Txell Bonet “La presó preventiva és un pecat, i la distància, una immoralitat”

Txell Bonet em cita al cor de Gràcia, a Barcelona, davant de l’estudi de maquillatge de la seva germana Lourdes. A la dècada dels quaranta, en aquest local del carrer Robí hi havia hagut les quadres de la vaqueria dels seus avis; però, quan es van prohibir els animals de pastura dins la ciutat, l’espai es va reconvertir en un taller mecànic. Amb el pas dels anys, el taller va transformar-se en el garatge on l’avi hi aparcava el taxi i fins i tot, durant una època, va acollir-hi les exposicions i activitats culturals subterrànies d’ella. “Encara ara hi seguim guardant tot de coses ‘underground’, com les esquelles de les vaques, les caixes d’eines i les plaques del taxi”, comenta.

Sou d’aquests graciencs que teniu un arrelament fort al barri?

Sí. Els meus avis van venir dels seus pobles respectius a Barcelona i es van instal·lar aquí. Llavors va començar la Guerra Civil. Un dels dos era ebenista i feia els camions de fusta per dins; però, quan es va acabar la guerra, la gent no tenia diners i ningú es feia mobles, així que el meu avi va posar una botiga de llegums al carrer Providència. L’altre havia baixat dels Pirineus amb les seves vaques i va obrir la vaqueria aquí, al carrer Robí, i una botigueta a Verdi.

Imagino que deus haver viscut tot el procés de transformació del barri, el canvi del teixit comercial, l’augment del turisme… Com ho valores?

Amb tots els matisos. D’una banda, a tothom li agrada prosperar i millorar. De fet, els meus pares van ser els primers que van arreglar la botiga que el meu avi havia obert amb quatre sacs d’arròs, la van fer de fusta, molt especial, i van començar a vendre-hi menjars preparats… en una època en què ningú feia ‘take away’ i no hi havia ‘guiris’, però el negoci va evolucionar junt amb una nova manera de viure dels ciutadans. El problema és que un cert encant de Gràcia fruit de la seva atmosfera, del seu l’esperit, comporta que els lloguers siguin impossibles i que hi hagi tants pisos turístics que els veïns acabin tenint problemes per trobar el seu espai, perquè els sous són baixos en comparació del nivell de vida. També he de dir que hi ha moltes maneres de fer turisme, i tots som turistes alguna vegada, encara que ens costi reconèixer-ho. A mi m’interessen, per exemple, casos com la Casa Vicens, totalment restaurada i oberta al públic, on al pis de dalt s’ha analitzat l’obra de Gaudí i d’altres arquitectes. S’ha posat en valor un patrimoni del barri, i això atrau un tipus de turisme cultural que aporta coneixement.

Creus que s’està perdent aquest arrelament de què parlàvem?

Qualsevol pèrdua o el fet d’haver de marxar és preocupant, i em sap molt greu que, sobretot la gent jove, no es pugui quedar al barri. De tota manera, jo penso que, quan hi ha un atac, hi ha una reacció: si a Gràcia sempre hi ha hagut un moviment veïnal actiu, quan passen aquestes coses la gent també s’associa, crea plataformes de denúncia i intenta lluitar. Els lligams entre la gent del barri continuen, i aquests problemes també creen unitat.

Foto: JORDI BORRÀS

“La llibertat d’expressió i la democràcia mai estan garantides; ens les hem de guanyar cada dia”

Vas estudiar comunicació audiovisual i has estat molt vinculada al món de la cultura. La retallada de llibertats i la repressió han arribat també a aquest sector, i això és especialment evident amb les condemnes dels rapers Hasel, Valtonyc i Elgio. Ara que parles d’aquesta acció-reacció, també hem vist una resposta molt contundent per part dels professionals d’aquest àmbit, que s’han agrupat creant la campanya “No callarem”, entre altres iniciatives.

Hi ha una cosa molt bèstia: ens estem adonant de la poca llibertat amb què es treballa i, quan realment la busquem, hem d’anar per vies molt ‘underground’, que en dic jo. Moltes vegades, per molt que assolim certs graus de llibertat o de democràcia, són coses que no tenim mai garantides totalment; ens les hem de guanyar cada dia. Mai podem pensar que ja vam aconseguir la llibertat d’expressió i tot el que hi està relacionat, com la lliure informació, i que la tindrem definitivament. Res està garantit perquè sempre hi ha algú a qui li interessa sotmetre’ns. Hi ha gent a la qual li interessa tenir altres persones amb els seus drets limitats per poder-les controlar i que no estiguin emancipades culturalment, econòmicament i, fins i tot, espiritualment, que és el més fort. I en el periodisme això també passa. L’altre dia llegia que existien redaccions paral·leles a Televisió Espanyola i que algunes professionals utilitzaven un ‘hashtag‘ per denunciar com s’intenta controlar la informació.

