Crític Cerca
Foto: ORIOL ANDRÉS GALLART
Entrevistes

Txell Feixas “No vull donar veu a les dones: les dones ja tenen veu”

Txell Feixas (Mediona, 1976) és periodista i corresponsal de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals al Pròxim Orient, i és des d’aquest racó de món des d’on posa paraules a conflictes sovint silenciats a través de les seves cròniques. Amb el seu llibre, Dones valentes (Ara Llibres, 2020), que recentment s’ha publicat en castellà a Planeta, va un pas més enllà i narra la revolució de les dones al món àrab, una guerra contra el patriarcat que domina la política, la cultura i la societat. Dones que lluiten pel dret a l’avortament, per l’educació, per l’accés al propi cos o de vegades només pel dret a existir lliurement. Tretze testimonis de dones valentes, tretze veus anònimes que trenquen estereotips sobre què és ser una dona fora d’Occident. Un llibre escrit des de la rigorositat periodística, a partir d’històries petites: “Volia fer com Svetlana Aleksiévitx, un llibre polític des del periodisme humà”.

13/07/2021 | 06:00

Ets de Mediona, un poblet de l’Alt Penedès, però fa cinc anys que vius a Beirut. Has cobert la guerra contra l’Estat Islàmic a l’Iraq, la caiguda del Califat, el segrest dels voluntaris de Barcelona Acció Solidària reivindicat per Al-Qaida a Mauritània o la crisi humanitària a la tanca de Ceuta amb el Marroc. El periodisme, si no te’l fas, te’l fan?

[Riu.] Jo no havia pensat mai dedicar-me al periodisme; pensava que només era una afició, però una professora de COU m’hi va animar, em va dir que els dimecres quan entrava a classe després del programa de ràdio se’m veia molt alegre. Sempre m’he deixat portar per un objectiu vital més que laboral i per coses que m’encuriosien. He fet ràdio, economia a Madrid i ara tanco una etapa de cinc anys al Pròxim Orient amb molts aprenentatges i experiències a la motxilla.

Què t’emportes del teu pas pel Líban?

Fa cinc anys em van dir que tornar de Beirut em seria més difícil que anar-hi: llavors no m’ho creia, i ara entenc perfectament la frase. Mai és el moment perfecte per decidir un retorn, sobretot d’una aventura vital i laboral com la viscuda, que m’ha fet créixer en tots els sentits. Però sovint hem d’escoltar-nos en silenci, sense sorolls ni inèrcies, i decidir en conseqüència. Viure al Líban i viatjar per la regió, explicant-ne les històries, és tan apassionant com de vegades desgastant. I està bé ser-ne conscient. En marxo sentint-me afortunada, orgullosa de la feina feta en equip i amb una motxilla plena de vida i del Pròxim Orient que ja m’acompanyarà sempre

“Viure al Líban i viatjar per la regió ha sigut alhora apassionant i desgastant”

Foto: ORIOL ANDRÉS GALLART

…i també amb un llibre ple d’històries de coratge sota el braç, Dones valentes. Un adjectiu, el de “valent”, que sempre t’ha acompanyat. Qui és en Pere Valent?

En Pere Valent és el meu pare, tal com explico a la introducció. El llibre és un homenatge a ell i als de casa meva. Jo sempre he estat la filla de Cal Valent, la valenta xica.

Un adjectiu associat a un home, que ara trasllades a les dones. Què és una dona valenta?

A casa meva, la valentia sempre l’hem donat per feta; però, quan vaig arribar aquí, vaig veure que la meva valentia no tenia res a veure amb la de les dones d’aquí. Al llibre, en alguns casos són valenties heroiques, però en d’altres són valenties individuals que, sumades, fan una valentia col·lectiva. Defenso la valentia de la quotidianitat, la que cadascuna apliquem al nostre àmbit.

No és el mateix definir l’adjectiu “valent” a Orient que a Occident.

Tothom és valent a la seva manera, però potser en una de les bandes de la Mediterrània podem triar més. Aquí, en aquesta banda on he estat cinc anys, no es pot no ser valenta: no ser-ho pot comportar no néixer o que et matin pel fet de ser dona. Els 13 testimonis que retrato al llibre, me’ls imagino com si cada dona fos una gota malaia que va erosionant un roc que és el masclisme. Potser una de sola no ho podria fer, però juntes, entre totes les gotes, s’acaba esquerdant. La sororitat és clau aquí: hem descobert que juntes som més fortes.

El llibre sembla que ha copsat l’interès del públic; de fet, va ser el llibre més venut de Sant Jordi 2020 i ara apareix en castellà. T’esperaves aquesta bona acollida?

L’èxit en català, tant per a mi com per a l’editorial, va ser una sorpresa: no ens esperàvem que el feminisme al món àrab interessés tant. La bona acollida ens va esperançar molt, no per nosaltres, sinó per aquestes donasses. I no perquè els donem veu; em fa molta ràbia aquesta expressió…

Què vols dir?

Aquestes dones ja tenen veu, però a vegades només els fa falta un altaveu per fer-les ressonar arreu i visibilitzar-les. A elles, els fa molta ràbia quan aquest llibre les presenta com a dones valentes, com si abans no ho fossin. Fa moltes dècades que ho són.

Foto: ORIOL ANDRÉS GALLART

“Lluito contra l’estereotip de la dona àrab inculta, amb vel i obedient al marit”

Ara que parlàvem de donar veu, tu defenses que el periodisme es fa d’històries petites, de personatges anònims, però primer cal mirar-los, no només veure’ls, i no tothom ho fa.

Dones valentes no només és una suma de relats o de vivències de dones. La suma de tots aquests testimonis el converteix en un llibre polític. Un llibre que et mostra les esquerdes del sistema i com aquestes dones les han anat esquivant per sobreviure. En les meves cròniques, m’agrada partir d’un testimoni concret i després obrir el focus. Fer servir algú com a exemple d’una problemàtica la humanitza, fa que l’espectador i el lector empatitzin més. Les dades són importants, però les històries humanes són clau.

A Occident ens costa empatitzar amb el món àrab?

En general, la gent no connecta amb el món àrab; ho veuen lluny, políticament molt complex… però una manera d’acostar-nos-hi és parlant dels conflictes a través de persones concretes. Posar la persona al centre com ja va fer Svetlana Aleksiévitx, explicar, com diu ella, “històries de l’ànima”. Fer un periodisme humà és completament compatible amb fer un periodisme rigorós, i aquest tipus d’aproximació així ho demostra.

Des d’Occident tenim la visió de “dona àrab: submisa, coberta, silenciosa…”. Al teu llibre trenques amb els estereotips i retrates dones que s’oposen al patriarcat frontalment.

Volia que la dona fos el centre del relat perquè normalment sempre hi ocupen un paper secundari… Hi ha tantes dones al món àrab com països té i volia lluitar contra l’estereotip de dona pobra, inculta, amb vel, obedient al marit… i mostrar un ventall molt més ampli d’històries que es complementen i dibuixen una realitat més extensa.

Som al bell mig de l’onada feminista, però ens costa entendre què passa a l’Àfrica, a Àsia o al Pròxim Orient. Això no obstant, el periodisme internacional que ens podria mostrar des del terreny la diversitat del món cada cop és més escàs.

El periodisme internacional i les corresponsalies serveixen per ampliar mirades, per identificar-nos, i permeten donar context i humanitzar els conflictes. Si només ens basem en la informació de les agències, ens quedem molt curts de mires. Hi ha països que surten poc als mitjans, perquè la vida o la mort hi val menys que a Occident, informativament parlant. Al món àrab les persones valen menys, des del punt de vista periodístic, a l’hora de donar-los un valor editorial. La crisi dels mitjans, la manca de freelances sobre el terreny, no ajuda a visibilitzar els conflictes.

Foto: ORIOL ANDRÉS GALLART

“Les xarxes socials poden ser un espai de manipulació o un espai d’empoderament. Però són perilloses”

A més, amb les xarxes socials i l’anomenat “periodisme ciutadà”, la feina dels corresponsals cada cop es posa més en qüestió.

Sí, amb les xarxes socials sembla que tothom pugui explicar el món i pugui ser periodista; però, en un moment en què estem envoltats de soroll informatiu, els periodistes i els corresponsals fan més falta que mai. L’audiència necessita algú que ordeni les dades, que destriï allò veritable d’allò fals, que aporti context. Més que mai, calen corresponsals que donin credibilitat a allò que estan explicant.

Ara bé, les xarxes socials han estat un element bàsic per a les lluites del món àrab, des de la Primavera Àrab fins a les xarxes de sororitat entre dones darrerament.

Hi ha molta gent que diu que a la Primavera Àrab, les revoltes del 2010, van ser molt menys secundades i molt menys explosives del que van mostrar les xarxes socials. Les xarxes poden ser un espai de manipulació o d’empoderament perquè són una eina fantàstica, però mal utilitzades poden ser molt perilloses. Moltes dones han descobert el feminisme a través de les xarxes, i això és molt positiu: la connectivitat permet que alcin la veu.

Retrates el feminisme de dones que potser no saben que ho són. Al llibre hi ha una frase final que diu: “El feminisme no és una opció de vida, sinó una manera de no morir”.

Per a mi, el que diferencia el feminisme a l’una banda i l’altra del Mediterrani és que a Occident ho tenim associat: ser dona és ser feminista. Aquí totes ho són, però no totes ho saben; per això crec que les dones del llibre són les protagonistes anònimes d’una lluita que no és explosiva ni violenta: és lenta, però ja no té aturador.

A les dones del món àrab els han dit massa cops “això ara no toca”?

En molts casos, el feminisme es ven com una moda occidental, la llavor del diable i que cal estigmatitzar i silenciar. Hi ha una part de la societat que no en vol saber res. Si no ets de classe alta o amb accés a la formació i no coneixes els teus drets, mai no els reclamaràs, però gràcies a la globalització, a la connectivitat, el que era un petit germen arriba a tot arreu i cada cop hi ha més dones que reclamen canvis i que no volen que les parin. Ja no esperen que els homes els atorguin el permís per començar a parlar, sinó que se l’agafen. Fins ara feien passos endavant i llavors les feien retrocedir: guerres, pandèmia, crisi econòmica… fins i tot la Primavera Àrab, que es va vendre com una lluita per l’alliberament, les va aturar.

Foto: ORIOL ANDRÉS GALLART

“Ens cansem d’adjectivar el feminisme —islàmic, cristià, occidental…—, el dividim, i això ens debilita”

La Primavera Àrab no va ser el germen de les lluites feministes actuals?

Aquí, a moltes dones els molesta que a Occident es pensi que la Primavera Àrab va ser el seu despertar. De fet, moltes et recorden que el moviment feminista va néixer a principis del segle XX a Egipte, concretament l’any 1920 quan Huda Sha’arawi va tornar d’un congrés feminista a Roma. L’activista, a l’estació, va fer un gest simbòlic i reivindicatiu: es va treure el vel com a símbol d’opressió i després va demanar educació, dret a vot, dret a treballar, visibilització, i va crear la primera organització de la dona, que va ser referent i inspiració per a tota la regió. Aquí també tenen la seva pròpia tradició feminista i no els agrada que ens pensem que el feminisme i el món àrab són antagònics. El que passa és que alguns països han involucionat; Egipte en seria l’exemple. La seva lluita ve de moltes dècades enrere, que no s’estan despertant ara. A la Primavera Àrab les dones sortien a protestar amb els seus companys; però, quan tornaven a casa, el masclisme no s’havia extingit i els rols home-dona es mantenien exactament igual. Moltes de les revolucions comencen dins les llars.

En un moment del llibre dius que no hem d’etiquetar el feminisme, tampoc parles de feminisme islàmic, però sí que reculls la frase de Joumana Haddad “El feminisme és laic o no és feminisme”. Què en penses després d’estar immersa en un context islàmic?

Penso el mateix que ella, però prefereixo ser inclusiva. Nosaltres tenim tendència a adjectivar els feminismes: feminisme islàmic, catòlic, cristià, occidental… Ens cansem d’adjectivar el feminisme, el dividim, i això ens debilita. Al masclisme, ningú li posa ni un sol adjectiu. Lluitar contra el masclisme és una feina immensa, per, damunt, fer-ho dividides. Crec que el feminisme no es pot lligar a la religió, com diu Haddad, però sí que he vist dones que practiquen el que anomenen “feminisme islàmic” i que poden aproximar-se a un col·lectiu de dones d’una manera que jo no podria o jo no en sabria; per tant, tot el treball que elles fan de conscienciació serà millor que no fer res.

