Cerca
Investigació

El costat fosc del Banc Sabadell: negocis, influència política i rebuig a la independència

La gens improvisada decisió del Banc Sabadell de traslladar la seu a Alacant va obrir un camí seguit per gairebé 2.000 empreses catalanes. El seu paper en un dels moments més tensos del procés independentista ha estat clau. Com una entitat de províncies s'ha convertit en 20 anys en un gegant financer? Quin paper hi ha tingut Josep Oliu? Quins són els seus capítols obscurs? CRÍTIC radiografia un dels actors de la guerra econòmica contra l'independentisme.

05/11/2017 | 19:18

Madrid, divendres 27 d’octubre. El conseller delegat del Banc Sabadell, Jaume Guardiola, presenta en roda de premsa els resultats trimestrals de l’entitat financera. Ho fa a la seu corporativa que la companyia té al carrer Serrano —ben a prop de l’ambaixada dels Estats Units—, una de les zones més elitistes de la capital espanyola. L’expectació entre els mitjans és gran i no especialment per saber els guanys del banc: 654 milions de benefici en els primers nou mesos de l’any, un 1,1% més que en el mateix període del 2016. El dia abans, el Sabadell havia reunit el seu consell d’administració a Alacant. Tant l’un fet com l’altre —presentació dels resultats i trobada del consell— s’han desenvolupat en escenaris inèdits per a una entitat que les darreres setmanes ha acaparat titulars. La raó? La decisió, anunciada el 5 d’octubre, de traslladar la seva seu social de Sabadell, la ciutat on va néixer el 1881, a Alacant.

Per explicar-la, l’argument oficial va ser “protegir els interessos dels nostres clients, accionistes i empleats”. La mesura, sens dubte històrica, es va prendre enmig d’un clima polític molt convuls a Catalunya, just després de la celebració del referèndum no pactat de l’1 d’octubre i l’aturada de país de dos dies després. I va constituir un dels molts moviments de pressió del sector econòmic contra una declaració unilateral d’independència. Després del Banc Sabadell, fins al mes passat una de les set empreses de l’Ibex-35 amb seu a Catalunya, més de 1.800 companyies van traslladar el seu domicili social fora del Principat. A més a més, el passat dia 27 l’entitat va confirmar que traslladava la presidència i la secretaria general a Madrid.
Gestos de clares connotacions polítiques.

La vocació d’influir en política, encara que no s’hagi explicitat mai, és un dels molts canvis que ha experimentat el Banc Sabadell durant el segle XXI. D’entitat bàsicament local, a convertir-se en un dels bancs sistèmics de l’Estat espanyol, amb una creixent presència internacional. De banc amb una política molt prudent a l’hora d’expandir-se, a cruspir-se constantment altres entitats per guanyar dimensió. De tenir un consell dominat per la tradicional elit tèxtil de la cocapital vallesana, a tenir com a principal accionista un fons d’inversió de dimensions globals, com és Black Rock. L’element comú denominador de tots aquests canvis és Josep Oliu, al capdavant del Sabadell des del 1999. Personatge amb una gran capacitat per generar titulars, les diverses fonts consultades per CRÍTIC el defineixen com un banquer “molt ambiciós”, que ha diluït enormement el vincle de l’entitat amb la ciutat on va néixer.

De banc local a quarta entitat espanyola

El 31 de desembre de 1881 fixa la data fundacional de l’entitat. Hi van participar 127 empresaris, bàsicament industrials llaners. L’objectiu fonamental era finançar la compra de la matèria primera per a un sector, el tèxtil, cabdal a la ciutat. Fins al 1907, el Sabadell no va començar a operar com a banca comercial i va trigar més de vuit dècades —el 1965— a obrir la primera oficina fora de la capital vallesana. En aquella època, el gruix del capital estava en mans de poc més d’una vintena de nissagues locals. L’expansió és lenta i prudent i segueix el patró de “taca d’oli”, és a dir, primer s’obren oficines a les localitats més properes de Sabadell i, posteriorment, a les veïnes d’aquestes. Sant Cugat del Vallès, Cerdanyola, Ripollet i Castellar del Vallès estrenen oficines el 1965; a Barcelona, el banc hi arriba el 1970; i a partir del 1975 comença el creixement fora de la província de Barcelona, amb l’aterratge a Madrid el 1976.