Tu també has treballat com a periodista en diversos mitjans, però generalment has estat darrere dels focus. Ara, t’han situat en primera línia. Com veus el sector periodístic, quina diagnosi en fas?

Hi ha una gran precarietat en l’àmbit laboral que penso que s’aprofita de la dedicació i del temps que inverteixen els periodistes en la seva feina. És a dir, que les persones que treballen en aquest sector no tenen horaris, mai desconnecten perquè sempre tenen la sensació que no en saben prou. És un treball molt maco i hi ha gent que el fa molt bé, però també hi ha un cert tipus de periodisme que no pot ser dit així, perquè és intoxicació. Hi ha mitjans intoxicadors. Jo tinc amics periodistes que viuen a Espanya i que han deixat la feina últimament, no per aquestes condicions precàries, sinó perquè s’han desenganyat del periodisme; els fa com angúnia. Jo no seria capaç de fer certes notícies ni entrar en certs jocs.

Tu vas experimentar aquesta retallada de llibertats en carn pròpia quan treballaves al programa ‘Bestiari il·lustrat’. Un dels programes va arribar a l’Audiència Nacional, que va obrir-hi diligències per un suposat delicte contra la Corona.

Jo vaig ser la guionista d’aquest programa, on el Jair Domínguez n’era el protagonista, així que ho vaig experimentar des del segon zero. El Jair, en el seu discurs, traspuava com l’havien censurat abans, i jo vaig intentar fer el contrari, pensant que ja em censuraria la directora del programa, en tot cas, o el director de la cadena. Vam deixar-li triar quins personatges simularia disparar en un joc que era com una fira. Jo vaig proposar caricatures de Franco o de Hitler, però ell va dir que no, que de gent morta no en volia, i va triar el rei Joan Carles, Fèlix Millet, Carles d’Anglaterra i Salvador Sostres.

Va ser el sindicat Manos Limpias qui va denunciar el cas, que finalment es va arxivar.

Primer va ser Salvador Sostres el que va fer una mica de soroll, però sí, Manos Limpias va fer la denúncia. Recordo que vaig trucar a la directora del programa i ella estava gairebé plorant, però jo li vaig dir: “En uns anys, ens en riurem d’això”. Jo no vaig viure-ho com si haguéssim fet res de mal fet i crec que, de tot l’equip, era la persona més conscient que podíem patir alguna represàlia, però pensava: “I no ho farem per por de la censura?”. Tot el programa era una anada d’olla, el van treure de la circulació i no sé si algú el té gravat; però, si mai es pot recuperar, jo crec que serà de culte. Pensa que el Jair disparava a la presentadora (Bibiana Ballbè) en el primer segon, que hi apareixien uns zombis que anaven per Portbou tots ensangonats, que el Jair sortia davant d’un quarter de la Guàrdia Civil amb una escopeta que posava “Todo por la patria”… i que acabàvem amb una escena a la platja amb tot el seu grup de música vomitant sang, que en realitat era suc de remolatxa. De fet, el programa es va dir així, “Sang de remolatxa”.

“Des de l’1-O, tot va anar tenyint-se d’una crueltat insospitada, i llavors, ja qualsevol cosa era possible”

I aterrant els mitjans en el context actual, com valores el relat mediàtic que s’ha fet de la situació a Catalunya?

Jo crec que hi ha hagut una diferència important entre el relat que s’ha fet als mitjans catalans i el que s’ha fet als espanyols. Les estadístiques i anàlisis de control diuen que els catalans són els més plurals pel que fa a les opcions polítiques i, últimament, noto que estan posant més dones a les tertúlies. Així i tot, crec que encara hi falten col·lectius. Hi trobo a faltar la veu dels immigrants, dels seus fills que ja no ho són o d’altres persones que no representen un català tipus de potser fa 40 anys. D’altra banda, el relat des d’Espanya… A mi em cau l’ànima als peus de veure el que fan diaris que eren de referència, com ‘El País’. Recordo aquella notícia titulada “El separatismo pasea su odio a España por las calles de Bruselas”. Jo penso: la persona que ha redactat això realment dorm tranquil·la? Els mitjans de comunicació espanyols són molt importants a l’hora de crear el relat; tant que, fins i tot, en les interlocutòries que són per processar Jordi Cuixart, les proves que aporten no són proves reals: són notícies de diari. No existeixen proves reals de les acusacions: estan fonamentades en comentaris de notícies de diaris espanyols!

