Crític Cerca
Foto: DAVID SABADELL
Entrevistes

Yayo Herrero “El decreixement ja no és una opció: l’economia decreixerà sí o sí”

Yayo Herrero és enginyera agrícola, antropòloga i un referent ecologista internacional. Actualment és sòcia de la cooperativa Garua i membre d’Ecologistes en Acció i del Fòrum de Transicions. Els seus últims llibres són, sota autoria col·lectiva fets amb altres companys de viatge, La gran encrucijada, La vida en el centro i Petróleo, i en tots reflexiona sobre la crisi climàtica i social actual i fa propostes des de la perspectiva ecofeminista. Als seus 55 anys ha deixat Madrid per viure en un poblet de muntanya a Cantàbria. Aquesta conversa (que també trobareu en format de podcast) pertany a la sèrie d’entrevistes #Alaltrabandadelfil, un projecte de l’Observatori DESC i de CRÍTIC amb converses tranquil·les per reflexionar i posar la vida i els nostres drets al centre.

06/05/2021 | 06:00

Vas canviar fa poc Madrid per un poblet petit a les muntanyes de Cantàbria. Per què?

Fa tres o quatre anys que vivíem entre Madrid i el poble, anant amunt i avall, però al final vam decidir quedar-nos aquí. Volíem viure en un entorn de natura, cultivar el nostre hortet… i, a més, ens agrada molt caminar per la muntanya. Era un projecte de vida que teníem amb la meva parella i que, per fi, hem tingut l’oportunitat de fer-lo realitat.

Quan els ecologistes expliquen que tenim davant una catàstrofe ambiental, alts graus de contaminació, l’escalfament global, l’amenaça d’una sisena extinció d’espècies vives ja en marxa… hi ha gent que es paralitza i acaba no fent res perquè veu impossible aturar-ho sola i des del seu dia a dia.

L’emergència climàtica no s’ha de plantejar com una amenaça davant la qual ja no s’hi pot fer res, sinó tot al contrari: hi ha un problema quan confonem les dades amb la catàstrofe. Catastròfic, precisament, seria no fer res davant les dades. Tant de bo tinguéssim avui les dades climàtiques i de contaminació de principis dels anys noranta perquè això ens permetria revertir la major part del canvi climàtic que ve o, almenys, no estar a punt d’esgotar una bona part dels minerals necessaris per produir energia. Però això no vol dir que no hi hagi res a fer.

Però anem de pet cap al col·lapse ambiental, no?

Sí, sí, però t’ho explico millor: el col·lapse dels sistemes socioeconòmics no és una explosió que ho destrueixi tot de cop… sinó que és un procés de degradació de les condicions laborals, de pobresa, de formes de viure i dels límits del planeta. Però hi ha moltes possibilitats de fer coses encara. Podem canviar el nostre sistema econòmic, podem redistribuir la riquesa, podem aprendre a viure amb allò suficient. El que és segur és que, si no fem res pel planeta, les condicions de vida d’una bona part de la humanitat es degradaran encara més que ara i augmentaran moltíssim les desigualtats.

“Què fem? Primer de tot: energia renovable, aliments de proximitat i transport públic elèctric”

Posem-nos a treballar. Per on hauríem de començar a actuar?

Tots els governs ja saben el que haurien de fer: el problema és que alguns no tenen voluntat política de fer-hi res i d’altres tinguin por de fer el tipus de coses que s’haurien de fer. Ja fa temps que la comunitat científica i activista té una llista enorme de propostes del que s’hauria de fer per frenar almenys l’escalfament global i la pèrdua de biodiversitat. Què s’ha de fer? Doncs, comencem per la transició cap a les energies renovables; després, prioritzem un sistema alimentari basat en els vegetals, els productes de proximitat i la producció de temporada, i, en tercer lloc, cal configurar un model de transport basat en el caminar, la bicicleta i el transport públic col·lectiu, que aquest sí que podria estar electrificat.

Però tot això, que tampoc semblaria una demanda utòpica ni radical, per què no es fa ja i a gran escala?

Saps quin és el problema fonamental, Sergi? Que hauríem de lluitar per disputar l’hegemonia cultural. Aquí tenim el repte principal, un repte educatiu, pedagògic, polític i dels mitjans de comunicació. Hauríem de començar per aquí.

Foto: DAVID SABADELL

“Per convertir tots els cotxes actuals en elèctrics, faria falta el doble de les reserves de liti que existeixen”

Podem mantenir el nostre nivell de vida gràcies a aquesta transició ecològica cap a les renovables?

El que no diuen els governs ni la majoria dels mitjans de comunicació és que aquests canvis en el model de vida s’han de produir en el marc de la reducció de l’esfera material de l’economia, és a dir, dit planerament, que s’ha de reduir el consum. Hem de consumir allò suficient i necessari. Els qui podem viure amb menys hem de viure amb menys coses materials. Però, atenció, sí que podem tenir més coses no materials: més amics, més relacions, més temps.

Deixa’m fer d’advocat del diable, és a dir, d’advocat de Bill Gates i de la majoria dels governs occidentals. Bill Gates, en el seu últim llibre, defensa amb exemples concrets que els canvis tecnològics i els descobriments científics faran viable salvar el planeta i alhora mantenir el nivell de vida i de consum que tenen les classes mitjanes i altes a Europa i als Estats Units.

El relat dominant a la nostra cultura, no només el de Bill Gates, és que la tecnologia resoldrà tots els nostres problemes, fins i tot aquells creats per la mateixa tecnologia. Som una societat basada en la tecnolatria. A Bill Gates o a Elon Musk els demanaria que agafin la calculadora, o millor, paper i llapis, i que comptabilitzin els minerals que fan falta per fabricar un cotxe elèctric. Si volen convertir el nombre de cotxes de combustió que existeixen actualment al món en cotxes elèctrics, no surten els comptes! Per convertir tots els cotxes actuals en elèctrics, faria falta el doble de les reserves de liti que existeixen actualment. Aleshores, què passarà? En el millor dels casos, només una petita part privilegiada de la humanitat tindrà accés a aquesta tecnologia verda. La tecnologia és una condició necessària per a la transformació ecosocial. No soc una persona tecnòfoba, però la tecnologia ha de venir acompanyada d’un repartiment de la riquesa i s’ha de posar al servei de tots els éssers vius, i no al servei de les taxes de beneficis de les grans empreses.

“El risc d’un capitalisme verd és que acabi en ecofeixisme”

Els Verds a Alemanya, que podrien guanyar les properes eleccions, o propostes com el Green New Deal, d’una minoria del Partit Demòcrata dels Estats Units, proposen una mena de transició verda dins el capitalisme… Tu, però, has estat crítica amb això. Per què?

S’ha de dir, primer, que és una victòria històrica de l’ecologisme que ara una bona part de l’agenda política global plantegi els reptes de l’emergència climàtica i d’una transició verda. És veritat, però, que probablement no se’n parla tant d’això perquè haguem guanyat l’hegemonia… sinó per, com diu la filòsofa Isabelle Stengers, “la intrusió de Gaia”. És a dir, la mateixa crisi ecològica ha irromput en la política com un agent polític més. Ja no es pot parlar d’economia o de salut sense parlar de la natura.

Però…

Quan parlem de propostes com el Green New Deal o la transició verda, em falta un element: aquestes propostes es donen o no es donen en el marc d’una contracció general de l’economia? El decreixement de l’esfera material de l’economia no és ja una opció política: l’economia decreixerà materialment sí o sí. L’economia haurà de funcionar amb menys energia, i amb una energia amb menors taxes de retorn energètic, i amb menys minerals, amb menys terra fèrtil i amb més alteracions en el cicle de l’aigua. No és una opinió: són dades. Per tant, la clau és si aquestes propostes de transició verda consideren o no aquest decreixement. Sí que veig possible un Green New Deal, amb l’ajuda de les noves tecnologies, sempre que fos conscient de les limitacions i de les necessitats de reducció del consum i que prioritzés un repartiment radical de la riquesa entre tothom. Per exemple, les propostes actuals de transició verda que fa la Unió Europea són inviables. I, si seguim per aquest camí, el risc serà pel naixement d’un nou ecofeixisme.

Foto: DAVID SABADELL

“No n’espero gaire, dels partits d’esquerres. Primer hem de guanyar el debat per ser hegemònics al carrer”

No he vist jo que cap partit d’esquerres a Catalunya o a Espanya proposi un programa econòmic radicalment ecologista que defensi frenar el consum, reduir la indústria contaminant al mínim, posar fi als cotxes i anar cap al decreixement. Potser, perquè no els votaria ningú?

La majoria dels partits polítics d’esquerres són conscients de la crisi ecològica i dels límits ambientals del planeta; però, com m’han dit alguns d’ells a mi, seria un suïcidi polític presentar-se a unes eleccions proposant un model de decreixement o de la necessitat d’aprendre a viure amb menys. El càlcul electoralista xoca fins i tot amb l’imaginari polític d’ells mateixos. Els partits emergents que han sorgit els últims anys expliquen que, des de les teories populistes, s’han de llançar a la guerra electoral amb missatges que ja estiguin prèviament guanyats al carrer. Però fixa’t en un detall: aquests partits, als seus inicis, no parlaven gaire de feminisme… i, en canvi, ara ho tenen com un eix bàsic de campanya, després de les grans manifestacions dels últims dos anys. I alguns d’aquests partits han tingut un discurs molt fluix en qüestions ecologistes… fins que va arribar l’explosió dels Fridays for Future, d’Extinction Rebellion i dels joves activistes pel clima. Per tant, veient com funciona la maquinària electoral, n’espero poc, d’ells. Només es mouran quan els debats estiguin guanyats al carrer i entre la gent.

Vaja… i aleshores què faries mentrestant?

Doncs, el meu objectiu ara és bolcar-me al carrer i tractar d’impulsar el debat ecologista entre la gent. Per això, el treball que fan els moviments socials és brutal. Hem de guanyar l’hegemonia cultural també en la qüestió ambiental.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies