Crític Cerca
Foto: DAVID SABADELL
Entrevistes

Yayo Herrero: Ecofeminisme a la ciutat

Yayo Herrero (Madrid, 1965) és enginyera agrícola, antropòloga i un referent de l’ecofeminisme a Europa. Va ser coordinadora d’Ecologistes en Acció. Actualment és directora general de la FUHEM, una fundació que treballa en els àmbits de l’educació i de l’ecologisme amb un enfocament social, i també fa de professora a la UNED. Ha publicat llibres col·lectius com ‘La gran encrucijada‘ (Libros en Acción, 2016) i ‘Petróleo’ (Arcadia, 2018), on es reflexiona sobre la crisi civilitzatòria actual. Per a la revista ‘Ciutats’, hem parlat amb ella sobre ecofeminisme, decreixement, món urbà i, en general, sobre el desastre planetari que estem vivint/patint.

29/01/2019 | 19:11

Sembla que som en un moment decisiu a escala ambiental. Puja la temperatura global, augmenten les sequeres, s’esgoten els recursos naturals, arriba la fi del petroli… En quin moment es troba realment el planeta?

Estem passant una crisi ecològica profundíssima. No és una crisi recent; ve ja de fa temps. Podríem situar com a punt d’arrencada de la denúncia d’aquesta crisi ambiental el discurs sobre els límits al creixement que van fer Donella i Dennis Meadows l’any 1972. Des de llavors fins ara, s’ha seguit aprofundint una dinàmica econòmica que creix exponencialment utilitzant cada vegada més recursos i generant cada vegada més residus. Això ha acabat provocant una tremenda crisi ambiental que es pot plasmar, d’una banda, en una crisi d’energia i de materials. No ens trobem solament davant el pic del petroli, sinó de pràcticament tots els minerals de l’escorça terrestre.

Què és el pic del petroli?

És el moment en què per cada barril de petroli que extreus en un lloc del món no trobes reserves que el puguin substituir. Aquest pic del petroli va acompanyat del pic del coure, de l’esgotament del liti, del platí o de les terres rares, les quals contenen els minerals utilitzats per a la fabricació de components microelectrònics. És a dir, que ens trobem amb el declivi dels minerals de l’escorça terrestre que són absolutament imprescindibles per sostenir el model industrial globalitzat tal com el coneixem en aquest moment. Ho plantejo perquè aquest esgotament dels recursos naturals es connecta directament amb la inviabilitat del model capitalista industrialitzat que tindrà serioses dificultats —de fet,  ja les estem tenint— per continuar creixent sobre la base d’una producció real de béns i de serveis. El model capitalista ja no es reprodueix bàsicament sobre la producció real, sinó sobre l’economia  financeritzada i una economia fictícia sobre la base de bombolles que van explotant periòdicament.

Foto: DAVID SABADELL

“El canvi climàtic farà que la vida ja no es pugui sostenir com fins ara”

I el canvi climàtic, com encaixa amb tot plegat?

El canvi climàtic és, dit d’una manera molt col·loquial, el desajustament o el canvi de les regles de joc que organitza tot allò viu. El nostre planeta terra, la biosfera, és un sistema completament autoorganitzat que canvia i té equilibris dinàmics que van canviant en funció de les pertorbacions o els canvis que es produeixen en la mateixa natura. El que succeeix ara és que precisament fruit d’una crema accelerada dels combustibles fòssils, sobretot en les últimes dècades, i també fruit del canvi d’usos del sòl, s’ha produït un canvi en la temperatura mitjana global que fa que hi hagi esdeveniments climàtics extrems. També que es produeixin en algunes latituds sequeres perllongades i profundes. Es descompassen els ritmes en la natura: es produeixen floracions quan encara no hi són les larves que han de pol·linitzar aquestes flors. Tot això incideix directament en la possibilitat de sostenir la vida com havíem fet fins ara. No hi ha cultius ni collites sense la possibilitat de la fotosíntesi ni sense aigua, no hi ha producció en termes capitalistes, si no hi ha una precondició prèvia que és la producció de vida en la natura.

