Crisi i salut mental: retrat d’una societat ferida

“Qui es pot cuidar bé quan està desesperançat?”. Aquesta és la reflexió que es fa Joan Miquel Sancho, metge de capçalera a Valls, a l’Observatori de Vulnerabilitat de la Creu Roja a Catalunya, quan li pregunten per la crisi i pels problemes de salut mental. Sovint es parla dels efectes econòmics de la crisi, però la vida de molts catalans s’ha convertit en supervivència, i això, segons estudis científics i enquestes de població, ha provocat un gran patiment psicològic. Després de set anys de crisi, alguns problemes mentals s’han cronificat. Entre el 2008 i el 2013, la pobresa severa va créixer de forma ininterrompuda a Catalunya i un 60% de les llars tenia dificultats per arribar a final de mes, de manera que va augmentar el nombre de persones que necessitaven ajuda externa.

El setè estudi de l’Observatori de Vulnerabilitat de Creu Roja fet entre els usuaris de l’entitat conclou que un 68,5% dels enquestats considera que la situació en què es troba per la crisi econòmica li provoca trastorns emocionals, amb un estat d’ànim en què predomina la tristor o el cansament per afrontar el dia. Un 20% d’ells arriba a afirmar que així no val la pena viure. “La falta d’una seguretat econòmica o una qualitat de vida digna facilita l’aparició d’afectacions que segurament no apareixerien en una situació diferent”, diu Pilar Millán, responsable de l’Observatori.

El més greu és que els problemes de salut mental estan augmentant any rere any. El 2013 hi va haver 79.000 casos nous als centres de salut mental de Catalunya. La salut mental de molts catalans ha empitjorat a mesura que minvava la seva qualitat de vida, directament relacionada amb uns hàbits que la seva situació econòmica els ha obligat a canviar. Un de cada tres adults atesos als centres de salut mental de Catalunya ho feia per primera vegada el 2013. Aquell any, un 2,6% de la població adulta, prop de 160.000 persones, van haver de ser ateses per una problemàtica de salut mental. Pel que fa als menors d’edat, el 2013 van ser atesos als centres de salut mental infantil i juvenil prop de 60.000 menors, 23.800 dels quals ho feien per primera vegada, cosa que suposa un augment d’un 19% des del 2008.

Segons el doctor Sancho, “la problemàtica més habitual que es veu en aquests temps és l’ansietat i quadres de depressió que no és severa, però sí ansietat molt reactiva a la situació”. Les dificultats econòmiques també incideixen en les hores de son: un 66% dels enquestats per la Creu Roja dorm menys hores que abans de la crisi. Fins i tot, un 7,1% dels usuaris dels serveis de la Creu Roja s’ha de medicar per poder dormir.

Aquest panorama és un fenomen social general a Catalunya. El sociòleg Xavier Martínez Celorrio defensa que “no és un problema individual dels qui pateixen; és la societat la que s’ha trencat: la cohesió social ja no es manté”. Martínez Celorrio alerta de l’abast del problema: un terç de la població pateix la crisi i el seu perllongament. “El que passa a ser minoria és la plena integració i el ple benestar, que està en un 38% o un 39%”, diu. Com a resposta, el consum d’antidepressius i d’ansiolítics s’ha convertit en la via més utilitzada pels afectats per solucionar aquests problemes. Així ho expressa el testimoni de Carme Sandalinas, de 47 anys i usuària de la Creu Roja a Barcelona. Ella explica que s’ha anat aïllant de la gent del seu entorn. “Costa molt que la gent s’adoni que tu no pots anar a un restaurant o al cinema, que no pots anar gastant en coses supèrflues; et sents sola i angoixada. Si no em mediqués, no dormiria”, diu.

Augmenta el consum d’antidepressius

L’enquesta bianual sobre alcohol i drogues del Ministeri de Sanitat revela que en una dècada s’ha més que doblat el nombre de persones que consumeixen ansiolítics, antidepressius i somnífers. El 2005, un 5,1% dels enquestats n’havien consumit, mentre que el 2014 la xifra és d’un 12,2%. Però no solament hi ha més consumidors, sinó que en consumeixen molt més. L’estudi de la Creu Roja coincideix en l’increment del consum de medicaments i especialment de psicofàrmacs, que en el cas dels seus usuaris segueix “la mateixa tendència de la població general, però en una progressió molt superior”. En aquest sentit, el metge Sancho declara que hi ha gent que “es desborda i necessita medicació, però de vegades no se la poden pagar; has de lluitar per convertir la desesperança en esperança, i això no ho fan les pastilles tampoc”.

Martínez Celorrio identifica com l’arrel del problema les actuals “polítiques de dolor” —en relació amb les polítiques d’austeritat— dels governs espanyol i català però també la manca de cohesió social a Catalunya. “Com a societat hem de repensar que, evidentment, hi ha una opció individual i de mercat que és consumir antidepressius i ansiolítics, però no oblidar-nos que, a part de les polítiques públiques de dolor, tampoc com a societat estem acabant de fer un gran pas per reforçar unes relacions mútues de confiança més denses”, diu. “La sobremedicació denota una enorme fragilitat dels individus: som molt més vulnerables, molt més sensibles emocionalment a perdre l’autoestima i la confiança; l’entorn fa que estiguem més predisposats a trencar-nos per dins. Tenim una societat que està en crisi però que alhora s’ha fet molt més competitiva; és l’efecte resultant d’haver perdut els llaços comunitaris”.

Una societat sense xarxa social?

El sociòleg parla de la Plataforma d’Afectats de la Hipoteca (PAH) com a exemple d’“experiència de solidaritat, una resposta fraterna i molt positiva”. “Aquí no s’havia fet res pels desnonats, i ha hagut d’arribar la PAH per fer de tallafoc i espai de protecció”, opina. Malgrat això, a Catalunya i a Espanya el nivell de confiança envers els altres està estancat en un 40%, una xifra baixa que ni la crisi ha pogut alterar. “Als països més igualitaris, els escandinaus, els ciutadans tenen un 70% de confiança en els altres: on hi ha més igualtat social, la societat té una confiança interpersonal més densa”, explica Martínez Celorrio. En aquest sentit, considera que un dels grans reptes de la nova política és precisament “reforçar aquesta vessant de la fraternitat, de la solidaritat i de la confiança mútua”, i hi afegeix que “falta desenvolupar una major cultura cívica, del compromís, de la implicació en entitats i associacions, i això enfortirà no només la participació, sinó el fet d’interaccionar amb els altres, confiar més i tenir espai d’entreajuda que ara mateix no existeix per a persones que han caigut en l’atur de llarga durada o que s’han desclassat, que ho viuen com un procés vergonyós i que a dures penes ho expliquen a la família”.

Sobre la internalització del patiment parla també Millán, de la Creu Roja. Assegura que “a les famílies els costa molt reconèixer que estan passant una situació tan crítica i triguen a demanar ajuda, tant que, quan ho fan, ja estan en una situació molt desesperada”. El que es considera com un fracàs social s’amaga fins i tot als propis amics i familiars. “Estem fent tasca d’acompanyament i de suport; han de poder ser capaços de demanar ajuda i també els diem: ‘No s’ha de sentir vostè culpable que la vida li estigui anant així’”.

Quins són els factors més estressants?

La raó que les dificultats socioeconòmiques augmentin el risc de patir problemes psicològics radica en el fet que la pobresa va acompanyada d’esdeveniments molt estressants com ara tensions i preocupacions, canvis del lloc de residència, atur o menys oportunitats per accedir a l’educació. Pel que fa als hàbits que afecten la qualitat de vida, segons la Creu Roja de Catalunya, un 19,2% de les llars de les persones enquestades (amb infants a càrrec) fa menys de tres àpats diaris per motius econòmics, i un 91% ha canviat els hàbits alimentaris reduint la ingestió de productes frescos o de qualitat.

L’indicador de pobresa energètica s’ha disparat i el 2014 un 61,8% dels enquestats per la Creu Roja tenia dificultats per mantenir la llar a una temperatura adequada. Sobre aquesta qüestió, la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària detalla en un estudi que, a part de patologies físiques, una situació de pobresa energètica està relacionada amb episodis d’ansietat i de depressió. Segons l’Aliança contra la Pobresa Energètica, hi ha 320.000 famílies afectades a Catalunya.

L’altre gran pilar de la salut psicològica és la manca de feina. “Quan preguntem a les famílies què necessiten per sortir-se’n, la paraula que apareix en l’històric de seguiment de quatre anys és la feina, més enllà de les ajudes”, diu Millán. Margarita Gloria Romero, usuària de la Creu Roja de 44 anys, té problemes de son. “Amb una bona feina i un salari digne, la meitat dels meus problemes desapareixerien”, diu; “moltes vegades m’he vist obligada a triar: o mengen els nens o em medico jo; i, és clar, el més important són els meus fills”. Els infants pateixen especialment les conseqüències de la crisi. En tractar-se d’una etapa crítica per al desenvolupament, la infància és clau per a la salut mental també del futur adult.

Com afecta això els nens i els adolescents?

Les famílies estan centrades a aconseguir recursos per cobrir les necessitats bàsiques de la llar i, en algunes ocasions, descuren altres aspectes que són igual d’importants per al desenvolupament dels nens. Ho diu la Federació d’Entitats d’Atenció i Educació a la Infància i l’Adolescència (FEDAIA), que detecta “certes tendències” en els últims anys que afecten els infants que atenen i que coincideixen amb el començament de la crisi econòmica. Detecten un inici cada vegada més prematur d’algunes patologies, l’augment del nombre de trastorns i d’infants afectats per problemàtiques de salut mental i l’augment del malestar i de l’angoixa de les famílies envers noves situacions de pobresa i de falta d’expectatives de futur. “En els últims anys destaca l’increment del nombre de famílies amb dificultats econòmiques que propicien problemes d’ansietat, alcoholisme, maltractaments i desatenció dels infants, entre d’altres”. També matisa que el perfil de pobresa infantil es manifesta en molts casos en falta d’oportunitats, fet que determina el futur dels infants.

Patir condicions socioeconòmiques adverses quan s’és un nen podria comprometre la salut psicològica quan s’arriba a l’edat adulta. Segons un estudi de la Universitat de Cornell (Estats Units), “els nens socioeconòmicament privats estan sotmesos a una major quantitat de riscos per a la salut mental”. L’estudi va valorar diferents factors com l’exposició a riscos físics com ara sorolls, amuntegament o problemes d’habitatge, i riscos psicosocials com ara conflictes familiars o exposició a la violència. La conclusió és que tots aquests elements tenen un paper clau en la connexió entre pobresa infantil i salut mental del jove adult. En aquest sentit, Millán alerta que “no es parla mai del cost que això pot tenir per al propi país a mitjà o llarg termini; aquests nens seran persones adultes i les conseqüències d’aquesta situació segurament els estigmatitzaran com a adults”.

La Creu Roja de Catalunya ha aportat recentment una dada colpidora: en el primer trimestre del 2015, els nens d’almenys 165 famílies han passat gana. “Estem detectant casos de nens a Catalunya amb problemes d’accés a l’alimentació; és un tema de seguretat alimentària”, alerta Millán.

Què hi hauria de fer la Generalitat?

Ni la Generalitat ni el Govern espanyol no han abordat encara la qüestió de la salut mental com a problema derivat de la crisi. Les dades mostren un increment de casos continu durant els últims anys. Des de la Creu Roja creuen que, per sortir d’una situació “que ja és molt greu”, cal “la unió del teixit empresarial, governamental, administrativa, d’entitats, i anar de la mà conjuntament i actuar d’entrada per facilitar l’accés al mercat laboral en especial als col·lectius més vulnerables. La Creu Roja de Catalunya també veu indispensable una renda de ciutadania bàsica que permeti cobrir les necessitats bàsiques als qui passin moments econòmics crítics.

Lluny de reduir les desigualtats entre rics i pobres, la crisi i les polítiques d’austeritat han contribuït a incrementar-les: l’Estat espanyol és avui el segon Estat més desigual de la Unió Europea, per darrere de Letònia. La radiografia actual de la situació no és especialment optimista. Segons l’Enquesta de Població Activa (EPA) del primer trimestre del 2015, l’atur a Espanya és d’un 27,3% (un 20,05% a Catalunya). La població espanyola en risc de pobresa o d’exclusió és de 12,8 milions (un 27,3%); la de pobresa infantil és d’un 26,7%. Un 20% de la població té una renda inferior a 8.000 euros anuals. Les llars amb tots els membres a l’atur han augmentat fins a 1.793.600. Més de 2,5 d’aturats de llarga durada no reben cap mena de prestació i només 1,6 milions d’aturats reben subsidi. 728.300 llars no van tenir cap ingrés familiar el 2014, i 200.000 d’aquestes llars tenen menors a càrrec.