A què creus que respon aquest relat?

Qui hi ha darrere d’aquests mitjans? Són realment lliures o formen part de grans corporacions que volen crear estats d’opinió per promoure certes influències, que són les que interessen a les altres empreses que també deu tenir aquesta empresa en qüestió? Jo sempre ho redueixo molt a la concentració de poder i a la concentració de capital, i penso que a qui li interessa controlar la informació és a qui li interessa controlar també el capital i l’economia. Per això creen un relat interessat, que no té res a veure amb el bon periodisme.

Fa set mesos que Jordi Cuixart va entrar a la presó. En algun moment havíeu pensat que aquesta situació es podria produir?

Després d’haver anat a l’Audiència Nacional la primera vegada, quan vam tornar em va deixar anar que creia que la pròxima vegada prendrien mesures cautelars, i que la repressió de l’Estat podria fer que ell anés a la presó. Recordo que em va dir: “En els pròxims anys anirem entrant i sortint de la presó”, que és una mica el que li va passar al Govern. A partir de llavors ho vam veure possible. Abans no; però, des de la violència de l’1 d’octubre, tot va anar tenyint-se d’una crueltat insospitada que no esperàvem, i, llavors, ja qualsevol cosa era possible.

Com vas viure el seu tancament?

La primera vegada el vaig acompanyar a l’Audiència Nacional però la segona no. Va agafar un AVE molt d’hora al matí, el mateix que després he agafat jo moltes vegades per anar-lo a veure a la presó. Aquell dia i les primeres setmanes vaig mantenir la calma. Pensava: “Quin és el joc que s’ha de jugar ara? Toca prémer l’accelerador al màxim i fer-me anar fins a la quinta forca amb un bebè per veure el meu company? Doncs entesos, pel Jordi faré el que sigui sempre”; però el que passa és que no em pensava que s’atrevissin a mantenir la presó preventiva durant tant de temps. Quan això va anar al Suprem, tenia l’esperança que sortissin. És una mesura tan bèstia que espero no haver-la d’aguantar massa més, però em prepararé per al que convingui i lluitaré contra aquesta distància, perquè, si la presó preventiva ja és un pecat, la distància és una immoralitat amb tots els marcs legals espanyols i internacionals a la mà.

En una entrevista a l’’Ara’, deies: “Han posat una bomba a la creació de la meva família, però jo no tinc ràbia ni odi contra res ni ningú”. Com s’arriba a aquest pensament?

Una personalitat no s’improvisa en set mesos i t’he d’assegurar que em surt de natural. L’odi que tu sents se’t queda dins i l’altra persona no el sent; et fas mal a tu mateixa. Crec que tots tenim una força per encaminar les nostres vides i que sobretot depèn de nosaltres que les situacions canviïn. A mi hi ha molta gent que m’està ajudant, però penso que el primer motor he de ser jo mateixa, malgrat que el que estic vivint és molt bèstia i que no depèn directament de mi. Però, tot el que estigui a les meves mans, ho he de fer. Fa falta tanta energia per a tot, fins i tot per cuidar el meu fill, que no en malgasto ni una mica a entrar en una espiral de pensament negatiu i d’odi. Tots els pensaments són petites portes que m’han de dur a una altra banda, i no vull perdre ni cinc minuts menjant-me l’olla.

Foto: JORDI BORRÀS

“Se’m fa difícil gaudir d’aquesta primera infantesa sabent que no la puc compartir amb el meu company. Veig constantment la renúncia que està fent”

Com hem d’interpretar la presó del Jordi i dels altres presos polítics? És un càstig?