Les dues figures cabdals d’aquest procés són Francesc Monràs, aleshores director general, i Joan Oliu Pich, que era la seva mà dreta i va succeir-li en el càrrec el 1977. Oliu Pich era el pare de l’actual president del banc, Josep Oliu. L’historiador econòmic Francesc Cabana, autor de l’obra ‘Caixes i bancs de Catalunya’, comenta a CRÍTIC que Monràs i Oliu pare “seguien una política de gran prudència, no volien anar massa de pressa a l’hora de fer créixer el banc, que tenia una situació de liquiditat molt alta i estava centrat en el negoci bancari”. Aquesta darrera característica s’ha mantingut fins a l’actualitat, ja que, amb l’excepció del negoci immobiliari —que ara hi té un pes enorme, en gran part fruit de l’absorció d’antigues caixes d’estalvis—, el Banc Sabadell no ha seguit el model de La Caixa i no ha acumulat una cartera de participacions industrials.

En dues dècades, un banc de províncies es converteix en un gegant financer i en el quart banc més gran de l’Estat

L’antic Banc Sabadell comença a morir, o a transformar-se radicalment, a partir de l’arribada a la direcció de Josep Oliu, que el 1991 relleva el seu pare a la direcció general i vuit anys més tard serà nomenat president. Lligat històricament a la petita i mitjana empresa, farà un constant salt endavant, amb un creixement exponencial dels dipòsits, sobretot gràcies a l’adquisició d’altres entitats, que li permeten arribar a territoris on no hi té presència i guanyar quota de mercat on ja és important. En dues dècades, un banc de províncies es convertirà en un gegant financer. En tancar el tercer trimestre del 2017, acumulava uns actius superiors als 210.000 milions d’euros. Ara mateix ja és el quart més gran de l’Estat espanyol, només superat pel Banc Santander, el BBVA i CaixaBank.

El salt comença el 1996, amb la compra del Natwest Group, que li permet aconseguir el control del Banco de Asturias. El 2001 engoleix el Banco Herrero; el 2003, l’Atlántico; el 2006, l’Urquijo (especialitzat en banca privada); el 2010, el Guipuzcoano; el 2012 culmina el seu control de l’antiga Caja de Ahorros del Mediterráneo (CAM) i un any més tard compra el negoci del Banc Mare Nostrum (BMN) a Catalunya i a Aragó, que operava l’antiga Caixa Penedès. La compra de la CAM va fer-se per un euro, després que el Sabadell es garantís unes elevades ajudes públiques que li evitessin assumir les pèrdues de la caixa alacantina. Gràcies a aquesta operació, Alacant és la província on el banc té una major quota de mercat i avui l’antiga seu de la CAM s’ha convertit en la seu social del Sabadell.

A banda del creixement estatal, el banc també s’ha internacionalitzat en aquest període, amb l’entrada a Mèxic (1998), a Andorra (2000), als Estats Units (2007) —tot i que enguany ha deixat de tenir-hi banca comercial després de vendre’s el negoci amb una sucosa plusvàlua— o al Regne Unit (2015). Segons explica l’àrea de comunicació de l’entitat, el proper pla estratègic (2018-2020) pretén consolidar el creixement experimentat en tres mercats molt concrets: “Espanya, el Regne Unit i Mèxic”.

Un banc català en mans d’inversors globals

Una de les conseqüències d’aquest creixement és que el vincle amb la seva ciutat d’origen s’ha diluït. Li queda, òbviament, el nom, però els temps en què l’entitat estava controlada per industrials de Sabadell són història. Fins al passat 5 d’octubre, la capital vallesana mantenia la seu social —ara ubicada a Alacant—, mentre que els serveis centrals ja fa uns quants que s’ubiquen a Sant Cugat del Vallès, al costat de l’autopista B-30. La sortida a la borsa —el Sabadell va començar a cotitzar-hi a l’abril del 2001— és un factor clau en aquest procés de desvinculació amb la ciutat i que explica la posterior entrada d’inversors internacionals a l’entitat. “El banc s’ha globalitzat”, conclou a CRÍTIC el periodista sabadellenc Antonio Santamaría, bon coneixedor de la història de l’entitat.

