Yayo Herrero “Fridays for Future és el millor que li ha passat al moviment ecologista”

La crisi ecològica i la crisi socioeconòmica que viu el món actual tenen un mateix origen?

Quan examinem el capitalisme actual, veiem que s’ha conformat un model que és econòmic, però també polític i cultural, que directament ha declarat la guerra a la vida. Ara mateix passem una profundíssima crisi ecològica, que té una dimensió energètica, una de mineral i material, la del canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat…; en general, quan mirem les variables biofísiques que sostenen la vida humana i la resta de la vida, veiem que en les últimes dècades aquestes van a pitjor molt ràpidament. Aquest deteriorament ecològic es troba en el fons també d’una profunda crisi econòmica. A més, s’estan aprofundint totes les desigualtats, en tots els eixos de dominació, de classe, de gènere, per procedència, fins i tot per edat… Aquesta situació, d’una banda d’emergència climàtica i ecològica i, d’altra banda, d’emergència social, és a dir, de possibilitat de reproducció de la vida, marca el context en el qual ens trobem ara. Això explica, d’alguna manera, el sorgiment de moviments molt polaritzats, d’una banda, de tall ultradretà, i, de l’altra, de tall emancipador. Tots dos pugnen amb molta força, i hi ha un sector de la població al mig que no acaba de tenir gaire clar què és el que està passant i d’on venen els cops.

En aquesta cruïlla dramàtica, sorgeixen els moviments juvenils contra el canvi climàtic a tot el món. Què n’opines, d’aquests moviments?

Des del meu punt de vista i com a participant del moviment ecologista des de fa molt temps, crec sincerament que, a Occident, el millor que li ha passat a l’ecologisme en els últims anys ha estat el sorgiment dels moviments de persones joves que s’han activat arran de la lluita contra el canvi climàtic. Fent un exercici d’autocrítica, cal reconèixer que anteriorment no havíem estat capaces de treure la gent al carrer i posar en l’agenda el tema del canvi climàtic com sí que l’han posat ells i elles. És veritat que, al principi, quan va començar a sorgir el moviment juvenil, hi havia molts dubtes sobre quines eren les reivindicacions, per on tiraven, amb una exigència, a més, per part de persones adultes dels mateixos moviments socials, que contrasta de manera evident amb la realitat: persones molt joves, que s’estan formant políticament, que s’estan polititzant en aquest moment, a les quals, no obstant això, se’ls demana tenir solucions i discursos que no té molta gent dins dels moviments d’això tan ampli que en diem l’esquerra.

“Que el Sindicat de Manters intervingui en un acte contra el canvi climàtic té una potència política tremenda”

Ho dius per experiència pròpia? Sabem que has connectat bé amb aquesta onada de reivindicacions que s’estructura al voltant de Fridays for Future…

Sí, sí, així és. He tingut l’ocasió de compartir algunes activitats amb Fridays for Future de Barcelona i de Madrid, i m’he trobat amb una quantitat de persones superjoves que tenen un discurs de classe molt forta, que tenen, a més, una empremta ecofeminista tremendament marcada, i que estan sabent integrar dins de la seva mobilització, crec jo que en un temps rècord, les múltiples dimensions de les lluites que afrontem, també les desigualtats Nord global – Sud global. Són conscients també de les dinàmiques d’expulsió i de vulneració dels drets humans en la causa estructural dels quals estan els nostres estils de vida. A mi em va cridar molt l’atenció que en la manifestació del 27 de setembre a Barcelona, que va aglutinar desenes de milers de persones, un dels col·lectius que van intervenir en l’acte final fos el Sindicat de Manters. Això em sembla molt significatiu i d’una potència política tremenda, en la línia de generar aliances. Aquestes persones, representants del Sindicat de Manters, incorporaven dins de la seva reivindicació i de la seva lluita aquesta crisi ecològica que també expulsa moltes persones dels seus països, seguint les mateixes rutes que les matèries primeres que surten d’aquests territoris per venir cap a Occident. Per descomptat, no se’ls pot demanar a ells que tinguin totes les solucions, que de vegades hi ha contradiccions, però hi insisteixo: crec que és el millor que li ha passat a l’ecologisme en temps recents.

Què creus que pot aportar la mirada ecofeminista a les accions que estan duent a terme aquests moviments?