Les coses han anat canviant, i penso que aquella presó perseguia uns efectes i ara, potser, les mateixes persones a les quals els va interessar posar-los a la presó voldrien que no hi fossin. Sempre per beneficis personals, és clar. En aquell moment hi havia una necessitat total d’aturar la força del poble català, la força democràtica de sortir al carrer i manifestar-se, i van dir: “Posem els líders a la presó i, llavors, aquests dos milions i mig de persones deixaran de manifestar-se”. Jo ho vaig entendre així i ara crec que s’ha complicat tot per a tothom i que ningú té res clar. Els mateixos jutges no saben ben bé quin delicte poden acabar demostrant. El que tinc clar és que a mi no m’humiliaran, per molt que tingui el meu home a la presó, perquè la nostra dignitat no ens la prendrà mai ningú. Jo tinc tabú cap a les paraules negatives i no sé si això és un càstig, trobo que més aviat és intentar aturar una cosa que no es pot aturar. És repressió, però no poden posar dos milions i mig de persones a la presó, així que crec que és un moviment tàctic que no té els efectes buscats.

En una entrevista al programa ‘FAQS’, explicaves que esteu construint una família “amb els bocins que ens dóna el sistema. El que he de gestionar és pensar que el meu fill està creixent allunyat del seu pare en un moment que es crea un vincle efectiu i que el creem dues hores el mes”.

I 40 minuts la setmana, darrere un vidre.

La presó no comença i acaba en els presos…

No, i aquí s’estan vulnerant els drets fonamentals dels menors. Tu no pots tenir una persona, encara que sigui un pres comú que estigui complint una condemna justificada pel sistema, a 650 quilòmetres de la seva família. El dret que té qualsevol pres de l’Estat espanyol són 40 minuts de comunicació la setmana, però hi ha famílies que potser no tenen els diners per fer el viatge setmanalment, i tampoc es té en compte el que suposa per a la rutina d’un nen haver de fer aquesta mà de quilòmetres per veure el seu pare. S’està violant el dret dels menors a la família, i això ho defensaré on faci falta. I, si Espanya ens denega l’acostament, aniré al Comitè de Drets dels Infants de l’ONU.

De fet, ja has impulsat una petició per traslladar el Jordi a un centre penitenciari català. En quin estat es troba aquest procés?

Carlos García Castaño, amb l’ajut d’Iñaki Rivera i de diversos advocats de tot l’Estat espanyol, han fet aquesta petició a institucions penitenciàries, però no en tenim encara una resposta. Si ho deneguen, volem saber les raons jurídiques, i llavors podria començar una via legal a l’Estat espanyol i, paral·lelament, també a l’estranger. Jo estic segura que aquesta situació provoca uns danys irreparables, perquè mai ningú ens podrà tornar aquest temps i el meu fill mai tornarà a ser tan petit. El Jordi no és un perill públic: la societat pot estar tranquil·la si està fora de la presó perquè no és una persona violenta, i, en canvi, ell i el seu fill s’estan perdent un temps únic de la creació del seu vincle afectiu. A vegades se’m fa difícil gaudir d’una cosa tan maca com aquesta primera infantesa sabent que no la puc compartir amb el meu company, i veig constantment la renúncia que està fent.

Foto: JORDI BORRÀS

“Em va sorprendre gratament que les alcaldesses Marín i Parlon votessin a favor de l’acostament dels presos”

La televisió suïssa va publicar un vídeo en el qual un reporter suec t’acompanyava fins a Soto del Real. Aquesta mena d’auca de sis hores per “quaranta minuts de vidre” va causar una gran commoció a la xarxa i a l’opinió pública.

És que qualsevol que cregui que això no és una odissea, que m’acompanyi i ho vegi amb els seus propis ulls. Jo ara no tinc una altra manera de veure el meu company, així que ho faig, som estoics. I tant de bo sigui l’última vegada; però, si és el que ens dóna força i ens manté units, ho seguiré fent. No és agradable veure’l darrere un vidre i no poder-lo tocar, i és dur que una persona que no és culpable de res i a la qual no se li respecta la presumpció d’innocència hagi de regalar aquest temps. Em sap molt greu, però m’aferro al poc que tinc.

Fa la sensació que, en tot aquest procés, el paper que heu tingut les companyes dels presos ha anat prenent rellevància: heu anat prenent entitat, us heu apoderat i fet vostre el discurs, més enllà de ser les companyes de o familiars de.