Un altre dels temes de què tractes és el de les minyones al Líban. Dones oprimint altres dones per emancipar-se. Un debat molt palès darrerament en els postulats del feminisme interseccional. Com trenquem aquesta cadena?

És un tema que em va impactar molt, perquè passa en un país que presumeix de liberal i que tolera aquesta mena d’esclavatge. La societat ho tolera, el Govern també, i xoca com n’està, de normalitzat. Moltes dones a qui entrevistes t’expliquen que gairebé les dones són més cruels que els homes. Les dones riques trien les criades més lletges, perquè així pensen que el seu marit tindrà menys temptacions de violar-les i les agències de criades posen els preus més alts per les lletges. És malaltís, i cal una legislació forta que hi posi fre.

Foto: ORIOL ANDRÉS GALLART

“Totes les religions monoteistes són masclistes i no podem pretendre salvar el món des d’Occident”

Un dels testimonis més durs és el de la nena violada, obligada per llei a casar-se amb el seu violador. Darrerament, però hi ha hagut un canvi de legislació. És així o és paper mullat?

La religió i la legislació encara estan molt lligades. Molt del masclisme s’explica a partir de la religió, però al llibre vull trencar amb la idea de cristianisme bo i islam dolent. No només l’islam ens porta al masclisme; també el cristianisme o el judaisme. Totes les religions monoteistes són masclistes i no podem pretendre salvar el món des d’Occident. Aquesta llei s’ha criticat molt des d’Europa, però no va ser fins que una ONG libanesa va fer una performance de denúncia que es va derogar la llei. Des de fora, no s’havia aconseguit res.

A Beirut, on vius, pots anar a una discoteca, però és il·legal avortar, amb pena de presó. La història de la Melissa relata molt bé aquestes contradiccions…

Beirut, tot i ser una ciutat oberta, ja no és el que era. Com diu en Tomás Alcoverro [excorresponsal de La Vanguardia a la zona], ja no hi ha l’ambient festiu que hi havia; ha perdut la lluentor. Ara és una ciutat amb una pàtina de tristesa, grisa. El que és cert és que, tot i presumir d’oberta, és molt contradictòria. La Melissa és una noia que va avortar il·legalment i va convertir la seva experiència en un projecte artístic, on els homes explicaven què era avortar. Tot i que les galeries i els centres d’art li diuen que el projecte és molt interessant, ningú no s’atreveix a exposar-lo per por. Com ella mateixa diu, “les dones som una alteració, tenim la maledicció del cromosoma X, la societat libanesa no està preparada per ensenyar un delicte”.

Una de les solucions per posar fi a la maledicció del cromosoma X és empunyar les armes, com fan les milicianes kurdes, però no creus que les tenim una mica idealitzades?

Ens hem apoderat de la seva narrativa i l’hem occidentalitzat. Un dels retrets que ens fan és que Occident les ven com a dones sexies amb un Kalàixnikov. Ho hem fet bonic, comercial i atractiu, però el sistema de milícies té moltes contradiccions. Per exemple, no es poden casar i no poden tenir relacions sexuals, a diferència dels homes, i elles en són molt conscients, que cal canviar el sistema des de dins.

Una altra opció són els pobles no mixtos, com ara Jinwar. Què hi vas trobar quan vas ser-hi?

Jinwar, abans del bombardeig per part de l’exèrcit turc i dels grups gihadistes, era un espai de dones i només per a dones. Hi havia dones supervivents de violència masclista, vídues de milicians que no es volien tornar a casar i noies molt joves que s’escapaven del patriarcat. Quan vam ser-hi, ens va impactar l’ambient, la sororitat, la llum. Ara s’han reubicat, però són molt curoses i no volen desvelar la seva localització. És un lloc on totes, si poguéssim, hi passaríem una temporada allunyades del patriarcat.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies