Vicent Sanchis “Si TV3 fes periodisme de trinxera, no tindria el prestigi que té”

Sanchis rep CRÍTIC al seu despatx de Televisió de Catalunya el dilluns 17 de setembre. Falten pocs dies per a l’esclat de les grans protestes ciutadanes arran de la intervenció judicial contra el referèndum. Plantegem amb ell una conversa sobre el moment polític actual, però també sobre el futur de TV3 i el model de televisió pública que defensa el seu director.

El Govern querellat, 700 alcaldes investigats, la Guàrdia Civil requisant cartells i paperetes, els mitjans de comunicació rebent advertiments judicials i policials… Catalunya viu en un estat d’excepció?

En la meva vida he llegit una mica sobre estats estranys, perquè m’he dedicat a estudiar els efectes de la censura i del control del govern sobre els mitjans de comunicació, en especial durant el franquisme. Crec que ‘estat d’excepció’ és una paraula forta, perquè voldria dir que vivim en un estat en què les garanties ja no s’observen. Ara, del fet que vivim en un estat excepcional o d’excepcionalitat, no en tinc cap dubte. Passen coses que a la llarga ja estudiarem fins a quin punt suposen conculcar o limitar drets que són bàsics.

TV3 va emetre un primer anunci de la Generalitat sobre l’1 d’octubre i va rebre una notificació judicial després de la suspensió de la Llei del referèndum per part del Tribunal Constitucional. Ara n’està emetent un altre. Heu rebut algun altre advertiment?

No. I entenc que un cop hi ha hagut un advertiment, per dir-ho així, potser en vénen més, però en tot cas encara estem sota els efectes del primer advertiment. Si ens arriba un segon advertiment, diré el que diem ara els directius de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals: n’avaluarem el contingut i actuarem en conseqüència. És molt difícil saber en quins termes s’esdevindrà aquesta notificació, i cal una cautela obligada i necessària quan no sabem què és el que ens pot arribar.

En aquests moments sents que estàs desobeint la llei?

Sento que estic obeint el Parlament i el Govern de Catalunya. Hi ha dues lleis que s’han aprovat i un Govern que les està aplicant. No em sento desobedient; en tot cas, sento que ocupo un lloc de responsabilitat en l’organigrama de la Generalitat i estic seguint les instruccions i la legalitat que emanen de la Generalitat.

Una legalitat que està suspesa pel TC…

Sí, però fa l’efecte que la Generalitat continua aplicant-la. Per tant, no sé si tot està suspès o estem suspesos tots en l’aire. Però, si donem un cop d’ull per aquí fora, veurem que la campanya continua, els partits i les entitats la continuen, el Govern també… Sembla que, per un costat, hi ha l’apel·lació a una legalitat i, per un altre costat, una legalitat que alguns entenen que no és vigent, i que alguns entenem que sí que és vigent.

“Al director de TV3 li agraden les sèries dures per televisió i prefereix mirar-les per televisió que per la finestra”

El director de TV3 s’imagina la Guàrdia Civil entrant en aquestes instal·lacions?

El director de TV3 més val que no s’imagini res. Al director de TV3 li agraden les sèries dures per televisió i prefereix mirar-les per televisió que per la finestra. Hi ha molts escenaris possibles; però, si em pregunta si m’ho imagino, aquests exercicis i esforços d’imaginació no els faig. No sóc prou masoquista.

Tanmateix, aquest és un escenari possible. Ja hem vist durant les últimes setmanes la Guàrdia Civil entrant en mitjans de comunicació.

La Guàrdia Civil va entrar als mitjans a portar les mateixes advertències que s’han fet en aquesta casa i a Catalunya Ràdio. Observo, tanmateix, que molts mitjans digitals continuen aplicant les ordres de publicitat que els han arribat del Govern… Si estiguéssim desobeint, no ho estaria fent només TV3, sinó força gent.

De qui és la decisió final d’emetre els anuncis? Del director de TV3 o del Consell de Govern de la Corporació?