I la biodiversitat, quina importància té?

Molta. Si volem que, davant el canvi climàtic, apareguin noves espècies conreables que siguin viables en les noves condicions, això depèn que es conservi tota aquesta varietat d’espècies vives que siguin capaces d’adaptar-se a noves condicions.

Com pot ser que aquests temes no es trobin en un lloc prioritari en les agendes polítiques mundials?

Crec que sí, que han començat a tenir un lloc prioritari en les agendes mundials. Ja ningú deixa de parlar de canvi climàtic —excepte Donald Trump. Va ser un tema important abordat en el Fòrum de Davos. Per exemple, els exèrcits —l’OTAN, els EUA— plantegen el canvi climàtic com un multiplicador d’amenaces davant el qual els mateixos exèrcits s’autopostulen com a especialistes del caos. Totes aquestes institucions econòmiques i polítiques són conscients que es produiran tota mena de problemes com, per exemple, migracions forçoses. El que no és en l’agenda, o resta molt ocult, és quines són les solucions d’aquests problemes que posin en el centre i com a prioritat la supervivència de les majories socials. Un exemple: quan l’huracà Sandy va caure sobre Nova York, Manhattan es va quedar a les fosques i l’única cosa que va romandre il·luminada va ser la torre de Goldman Sachs. Es va evidenciar que estaven preparats energèticament per a una situació d’aquest tipus. Hi ha sectors que s’estan preparant per al canvi climàtic i per a la crisi ecològica.

Foto: DAVID SABADELL

“Per posar la vida de totes i tots al centre, cal una redistribució radical de la riquesa”

El sistema capitalista és compatible amb una transició ecològica?

Una bona part de les mesures que caldria prendre per afrontar la crisi ecològica passa necessàriament per recompondre o reformular de dalt a baix el metabolisme econòmic. Posar en el centre la vida de totes i tots implica una redistribució radical de la riquesa. També de les obligacions de cures. Tornant a la teva pregunta: això es contraposa de manera, gairebé essencial, amb el model econòmic capitalista que tenim vigent en el moment actual. Existeix un últim element perquè això no es troba a les agendes i té a veure amb una qüestió cultural. La societat occidental des de les arrels clàssiques, romanes i gregues, té una espècie de pecat original de fons. Un abisme ontològic entre la nostra espècie i la resta del món viu. Som una espècie que ha mirat sempre la natura des de la superioritat, des de l’exterioritat i des de la instrumentalitat. Aquest analfabetisme ecològic ens impedeix comprendre’ns com a éssers radicalment ecodependents i interdependents.

Existeixen altres sabers, altres perspectives més enllà de la tradició occidental que ens permeten viure amb més equilibri amb el nostre entorn. Una d’aquestes és l’ecofeminisme. En què consisteix?

L’ecofeminisme  és un corrent de pensament i un moviment social basat en el diàleg entre els postulats bàsics del moviment feminista i els del moviment ecologista. Ha de ser un diàleg en pla d’igualtat perquè hi pot haver mirades ecologistes profundament patriarcals, igual que hi pot haver alguns feminismes que busquen l’emancipació de les dones sobre una base antiecològica. Aquest diàleg ens fa comprendre’ns millor com a espècie. Quan es posen en diàleg les anàlisis que cadascun dels moviments fan separadament, es tornen molt més fortes. La base de l’ecofeminisme és entendre que la subordinació de les dones en les societats patriarcals, el deteriorament de la natura o la invisibilitat dels processos naturals en les societats capitalistes tenen arrels comunes. Manquen cicles naturals perquè la natura es reprodueixi i també un treball quotidià, que és la cura dels cossos, perquè cada vida humana en solitari sigui simplement una certesa.

En quin sentit?

Quan neix una criatura, la seva vida és una possibilitat. Es transforma en una certesa en la mesura en què rebi les cures i rebi els béns i serveis que s’obtenen de la natura necessaris per poder sostenir aquesta vida en el temps. L’ecofeminisme el que fa és posar-li llum i donar prioritat a subjectes, a processos i a béns que han estat històricament invisibilitzats. Per exemple, dones que històricament s’han ocupat de manera no lliure, és a dir, pel fet de viure en societats patriarcals, del treball de cuidar la vida quotidianament, en un sistema que el menyspreava. Un sistema que té com a causes majors el progrés, el creixement econòmic, l’avenç imparable del coneixement i que relega el treball de sosteniment quotidià de la vida a llocs subordinats i amagats a les llars. Hi ha també els subjectes esclavitzats o colonitzats que viuen en territoris que són utilitzats com a grans mines i grans abocadors. Aquesta és l’essència de la crítica ecofeminista que, per tant, és una crítica que acull mirades descolonials que jo crec fonamentals.

Foto: DAVID SABADELL

“La ciutat es creu per sobre del camp. Però no hi ha ciutat sense camp”

Quines eines ens dóna l’ecofeminisme per poder fer les ciutats més habitables?

L’ecofeminisme vol posar en el centre la vida. Posar la vida com a protagonista. En tota aquesta crisi ecològica que hem descrit, les ciutats tenen el paper del lleó, del depredador: són les majors emissores de gasos d’efecte d’hivernacle, les majors consumidores dels productes que han estat fabricats amb els minerals extrets de l’escorça terrestre.  Són veritables forats negres d’energia i de materials. I també, la ciutat, en aquesta falsa dicotomia entre ella i el camp, es planteja per sobre del món rural. Es perceben com dues coses completament diferents, malgrat ser obvi que no hi ha ciutat si no hi ha camp. En una ciutat gran com Madrid , per exemple —que és on jo visc—, hi habiten milions de persones; però, no obstant això, a la ciutat no s’hi produeix res que serveixi per estar viu, res que mantingui la vida corporal. Les ciutats, dins d’aquesta distribució desigual dels recursos, n’acaparen una part important.

A més, les vides a les ciutats davant la crisi ecològica i social, davant el canvi climàtic, es tornen molt vulnerables. La vida a la ciutat es comença a fer molt més difícil que mai: de fet, hi estan apareixent importants focus d’exclusió, de desocupació estructural. Quan es produeixen les suposades recuperacions econòmiques, es basen en una deterioració important de les condicions laborals de les persones. El treball ara mateix no et deslliura de la pobresa ni de l’exclusió.

“El model urbà s’ha dissenyat en funció de les necessitats del capital i no tant de les persones”

Què hi podem fer nosaltres, els ciutadans crítics?

Primer, crec que cal prendre consciència dels diagnòstics. Se sol dir molt des dels moviments socials, i de vegades des de l’àmbit polític, que hem de deixar-nos de diagnòstics i passar a les accions. Jo crec que els diagnòstics ni estan ben fets, en la major part dels casos, ni són tan compartits com pot semblar. Per a mi és un element central. Quins elements tenim des d’una perspectiva ecofeminista per poder reconfigurar les ciutats? Hi ha elements en què es pot actuar en termes d’energia que són clau. Un és el sector de l’edificació. Hi ha propostes elaborades i coneixements suficients per rehabilitar el parc d’habitatges sota criteris ecològics: pensar en energies passives, en aïllaments, en la utilització de les teulades per a la instal·lació de panells solars. El mateix model urbà s’ha dissenyat en funció de les necessitats del capital i no tant de les necessitats de les persones que viuen a la ciutat.

Diversos estudis sobre el temps que es triga de casa a la feina ens diuen que els que viuen en el sud de Madrid, i a la perifèria de qualsevol gran ciutat, triguen entre una hora i una hora i mitja el dia per anar i tornar del treball…

