31/03/2026 | 07:00
Vens d’una família fidel a la República: el teu avi patern, Lluís Montanyà, escriptor i periodista, un dels signants del Manifest Groc amb Dalí el 1928, es va exiliar a França i a Suïssa, després de la desfeta de la guerra. Expliques, en l’entrevista que et fa Assumpció Maresma dins del llibre Contra el silenci i la impunitat, que tu vas connectar amb aquest món perquè passaves els estius a la casa familiar, on tenies accés a alguns dels volums que s’havien pogut salvar quan van entrar els feixistes a casa del teu avi el 1939. Com t’ha marcat l’herència familiar?
Sí, m’ha marcat molt. Els meus avis i els seus germans van fer tots la guerra al costat de la República, tres d’ells com a combatents al front, i en Lluís, l’escriptor, dins dels Serveis de Cultura al front de la Generalitat. La Guerra Civil va ser un daltabaix per a tota la família. A la meva àvia materna, els falangistes li van afusellar un oncle i un cosí abraçats en el darrer moment; vam tenir alguns familiars als camps de concentració d’Argelers i Agde, i després exiliats a França, a Suïssa i a la República Dominicana; els van caure multes, humiliacions i represàlies professionals, els van requisar propietats i béns… A casa meva, durant el franquisme, no se’n parlava gaire, de tot això. Ho vaig anar descobrint més tard, ja d’adolescent, remenant llibres, diaris i revistes per la biblioteca de l’àvia; allò em va permetre entrar en un món literari, històric i polític que desconeixia. Hi havia un contrast enorme entre la vida als estius, en aquell casalot de Teià, amb llibertat absoluta, la bicicleta, els banys a la bassa… i l’hivern a Barcelona, gris, estudiant als capellans, amb aquella disciplina fèrria.
No manteníeu cap contacte amb els parents exiliats?
Amb la família de la República Dominicana, sí, però amb la de França, no. Jo sabia que em faltava un avi i em pensava que era mort, però no: era exiliat, primer a França i més tard a Suïssa. M’ho va dir, als 13 o 14 anys, un capellà de l’escola que el coneixia. Els exilis sovint suposen trencaments emocionals dins de les famílies. Després vam reprendre’n el contacte: els meus pares ens van portar a França a conèixer l’avi Lluís, quan ja era força gran. Ens vam escriure algunes cartes i vaig anar a veure’l un parell de vegades més… Llàstima no haver-lo pogut tractar més a fons.
Això et va fer adonar que formaves part dels qui van perdre la guerra i van patir la repressió?
Sí, això ho vaig tenir clar des de petit. Quan se’n parlava a casa, se’n parlava amb dignitat, amb orgull. En el meu cas, la descoberta que havíem perdut i que convenia recuperar tot aquell món ocult i reprimit coincideix amb el final de la dictadura. Pensa que, quan mor en Franco, jo només tinc 14 anys. Llavors, ja sabia que em volia dedicar al periodisme.
“Ramon Barnils, més que ensenyar-me com fer les coses, em va transmetre una actitud davant la vida i la professió”
A la Facultat de Periodisme de la UAB vas conèixer Ramon Barnils, que et feia de professor de redacció. Què et va transmetre Barnils i fins a quin punt et va animar a fer el tipus de periodisme d’investigació que has fet?
Barnils no era un professor que t’ensenyés com fer les coses. Ell sobretot em va transmetre una actitud davant la vida i la professió. Al darrer curs, vaig participar en el llibre col·lectiu La torna de la torna, sobre l’assassinat de Salvador Puig Antich, que Barnils va coordinar amb un grup d’alumnes. Ell ens guiava i ens donava pistes i contactes per investigar; llavors encara no s’havia escrit gairebé res sobre aquest cas, era el 1984, en plena Transició. Aquell llibre va trencar el silenci sobre Puig Antich. Després se n’ha parlat molt i s’han fet documentals i pel·lícules, però en aquell moment va ser un encert fer-lo. Amb Barnils, ja fora de la facultat, vam seguir sent amics i ens vam anar veient. En aquell ambient, al bar, fent unes copes i parlant de tot, en Ramon era molt inspirador.
Un altre periodista que et va marcar va ser Xavier Vinader. La coneixença personal et va portar a escriure un documental i un llibre sobre ell, El cas Vinader. El periodisme contra la guerra bruta, publicat a Pòrtic el 2015, pocs mesos després de la seva mort. Com van sorgir aquesta relació i aquests dos treballs?
Ja coneixia Vinader de feia temps, li havia fet alguna entrevista… Quan l’Àngel Leiro, un realitzador de TV3 que buscava informació sobre l’antifranquisme a Sabadell, el va tractar, se’n van adonar que tenia un documental per ell mateix. I em van buscar a mi per fer-lo junts. Vam tenir dificultats per emetre’l, com sempre passa amb aquests temes: el teníem acabat un estiu i no es va emetre fins al febrer de l’any següent, poc abans de morir-se Vinader. Sol passar: són temes espinosos, hi havia pel mig ETA, l’extrema dreta, morts… Vinader és un cas paradigmàtic, perquè va anar a la presó per fer periodisme d’investigació.
Era un periodista singular, oi?
Sí, fent el documental, el vaig conèixer més: era una persona molt militant, molt alineat en la recerca de la veritat, amb una idea de la justícia molt accentuada i una visió molt èpica dels fets. Havia patit la pòlio de petit i havia llegit molta novel·la policíaca; era un fan dels còmics. Per això, traslladava al seu periodisme aquesta visió heroica, de lluita. Va ser el primer a denunciar la connexió entre l’extrema dreta parapolicial i l’Estat, ho va demostrar en diversos reportatges publicats a Interviú i per això rep… Em sap molt de greu que, en lloc d’acabar la seva vida dirigint equips d’investigació als mitjans, amb gent jove a la qual transmetre l’ofici, va acabar sent professor dels Mossos d’Esquadra: és un trist final per a una trajectòria periodística brillant que es va anar apagant. A l’establishment d’aquí sempre els va fer una mica de por, Vinader.
“El documental ‘Granados i Delgado, un crim legal’ obre l’escletxa de la revisió d’altres casos d’execucions durant el franquisme”
Als teus inicis com a periodista, vas ser guionista de programes de televisió, perquè suposo que era una forma d’assegurar una entrada fixa de diners, però a poc a poc vas anar decantant-te per escriure llibres i per dirigir documentals de televisió, sempre en l’àmbit de la investigació de la història més recent. Com va ser aquest periple?
Jo vaig començar a la premsa escrita, però em va sortir l’ocasió d’anar de guionista al programa de TV3 Àngel Casas Show i allà m’hi vaig estar ben bé quatre anys. Era un món molt interessant, aquell, en aquella època. Però després vaig deixar l’estabilitat i vaig entrar en la muntanya russa, que és la sensació que tens quan et dediques a fer documentals d’investigació, amb totes les dificultats i penúries econòmiques que implica. Era el que creia que havia de fer. He tingut la sort sempre de treballar molt, de tenir un peu a les teles i un altre a la premsa, de diversificar-me força. Vull esmentar també les col·laboracions al setmanari El temps, on vaig entrar gràcies a Assumpció Maresma. En 40 anys, no he perdut el contacte amb ella. A VilaWeb, que ella i Vicent Partal van impulsar a finals dels noranta, hi he col·laborat assíduament, encara que amb intermitències, perquè, quan feia documentals, m’hi dedicava al cent per cent i no podia fer compaginar-ho.
Un dels documentals clau de la teva trajectòria és Granados i Delgado, un crim legal (1996), que signes conjuntament amb Lala Gomà, i que va produir ARTE, la televisió cultural francesa. Aquell documental marca un abans i un després, per a tu?
Sí, sí, per descomptat. Vaig conèixer la història dels anarquistes Francisco Granados i Joaquín Delgado, executats l’agost de 1963 per haver posat, suposadament, una bomba a la Direcció General de Seguretat de Madrid, gràcies a alguns dels meus contactes. Aleshores, jo treballava amb la realitzadora de TV3 Lala Gomà, i vam decidir que calia fer-ne un documental llarg. Però TV3 no el va voler produir, van dir que era una història més adequada per a una pel·lícula de ficció. Com a molt, volien que jo els ajudés amb un 30 minuts, però els vaig dir que no, que era un tema delicat, que s’havia d’investigar tot, el sumari, la policia, contextualitzar-ho als anys seixanta… D’aquell cas, no n’havia parlat ningú; gairebé no sortia ni als llibres d’història. Calia fer una investigació a fons i amb dignitat. I vam aconseguir que ARTE el produís i l’emetés. A mi, personalment, aquella història m’interessava molt. TVE, pel conveni que tenia amb ARTE, es va veure obligada a emetre’l, i ho va fer de matinada, un any i escaig després de l’estrena a França. Però a l’Estat veí ens van donar un premi al Festival de Biarritz i va crear molta expectació, sobretot entre la gent vinculada amb l’exili.
Aquell cas concret, dels dos militants anarquistes executats, però que al documental es demostra que són innocents, va servir per obrir algunes revisions i anul·lacions de consells de guerra franquistes.
Trencar aquell mur de silenci i d’impunitat també significava entrar en les ments i les reticències de les famílies, que no havien sabut què havia passat durant tres dècades. Hi ha el trauma polític, però també el trauma humà. Les famílies dels dos anarquistes em van dir que els havia impressionat molt, el documental, i això va propiciar que s’unissin i fessin una demanda de revisió del cas. El Tribunal Suprem no volia revisar-lo, però es fa un recurs al Constitucional, i aquest tribunal el contradiu i ordena investigar de nou el cas. Finalment, per tres vots a dos, el Suprem decideix que no, però això obre una escletxa per a altres casos.
“En la Transició, s’accepten coses inacceptables, com ara la impunitat total per a les accions dels franquistes”
També el cas del judici i l’afusellament del president Lluís Companys?
Sí, però no és fins al 2004, amb el president Pasqual Maragall al capdavant, que la Generalitat no demana oficialment al Govern espanyol que anul·li la condemna al president afusellat a Montjuïc el 1941. En els 23 anys de Jordi Pujol com a president, no s’havia fet res al respecte. S’havien publicat llibres i una pel·lícula, però demanar a l’Estat compensació i honor a un president de la Generalitat, no. En aquesta onada de reivindicació de la memòria històrica, els casos de Salvador Puig Antich i de Joan Peiró també s’acaben revisant. I és gràcies a l’impuls del grup prorevisió del cas Granados i Delgado, especialment d’Octavio Alberola, que provoca debat públic i iniciatives parlamentàries per tenir una llei de la memòria que ho fes possible.
En els últims 10 anys, molta gent qüestiona com es va fer la Transició a Espanya i en renega; però, durant dècades, era una minoria els qui deien que allò va ser una trampa perquè tot continués igual. Hi estàs d’acord? I, en tot cas, quan te’n vas adonar?
Allò va ser un miratge col·lectiu. Ens ho vam creure tots. Jo, que no he militat mai en cap partit ni tenia germans grans que tinguessin una visió més pròxima del franquisme, a poc a poc vaig veure que les coses no em quadraven. Qüestionar-me diversos fets concrets, com el cas Puig Antich, em va fer qüestionar-ho tot. No sé quan me n’adono exactament, és un procés gradual, però claríssim: en la Transició s’accepten una sèrie de coses que eren inacceptables. La Llei d’amnistia va significar la impunitat total per a les accions dutes a terme pel règim franquista. Si hi afegim el fet que totes les estructures judicials i policials de la dictadura es van mantenir intactes, s’entén perquè no es va poder revisar res, que la majoria dels casos no es poguessin investigar o rejutjar.
El llibre que has publicat a VilaWeb, Contra el silenci i la impunitat, és un recull d’articles publicats en les darreres dues dècades en aquest mitjà digital. De qui va ser la idea d’agrupar-los en un llibre i com n’heu fet la tria?
Aprofitant els 50 anys de la mort de Franco, vaig proposar a VilaWeb que tornessin a publicar alguns articles meus, amb la idea que no quedin en l’oblit aspectes de memòria històrica de la dictadura i de la Transició. Perquè, malauradament, hi ha una incultura general molt gran sobre la història recent d’aquest país. Els plans d’estudis d’Història no n’han parlat gens. Això vol dir que hi ha una generació o dues que no saben res des dels anys trenta als vuitanta o noranta del segle passat. Això és un terreny adobat perquè creixin Aliança Catalana o Vox. Però, en lloc de republicar els articles, aprofitant que havien començat la col·lecció VilaWeb Llibres, van preferir fer un llibre amb els més destacats. Assumpció Maresma n’ha escrit el pròleg i també m’ha fet una entrevista de context. Ella ha estat clau perquè jo hagi pogut sempre escriure amb una llibertat absoluta, la qual cosa no sempre he trobat en altres mitjans.
“És important explicar els catalans feixistes, que també n’hem tingut; i alguns es van significar clarament”
El divideixes en sis seccions: Silenci, Exili, Transició, Impunitat, Actors secundaris i Resistència. En l’apartat Impunitat, tens articles destinats a Fraga o a Martín Villa, també als Borbons, però m’ha sobtat que n’hi ha un sobre els feixistes catalans, com ara Joan Estelrich. Aquest és un aspecte del passat que més s’ha volgut ocultar?
Sí, hi ha alguns treballs meus que a l’establishment nacionalista català de dretes no li han agradat. Un és el documental Els espies de Franco, del 2010, on explico la xarxa d’espionatge al servei dels feixistes finançada per Francesc Cambó, i on participa gent important de la burgesia catalana, com Josep Pla o Carles Sentís. En aquest treball, apareix també Joan Estelrich, un dels principals col·laboradors de Cambó, que dona suport al cop d’estat de Franco des de la revista Occidente, que ell dirigia a París. Estelrich acabaria sent nomenat delegat d’Espanya a la UNESCO. Sé moltes coses d’ell pel meu avi Lluís, que treballava de traductor en aquesta institució a les seves ordres i que no s’estava de qualificar de “feixista recalcitrant”. Tot això ho vaig escriure quan aquí s’estaven fent homenatges als germans Badia, que eren filomussolinians als anys trenta. Senyors, que aquests paios, quan tenien càrrecs policials a Catalunya, van muntar una cosa similar als GAL, i van exercir la repressió contra anarquistes, immigrants… com podeu homenatjar-los?
És important posar noms als catalans que van fer carrera amb Franco i després es van “adaptar ràpidament” a la democràcia?
Sí, per això parlo d’Estelrich, perquè és important explicar els catalans feixistes, que també n’hem tingut, molts d’ells passius, però d’altres que es van significar clarament. No només del món del periodisme i de la cultura, sinó també del món industrial, comercial, de la vida econòmica i social… A Catalunya, molts es van fer de Convergència quan es va acabar la dictadura i van intentar amagar el seu passat franquista. Com ara Josep Gomis, que va ser alcalde de Montblanc i procurador a les Corts franquistes, als anys seixanta, i va acabar sent conseller de Governació de Pujol el 1988. Això demostra que el 1977 no comença una democràcia de zero, sinó que es munta sobre les bases del règim feixista.
Com veus la situació política actual, amb l’ascens de l’extrema dreta arreu d’Europa? Creus que pot repetir-se la història?
Penso que l’explicació històrica i política del que va passar als anys trenta del segle passat no ha estat suficient per vacunar la societat. Avui hi ha altres factors: hi ha Trump, les xarxes socials, on l’extrema dreta circula d’allò més bé, i hi ha una actitud de suposada revolta contra tot…; és una simplificació molt greu. Què ha passat a Xile? Han votat el fill d’un nazi, que defensa la figura de Pinochet. A Espanya, l’ascens de Vox sembla imparable; tant de bo sigui circumstancial. Per a mi, també és molt greu la pujada d’Aliança Catalana: són el Vox en català, i entre ells s’entenen, pel que llegeixo. No els importa diferir sobre el projecte nacional, perquè en el fonamental s’entenen.
“Ja hem vist el resultat del Procés: el regalet feixista és Aliança Catalana“
De la Transició, en vas quedar molt decebut, he vist.
Sí, sí, molt decebut. Sobretot per allò que deia un historiador, que no hem de parlar tant de memòria i d’oblit, que sembla una cosa psicològica, íntima, sinó de coneixement i d’ignorància. El coneixement que s’hauria d’haver divulgat se li ha negat a la gent jove. Hi ha hagut un pla per explicar la llengua, però no per explicar la història del país. La feina dels historiadors és magnífica, però a les escoles i als instituts no ha arribat. I als mitjans de comunicació públics, per resumir-ho, durant molts anys, tampoc. Parlar de segons quines coses, a TV3, per exemple, fa anys, era complicat. Ara no tant, perquè hi ha hagut un canvi de mentalitat, perquè la societat els ho ha demanat. I el periodisme també els ho ha exigit.
Com veus el periodisme d’investigació? Creus que se’n torna a fer?
Els mitjans tradicionals passen; no els interessa. Se’n parla molt, de periodisme d’investigació, però gairebé no se’n fa, perquè costa molts diners i fa coïssor. A França, no és majoritari, però n’hi ha, per exemple, en mitjans com Mediapart, que hi dediquen molts diners… Aquí, a l’Estat espanyol, com que molesta i com que alguns volen imposar una visió edulcorada de la història i de la realitat, posen tots els obstacles per fer-lo. És molt lloable el que feu vosaltres a CRÍTIC i també el que fan a la Directa, a VilaWeb… Es demostra que alguns periodistes tenim ganes de fer-ne. Jo sovint l’he acabat fent per tossuderia: estar-te un any per investigar i escriure un llibre, com he fet un parell de vegades, requereix que o algú t’ho paga bé o ho has de treballar simultàniament amb una altra cosa per sobreviure. Hauria de ser normal que els mitjans creessin un grup, de tres o quatre persones, que anessin investigant, i que de, tant en tant, publiquessin un reportatge. Però recorda que aquí ens vam assabentar del cas Palau perquè hi van entrar els Mossos d’Esquadra! Després, els mitjans deien que “tothom ho sabia”, però ningú es va atrevir a treure’n res. Allò va ser un escàndol majúscul, un fracàs absolut del periodisme.
Tens alguna investigació, ara, entre mans?
No, ara em dedico a fer algunes col·laboracions relacionades amb la cultura. A l’època del Procés, vaig acabar molt fart del periodisme que es feia i em vaig refugiar en la cultura. No em sortia a compte estar-me barallant amb tothom tota l’estona, i és que, a més a més, em deien “feixista”. I ara ja hem vist el resultat del Procés: el regalet feixista és Aliança Catalana. No estic en contra de la independència de Catalunya; però, si la fan aquests, sí que ho estic.