Qui pren la decisió no és tan important. És més important saber sobre qui poden recaure les conseqüències d’algunes decisions. Atenent a la legalitat vigent, tot el món té una certa responsabilitat, jo el primer, perquè sóc el director de la ‘tele’. Però jo podria no prendre cap decisió i en algun extrem també m’estaria arriscant… Encara que jo estigui de baixa o me’n vagi de vacances, també m’estaria arriscant, perquè jo he estat tota la vida treballant en mitjans i sé quina importància tenen els directius en cada mitjà. I ser director de TV3 té una importància, sí.

Els periodistes de TV3 assumeixen un risc informant sobre el referèndum?

Jo crec que no. En un Estat que es proclama de dret, limitar la informació, ja sigui de mitjans públics o privats, no entra dins de la imaginació. És veritat que en la resolució que ens va remetre el TC hi havia algunes paraules i punts que podrien permetre interpretacions diverses. Jo interpreto que la llibertat d’expressió a l’hora d’informar ara no està en perill. Ningú ha parlat de no informar en els telenotícies sobre tot allò que envolta el referèndum. Fins i tot han arribat alguns aclariments en aquest sentit del mateix TSJC. No som en aquesta conjuntura.

Però la Guàrdia Civil, per ordre de jutges, ha tancat o limitat l’accés a determinades webs… Hi ha qui parla d’una conjuntura semblant en alguns aspectes a la Xina o Turquia.

No sé quines vulneracions acabarà havent-hi o fins i tot si n’hi ha alguna que ja s’hagi produït. Però és absolutament excessiu comparar la situació de Catalunya o d’Espanya amb la Xina, amb Corea del Nord o amb dictadures acceptades o no per la comunitat internacional.

La Llei del referèndum preveu que TV3 haurà d’informar-ne donant veu a la campanya del ‘sí’ i a la del ‘no’. El que passa és que el ‘no’ no fa campanya. Què està fent TV3 per donar cobertura a aquesta opció?

Donar veu a tothom. Per als mitjans públics catalans, aquesta és la màxima prioritat. Una altra cosa que és que hi hagi gent que en determinades àrees no vulgui entrar. Però s’ha de donar veu als que diuen que sí, als que diuen que no, i als que no volen anar a votar, i fer-ho amb unes pautes que marca la proporcionalitat respecte a la representació parlamentària. Això ho complirem escrupolosament.

Però la composició actual de la Corporació, producte d’un pacte entre CiU i el PP de l’any 2010, no reflecteix la sensibilitat actual del Parlament. A més, tres dels sis membres d’aquest organisme tenen el seu mandat expirat des del març del 2015. Això com pot afectar la presa de decisions sobre assumptes clau amb relació al referèndum?

La meva interpretació no és aquesta, sinó que s’està complint la llei del Parlament de manera escrupolosa. Es va decidir donar un mandat de sis anys al Consell de Govern. Ara en porten cinc. La llei està pensada per desgovernamentalitzar la CCMA, perquè no coincideixin els mandats dels consellers de la Corporació amb les legislatures de quatre anys. Si a algú no li agrada, perquè això no representa la conjuntura i les proporcions actuals, el que hauria de fer és canviar aquesta llei, però no hi ha res que faci pensar que la norma no s’està complint. Algú diu que cada tres anys s’hauria d’haver canviat, i és cert, però també hi ha un mandat que diu que els consellers tenen una vigència al càrrec de sis anys, i això s’està complint. A més, les persones que ostenten les màximes responsabilitats i que d’alguna manera són les que han d’assumir els màxims riscos, no sé si representen ben bé el Parlament i els partits. Cap dels consellers de la CCMA es considera representant d’un partit polític. Una altra cosa és que vinguin a instàncies de determinats partits. Però, si jo pregunto als consellers si estan de part del PDeCAT o del PSC o d’ERC, em diran: “Perdoni, faci el favor de llegir-se la llei, que això no funciona així”.

Ets conscient que estàs assumint riscos…

Cada dia, quan surto de casa, assumeixo molts riscos. La vida són riscos, decisions, equivocar-se… No em sento ara molt més en perill que la setmana passada caminant per la Diagonal. Continuo amb normalitat i, si del que faig es desprèn algun risc, és molt clar de qui és responsabilitat: meva, com tot en la vida. Quan prens una decisió, estàs assumint-ne les conseqüències. Jo el que necessito és estar amb tranquil·litat amb la meva consciència. I ara, amb tot el que estem fent i està passant, doncs estic bastant tranquil.