Sí, s’han anat allunyant els llocs en els quals es donen les diferents dimensions de la vida. Tu pots viure en un barri, treballar a molts quilòmetres de distància o tenir el pare o la mare que has de cuidar ​molt lluny. ​Això implica molt temps de persones, sobretot de dones, que són els qui realitzen majoritàriament les tasques de cura i també molta energia fòssil. Existeix a dia d’avui la possibilitat de fer una regeneració urbanística que ​tingui per objectiu facilitar la vida de les persones en totes les seves diferents dimensions. ​Aquesta reforma serviria també per reduir la petjada ecològica o els gasos d’efecte d’hivernacle. Un altre àmbit clau és el del transport: es pot fer una reformulació clara del model de transport penalitzant l’ús del transport motoritzat individual i privat i afavorint els transports públics col·lectius i electrificats. En aquest sentit, cal afavorir, al màxim possible la mobilitat ​amb bicicleta o caminar per la ciutat. Un altre element clau són els sistemes alimentaris. Una part important de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle estan en el sistema de producció industrial d’aliments. Cal apostar ​per l’alimentació agroecològica i sobretot per una reducció dràstica del consum de proteïna animal. Cal tenir en compte que en la majoria de casos és produïda amb criteris industrials. Seria un pas per recompondre ​unes relacions bàsiques amb la natura i protegir les persones que viuen a les ciutats.

Amb tot això, segurament no seria suficient per frenar el canvi climàtic. Quines altres propostes hi ha?

​Podríem parlar també de criteris d’adaptació al canvi climàtic. Són anomenades ‘infraestructures verdes’, però bàsicament es tracta de tenir molt més arbrat i plantes. Deixar un espai per a la mateixa terra dins ​de la ciutat i valorar també la biodiversitat natural que existeix a la ciutat. Hi ha propostes molt interessants: a Vitòria s’està treballant sobre el concepte d’ecoregió. ​Habitualment es pensa en la ciutat deslligada de l’entorn. L’ecoregió pretén desenvolupar un teixit rural viu ​de tal manera que es pensi, per exemple, en la producció d’aliments o en qualsevol altra producció econòmica. Es desenvoluparien els circuits locals i es retallarien d’una manera important ​les distàncies que recorren ​els aliments des del punt en el qual són produïts fins a on són utilitzats.

I els residus? Sembla que són un dels grans problemes a les grans ciutats i als grans abocadors. Què hi faries tu?

Cal apostar primer per la reducció de tots els residus. El millor residu és el que no es produeix. A partir d’aquí, amb tot el coneixement que tenim, veure com promoure sistemes de separació. És molt important recuperar la matèria orgànica perquè som un país molt deficitari en matèria orgànica. Aquest és un factor clau perquè l’agricultura no hagi d’importar de països empobrits fosfats i nitrats. Aquesta importació segueix incrementant la petjada de carboni, i destrueix la vida d’altres pobles que són saquejats.

Foto: DAVID SABADELL

“No cal posar càmeres perquè les dones se sentin segures: cal una ciutat on la gent sigui al carrer”

Però, davant de tot això, tu defenses que el feminisme pot fer-hi una gran aportació. En què hi pot contribuir en concret?

També des d’un punt de vista feminista podem revisar la ciutat. Com estan els semàfors? On són els bancs per asseure’s? Quins són els espais verds? Com es camina per la ciutat és clau per poder posar la vida en el centre. Cal pensar la ciutat també en clau de seguretat: fer que les dones caminin o visquin a la ciutat d’una manera més segura. En aquest sentit, no es tracta tant de posar càmeres de vigilància, sinó de tenir espais oberts, afavorir un teixit de ciutat on la gent sigui al carrer. Un carrer habitat és molt més segur que un carrer solitari. Evidentment, cal incidir també en l’educació. I també, des d’un punt de vista feminista, es poden fer polítiques públiques. De fet, s’estan fent entorn de les cures.

Posa-me’n un exemple.

Polítiques que treballin la solitud involuntària, polítiques que abordin tota la qüestió de la cura al domicili… Malgrat que una part d’aquestes polítiques són competències estatals, els serveis que presten els municipis poden actuar. També seria necessari el compromís de les comunitats autònomes. Per exemple: com funcionen les residències per a les persones grans? Quin tipus d’espais col·lectius tenim? També crec que és necessari fer una reflexió sobre els serveis socials o les polítiques d’equitat. En molts casos segueixen sent polítiques molt estigmatitzadores i criminalitzadores de les persones que estan en una situació més precària econòmicament. Les culpabilitzen i no aprofiten el teixit comunitari per revertir totes aquestes dinàmiques. Els municipis i les polítiques públiques han de dialogar i promoure tot tipus d’iniciatives autoorganitzades comunitàries que estan fora de la institució. Em sembla que ara seria clau, enfront de la idea d’aliança publicoprivada, una aliança publicosocial o publicocomunitària per poder revertir aquesta situació de crisi.

El cotxe és un dels elements vertebradors del món urbà actualment. Ningú posa en dubte la rapidesa malgrat l’alt cost ambiental que suposa. Què opines de les mesures que s’estan duent a terme per frenar l’hegemonia del vehicle privat als centres de les grans ciutats com Madrid i Barcelona?

​En el cas de Barcelona, no conec les mesures concretes; les de Madrid, sí. En aquest sentit, l’Ajuntament sembla desorientat pel que fa a polítiques de transport. Està apostant pels carrils bici o està restringint el pas al cotxe privat en algunes zones cèntriques de la ciutat. Malgrat això, crec que són passos insuficients ​per a la gravetat del problema que tenim. Falten passos molt més consistents que hi posin fre en major mesura. Sóc conscient que és difícil, però tampoc s’obren els espais de debat i de disputa de l’hegemonia cultural amb la força amb la qual hauríem de fer-ho. Això no és un problema solament de la institució, sinó també dels teixits socials. A la ciutat de Madrid, ​de vegades, les polítiques de transport que es volen plantejar entren en contradicció amb algunes propostes urbanístiques. Per exemple, estem parlant de la restricció al cotxe motoritzat, d’una ciutat que posi en el centre la vida, ​d’acostament dels diferents llocs per gastar menys energia o emetre menys gasos d’efecte d’hivernacle, i, no obstant això, l’Ajuntament pretén engegar l’operació Madrid Nuevo Norte que és una operació urbanística i financera brutal al nord de la ciutat creant un nou pol d’oficines. Malgrat que s’hi faci habitatge social, això es contradiu  amb les polítiques de transport ​per combatre i augmentar la qualitat de l’aire o reduir la contaminació. Són operacions urbanístiques que s’assemblen massa a les del PP.

Foto: DAVID SABADELL

“Necessitem augmentar l’escala d’​experiències com els horts urbans”

Existeixen iniciatives a petita escala com els horts urbans. Es tracta d’un treball ​de formigueta, de fer una vida ​més agradable per a tu. Canvis locals, a petita escala. Cal pensar també en grans solucions?

​Sí. Per exemple, les entitats de l’economia social i solidària hi estan pensant, en tot això. Han anat creixent i desenvolupant projectes molt interessants. Amb el nou govern de la ciutat de Madrid es va desenvolupar l’estratègia d’economia social i solidària. Quan una política pública comença a tirar també de les entitats d’economia social i solidària, hi ha la possibilitat de multiplicar i de donar a aquest sector ​una escala més adequada ​per plantejar una disputa d’hegemonia econòmica real. Això desencadena una reacció del poder: ​tota la seva maquinària ​comença a moure’s a la contra. Un altre exemple: amb relació als horts urbans, s’han articulat ciutats al voltant del Pacte de Milà. S’estan desenvolupant ​estratègies polítiques de sobirania alimentària ​que ​poden donar un resultat bastant bo. Crec que les iniciatives autoorganitzades i petites tenen dues grans virtuts: l’una, convertir-se en laboratoris d’experiències, i l’altra, ser un espai on persones concretes poden experimentar l’èxit de fer coses en comú. En aquest sentit, són espais de generació de contrapoder que ​serveixi per anar alimentant un canvi en la dinàmica institucional. Necessitem augmentar l’escala ​d’aquestes experiències tan puntuals, i aquest augment de l’escala passa també per reconstruir relacions amb la institució.

És possible decréixer? Com podem fer que la gent prengui consciència i faci l’esforç si amb una recollida d’escombraries selectives ja es crea un gran escàndol? Com podem comunicar aquesta idea?

Crec que sí que és possible. La meva pròpia experiència personal, des que comencem a treballar aquests temes fa uns 10 o 15 anys, em diu que la gent s’ho està plantejant cada vegada més. Encara que en una escala encara molt ​insuficient. Existeix un element clau que és parlar-ne. Moltes vegades, i sobretot en els discursos polítics, et trobes amb una autocensura per por de vendre poc electoralment. També, de vegades, perquè no se saben explicar. Pensem que la gent no voldrà canviar individualment, però no vivim individualment. Pots tenir fills i filles i et preocupa quina serà la seva vida en els pròxims 30 anys. Les persones no som idiotes. Si disposéssim de fórmules per poder arribar massivament a la població, probablement tindríem efectes positius. ​És necessari un procés de pedagogia social. Per desgràcia, els mitjans, els polítics o els economistes majoritàriament no estan abordant aquests temes. ​Crec que hi ha possibilitats ​de treballar en l’adopció de maneres de vida més austeres que ja existeixen.

Però es diu que aquestes noves maneres de vida ecològiques són més difícils d’adoptar pels qui menys diners i recursos tenen, no?

Cal tenir sempre en compte les diferències socials. Que la situació de classe no et permeti escalfar-te l’aigua  o que no puguis cuinar a casa teva perquè t’han tallat la llum. Discuteixo molt amb alguns companys quan parlen de la simplicitat voluntària. No podem confondre-la amb la despossessió forçosa. No és el mateix aplicar aquesta transformació en persones amb consciència ecologista, amb cases ben aïllades i amb una bona alimentació que en persones que viuen en cases mal aïllades i amb mala alimentació. La dimensió de la justícia social és clau.

“La situació ambiental actual necessita un pla d’emergència i ​un període d’excepció”

Trobes a faltar que els partits d’esquerres no hagin apostat suficientment en aquest sentit?

Les seves propostes són infinitament millors que les altres opcions polítiques. ​Ha entrat en els seus relats i programes el tema de les cures, de la sostenibilitat. Però, en termes de disputa d’hegemonia cultural, són de vegades massa porucs ​en relació amb la magnitud del problema. Ja no som als anys setanta o vuitanta, en què encara no s’havia superat la biocapacitat de la Terra. Ara estem amb els límits traspassats, en una situació que mereixeria un pla d’emergència i ​un període d’excepció.

Espanya sembla viure una situació de col·lapse en molts nivells. La corrupció també ha deixat la seva petjada ambiental? ​

Claríssimament. La corrupció a l’Estat espanyol ha estat directament lligada a l’especulació immobiliària. ​Tot el ‘pelotazo’, el creixement de la bombolla, va estar lligat, d’una banda, a la requalificació de terrenys no urbanitzables per convertir-los en urbanitzables. Això ha tingut repercussions importants. S’han perdut terrenys agrícoles que són necessaris per tornar a relocalitzar la producció. Estan sota el ciment de xalets adossats. També s’han construït cases a la costa, en primera, segona tercera, i quarta línia de platja. Cases que avui són ocupades una mitjana de 22 dies l’any i que han destrossat completament el litoral fent-lo molt més fràgil i ​vulnerable davant els ​problemes de canvi climàtic. ​El procés de fonamentació i de ‘pelotazo’ urbanístic a Espanya ha tingut una gran repercussió ecològica. ​També pel que fa a la construcció en infraestructures: una part important dels diners públics s’ha destinat a construir nous quilòmetres d’AVE, nous, quilòmetres d’autopista, aeroports, ports actualment infrautilitzats. Tampoc han generat els llocs de treball directes i indirectes que van prometre. L’excusa és la generació d’ocupació directa i indirecta i som un país rècord en infraestructures ‘per capita’ i rècord en atur. S’han fracturat ecosistemes, s’ha encimentat el territori dificultant que segueixi sent un espai viu. Abans o després ens veurem obligats a tornar a viure d’aquests espais. ​​ La corrupció té una petjada ecològica fortíssima.

Aquesta entrevista és un dels continguts de la revista ‘Ciutats’, el dossier monogràfic en paper de CRÍTIC dedicat als reptes de les ciutats en els pròxims 20 anys.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Insubmissió!', de Joan Canela

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació