27/08/2015 | 00:30
Al meu despatx, quan em fan entrevistes, fumo i al ‘carallo’! Però aquí…
Aquí no et deixaran fumar…
[Riem]
No et demanaré per Pablo Iglesias, d’entrada.
Oh! Quina sort! Sembla que no hi hagi cap altre profeta a tot Europa més que “Pablito el del Clavito” —cantusseja un refrany popular—…
Fa anys vaig llegir ‘A nación incesante’ (Laiovento, 2000) i ‘A estrela na palabra’ (Laiovento, 2005), dos llibres de converses teves amb els periodistes Francisco Pillado Maior i Miguel-Anxo Fernán-Vello. Em varen fascinar. Per cert, un dels volums el té en Quim Arrufat.
Ja el renyaré, n’Arrufat. Tenim una complicitat molt especial des de l’organització del Fòrum Social Mundial de Belém, al Brasil, el 2009. És un tipus fantàstic.
Recordo amb tendresa, crec que és a ‘A estrela na palabra’, quan parles de ta mare, Herminia Torrado, pianista. Del seu univers lluminós en ple franquisme.
Jo vaig néixer el 36, amb el Front Popular. La meva primera infantesa coincideix amb el feixisme franquista més dur, a inicis dels anys quaranta. El meu pare militava, havia militat, fins al 1935, al Partit Galleguista. Era un empleat de comerç, d’un magatzem de paqueteria, i tenia una esplèndida biblioteca gallega. Jo aprenc a llegir en gallec i en espanyol al mateix temps, una cosa poc habitual en els infants d’aquell moment. La meva mare, l’Herminia, em va transmetre amor per la música a partir dels cinc anys. Als 12 ja m’havia examinat de sisè de piano!
Amb un ambient casolà, íntim, així d’especial, seria difícil passar a l’escola.
Els meus pares, d’acord amb altres pares amb fills de la meva edat, van decidir que fins que no quedés més remei no tindríem cap contacte amb el sistema educatiu del règim. Així, van contractar un mestre republicà represaliat, Xesús Pereira, perquè ens formés. Era un home entranyable, de l’Escuela de Libre Enseñanza. Gratant, trobes tres ingredients substancials en els meus inicis: un pare que ens submergeix en la literatura del país; una mare molt proselitista amb la música, i la figura del vell mestre Pereira. L’adscripció galleguista dels Beiras, la meva família paterna, trobo que va ser determinant.
El teu pare, Manuel Beiras, que, com deies, era del Partit Galleguista —de fet, l’havia fundat el 31— era bon amic d’Alexandre Bóveda, no? Bóveda és un personatge poc conegut a Catalunya, un intel·lectual nacionalista i d’esquerres afusellat pels franquistes al principi de la guerra. Cada any, l’aniversari de la seva mort és el Dia da Galiza Mártir.
Era íntim amic de Bóveda. Ja ens parlava d’ell quan érem infants. La tragèdia de Bóveda no se’ns va ocultar mai. Es desdramatitzava, però no se’ns va amagar. El meu pare era amic dels supervivents del món del Partit Galleguista d’abans de la guerra: Otero Pedrayo i altres. Una figura que em va marcar a foc roent és el Tio Tucho, Anton Beiras, germà del pare. Un oculista molt reconegut, que va morir jove, als cinquanta i escaig, i que és recordat com a oftalmòleg i inventor d’un sistema de correcció de l’estrabisme sense operar. Era nacionalista, un rotund nacionalista, i comunista. En ell començo a entreveure que hi ha dues lluites que són una sola.
“Als 21 anys surto de la Compostel·la provinciana i de l’Espanya nacionalcatòlica i desembarco al París de la ‘Rive Gauche’. Pots imaginar què va suposar”
A la tardor del 1952 comences la facultat. A Compostel·la. Pocs joves podien estudiar a principis dels anys cinquanta.
Vaig fer dret. Jo no tenia vocació jurídica, però era la facultat que teníem a Santiago i jo estava molt condicionat a no anar a estudiar fora per raons econòmiques familiars. Em va anar just, poder estudiar. Després, en finir la carrera, la gent del cercle de l’editorial Galaxia, que s’havia creat l’any 50, em va donar una mena de beca.