La Caixa i empresaris catalans com Isak Andic o la família Lara van passar per l’accionariat del Sabadell

Una de les obsessions de Josep Oliu ha estat evitar que el Sabadell fos engolit per un competidor més gran i, en aquest sentit, l’expansió l’ajuda a blindar-se davant hipotètiques operacions corporatives. Abans de sortir a la borsa, però, la situació no era aquesta i l’estratègia en aquell moment va passar per buscar aliats que el protegissin. D’aquesta manera, La Caixa, amb el 15%, i el portuguès BCP, amb el 8,5%, van convertir-se’n en els principals accionistes. L’aleshores caixa d’estalvis es mantindria en l’accionariat fins al 2006.

La sortida de La Caixa va ser possible gràcies a l’entrada d’un nou nucli dur d’accionistes, format per grans empresaris catalans, com ara la família Lara, propietària de Planeta; Isak Andic, l’amo de Mango, o Joaquim Folch-Rusiñol, de Pinturas Titán, entre d’altres. Inicialment van aconseguir el control del 12,5% del banc, un percentatge que amb el pas dels anys s’ha reduït com a conseqüència de successives ampliacions de capital i les seves pròpies desinversions —Andic, per exemple, ja no hi participa. L’operació, en tot cas, no ha estat especialment rendible per a ells, ja que acumulen pèrdues milionàries a causa de la depreciació de les accions.

La composició accionarial del banc s’ha internacionalitzat els darrers anys. El principal accionista és el fons d’inversió Black Rock, que en controla una mica més d’un 5% del capital. En segona posició hi apareix l’inversor mexicà David Martínez, amb el 4,94%. Fa dos anys, el principal accionista era l’empresari colombià Jaime Gilinski, que va arribar a controlar el 7% del capital i que avui, després de diverses vendes d’accions, ja no hi té presència.

Al consell d’administració ja no hi ha membres de l’elit econòmica de Sabadell amb l’excepció de Josep Oliu

Tots aquests moviments han provocat que aquell consell d’administració copat per membres de l’elit econòmica i empresarial de Sabadell sigui història. De fet, l’únic representant d’una nissaga local és el mateix Josep Oliu. La resta dels membres són el navarrès Javier Echenique, un clàssic de les direccions d’empreses de l’Ibex, com Repsol o Telefónica; el conseller delegat, Jaume Guardiola, amb passat al BBVA; l’anglès Anthony Frank Elliot; l’enginyera industrial Aurora Catà; la vicepresidenta del Cercle d’Economia i directora de l’escola de negocis Barcelona Graduate School of Economics, Teresa García-Milà; el nord-americà George Donald Johnston; José Manuel Lara García, fill del desaparegut president de Planeta; l’inversor mexicà David Martínez; el murcià José Manuel Martínez, president d’honor de Mapfre; el riojà José Ramón Martínez; el financer Josep Lluís Negro; l’auditor barceloní Manuel Valls, i l’exsecretari d’Estat d’Economia en els governs de Zapatero, David Vegara, que personifica un cas de ‘portes giratòries’ entre la política i empreses de l’Ibex-35.

Qui és el secretari del consell? Un clàssic de l’Ibex, l’omnipresent advocat Miquel Roca i Junyent, exsecretari general de CDC. Els integrants del consell d’administració van repartir-se més 7,1 milions d’euros l’any passat. Els més ben pagats van ser Josep Oliu, amb gairebé 2,6 milions, i el seu número dos, Jaume Guardiola, amb 2 milions.

Oliu, un banquer connectat amb els poders de l’Estat

Josep Oliu, president del Banc Sabadell / HUGO BURGOS

Nascut el 1949 a Sabadell, Josep Oliu és el personatge clau en la història recent de l’entitat bancària, ja molt lligada a la seva nissaga. El seu pare va ser-ne durant dècades un alt directiu, mentre que el seu fill Jaume Oliu és actualment un alt càrrec de l’àrea immobiliària. Si el fundador de la nissaga bancària se’l considerava “prudent” i “conservador”, el president actual té una gestió marcada per l’ambició i, sobretot, per la fam de negoci, sense excessives preocupacions socials, segons les diverses fonts consultades. Malgrat l’herència familiar, Oliu va trigar a aterrar al negoci bancari. Llicenciat en economia per la Universitat de Barcelona. Com molts altres economistes catalans, com ara l’exconseller del ram Andreu Mas-Colell, és un ‘minnesoto’, ja que va continuar formant-se a la Universitat de Minnesota, on va doctorar-se en la matèria.

A l’inici de la seva trajectòria professional va exercir de professor a la UAB i a la Universitat d’Oviedo, per després convertir-se en assessor del Banc Mundial, del Ministeri d’Economia i del Govern de la Generalitat. Poc després de la victòria de Felipe González en les eleccions generals del 1982, Oliu va ser nomenat alt càrrec de l’Institut Nacional d’Indústria (INI) durant els governs socialistes, primer com a director d’Estudis i Estratègia i després com a director general de Planificació. La seva incipient carrera a l’Administració socialista va acabar-se el 1986, quan va decidir incorporar-se al Sabadell, aleshores una entitat amb tot just 200 oficines, com a secretari general tècnic.

Oliu va ser alt càrrec dels primers governs del PSOE i va tenir relació amb ministres com Boyer i Solchaga

En aquella època, per raons òbvies, va conrear una “estreta relació” amb el PSOE de la ‘beautiful people’, el que representaven ministres com Miguel Boyer o Carlos Solchaga, apunta el periodista Antonio Santamaría. Aquest vincle també queda retratat al llibre ‘Josep Oliu. El banquero estratega’, la biografia hagiogràfica escrita per Raquel Lander. Santamaría matisa, però, que “actualment no té cap vinculació política amb ningú”, si bé és evident que, en tractar-se d’una gran entitat financera, ha mantingut relacions cordials amb totes les formacions de l”establishment’. Tot i que fa més de tres anys va defensar la necessitat de crear “una mena de Podem de dretes”, les fonts consultades no el relacionen amb Ciutadans, la formació que més encaixaria en aquesta definició. De fet, en l’edició del 2015 de la tradicional reunió anual a Sitges del Cercle d’Economia, només va assistir a la conferència del secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, tot i que van participar-hi bona part dels líders polítics estatals.

A mesura que el banc ha guanyat dimensió, Oliu s’ha convertit en un integrant habitual d’alguns dels principals ‘lobbies’ econòmics de Catalunya i de l’Estat espanyol, espais d’innegable influència política. No sorprèn, per tant, que el darrer 12 d’octubre, Dia de la Hispanitat, assistís a la recepció que els reis d’Espanya van oferir a Madrid. Oliu és un membre destacat del Cercle d’Economia, entitat de la qual va ser vicepresident entre el 2013 i el 2016. També forma part del Fòrum Pont Aeri. Creat el 2011, aglutina una quarantena de grans empresaris i directius corporatius de Barcelona i de Madrid, que organitzen sopars discrets amb polítics d’alt nivell. ‘Lobbies’ com el Cercle d’Economia o el Fòrum Pont Aeri han tingut un paper rellevant en els últims mesos durant la crisi catalana en el que ha estat descrit com una mena de ‘guerra econòmica contra l’independentisme’.

A més, està al patronat de les monàrquiques Fundació Príncep de Girona i Fundació Princesa d’Astúries. També és patró de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (Fedea), una entitat molt vinculada a la banca i a les empreses de l’Ibex, que són bàsicament els seus finançadors.

Malgrat els seus antics vincles amb el socialisme, Francesc Cabana considera que Oliu és lluny de ser un banquer amb “sensibilitat social”. “És un banquer tradicional, en el sentit que, quan veu la possibilitat d’obtenir una forta plusvàlua, ven. El seu objectiu fonamental és fer beneficis, sense preocupar-se gaire de què i qui hi ha darrere”, explica a aquest mitjà. L’historiador recorda que en una ocasió en què va coincidir amb ell arran d’una inauguració aquest li va deixar anar: “Jo faig diners i tu fas història”.

Una creixent influència política

Un expert en la banca catalana com Cabana recorda al seu llibre que un dels lemes històrics de l’antiga entitat vallesana era “no fer política”. Es manté això actualment? En resposta a un qüestionari de CRÍTIC, l’àrea de comunicació del Banc Sabadell assegura que, per exemple, darrere la decisió de traslladar la seu “no hi ha hagut cap tipus de pressió política”, sinó que s’ha pres per una qüestió “eminentment empresarial, en ‘ares’ de protegir els interessos dels clients, accionistes i empleats”. El trasllat a Alacant no s’ha d’interpretar com una mesura precipitada, sinó que feia temps que s’anava coent. Al gener d’aquest any, Josep Oliu ja avisar que podia traslladar la seu en cas d’independència. En aquest sentit, per a Josep Clapés, delegat de la Intersindical-CSC al comitè d’empresa del banc, subratlla que “no s’ha fet res que no s’hagués dit que es faria”.

El Banc Sabadell assegura a CRÍTIC que la decisió de traslladar la seu “no és cap tipus de pressió política”

Si anem una mica enrere, l’entitat va ser una de les impulsores del famós comunicat de les patronals bancàries, l’AEB i la CECA, poc abans de les eleccions del 27 de setembre de 2015 en què la gran banca amenaçava de deixar Catalunya si es declarava la independència. Pel context polític i pel moment d’emetre’l, el comunicat tenia una evident càrrega política, com en té el comunicat que les mateixes organitzacions van emetre el passat 29 d’octubre. En aquest cas, les patronals refusaven la declaració d’independència, mostraven el seu compromís amb la “Constitució i la legalitat vigent” i apostaven clarament per la continuïtat de Catalunya dins l’Estat espanyol. Posicionament polític nítid i clar.

Malgrat les preguntes de CRÍTIC, el banc no ha volgut facilitar dades sobre la retirada de dipòsits que va patir abans del trasllat a Alacant —algun mitjà ha parlat de “3.000 milions d’euros“, a més de la retirada de diversos fons d’inversió. Ni tampoc han volgut respondre si, un cop executada la mesura, hi ha hagut molt clients catalans que han tancat els seus comptes a l’entitat. La resposta oficial és que “un cop es va prendre la decisió d’ubicar la seu a Alacant, la percepció de risc es va aturar i es va establir la normalitat d’abans”. En tot cas, el camí adoptat reforça el que ja va dir el 2015 Josep Oliu, quan va assegurar que el Sabadell “és fonamentalment espanyol”. Catalunya només representa el 15% del volum total de negoci del banc.

Per a Francesc Cabana, la concentració bancària que s’ha viscut els darrers anys a l’Estat dóna a les poques entitats que han quedat “un gran poder polític”. “No és que hi hagi comissions i coses d’aquestes, però sí que hi ha influència a l’hora de tirar endavant determinades propostes de llei, perquè en un moment determinat els bancs poden haver donat un ajut als polítics. I a mi això no m’agrada”.

Precarietat laboral entre els seus 26.000 treballadors

En acabar el mes de setembre, el Banc Sabadell tenia gairebé 26.000 treballadors —6.500 dels quals a Catalunya—, més del doble dels 10.200 que tenia una dècada enrere. L’evolució mostra el gran creixement que ha experimentat. Ara bé, això no significa que els darrers anys no s’hi hagin portat a terme processos d’acomiadaments massius, bàsicament lligats a la integració d’alguna entitat, i que les condicions laborals no s’hagin precaritzat. El 2012, per exemple, el banc va pactar amb els sindicats la sortida de 1.250 treballadors. La mesura va prendre’s poc després de l’adquisició de la CAM. I per a aquest curs la previsió era reduir els llocs de treball en 800 i tancar 250 oficines, seguint la tendència general del sector.

Centenars d’acomiadaments i tancament d’oficines al nou Banc Sabadell durant el procés de fusions bancàries

D’altra banda, segons explica Josep Clapés, delegat de la Intersindical-CSC al comitè d’empresa, la precarització va molt lligada a l’externalització de determinats serveis, com ara els administratius o els informàtics, ja sigui a través d’ETT o mitjançant societats controlades pel mateix banc, com ara BSOS (Banc Sabadell Operativa y Servicios) o BSIS (Business Services Systems). Aquestes filials han guanyat treballadors darrerament. Per al banc, suposen un estalvi de costos, ja que no se’ls aplica el conveni de banca, sinó un de sectorial, com el d’oficines i despatxos, amb pitjors condicions. “Et trobes amb gent que treballa per al banc, sense estar-hi contractat, amb salaris mileuristes”, exposa Clapés.

Intransigència amb les clàusules sòl

L’entitat no ha estat immune als escàndols protagonitzats pel sector financer els darrers anys, en part com a conseqüència de la constant adquisició d’altres companyies. Així, per exemple, va heretar un volum important de participacions preferents quan va aconseguir el control de la CAM. El Sabadell va oferir com a solució als clients bescanviar aquestes participacions per accions, amb una quitança i alhora un cupó anual per compensar la pèrdua de valor. El tracte va ser acceptat pel gruix dels afectats, però una petita part va querellar-se per estafa i l’Audiència Nacional va sentenciar que el Sabadell era el responsable civil del producte col·locat per la CAM. En la mateixa línia, el Tribunal Suprem va dictaminar fa alguns mesos que el banc també era el responsable de les quotes participatives emeses en el seu dia per l’entitat alacantina. Eren un instrument similar a les accions però sense dret a vot, emprades en el seu dia per la CAM per finançar-se. Posteriorment, els tribunals van declarar-ne nul·la la comercialització.

Paral·lelament, el Sabadell ha estat un dels bancs més durs amb les clàusules sòl de les hipoteques, malgrat que el Tribunal Suprem les va declarar nul·les. Abans de la sentència definitiva, el conseller delegat, Jaume Guardiola, en va defensar la “validesa” i la “transparència”. Enguany, però, va aprovisionar gairebé 500 milions d’euros per afrontar els pagaments vinculats a les reclamacions sobre les clàusules sòl. Malgrat això, l’entitat va defensar que “no han estat definitivament anul·lades amb caràcter general per sentència ferma” i que disposa d'”arguments jurídics i processals que haurien de ser valorats en el recurs que se segueix tramitant”.

L’immobiliari és un sector on el banc ha guanyat pes els darrers anys, fins al punt que va crear Solvia, una societat amb seu a Alacant que en gestiona els immobles. En aquest àmbit, fa unes quantes setmanes va vendre la seva filial hotelera al fons nord-americà Blackstone per 630 milions.

Va crear societats en paradisos fiscals per als seus clients, segons van revelar els ‘papers de Panamà’

Finalment, com el BBVA i el Banc Santander, el Banc Sabadell va crear societats en paradisos fiscals per als seus clients, segons van revelar els ‘papers de Panamà’. A més, l’entitat posseeix una societat a les Bahames, un paradís fiscal, herència del Banco Atlántico, i en té diverses a Andorra, on controla el Banc Sabadell d’Andorra, un altre territori de baixa tributació, considerat paradís fiscal per diverses organitzacions, com Tax Justice Network. I, no podia faltar, el banc de Josep Oliu també té diverses societats d’inversió de capital variable, les famoses sicav, un dels vehicles favorits d’inversió de les grans fortunes a causa dels seus avantatges fiscals.

El negoci és el negoci i com li va dir a Francesc Cabana, Josep Oliu i el seu banc es dediquen a “fer diners”. Tota la resta és secundària.

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' i un llibre a escollir entre tres propostes

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies