19/08/2024 | 06:00
Fa poc, l’Observatori Crític dels Mitjans Mèdia.cat es feia ressò d’un estudi mundial que sorprèn i que ens hauria de fer reaccionar: el 44% de la ciutadania a l’Estat espanyol evita expressament les notícies perquè li generen ansietat, impotència o avorriment. Aquesta xifra és el doble que fa 5 anys. Gairebé un terç de les enquestades expressava “fatiga informativa” per la cobertura de les guerres o de la política. Els periodistes hem d’entomar un mea culpa i hem de trobar maneres diferents d’informar. Cap a on hem d’anar, Txell, per explicar-nos millor?
És cert, cada cop més gent fa aquest exercici de desconnectar volgudament, d’estar “anestesiat” del que passa al món. Per a mi, és una forma d’actuar qüestionable, perquè el món no millorarà ni podrem rescatar el futur, com diu el títol de la sessió d’avui, si expressament triem no saber què està passant. L’opció de marxar dels mitjans no és una bona solució, tot i que cadascú és lliure de fer el que vulgui. Però és cert que els mitjans alguna cosa no fem bé, quan la gent tria no escoltar-nos, no mirar-nos, no llegir-nos.
En concret, creus que els mitjans expliquem bé els conflictes al món?
No, és evident. Sense mala intenció, molts mitjans expliquem les guerres com si fossin partits de futbol: guanyadors i perdedors, bons i dolents… simplifiquem molt la realitat, no tant perquè ho vulguem així, sinó perquè l’estrès informatiu, o l’espai que ens donen per parlar de certs conflictes, ens obliga a simplificar les complexitats, a accentuar l’espectacularitat o a prioritzar la immediatesa i bandejar la profunditat. Quan em presenten com a corresponsal “de guerra”, penso que hauríem d’anar canviant el concepte i començar a dir-ne “de pau”, perquè hem d’intentar fer un altre tipus de periodisme, que no és nou i que persones referents de la comunicació fa anys que han teoritzat.
“El periodisme de ‘minut i resultat’ que estem fent no és el que realment necessitem”
Exacte, un d’aquests referents és el professor Xavier Giró, que ara està a punt de treure un llibre, impulsat per CRÍTIC i Pol·len Edicions. Ell sempre diu que el periodisme no ha de ser neutral, ha de ser honest i rigorós. Que hem de trencar estigmes, generar ponts entre comunitats… No pot ser que davant de la guerra d’Ucraïna, per exemple, tot el discurs que generem els periodistes sigui el bel·licista, sigui l’autodefensa, que és una opció que el poble ucraïnès pot escollir, si vol, però que potser no és l’única opció possible per als qui expliquem aquella guerra…
Sovint, les informacions que la gent més consumeix són aquelles que t’expliquen els conflictes des de zero. Molta gent no pot seguir el que passa a Gaza perquè li falta el context i la història de l’Orient Mitjà, perquè allò no comença el 7 d’octubre de 2023, encara que alguns ens ho vulguin fer creure així. Les notícies que necessiten temps per elaborar-se, que fan un recorregut per la història d’aquella guerra, ajuden que la gent pugui entendre millor el dia a dia. En canvi, les càpsules d’un minut o dos que expliquen el que ha passat avui i no expliquen cap context no ajuden gens. Quan t’adones d’això, veus que el periodisme de minut i resultat que estem fent no és el que realment necessitem.
Cal, doncs, recuperar històries personals, com les que expliques al teu llibre Dones valentes?
Sí, quan vaig anar a la Franja de Gaza, fa uns anys, pensava que allò era l’horror màxim que es podia viure i mai m’hauria imaginat que patirien el genocidi que estan patint per part d’Israel, ni com estan ara de destruïts, físicament i emocionalment. Una de les històries que incloc al llibre Dones valentes és la d’una noia jove, gràcies a la qual vam poder explicar la crisi energètica que vivia aleshores la Franja, amb un monopoli de generadors elèctrics que donaven llum a alguns punts de la població. Segons m’explicava ella mateixa, de petita, tenia molta por de la foscor i per això va créixer pensant que havia de donar una solució al problema. S’hi va obsessionar tant que va estudiar Enginyeria. Era una de les poques noies que feien aquesta carrera, en un món tan masclista i patriarcal com aquell; tothom li preguntava si era per treballar a l’empresa de son pare, i ella deia que no, que tenia un interès genuí per aquesta qüestió, perquè volia fer un servei a la seva Palestina. Era tan brillant com a estudiant que va aconseguir sortir de la Franja, amb diferents beques, i quan va tornar, va dissenyar una capseta, que es deia Sun Box, una mena de generador d’energia solar, petit, assequible, de manera que les famílies molt humils de Gaza, que no es podien permetre pagar la quota d’un generador i que havien de fer servir espelmes per il·luminar-se a casa, podien aconseguir l’energia mínima per cobrir les seves necessitats bàsiques.
És un exemple molt bonic.
Però no s’acaba aquí: aquella iniciativa no va agradar gens ni mica a aquell monopoli d’homes que s’encarregaven del negoci dels generadors, i va començar a rebre amenaces de mort: si no parava de vendre les capses solars, acabarien amb la seva vida. Però, lluny de deixar-ho, encara es va empoderar més i va crear tallers per empoderar altres dones com ella; tot això, a través d’un crowdfunding, de forma col·lectiva. Aquesta va ser una bona manera d’explicar el drama que vivia Gaza, a través de la veu d’una dona jove, que trencava tots els esquemes de la dona al món àrab.
A Aliades, justament, també parles de dones joves que trenquen esquemes…
Sí, en aquest cas, parlem del camp de refugiats de Xatila, prop de Beirut. Aquest espai s’associa a la mort, per la massacre de palestins que hi va haver el 1982 per part de les milícies falangistes libaneses. Ningú en parlava en positiu, d’aquest espai. Potser pensem que la guerra és intrínseca a tota aquella regió, que es maten perquè són uns bàrbars, i no és així: és cert que allà hi ha mort, hi ha dolor i destrucció, però també hi ha vida, hi ha dignitat, hi ha lluita i resistència… En el llibre explico el primer equip de bàsquet femení en un país on les dones no poden sortir al carrer si l’home no els dona permís. Imagineu-vos la força d’aquest projecte i la diferència de perspectiva respecte a un camp que tothom relaciona amb drogues, armes, violència i màfia. A més, un projecte encapçalat per un home, en aquest cas gens masclista, que empodera les nenes d’un camp de refugiats.
“Si volem explicar bé el món, hem de tenir en compte la meitat de la població que fins ara havia estat menystinguda: les dones”
Els estereotips sovint no ens deixen veure la realitat. Aquest és un bon exemple de periodisme feminista. Tu hi creus, en aquesta denominació? I, en tot cas, com es fa periodisme amb perspectiva feminista?
És un terreny pantanós, perquè de vegades et pregunten: les dones expliquem diferent o millor les guerres? O la feminització de la mirada, és només de dones i això exclou els homes? És tot un debat. És veritat que les dones, pel fet de ser dones, portem incorporat un bagatge més inclusiu, una empatia més accentuada que la majoria dels homes. No totes, mira Ursula von der Leyen o Giorgia Meloni, quina poca empatia quan hi ha la crisi humanitària dels refugiats a Itàlia. D’altra banda, les dones podem entrar en àmbits on els homes no poden. Els meus llibres no els hauria pogut fer si no fos una dona. Durant dècades, només hi ha hagut homes explicant històries amb homes de protagonistes, històries en què les dones tenien papers testimonials. Ara ja no és així. Si volem explicar bé el món present, hem de tenir en compte la meitat de la població que fins ara havia estat menystinguda.
En el periodisme actual, el clickbait cada cop és més important, perquè és d’on surten els diners. Per obtenir clics a cabassos, els mitjans fan titulars més sucosos i notícies més cridaneres, que sovint no responen a criteris periodístics. D’altra banda, cada vegada més gent s’informa a través de xarxes socials, i això fa que els mitjans retallin en periodisme sobre el terreny. En l’àmbit de les seccions d’Internacional, això és flagrant. Creus que és imprescindible tenir periodistes sobre el terreny?
Sí, és imprescindible, però cada cop menys possible. Malauradament, no ho estem prioritzant. El corresponsal és una figura en perill d’extinció, però alhora més necessària que mai. Rebem tantes informacions, tenim tantes finestres, que necessitem que algú hi posi un filtre per entendre què és veritat i què no. Els periodistes som necessaris per verificar, per contrastar. I. quan ets sobre el terreny, tens una capacitat d’entrar en sensacions, en matisos, que és impossible fer des de la distància. Cada cop hi ha menys corresponsals i més freelances, que és l’exemple de la precarietat màxima en el periodisme: gent molt jove, molt preparada, amb molts idiomes, i amb una passió que fa que s’aprofitin d’ells i oblidin que gairebé sempre s’hi estan jugant la vida. És una dinàmica molt perillosa i de la qual s’aprofiten moltes empreses privades.
No és el cas de 3Cat, entenc…
No, no, hem de reconèixer que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals fa una aposta ingent per tenir una xarxa de corresponsals al món, que només poden sostenir els grans mitjans. És una sort poder explicar el món des d’una mirada d’aquí, amb gent amb qui puguis tenir una certa complicitat, i en català. Ho donem per fet, però això cada vegada és més costós. És molt car: has de fer una aposta molt decidida per tenir aquesta estructura. Pel que fa a les xarxes socials, sempre he cregut que no són ben bé un mitjà de comunicació, sinó un instrument per ajudar que els mitjans siguin millors. Ara per ara, amb la capacitat que tenim de fer-les anar, les veig molt perilloses.
“Ens pensem que a l’Orient Mitjà només hi ha desgràcies, però no és així: hi ha vida, dignitat, lluita, generositat…”
Tornem al títol de la xerrada: què és el que trobes que no estem explicant bé?
El primer que em ve al cap és Gaza. El drama que està passant allà no l’estem explicant prou bé. Sobretot per una cosa que no havia passat mai: que els periodistes estrangers no hi poden entrar. Ara mateix, no s’hi pot accedir. Tenim la sort que, dins de la Franja, sí que hi ha periodistes que intenten, si no els assassinen pel fet de fer-ho, de ser els nostres ulls. Cal reconèixer la feina ingent que fan els nostres companys d’allà, arriscant-se cada dia per acostar-nos la informació de tot l’horror que estan passant. Ja prou complicat és explicar per què existeix la Franja de Gaza, amb tota la seva complexitat, i ara encara ho és més, perquè els periodistes occidentals no hi podem entrar, després de tants mesos de conflictes i anem a cegues, només amb els ulls d’aquests professionals palestins.
I, a part de Gaza, creus que hi ha altres conflictes “oblidats”?
Sí, per exemple, l’Afganistan. Vam obrir els informatius durant moltes setmanes amb aquest país, quan hi van entrar els talibans, ara fa tres anys. Hi hem tornat cada vegada que hi ha hagut un aniversari o han fet algun disbarat; però, si no, no ens en recordem. Quan hi vas, te n’adones que allà hi ha un apartheid de gènere brutal, un genocidi, gairebé, de les dones, una guerra que no té armes, però que mata de forma silenciosa. Em venen al cap escenes que no puc esborrar i que des d’allà em diuen que passen diàriament. La Rihana, una nena de 14 anys, m’explicava que ara les dones no poden anar a l’escola, que era el lloc on es podien socialitzar, i que els seus pares li pegaven perquè no es volia casar amb el marit que li havien buscat. Va agafar un pot de lleixiu i va intentar suïcidar-se, perquè no veia sentit a continuar vivint d’aquella manera, i encara sort d’una amiga que la va salvar. Només és un exemple de fins a quin punt la meitat de la població d’un país sobreviu i, en molts casos, té ganes de desaparèixer. Això no ho estem explicant, perquè ara l’Afganistan no entra en la llista d’aquests conflictes i guerres que són a l’agenda informativa del que, en teoria, ens interessa aquí.
“Els periodistes hem de fer-ho millor, però els consumidors també hem de fer l’esforç i dedicar-hi el temps que calgui”
Una vegada més, són històries que trobem per sota dels interessos dels estats, de la dinàmica geoestratègica mundial…
Sí, com deia abans, en aquestes regions del món ens pensem que només hi ha drama, perquè sempre ens n’expliquen desgràcies, guerres, desastres naturals, crisis humanitàries, però no: hi ha vida, hi ha dignitat, hi ha lluita, hi ha resistència, hi ha alegria, hi ha generositat… Si no ho expliquem, estem estigmatitzant parts del món per les notícies que apareixen als mitjans de comunicació.
Només és culpa dels periodistes?
No, la responsabilitat és a dues bandes: el periodisme ha de fer això, però la gent li ha de donar una oportunitat. Llegir l’última hora al mòbil és el més còmode i ràpid. Però estar informat és una corresponsabilitat. Els periodistes hem d’intentar fer el millor periodisme; els consumidors hem de fer l’esforç d’estar ben informats i dedicar-hi el temps que calgui.