Si es dóna el cas que l’excepcionalitat va en augment i apareix a TV3 la policia disposada a agafar el control de la continuïtat, que farà el seu director?

És que vostè intenta que li respongui una cosa que no li he volgut respondre abans. No ens ho plantegem així i, si passa, ja veurem què fem. No creiem que s’hagi d’arribar a aquest punt, no creiem que convingui a ningú. I, per tant, espero que, si ve la policia, la que sigui, puguem arribar a un acord tranquil. Però aquí no cal que vingui ningú. Jo crec que això ni seria bo per a Televisió de Catalunya ni per a cap força de seguretat de l’Estat ni per a cap tribunal.

“Alguna cosa de política ha de tenir la televisió pública. Què és política? Tot és política”

El nomenament de Vicent Sanchis com a director de TV3 va causar una certa polèmica. Es va dir que era un nomenament polític, producte d’un pacte entre partits. És així?

Jo el que no acabaria d’entendre, en aquesta part del món i encara que es modifiquin molt les lleis, és que el nomenament de càrrecs públics no tingués res a veure amb el Govern o amb el Parlament, o amb unes lleis que reflecteixen les diferents proporcions polítiques. Què és política? Política és tot. És molt difícil que els mitjans públics no representin en certa manera les sensibilitats majoritàries del moment. Jo això no ho veig tan terrible i no m’insulta ningú quan em diu que jo puc obeir a determinades voluntats polítiques. Alguna cosa de política ha de tenir la televisió pública. Seria una situació estranya que tot en el sector públic —la televisió, però també la sanitat, l’educació, la seguretat— es decidís amb criteris estrictament professionals.

La BBC, per escollir un director, fa un concurs públic. No seria preferible?

Les últimes experiències i episodis respecte a concursos públics aquí i en altres llocs tampoc s’escapen de la polèmica de cap manera. Al final, sempre hi ha un consell de govern, un consell d’administració o un patronat que emana d’una instància política pública. Potser ens agradaria fer les coses més a l’anglesa? D’acord, doncs tenim dues opcions: o omplim Catalunya d’anglesos —que, al marge de turistes, no en veig gaires— o canviem les coses. I això ho ha de fer el Parlament quan així ho consideri.

En un moment d’una gran tensió política com l’actual, correm el risc de caure en el periodisme de trinxera. Veieu TV3 en una trinxera?

No. Crec que ho he dit moltes vegades. Hi ha molts filtres, molta pluralitat, moltes instàncies diferents, des d’un comitè professional fins a comitès d’empresa, la mateixa direcció dels mitjans, que entre tots conflueixen sempre amb uns equilibris que han contribuït a donar el prestigi que tenen Catalunya Ràdio i TV3. Si tot això no fos així, si nosaltres caiguéssim en el periodisme de trinxera en què cauen altres mitjans públics d’altres llocs, TV3 i Catalunya Ràdio no tindrien el prestigi que tenen. Primer, per l’audiència. Quan passa alguna cosa important, l’audiència dels telenotícies es dispara al 30%, és a dir, de cada tres persones que miren la televisió en aquell moment, una mira els informatius de TV3, i de cada dues que miren informatius, una mira els de TV3. Això de la trinxera, aquesta sensació la tenen els que la retreuen o la critiquen, però no la té l’audiència ni la societat.

“Quan critiquen com treballen els informatius, sempre es fa sobre la base d’anècdotes petites que mai són la categoria”

Es pot arribar a justificar així: “Des de les ‘teles’ espanyoles contínuament manipulen, no donen veu a l’independentisme; per tant, nosaltres ho hem de compensar”? Se li perdonen coses a TV3 que no se li perdonen a altres mitjans?

No crec que els professionals d’aquesta casa ho permetessin i jo no ho permetria. No és cert que a TV3 se li perdonin coses perquè a nosaltres no se’ns perdona res. Se’ns retreu tot. I alguna vegada em faria gràcia que en altres televisions públiques tinguessin la mateixa pressió positiva, la mateixa auditoria contínua que té TV3, que és el mitjà que rep més control, més crítiques, algunes de positives i altres de negatives, de tot el globus terraqüi. Quan no són comissions de control, és el CAC, quan no és aquell partit o l’altre… i molts cops, quan critiquen com treballen els informatius, sempre es fa sobre la base d’anècdotes petites que mai són la categoria. I aquestes anècdotes mesquines m’agradaria que les fessin als professionals i no al director, que és la persona pública que ha d’aguantar aquesta pressió. Però no s’atrevirien a fer-ho als professionals de la casa. Quan es diu que, respecte a una pancarta a la manifestació de la Rambla, aquella periodista va dir que allò estava escrit en mexicà, es considera que allò va ser una burla a la llengua espanyola… Perdonin? Arriba un nivell de detall mesquí i ridícul… Altres teles o instàncies públiques parlen de llengua valenciana i catalana com si fossin diferents; això em sembla molt més greu, i, a més, diuen que ho diu l’Estatut d’autonomia valencià, quan això és fals. Ells poden fer això, que és bastant més greu que no la resta. Sempre són anècdotes i les categories molts cops afecten altres que actuen amb butlla papal absoluta.

Els periodistes de TV3 treballen amb llibertat?

Pregunta-ho a ells.

Què diu el seu director?

El seu director diu que ho diguin ells; jo no puc parlar per ells. Però ara he llegit una nota del comitè professional i del comitè d’empresa que no anava destinada a la direcció d’aquesta casa i que demanava poder seguir informant en llibertat. Si no poguessin, ho dirien; no me’n perdonarien ni una.

Es parla sovint de trucades de polítics: això existeix?

A vostè li truquen?

A mi, molta gent.

Doncs a mi, és curiós, perquè menys que a vostè, perquè em tenen apamat i creuen que no val la pena.

A mi em truquen i no els faig cas.

A mi em truquen poquíssim i… home, depèn. Si et diuen una cosa que és de justícia, i no truquen només els uns o els altres, doncs de vegades dius: “Tenen raó”. Ara, no em truquen en el sentit que diu vostè, a veure si els podem afavorir, perquè aquestes trucades ni arriben ni les admetria, en la situació professional en què estem ara. Vostè creu que algú pot trucar per dir-me: “Mira, que sortim poc en els TN”? Mala sort, què hi farem. Ara, si tenen raó, doncs hi ha, mare de Déu!, una bateria de controls, per mirar temps, presències… No ens estalviem ni una bateria de control; totes les assumim amb esportivitat.

Els mitjans públics catalans estan vacunats contra les ‘fake news’, notícies falses, rumors i altres plagues actuals de la comunicació?

Crec que sí. Hi ha codis deontològics, llibres d’estil, instruccions del CAC, que respectem, i intentem fer les coses ben fetes. De vegades, això, com va passar per desgràcia els dies dels atemptats, ens dóna menys velocitat que als altres. Hi ha gent que diu: “S’està parlant d’això i vostès no en diuen res”. Doncs no, perquè tenim l’obligació de controlar-ho molt més. Si parla amb Informatius sobre com es feien les coses aquells dies, veurà que no es donava prioritat a la velocitat, sinó al contrast de les coses que passaven.

“El model de televisions i de mitjans públics no respon al moment actual ni del periodisme ni de les possibilitats de les empreses”.

Una de les coses que es diuen sovint és que els periodistes de TV3 estan massa ben pagats i treballen poc. TV3 està sobredimensionada, és a dir, té massa treballadors?

Home, no sé si és el tema més interessant per abordar ara mateix. No li corregiré a vostè la pregunta, però el que no discuteix ningú és que el model de televisions i de mitjans públics no respon al moment actual ni del periodisme ni de les possibilitats de les empreses. Només hem de donar una ullada a què passa amb les grans empreses per veure els problemes seriosos que tenen, derivats sempre del mateix fet: han anat reduint els ingressos i han mantingut la despesa; per tant, tenen molta dificultat per reduir la despesa sense provocar grans espasmes interns. Hem vist vagues de diaris, empreses que havien de tancar i se salven de miracle… Si ara s’hagués de fer una televisió nova, com s’està preparant la televisió valenciana, res no es podria fer com es va plantejar l’any 83. Hi ha algunes dimensions que són desorbitades i el nivell d’ingressos de TV3, públics sobretot, però de publicitat també, ha anat rebaixant-se. Qui carrega el pes més gran d’aquest descens és la producció de programes i coproduccions amb productores. Quan passem aquests moments excepcionals i mirem exactament amb quina audiència es queden les grans ‘teles’, podrem revisar si, amb aquesta audiència i els ingressos publicitaris que li corresponen, es pot continuar igual o no. Jo crec que no, però no és que ho digui jo: és que ho diuen els fets. Una altra cosa és com s’aborda: cal més ajuda pública o cal redimensionar-se? Això ho hauran de discutir els representants dels treballadors i les majories parlamentàries de tots.

Per què, si TV3 és el motor de la indústria audiovisual catalana, es compren alguns programes a productores de Madrid, com ‘Joc de cartes’ o ‘No perdis el compàs’? Amb l’escassetat de recursos que tenen ara, no caldria prioritzar productores catalanes?

‘No perdis el compàs’ és un producte de la FORTA [Federació d’Organismes de Ràdios i Televisions Autonòmiques], no és de productora. És una coproducció, però sobretot de la FORTA. També comprem pel·lícules de ‘majors’, de grans empreses cinematogràfiques dels EUA. Ara hem comprat ‘The last kingdom’, una sèrie de la BBC que aquest estiu ha anat bé… Hem de mirar la categoria, no l’anècdota. Un percentatge altíssim encara, de tot el que es fa, de producció associada o compra, es fa en aquests paràmetres. No exagerem tampoc: a veure si al final resulta que no podrem comprar alguna sèrie de televisió perquè és britànica o francesa; això no podria ser.

En una altra direcció, apareixen articles en diaris sobre TV3 finançant productores catalanes, que s’emporten un gran tall del pastís, que és gent que abans ha treballat a TV3… Com aborda això?

Aquest és un país petit. No tenim la sort o la desgràcia de ser França o Alemanya, i això vol dir que el que hi ha té una dimensió també tan petita i tan agradable i còmoda com el mateix país. És TV3 qui s’inventa la televisió a Catalunya, i, per tant, no és estrany que una gran part de la iniciativa de productores i professionals que treballen a Catalunya estiguin relacionats amb TV3 d’una manera o d’una altra. Això és com és. Hi ha 4 o 6 grans productores, estan fetes per professionals d’aquesta casa, hi treballen professionals que abans treballaven aquí, i això és així. Després hi ha uns criteris molt clars de selecció, amb un portal obert, comissions de control —tantes que ja em perdo!—, amb comissions de valoració, i creiem que, per ara, ningú ha protestat perquè s’estiga fent una política contrària o favorable a algú. El que hi ha són comentaris insidiosos i interessats, què hi farem! També hi ha una altra cosa: una productora petita molts cops no pot assumir els riscos d’una gran. De vegades hem de demanar una cosa ràpida, o amb un cert finançament previ, i això delimita i decanta cap a les grans productores, però sempre mirem de fer content a tothom i que tothom tingui oportunitats, no només quatre o cinc privilegiats.

“Si l’audiència hagués de ser el més important, faríem coses que no fem”

L’audiència ha de ser el més important per a la televisió pública?

No. Si l’audiència hagués de ser el més important, faríem coses que no fem. Ara, això no vol dir que no necessitem audiència; ningú no perdona a TV3 que no sigui líder o no tingui recursos publicitaris. Hi ha un duopoli entre Mediaset i Atresmedia, entre els grups de Tele 5 i Antena 3, i això fa que dos grans canals de televisió, que a Espanya tenen un 50% gairebé de la difusió, s’emportin un 85% de la publicitat. Això ens posa en més dificultats. Tot el món vol que aquesta televisió sigui pública, però també que sigui líder, amb ingressos… i les regles que nosaltres ens hem donat ens desafavoreixen. Nosaltres correm amb una cama lligada i els altres amb les dues cames i com les llebres. Això vol dir que no estem disposats a fer-ho tot perquè no podem, però que, a part del servei públic, TV3 carrega una albarda de servei públic brutal; no ens en podem deslliurar, l’hem de complir. Sí que alguna cosa es podria alleugerir: de vegades programem algunes coses que dius “home, això és un tret al peu”… En alguna cosa podríem no ser tan estrictes; però, el que hem de complir, ho complim.

TV3 ha de transmetre valors? Si és que sí, quins programes han de transmetre valors?

De valors, n’ha de transmetre, sí, aquells que considerem les persones que estem civilitzades que arriben a la societat a tots els nivells. Però, quan fas ficció, has de tenir en compte que aquests valors no acabin convertint-se en una censura maniquea, que els bons siguin els mateixos i sempre guanyin aquells. De vegades s’oblida que la televisió també és entreteniment, i no pots tenir la guàrdia alta i que l’entreteniment sigui absurd, avorrit o només pretengui formar. O bé jutges amb una mica més de soltesa, o al final no et mirarà ni el veí, perquè tothom dirà que ens foten sermons i valors. No cal que hi hagi tants valors ni tants sermons. N’hi ha d’haver; complim escrupolosament tot el que ens diuen el CAC, el Parlament i els professionals, però al final no pots fer només una televisió formativa, perquè llavors els que no perden l’oportunitat de dir que només formem consciències no es cansarien. No hem de formar consciències, sinó criteris adults. Si en una telenovel·la apareix una persona que trafica en droga, no sé si ha d’acabar “con el justo castigo que se merece”, però tenim en consideració coses que la censura de Hollywood de vegades tenia en consideració durant els anys quaranta o cinquanta, que algunes accions no poden quedar lliures, però una cosa és això i una altra cosa és acabar convertit en exèrcit de salvació nacional. Alguns voldrien que estiguéssim tot el dia en la lluita contra l’alcohol, contra els excessos…

Històricament, hi ha hagut polèmiques per l’emissió de sèries com ‘Infidels’ o fins i tot ‘Bola de drac’…

Sí, van canviant; de vegades, les societats es fan menys tolerants i menys crispades en aquest sentit. Que ‘Shin Shan’ no és un programa que poden veure els nens? D’acord, no ho sé. El que sí que tinc clar és que els ‘Simpson’ a determinades edats més valdria que no es veiessin. Avui dia pensar que sortint a una hora o una altra se salva el problema no és cert, perquè una persona des dels quatre anys sap com va una ‘tablet’ i sap que hi ha televisió a la carta, on pot mirar el que vulgui quan vulgui, i això depèn dels pares, dels educadors, de la mateixa societat… Si al final només és la ‘tele’ i l’escola que han de conduir la gent a un paradís de ‘beatitud’, no funcionarà.

“No tenim un nínxol de processisme: tenim un nínxol d’informació amb el qual ens sentim a gust”

En els últims temps es parla molt de nínxols de mercat. TV3 ha trobat un nínxol en el procés?

No. TV3 ha trobat un nínxol en la informació de rigor. Ni procés ni ‘processa’, perquè llavors la gent potser ens miraria més ara però no el dia que hi ha uns atemptats o un gran accident o una gran notícia que altera la societat, i, quan això passa, TV3 és molt líder. La gent va mirar molt la ‘tele’ l’Onze de Setembre, però també va mirar-la molt el dia de Cambrils i de la Rambla. No tenim un nínxol de processisme: tenim un nínxol d’informació amb el qual ens sentim a gust.

Al mateix temps, també hi ha una pèrdua constant d’espectadors joves.

Ens preocupa, però també sabem que les dades que rebem són parcials. Les dades sobre televisió en línia constaten que hi ha una franja entre els 10 i els 50 anys que ja no miren televisió en línia o no la miren tant. Però, quan arriben les dades de televisió digital, en algunes franges som molt potents també. No crec —com diuen alguns que sempre busquen tots els defectes i fan molt bé, perquè som millors quan ens troben els defectes— que hi hagi un abandonament de gent jove respecte a TV3. Hi ha un abandonament de gent jove respecte a la televisió convencional. Ho mirem de corregir i ens en sortim, perquè, si afegeixes l’audiència digital a l’audiència convencional, no només ens miren vellets.

Darrerament hem vist com col·lectius com On Són les Dones demanen més presència de dones a la televisió, en especial a les tertúlies. TV3 està posant mesures per corregir-ho?

Tenen tota la raó del món i estem treballant-hi. Partim d’unes desigualtats i disfuncions socials que hem d’anar canviant, si no volem deixar-ho al lliure mercat, que no funciona amb la velocitat que ho hauria de fer. També hi ha altres col·lectius, que no vull comparar ni posar al mateix nivell, però aquí ho deixo, que ens diuen que Catalunya no és com fa 10 anys, que és multicultural, multiracial, multiètnica i multitot. Com es nota això en la ‘tele’? Doncs ens hem de començar a preocupar. Portar una persona d’un determinat col·lectiu ho hem de començar a assumir amb normalitat. Si algú surt i parla amb accent hispanoamericà o té un color diferent de pell, això és el més normal. Hem tingut converses, ens n’hem preocupat i no ho estem resolent amb la velocitat que hauríem de fer-ho, perquè no tenim les possibilitats de contractació que voldríem; estem ajustats de recursos… però sabem que això és important i ho hem d’abordar de debò. Fins ara no s’havia abordat perquè no calia. Fa 10 anys, ningú pensava que determinats col·lectius tindrien la presència que tenen ara en aquest país.

Però, en relació amb la paritat de gènere… S’ha abordat amb qüestions concretes?

Sí que s’ha abordat. Però tampoc és tan fàcil i tampoc es té la velocitat que s’hauria de tenir. Cada vegada n’hi ha més, de dones a les tertúlies; la realitat ha canviat moltíssim, i hi torno a insistir: nosaltres podem fer el que farem, ens equivocarem…. Jo no sé si ara TV3 és o no un reflex fidel de la realitat. Si no ho és, ho intentarem canviar i, si es tracta d’ajudar o d’insistir més en determinats assumptes de gènere, amb dones aquí o allà, perquè cal que hi hagi, a més, una pressió des d’aquí dins, doncs la farem. Però a tots els nivells: tertulianes, periodistes, presentadores… Ara, hi insisteixo, de vegades hi ha llocs on no arribes perquè tampoc tens una capacitat de renovació com t’agradaria tenir.

En quin espai es decideixen els tertulians de TV3 i qui hi participa?

El lloc clau és la direcció de cada programa. La direcció d’Informatius i jo mateix mirem que hi hagi uns equilibris, no només pel que fa al gènere, sinó també respecte a sensibilitats socials, opcions polítiques, procedència geogràfica… ho fem amb tot. És que és una feina de gegants: quan ja ho tens tot, resulta que allò no acaba d’agradar, perquè has mirat altres coses i no t’has preocupat que allò realment agradi. Se’ns està quedant la cara d’equilibradors… És difícil, però ho intentem.

Els partits polítics passen llistes de tertulians?

No. El que fan els partits polítics és dir: “Tenim aquesta representació, considerem que hi hauria d’haver sensibilitats pròximes a la nostra”. Ja està.

Enyores la teva etapa d’analista polític?

Absolutament. Hi ha coses que, tan ràpidament com pugui, voldria recuperar.

“Si algú es pensa que guanyarà aquest partit per KO, s’equivoca: aquí tots anirem per punts”

Treu-te el vestit de director de TV3 per un moment. No t’atreveixes a fer-nos una anàlisi del moment polític actual? Cap a on ens dirigim?

És que cada vegada que faig d’analista no em deixen. Hi ha una comissió de control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que em diu que no puc opinar. I ara no seria anàlisi; ara seria ‘bola de vidre’. Vivim un moment molt convuls en què ningú sap exactament què pot passar en els pròxims anys i dies. I la gent que s’exigeixi analitzar-ho excessivament s’equivocarà, perquè depenem ara de fenòmens paranormals, que són absolutament incontrolables: fins on volen arribar els uns, fins on estan disposats els altres, què passarà amb la gent… el seu nivell de resiliència, és a dir, si podran aguantar molt i durant molt de temps… Passi el que passi, no passarà una cosa com amb les últimes catàstrofes nacionals que hem viscut: no hi haurà una estesa terrible i molta por. Hi haurà la mateixa gent demanant les mateixes coses. Si algú es pensa que guanyarà aquest partit per KO, s’equivoca: aquí tots anirem per punts.