l’independentisme.
Diners: dos bancs que marxen. De múscul polític i social, n’hi ha. Econòmic també?
Vull pensar que sí, però no em consta que hi hagi diners amagats enlloc ni que es compti amb cap fons d’inversió estranger, com algú havia suggerit… No en tinc ni idea, d’hisenda pública, però estic convençut que qui en sap i ho ha de tenir present i controlat no pensa en cap altra cosa.
I els dos bancs que han marxat?
Això és una altra cosa molt diferent. Em sembla una opció conservadora i covarda. No podíem esperar que els seus accionistes fossin a l’avantguarda dels interessos del país. És un bany de realitat, ni més ni menys. De tota manera, crec que és una mesura reversible. Barcelona té un potencial enorme i ningú en voldrà quedar fora.
Què et guanya ara mateix: la incertesa o la seguretat?
La incertesa totalment. Tinc seguretat en les meves conviccions, però incertesa que sigui del tot factible portar-les a terme. I això em genera frustració i tristesa. Sobretot pel que et deia abans: tinc dos fills adolescents de 16 i 14 anys que m’estan preguntant moltes coses. No vull haver-los de dir que els vots del dia 1 no serveixen per a res. Tinc 52 anys i no em posaré a trencar aparadors, però és clar que, si et diuen que el teu vot no serveix, la sang et bull i el missatge que es transmet és molt perillós. Això em preocupa molt.
“La improvisació, la desunió i la barroeria en el tràmit parlamentari del referèndum no em van agradar”
Què et va fer decidir a tornar davant de la pantalla?
No hi comptava. Havíem parlat amb TV3 de fer un debat després del ‘Polònia’ i posar-me jo a presentar-lo, però no va quallar. Els últims anys estava jugant a ser empresari i el ‘Polònia’ va sol perquè té un equip boníssim darrere. El Vicent Sanchis em va explicar la idea d’un informatiu satíric abans del ‘Telenotícies’ i em va dir que li semblava que només el podia fer jo.
Vas dubtar?
Li vaig dir que sí de manera immediata. Senyal que en devia tenir ganes… Era un format que em semblava que podia fer. Salvant les distàncies, com fa el John Oliver, barrejar informació i humor, una idea senzilla i plàcida i un plató petit.
T’hi trobes còmode?
Quan arriba mitja tarda, ja estic nerviós i tinc moltes ganes de començar. Gaudeixo moltíssim. I, a més a més, crec que és una bona ajuda per a l’emissora perquè estem consolidant una audiència important en una franja que estava bastant apagada.
‘Està passant’ em fa pensar en el treball de l’humor amb naturalitat.
La nostra naturalitat és treballada. Té una part molt important d’actuació. I això no se’m dóna malament del tot. Per això vaig dir que sí, perquè em va semblar que ho podia fer bé. Fer de ‘showman’ i entrevistar grans estrelles no és el meu fort; quan ho feia, patia bastant. L’Òscar Andreu i el Jaïr Domínguez també tenen aquest do de la naturalitat i, a més a més, són guionistes que tenen molt clar que, com millor és el guió, més fàcil és improvisar.
Es critica, satiritza, qüestiona —o digues-li com vulguis— prou la manera com el sobiranisme ha fet les coses?
Es pot criticar la improvisació, la desunió i la barroeria en el tràmit parlamentari, per exemple.
Aquesta última crítica sembla que no es pugui fer gaire.
En part, ho entenc. El sobiranisme ha tendit molt a l’estètica i a la revolta dels somriures i ha arribat un moment en què s’han hagut d’enfangar i no han pogut defugir aquest ‘joc brut’. Els mateixos que s’han queixat que no els han deixat parlar són els que van negar-se a totes les iniciatives de ponències i de consens. Es tractava de ser filibuster amb els filibusters màxims. A mi no em va agradar, però hi ha vegades que no donen més opcions.
Has parlat amb polítics des del dia 1 d’octubre?
Sí, he parlat amb el Romeva i amb algun altre conseller. Però hauries de parlar-hi cada dues hores i amb molta gent. Tothom es contradiu, tothom té informació parcial. Hi ha molta intoxicació i és molt complicat fer de periodista.