Molt ràpidament ens vam adonar que a ells se’ls invisibilitzava i nosaltres hem estat la seva veu; però, com que també vivim molt de prop la violació de drets que pateixen, diguéssim que no som només portaveus, sinó que també som part implicada. Aquí tothom està patint la repressió d’una manera o d’una altra, encara que sigui per les polítiques socials que el 155 ha aturat, i jo visc la presó preventiva del Jordi com una cosa molt col·lectiva perquè la solidaritat de la gent m’ho fa viure així. Entenc l’atac que han fet a la meva vida personal de la mateixa manera que l’atac a la Tamara del CDR o als mestres.

Creus que acabarem normalitzant la repressió?

Crec que no perquè penso que ens ha agafat en un moment molt interessant, en el qual una gran part de la societat catalana, al marge que sigui independentista o no, està molt madura políticament i entén la importància del paper dels ciutadans. En aquest període històric, el poble és molt protagonista i està molt alerta, s’adona que el poden manipular i protesta. Això es va veure amb la manera com la gent es va organitzar primer per a les consultes, després per demanar un referèndum i, finalment, posant en marxa l’enginy per acabar-lo fent. Recuperant el que et deia que jo mai dono res per segur, crec que la lluita no s’atura: sempre hi haurà un motiu o un altre, i no podem pensar que, com que tots tenim un iPhone a la butxaca i obrim l’aixeta i surt aigua, tot és perfecte.

T’ha decebut algú o algú t’ha sorprès a escala política?

Una reacció positiva, per mi, va ser quan les alcaldesses Núria Parlon i Núria Marín van votar a favor de l’acostament dels presos. Això em va sorprendre gratament. La resta de persones, més que decebre’m… No ho sé, a vegades les coses no són d’un dia per l’altre. Jo sempre dono segones oportunitats i temps; les coses que han de passar sempre acaben passant. Sí que he de dir que el dia 2 d’octubre, quan vaig veure tota la compareixença dels diferents partits de la Comissió Europea, sí que em van decebre molt, perquè molts d’ells no denunciaven la violència, i igual de perillosa i execrable és la violència que no denunciar-la.

“La gent que destil·la odi és minoria: jo tinc més fe en l’ésser humà que no pas els partits que intenten dividir”

Dilluns el Parlament va investir Quim Torra com a president de la Generalitat. Com ho valores?

M’alegro que hi hagi Govern, bàsicament perquè Catalunya el necessita i perquè és la manera que existeixi un interlocutor que pugui dialogar amb Madrid. Espero que sigui prou intel·ligent i diplomàtic per trobar la manera d’acostar-se i de fer efectiu el diàleg i aconseguir solucions polítiques. I, evidentment, que recuperi la legitimitat per poder prendre decisions pròpies que afecten el dia a dia dels ciutadans. Alhora, jo mai he tingut una visió paternalista del Govern on el ciutadà ho delega tot. Hem de vigilar perquè, fins i tot, d’aquí a 50 anys potser ja ni existirà l’Estat nació. Potser són les empreses directament les que governen i la ‘res publica’ desapareix! Jo crec en les petites coses de molts, penso que el més important és el ciutadà responsable que miri on posa els diners, per quines carreteres passa, si pot fer una vida diferent que provoqui un sistema més just… Jo vaig per aquí. Miro sempre més a llarg termini i en aquesta part del ciutadà; potser per això no espero tant que em solucionin les coses com pensar què podem fer tots nosaltres per canviar-les.

Creus realment que hi ha una fractura social?

No. La gent que realment destil·la odi de veritat, per sort, és una minoria, per molt que siguin molt presents a les xarxes, o amb les pintades, o que facin molt soroll. Jo tinc molta més fe en l’ésser humà que no pas els partits que intenten dividir la gent.

Creus que val la pena assumir tot aquest cost repressiu per defensar una idea?

Les coses, com diuen els asiàtics, només poden passar d’una sola manera, que és de la manera com han passat. Llavors, començar a plantejar-se si ha valgut la pena o no és una mica trampós. Ningú ho ha sabut fer d’una manera diferent, ni la gent que va anar a votar ni els que van anar amb la porra; tothom ha fet les coses de l’única manera que creia que s’havien de fer i ningú podia saber què passaria. L’única cosa que va fer el Jordi com a president d’Òmnium Cultural va ser donar suport que es fes un referèndum i exercir el seu dret de manifestació i llibertat d’expressió. És una cosa però que molt bàsica el que ha fet, de manera que tenim la consciència ben tranquil·la.