Crec que la mirada ecofeminista els aporta el que aporta l’ecofeminisme en general a tots els moviments socials. És, en primer lloc, la presa de consciència de l’enfocament de la sostenibilitat de la vida humana —també de les altres vides, però en concret de la humana. Cal recordar que la vida humana depèn, d’una banda, del que la natura ens proporciona, que és finit i que no és controlat a voluntat pels éssers humans, però també de tota una quantitat ingent d’hores de treball que cal dedicar per cuidar els nostres cossos vulnerables i finits, al llarg de tota la vida, però sobretot en alguns moments del cicle vital. Aquest treball ha estat realitzat històricament per dones, sense que les dones estiguem especialment dotades des del punt de vista genètic per fer-ho, sinó que ve determinat per aquesta assignació no lliure de les tasques de cures que fan les societats patriarcals en la seva particular divisió sexual del treball. D’una banda, l’ecofeminisme explica que cal establir com és la prioritat que ha de guiar qualsevol tipus de mobilització o qualsevol tipus de política posada en marxa, que és el sosteniment de la vida.

“La lògica patriarcal també impregna els moviments socials. L’ecofeminisme trenca amb això”

Aquest és un element clau, però hi ha més coses a l’interior de l’ecofeminisme, com ara una altra manera d’enfocar les lluites, no?

Exacte. Crec que les mirades ecofeministes, també les mirades dels feminismes territorials o comunitaris dels països del Sud global, el que proporcionen totes aquestes dinàmiques de lluita és fins i tot una forma diferent d’articular la lluita. Cal tenir en compte, però, que a les dones del Sud global, en molts casos, no els agrada denominar-se ecofeministes perquè el concepte ‘eco’, entès com una cosa aliena al sosteniment de la vida, els és molt distant culturalment; ho viuen més com un concepte colonial. Ara bé, moltes dones ecofeministes del Nord global ens sentim molt pròximes i germanes d’aquests feminismes territorials o comunitaris. Així, el marc de relacions que hi ha dins dels moviments ecofeministes que tracten d’impugnar i reconstruir el sistema segueixen una lògica diferent. Es tracta d’entendre que la lògica patriarcal també impregna els moviments socials: els mecanismes de lluita, la confrontació interna, estar barallant-te constantment amb els companys propis, generant unes organitzacions socials on a vegades fa fàstic estar i no ve de gust per a res col·laborar-hi…; fins i tot veiem mecanismes de lluita molt basats en l’heroïcitat, a donar la vida per la causa, en lloc de tenir la vida com a causa principal, és a dir, que la causa sigui la vida pròpia. Recentment, dones indígenes van entrar a l’Argentina en les dependències d’un ministeri i s’hi han quedat reclamant d’alguna manera posar la vida en el centre i cridant l’atenció sobre la destrucció del planeta. Jo crec que les maneres de fer de les dones són fermes, són fortes, que de cap manera estan mancades de radicalitat política, però són formes que també col·loquen les relacions humanes i la manera d’articular-se d’una manera coherent amb el que s’està perseguint.

Per acabar, podries llançar-nos un lema, un missatge que t’agradaria transmetre a la ciutadania en general per explicar-los que hi ha una alternativa?

Davant la disjuntiva que estem vivint, moltes vegades el que succeeix és que surten amb més força o són més visibles les falses solucions que les solucions estructurals. De vegades, mirar les solucions veritables, que passen per aprendre a viure amb menys aquelles persones que tenen molt més del que els correspon, confrontar, a més, amb grans poders que no ho volen veure, en els temps en què ens movem fa por. Jo el que voldria dir és que la por només et paralitza quan no saps cap a on córrer. I nosaltres sí que sabem cap a on córrer. Hi ha propostes elaborades des de fa moltíssim temps; no és cert que no hi hagi alternatives: n’hi ha en els àmbits energètic, social, econòmic, cultural… i bàsicament la clau està a poder-les afrontar comunitàriament i amb força. La clau està a ser capaces de generar aquests moviments on ens agradi estar i on siguem capaces de construir majories socials que confrontin i alhora reconstrueixin. Aquesta és la tasca política més impressionant i més bonica que a mi se m’ocorre: és plena de sentit vital i ens hi va tant, en això, que crec que val la pena sumar-s’hi.