Comença el mite de Beiras, si em permet, amb aquesta beca. El galleguisme cultural finança els estudis de qui estava cridat a ser el capdavanter del nacionalisme polític gallec. A Barcelona hi ha un regidor de Barcelona en Comú i politòleg brillant, Raimundo Viejo Viñas, que m’havia explicat aquesta història. El seu avi era un dels de Galaxia, les nostres Edicions 62!
I tant que sé qui és! El seu pare, que també es diu Raimundo Viejo, els anys setanta va treballar a SODIGA, Sociedad para el Desarrollo Industrial de Galicia, una empresa pública que feia serveis d’estudis, i hi va coincidir amb Camilo Nogueira, una figura cabdal de l’esquerra gallega…
…
A mi m’interessaven moltes coses, però assisteixo als cursos de la Facultat de Dret i Ciències Econòmiques i a la Sorbona als cursos de literatura i d’idiomes. Ja et pots imaginar què és allò! La immersió d’un noi de 21 anys que surt de la Compostel·la provinciana i de l’Espanya nacionalcatòlica i desembarca al París de la ‘Rive Gauche’.
“A París vaig llegir ‘Retrat del colonitzat’, d’un autor tunisià. Em va deixar ‘frapat’. Era el retrat del colonitzat gallec”
Hi ha el llibre d’Herbert Lottman, ‘La Rive Gauche. L’elit intel·lectual i política a França entre el 1935 i el 1950’, que en castellà va traduir Tusquets el 2006, que retrata un univers que quasi enganxares…
És clar! El llibre d’en Lottman, biògraf de Camus, també, és vital per fer-se una idea del que era allò. Bohèmia i diversió. Jo freqüentava el Café de Flore i Les Deux Magots…
Camus, Sartre, Beauvoir…
Recordo que t’assabentaves de quan hi eren, dels horaris de les tertúlies. Miraves de seure-hi a prop. Mai hi vaig parlar, però.
Cau un mite [riem]. Però hi havia molta gent que va fer coses interessants, circulant per allà.
Molta! La Maria Casares [somriu], que en aquell moment treballava amb Jean Vilar al TNP. És molt significatiu que a París, en el París on arribo venint d’on venia, em trobi una companyia de teatre públic que es deia així, TNP, Teatre Nacional Popular! Anava molt, al teatre…
Són els anys finals de la IV República. La guerra d’Indoxina, la guerra d’Algèria i la descolonització, en definitiva.
Arribo amb la derrota francesa de Dien Bien Phu, al Vietnam, i l’inici de la fase ascendent de la insurgència algeriana. El moment dels famosos debats entre Sartre i Camus i les polèmiques a ‘Les Temps Modernes’. L’esquerra francesa d’aquells anys estava dividida. L’esquerra oficial continuava essent jacobina —no ho ha deixat de ser mai— i l’esquerra perifèrica al Partit Comunista Francès, i articulada al voltant de Sartre, era favorable als moviments anticolonials. Tinc un record molt nítid d’aquella etapa: comprar-me i llegir el llibre del tunisià Albert Memmi ‘Retrat del colonitzat’, amb un pròleg brutal de Sartre, que em va deixar ‘frapat’. Allà veig el retrat del colonitzat gallec. Rebo un impacte tremend.
“Als anys cinquanta vam intentar reorganitzar el galleguisme de postguerra. La meva tesi era que Galícia era una colònia interior”
Fas un periple formatiu, i entenc que personal i polític, interessant, els seixanta. Entre França, Anglaterra, Madrid i Galícia. Aquells anys es funden els dos partits que són la base del nacionalisme gallec contemporani: la Unió de Poble Gallec —UPG, comunista— i el Partit Socialista Gallec —PSG, inicialment socialdemòcrata, però que progressivament avança cap a posicions de socialisme radical no doctrinari. Optes pel segon.
Els que vam arribar a la universitat els anys cinquanta som els primers nuclis de reorganització del galleguisme de postguerra. Tot això està tutelat per Ramón Piñeiro, el mentor de tot això, un home d’una generació superior a la nostra que fa de fil conductor amb la gent de la República però des d’un prisma estrictament cultural i molt conservador. A poc a poc ens anem distanciant d’ell i els de la meva quintada optem per fer un pas cap al galleguisme polític des de l’esquerra. Jo em radicalitzo progressivament, però sempre em nego a participar d’un partit d’estructura leninista. Aquells anys llanço la meva tesi que Galícia és una colònia interior, connectada amb les teories de l’occità Robert Lafont.
S’acosta la Transició, que ara hom anomena Transacció.
Cap a mitjan anys setanta, la UPG està en una línia molt aïllacionista —relacionant-se bàsicament amb moviments independentistes insurgents europeus i promovent, amb el PSAN català, la famosa ‘Carta de Brest’ amb l’IRA, ETA, els bretons i els gal·lesos. En canvi, nosaltres, com a PSG —jo llavors en sóc secretari general—, volem tenir una estratègia pròpia a l’Estat. Articular els partits socialistes, fora del PSOE, de les nacions i pobles de la península Ibèrica. Ho intentem. Creant la Federació de Partits Socialistes (FPS), que acull a dins la Coordinadora de Partits Socialistes dels Països Catalans.
Dura poc, però.
Entre el 1976 i l’inici de 1977, quan les peces clau de l’FPS comencen a pactar amb el PSOE començant pel Moviment Socialista de Catalunya de Joan Raventós, comencem a albirar que la cosa no anirà bé. Un drama. A la llarga ens quedem quasi sols.
Quins catalans recordes, d’aquells anys?
En Pallach. Un ‘tio’ amb un talent intel·lectual i polític extraordinari. L’Amadeu Cuito era entranyable. També l’Isidre Molas. I n’Ernest Lluch, que va ajudar, a València, a organitzar el PSPV —el partit socialista i valencianista de veritat! No la sucursal del PSOE!. Amb els valencians hi vaig tenir un ‘feeling’ especial… sobretot amb Joan Francesc Mira i els seus Grups d’Acció i Reflexió Socialista.
De tot allò en sorgiria la Unitat del Poble Valencià, i després el Bloc i Compromís.
Sí! I en Mira és la porta d’entrada a una persona important per a mi: Joan Fuster.
Què tens present, d’en Fuster?
Una gran amistat. És una figura anàloga al País Valencià i als Països Catalans del que era Piñeiro a Galícia.
Però més irreverent i canalla.
[Riu] Piñeiro hauria volgut un partit democratacristià gallec com a centre del galleguisme. Res més lluny de la realitat! Això xoca frontalment amb “El País Valencià serà d’esquerres o no serà”, de Fuster. Vaig ser sovint a casa seva després de publicar ‘Nosaltres, els valencians’. Unes bones gresques. De tota manera, els valencians amb qui vaig tenir més relació foren els germans Joan Enric i Vicent Garcés, del PSPV. En Joan Garcés havia estat assessor d’Allende a Xile i s’escapà pels pèls el 73. Era el cervell de l’FPS i ens férem molt amics. Garcés tenia molts contactes amb els paisos no alineats i ens organitzà un viatge a Algèria per veure Boumedian el 76. Saps qui anàrem?
No.
Garcés, pel PSPV; jo, pel PSG; Quique Barón, per Reconstrucció Socialista —els espanyols que acceptaven una federació dels socialistes dels pobles de l’Estat—, i per l’MSC, saps qui hi era?
No.
Narcís Serra! [riu estrepitosament]
“Vaig tenir molta relació amb Carod-Rovira i la gent de Nacionalistes d’Esquerra, amb la gent de la Crida, amb el CIEMEN”
Retornem a Catalunya. A banda dels socialistes encara preassociació amb el PSOE, tenies altres vincles?
Una mica amb en Carod-Rovira i la gent que després va fer l’aventura de Nacionalistes d’Esquerra, dins els vuitanta. En general, amb l’independentisme català ‘strictu sensu’ hi vaig tenir relació fonda a partir del 81. Amb Jordi Sànchez [ara president de l’ANC] i amb Carles Riera, de la Crida. I amb el CIEMEN i tota la xarxa catalana compromesa amb els drets col·lectius amb un fil conductor hiperllarg que va de l’Aureli Argemí, que té la meva edat, fins al Quim Arrufat, que deu tenir la teva.
El 1977 ets el cap de llista del PSG en les eleccions. Us escombren. No obtens ni tan sols un escó.
Ens escombra l’equip sevillà del PSOE alimentat amb quartos alemanys i de la CIA via les fundacions dels sindicats socialdemòcrates alemanys, per ser exactes. Fa just alguns dies acabo d’estar amb Boaventura de Sousa Santos, el sociòleg portuguès, i m’ha dit que acaba de publicar un treball al seu Centre d’Investigació de la Universitat de Coïmbra que relata exactament el que t’estic explicant. Les setmanes després de la Revolució dels Clavells portuguesa, a l’abril de 1975, Henry Kissinger està decidit a bombardejar Lisboa. Willy Brandt, el socialdemòcrata austríac i cap de la Internacional Socialista, li diu: “Això és Europa i aquí ho farem d’una altra manera”. Aleshores financen el Partit Socialista Portuguès per debilitar l’esquerra radical portuguesa i fer triomfar la reforma sobre la ruptura. El sistema és simple: el finançament arriba via els sindicats alemanys inflats de diners dels EUA. Ho feren el 1975 a Portugal. A l’Estat Espanyol i a Galícia, dos anys després.
“Després de la derrota en les eleccions del 77 vaig fer un descens als inferns. Em vaig tractar amb antidepressius”
Dels anys de la Transició i de la gestió d’aquella derrota, pròpiament, hi ha una llegenda, fatídicament ben real, que s’ha explicat molt: la teva crisi personal.
En algunes ocasions ho he definit com un descens als inferns. No fou només saber que havíem perdut: que ens derrotarien electoralment, que la ruptura democràtica es frustraria, sinó que me’n feia a mi mateix responsable. Jo, fidel al meu diagnòstic, ja sabia què passaria. L’amic Joan Garcés, quan als vuitanta escrivia ‘Soberanos intervenidos’, m’explicà que havia llegit documents desclassificats de la CIA que relataven fil per randa el que jo ja pronosticava anys abans de la mort del dictador i de tot aquell teatre dolent. Malgrat tot, vaig voler aguantar. No pactar amb el PSOE ni de conya! Paral·lelament va haver-hi un distanciament progressiu dels meus mentors de l’editorial Galaxia, aquells mandarins de la cultura gallega que m’havien finançat els estudis. Jo era casat amb la filla d’un d’ells, García-Sabell… Tot va saltar pels aires. La parella, l’activitat professional, l’activisme polític…
…
Un psiquiatre, a més, féu una animalada. Em va tractar amb antidepressius que em drogaren. Delirava. No escrivia, no llegia, no tocava el piano. Caminava sense rumb als vespres. Va durar molt de temps. Anys. Del 77 al 81. Tenia unes angúnies salvatges, físiques, com si amb un pal m’escorxessin el ventre.
Deia Churchill que la depressió és un gos negre. Un gos negre que t’arruïna la vida.
Hi ha una anècdota maca d’aquella temporada. Jo vivia a cals meus pares. Ells m’havien acollit, perquè m’havien fet fora de casa. Em sentia al fons del pou; pensava que ja no servia per a res, que no tenia ni idea d’economia, de música ni de política ni de cap de les meves passions. Una tarda era amb ma mare i estava sonant música per la ràdio. L’Herminia em digué “Que formós!”. I jo, com qui no vol la cosa, li dono resposta: “Sí, és el Rèquiem de Verdi”. Ho vaig identificar de seguida. Deia que no sabia res de música i sí que en sabia! Vaig començar a aixecar-me en aquell moment.
“El BNG està acabat. Va tenir una pràctica cada cop més autonomista fins que va esdevenir presoner de les institucions de l’Estat”
Del 1982 al 2012 ets al BNG. Trenta anys. Una estructura política que en moments en què no era popular va desenvolupar una estratègia frontista que, aquí, a Catalunya, semblava insòlita i singular. Ara que es parla tant d’unitat i de confluències, des dels diferents espais ideològics i electorals, creus que el frontisme és el millor instrument encara?
Sí. Però no formulat com els vells fronts populars, com era el cas del nacionalisme gallec dels setanta, dels vuitanta i dels noranta (primer amb la sigla BNPG, Bloque Nacional-Popular Galego, i després BNG, Bloque Nacionalista Galego). En el cas gallec, el cicle del BNG com l’hem conegut fins ara està acabat. Va ser absorbit per les dinàmiques institucionals fins a ser engolit. Li passà el mateix que a moltes forces. Passà progressivament a tenir una pràctica política cada cop més autonomista fins a esdevenir presoner de les institucions del règim. Per a mi fou trist i dolorós. Deixà de ser el que havia estat durant els seus primers 20 anys: l’instrument polític del “front del carrer”, que eren els moviments socials, per dirigir el projecte estratègic d’emancipació social i nacional. Jo ho vaig denunciar. Tot i ser candidat del BNG a la Xunta de Galícia, ja els dic ben aviat, a mitjan noranta, que cal fer un discurs i una praxi més crítica.
En perspectiva, sembla que el clima intern es va enrarir molt, també.
El deteriorament del disseny democràtic intern del Bloque va anar acompanyat d’aquest procés del qual et parlo. El BNG era una aliança de classes. La primera dècada va rutllar. Del 82 al 92 s’hi integraren grups tan diferents com Inzar —fusió de trotskistes i de maoistes—, el PNG —d’orientació liberal—, Esquerda Galega —d’ideologia socialista… Era un model de pluralitat interna que va acabar rebentant.
“Una cosa és la nació i l’altra és el nacionalisme. La nació són tots els ciutadans encara que no siguin nacionalistes!”
Des d’un cert desconeixement, hi ha sobiranistes catalans que us seguien que no entengueren el trencament del BNG i que el vostre partit —ara Anova, abans Encontro Irmandinho— impulsés Alternativa Galega de Esquerda (AGE) amb la federació gallega d’Izquierda Unida. Ho veien com una renúncia al projecte nacional gallec.
Una cosa és la nació i l’altra és el nacionalisme. No es pot dir “nació gallega” pensant en termes col·lectius quan t’estàs referint només als nacionalistes gallecs! La nació són tots els ciutadans encara que no siguin nacionalistes! Això el BNG no ho ha entès! Es necessiten fórmules inclusives, en un moment tan delicat com l’actual, que construeixin una nació gallega sobirana des de la unitat d’acció de nacionalistes i de federalistes. D’aquí surt AGE. I d’aquí surt el seu triomf. De saber llegir correctament què necessitava la societat gallega.
Els partits comunistes clàssics tenen fama de tenir aparells burocràtics molt forts. Més enllà del mite i entenent aquell acudit que diu que el partit més leninista de l’Estat espanyol és el Partit Popular, permeti’m una pregunta perversa: quina burocràcia és més difícil d’aguantar, la del PCE o la de la UPG?
Totes són inaguantables! La de la UPG la vaig patir a casa i amb el PCE es fa difícil, sovint, perquè et fan ensopegar. Amb Esquerda Unida tenim cultures molt diferents. Quan fem el projecte d’AGE, un projecte autocentrat, com et deia, en la nació gallega, però obert a nacionalistes i a federalistes, ells travessen un Rubicó que era un gran tabú! Nosaltres fem una crida, al seu moment, a totes les forces de l’esquerra gallega i galleguista plural. El BNG diu que no, Compromiso por Galicia diu no… i ens acabem trobant Anova i EU.
I surt bé. En les darreres eleccions al Parlament de Galícia Alternativa Galega de Esquerda, encapçalada per tu, irromp amb 9 escons. El BNG n’obté 7.
Érem l’aigua i l’oli, Anova i EU! Però entenem que la nostra aliança és molt més que una aliança estratègica.
“Per definició, tot nacionalisme emancipador defensa la seva ciutadania del poder de les oligarquies. Emancipació social i nacional giren plegades”
A Catalunya hi ha un cert debat que obliga a prioritzar entre allò social o allò nacional.
Per definició, tot nacionalisme emancipador defensa la seva ciutadania del poder de les oligarquies. Són dues rodes, l’emancipació social i l’alliberament nacional, que giren plegades. Però amb motors diferents. Hi ha conjuntures històriques en què l’un fa més tracció que l’altre. Quan nosaltres analitzem la qüestió de Galícia, arribem a la conclusió que el motor, ara mateix, és la lluita contra la ‘troica’ i les retallades antisocials. Per això, via l’experiència electoral d’AGE, vehiculem la qüestió nacional per aquí. En indrets com Catalunya, on, a banda del nacionalisme emancipador, hi ha moviments autocentrats que vénen de la petita burgesia, tot es fa més complex.
“Alemanya fa el seu paper de sempre a Europa. Som al IV Reich”
Espanya, pel que fa al reconeixement de la pluralitat nacional i cultural interna, és avui més prop de Sèrbia o de Bulgària, per dir alguns estats que sembla que no treballen específicament la diversitat, o de Suïssa o l’Equador, per dir-ne d’altres que sí que, tot i ser políticament diferents, hi donen valor?
Depèn d’allò de què estiguem parlant. La Sèrbia homogènia i xovinista no m’agrada. Però sí que era interessant el model de la Iugoslàvia confederal d’abans de la guerra, rebentada per Alemanya i pel Vaticà en estreta aliança amb els ustaixes croats! El nou imperi alemany torna a fer el de sempre. Ho explica molt bé el polític francès Jean-Luc Melenchon, el líder del Front de Gauche, al seu últim llibre, en un capítol que porta per nom “Le Hareng de Bismarck”. Som al IV Reich. En tot cas, la concepció castellana autoritària de l’Estat espanyol em recorda prou la que tenien alguns nacionalistes serbis respecte a Iugoslàvia.
Es pot entendre el moviment independentista amb l’Espanya de cultura castellana?
Jo mai hi vaig tenir problemes. En el cas de l’esquerra política i social —la dreta ja sabem com va—, el xoc fou sempre amb els sectors doctrinaris, sectaris i ideologitzats de l’espai de cultura estalinista. Fins a Lenin es distingeix que la nació és una realitat sociopolítica i l’Estat és supraestructural, una figura juridicopolítica. Stalin hi dóna la volta. La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques esdevé l’Imperi roig. Aquesta visió fou fatal dels anys trenta fins ben entrats els setanta. Era amb el que et trobaves quan anaves a les Espanyes, durant el tardofranquisme, i et reunies amb grups progressistes per explicar-los que tu eres gallec i bla-bla-bla. I en queden romanents.
“La Unió Europea és un satèl·lit de la metròpoli en crisi d’hegemonia: els Estats Units”
A quin any som? 1915? 1923? 1930?
A cap d’ells. Som a l’any 35.
[Repica sobre la taula i es posa seriós]
…
La guerra d’Espanya comença el 36. A l’estiu. La invasió de Txecoslovàquia i l’Anschluss d’Àustria, quin any és?
El 38.
Doncs això, el 38. Som a l’impàs. Allò que Sartre diu a “Les chemins de la liberté”, a la part que anomena “Le sursis”, la pròrroga. Doncs imagina-t’ho. Després ve el que ve. No dic que esclati una Guerra Mundial en la línia de les dues primeres. Ja hi és en unes altres claus
Una guerra soterrada, silenciosa?
En realitat, el que passa és que la UE és un satèl·lit de la metròpoli en crisi d’hegemonia, els Estats Units. Una metròpoli en descens que genera el caos sistèmic. Wallenstein diu que del 1914 al 1945 es dóna la transició de l’hegemonia britànica a la nord-americana, el que ell diu “Els trenta anys de guerres euroasiàtiques”. Per a l’era actual, el canvi d’hegemonia comença amb les guerres dels ‘neocons’ de Bush contra l’Eix del Mal fa uns 12 o 13 anys.
Ho recordo. La meva generació es va començar a polititzar en aquell moment.
Som a la típica fase terminal d’una hegemonia. Coincideixo amb Giovanni Arrighi i amb Wallenstein, en això. En el pla econòmic deixaren de ser potència fa 30 anys. En el pla militar només són hegemònics a l’aire i al mar —a terra s’enfanguen sempre! I en el pla nuclear Putin els ha passat al davant! Ja no són el gendarme del món.
“Els gallecs som com els afroamericans amb la diferència que un negre, quan es mira al mirall, es veu negre, i nosaltres ens veiem blancs”
Què significa ser un poble sense Estat al segle XXI?
És la perpetuació de la negació dels més elementals principis democràtics i republicans. El ciutadà necessita veure els seus drets col·lectius reconeguts, no solament els individuals! Els estats nació són una fal·làcia; bé ho diuen els kurds de Síria! Molt pocs estats nació són estats uninacionals: la majoria són plurinacionals o subnacionals. Fins i tot Alemanya és un Estat subnacional! On és la Pomerània Oriental? On va néixer Kant? En una ciutat prussiana que es deia Konigsberg i que actualment es diu Kaliningrad, on continuen vivint alemanys, i és a la Federació Russa! En la majoria dels casos, a més, la negació dels pobles és pur colonialisme, sobretot en els plans ideològic i cultural. I en alguns casos és colonialisme pur i dur com a Galícia! Jo sempre dic que la diferència entre el cas gallec i el cas basc i català és que ni Euskadi ni Catalunya són colònies interiors, mentre que Galícia sí que ho és. A Catalunya es viuen fenòmens colonials en temes de llengua, però no és el mateix.
Les Illes Balears i el País Valencià serien colònies interiors segons el teu plantejament? L’espoli fiscal és molt evident.
No ho puc assegurar. En el cas de les Illes, la colonització turística fa que el territori no sigui de la gent i s’exploti brutalment. Però el cas que jo veig clar és Galícia. El català sempre s’ha escrit i el gallec del segle XVI i XIX no tingué expressió escrita. I després hi ha el racisme. L’Estat és racista. L’actitud cap al gallec és racista. No és només etnocida. Quan la llengua esdevé un estigma de classe social i l’Estat, el poder polític, reforça aquesta situació, això és racisme institucional. Jo dic sovint que els gallecs som com els afroamericans amb la diferència que un negre, quan es mira al mirall, es veu negre, i nosaltres ens veiem blancs!
“L’enrocament de l’equip dirigent de Podem és el que fa 52 anys que visc com a militant polític gallec. Els costa entendre’ns”
En un Govern estatal de Podem, Galícia continuaria essent una colònia interior?
Qualsevol govern que no acabi en la ruptura i la liquidació del règim de la Segona Restauració Borbònica no resoldrà problemes nacionals com el gallec i el català. En això s’equivoquen els de la Complutense quan fan diagnòstic: no basta guanyar les eleccions. S’ha de capgirar absolutament el marc institucional.
Processos constituents en singular o en plural?
Un procés constituent homogeni estatal és impossible! Cal anar a la ruptura democràtica i els subjectes han de ser les nacions. Cada subjecte territorial ha de decidir què vol fer i ha de poder constituir-se en allò que li plagui. Després decidirem si cada república vol articular-se amb la resta en format federal, o confederal, o vol optar per la independència. El que no té sentit és fer un procés constituent uniformitzador! És el debat que tenim ara per les eleccions estatals, a les Corts espanyoles. Ens parlen, determinades forces emergents estatals, de negociar acords especials en alguns territoris sobre la base dels nostres trets diferencials. Què collons trets diferencials! Ens diuen que tenim certes especificitats, llengua pròpia… A prendre pel sac! Senzillament, som. Som un subjecte polític propi. Duc 52 anys de treball polític i no paro de veure la mateixa actitud. Dimonis! No entenen res! Ja m’he cansat! Se simula que s’és receptiu i després emergeix la posició maximalista que ‘a priori’ ells sempre tenen. No sóc masoquista!
Al programa ‘La clave’, a TVE, en una emissió de la tardor de 1993, digueres “Jo sóc marxista perquè sóc intel·ligent”. Encara ho penses?
Crec que encara sóc intel·ligent. No sé si respon a la teva pregunta.
