02/12/2014 | 07:00
“Goldman Sachs domina el món, no els governs”. La frase, pronunciada pel broker independent de la City de Londres Alessio Rastani a la BBC el 2011, dóna una idea de la influència i del poder de la companyia. Ara Goldman Sachs també busca fer-se un forat a Catalunya. Diverses administracions catalanes contribueixen a engreixar directament o indirectament els comptes d’un dels principals bancs d’inversió del món. La Generalitat, segons ha reconegut a CRÍTIC, no té en consideració a l’hora d’adjudicar-li contractes o de demanar-li crèdits que Goldman Sachs està acusat d’evasió fiscal, ni que els Estats Units van acusar-lo a l’abril de 2010 de frau per les hipoteques subprime ni tampoc que va estar involucrat en l’origen de la crisi financera a Grècia, ja que va ajudar a amagar el dèficit dels comptes grecs del Govern conservador de Kostas Karamanlís. Tot això no és cap problema per fer negoci al Principat.
L’entitat financera nord-americana, que té una gran influència en la Unió Europea gràcies a les portes giratòries entre política i empresa, ha guanyat fins i tot diners especulant amb el deute de la Generalitat de Catalunya. Segons les dades recollides a l’informe Independents de qui?, elaborat per la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute (PACD), l’Administració catalana tenia pendents de pagament 110 milions d’euros a Goldman Sachs amb data 1 de gener de 2014. D’aquests, 84 s’haurien d’haver retornat ja amb interessos el passat 22 d’octubre, tal com va avançar un reportatge de CRÍTIC. El banc practica en multitud de països el negoci del deute.
Negocis en contractes de neteja i de càtering
Però a Catalunya destaca la potència d’una empresa força desconeguda per a la majoria de ciutadans anomenada ISS. En els darrers quatre anys ha aconseguit contractes públics per valor de 31,6 milions (amb IVA inclòs, com totes les xifres de l’article). Aquesta companyia transnacional del sector dels serveis és des del 2005 propietat del fons d’inversió EQT i de Goldman Sachs —junts en controlen el 73%, repartit a parts iguals. Fundada el 1901 a Dinamarca, on té la seu, ISS té més de 520.000 treballadors arreu del món i ofereix serveis de neteja, de seguretat i de càtering, entre d’altres. La filial espanyola, que té les oficines centrals repartides entre Madrid i Sant Cugat del Vallès, suma 30.000 empleats i l’any passat va facturar 564 milions.
A banda de rebre encàrrecs de companyies privades, ISS té contractes amb administracions d’arreu de l’Estat espanyol. En el cas català i segons les dades que ha trobat CRÍTIC al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) i al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE), els consorcis sanitaris —bàsicament gestionats amb fons públics— són el principal client de la companyia, ja que des del setembre de 2010 li han adjudicat contractes per valor de gairebé 13,8 milions; per davant de la Generalitat, 9,2 milions; de diversos ajuntaments, 7,5 milions, i de la Diputació de Barcelona, que aporta poc més d’1,1 milions a les arques de l’empresa. Per branques, la més lucrativa pel que fa a encàrrecs públics és la dedicada als serveis de neteja, anomenada ISS Facility Services, que ha rebut més de 18,8 milions en contractes els últims quatre anys; per davant d’ISS Soluciones de Catering, que n’aporta gairebé 12,5 milions.
El contracte més elevat és el que té amb el Consorci Sociosanitari de Vilafranca del Penedès, publicat al juny de 2013 i que implicarà l’ingrés a ISS de més de 3,8 milions per encarregar-se del servei de restauració durant quatre anys. Després hi ha els 3,2 milions per assumir la neteja integral i el servei de bugaderia de la Corporació de Salut del Maresme i la Selva (publicat al juny de 2011); els 2,2 milions pel contracte del desembre de l’any passat amb el Consorci Sanitari de l’Alt Penedès per gestionar-ne la restauració; els més d’1,9 milions en adjudicacions per dur a terme la neteja de les estacions, dels trens i de les dependències de Ferrocarrils de la Generalitat (FGC), i els 1,8 que implica el servei de neteja del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat del Vallès, un acord publicat el 14 de gener d’enguany.
A la Generalitat no li importa qui sigui el propietari
Els propietaris de les empreses “no poden ser un factor determinant” en les adjudicacions de contractes que porta a terme la Generalitat, assegura a CRÍTIC la Direcció General de Comunicació del Govern. El mateix organisme hi afegeix que “per poder contractar amb l’Administració, les empreses han d’estar al corrent del compliment de totes les obligacions legals, com són, per exemple, les fiscals o laborals”. És a dir, el fet que una adjudicatària de la Generalitat tingui com a principal propietari un banc d’inversió com Goldman Sachs, acusat de frau per les hipoteques subprime dels Estats Units i directament implicat en la crisi del deute de diversos països, és un factor que ni la penalitza ni la premia. L’ètica de les contractistes no es té en compte, almenys de moment, ja que, segons assegura la Direcció General de Comunicació del Govern, la “Generalitat de Catalunya participa en un projecte europeu de responsabilitat social empresarial (RSE), anomenat COGITA, que té per finalitat analitzar les possibilitats, contemplant les modificacions normatives escaients, de tenir en compte l’RSE en l’adjudicació dels contractes públics”.
ISS compliria, segons fonts sindicals, les obligacions laborals amb els seus treballadors. Així ho exposa Mónica Benito, secretària d’Organització de la Federació de Serveis de la UGT Catalunya. La dirigent sindical explica que els grans grups de serveis “com ISS, Clece, Eulen o Acciona” apliquen els convenis sectorials corresponents i els “compleixen”. Per exemple, ISS Facility Services contracta i paga els treballadors basant-se en el conveni col·lectiu de neteja de la demarcació de Barcelona. Això garanteix unes millors condicions als empleats que no pas si emprés un conveni propi, com fan les “noves empreses multiserveis que han anat sorgint els darrers anys i que considerem ETT encobertes”, afirma Benito. La dirigent de la UGT admet que la filial de Goldman Sachs “no destaca per la conflictivitat laboral” i “participa en les negociacions” del conveni col·lectiu.
Paper clau en l’Europa de la tecnocràcia
Goldman Sachs, però, no és una empresa qualsevol. L’any passat va guanyar més de 6.350 milions d’euros. Però, més enllà dels números, el seu pes s’ha de mesurar per la múltiple presència dels col·loquialment coneguts per Goldman Men —antics responsables de l’entitat financera— en càrrecs públics de responsabilitat. Paradigma d’unes portes giratòries ben greixades, l’empremta explícita de Goldman Sachs en la UE va viure el seu apogeu en l’Europa tecnocràtica de fa tres anys. En aquell moment, dos Goldman Men italians acaparaven titulars al continent: Mario Monti, com a primer ministre del Govern tecnocràtic transalpí, i Mario Draghi, que des del novembre de 2011 presideix el Banc Central Europeu (BCE).
Després de 10 anys com a comissari europeu, Monti va ser nomenat el 2004 assessor principal de Goldman Sachs amb l’encàrrec de “desenvolupar i executar negocis amb les principals companyies i governs d’Europa”. Draghi, de la seva part, va ser director gerent de Goldman Sachs International entre el 2002 i el 2005. N’hi ha més exemples: Lukàs Papadimos, a qui els mercats van col·locar com a cap de Govern de Grècia el 2011, va treballar estretament amb l’entitat financera quan presidia el Banc Central hel·lè i conjuntament van tenir un paper cabdal en la falsificació dels comptes grecs presentats a la UE; Antonio Borges, fins fa tres anys màxim responsable de la divisió europea del Fons Monetari Internacional (FMI), també va passar pel banc d’inversió, on encara hi és, com a president de Goldman Sachs International; Peter Sutherland, fiscal general irlandès durant els anys vuitanta, comissari europeu de la Competència del 1985 al 1989 i director general de l’Organització Mundial del Comerç entre el 1993 i el 1995.
Com altres grans companyies transnacionals, el banc d’inversió acumula escàndols vinculats a diverses pràctiques per evitar o reduir al màxim el pagament d’impostos. El 2012, la filial londinenca de Goldman Sachs només va pagar 4,1 milions de lliures en impostos —uns 5,15 milions d’euros al canvi actual— malgrat presentar uns beneficis de 1.912 milions de lliures —2.410 milions d’euros— i que li corresponia pagar-ne 422,3 milions en tributs. Però va ajornar-ne el pagament, colpejant les arques públiques britàniques. Un any més tard, la premsa nord-americana es va fer ressò que Goldman Sachs era una de les 21 grans corporacions del país que havien evitat el pagament de 93.000 milions de dòlars en impostos federals emprant una extensa xarxa de paradisos fiscals a l’estranger. En aquell moment, el banc tenia 22 filials en territoris de baixa tributació. Finalment, fa set mesos es va saber que Goldman Sachs buscava un acord extrajudicial per evitar sotmetre’s a un procés arran que es revelés que havia ajudat ciutadans nord-americans a violar les lleis fiscals.
Compra d’habitatge social
Goldman Sachs va aterrar a l’Estat espanyol fa tot just 30 anys, quan va obrir una oficina a Madrid. Al seu portal corporatiu, s’hi pot llegir que des d’aleshores ha tingut un “paper fonamental en la renovació de la indústria nacional i del mercat financer”. Reconeix que entre els clients té “corporacions, institucions financeres, governs i particulars amb grans patrimonis” i disposa d’“equips especialitzats” en sectors com l’energia, les telecomunicacions, l’immobiliari o les institucions financeres. El seu màxim responsable per a l’Estat espanyol i Portugal és Olaf Díaz-Pintado i també hi té un paper clau el financer Claudio Aguirre Pemán, membre del Consell Assessor Internacional de la companyia. El cosí de l’expresidenta madrilenya Esperanza Aguirre, també és soci del germà d’ella a la immobiliària Aguirre Newman i va ser conseller de Bankia.
Fa alguns mesos, el Govern de Mariano Rajoy va adjudicar a Goldman Sachs l’assessorament per al disseny de la futura privatització parcial de Bankia, actualment controlada pel Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB). El contracte és de només un euro, però l’objectiu del banc d’inversió és que sigui la porta d’entrada per lucrar-se posteriorment, dirigint la col·locació a la Borsa de les accions de l’entitat bancària i embutxacant-se unes comissions molt sucoses. Els darrers anys, Goldman també s’ha encarregat de dirigir les emissions de deute de grans companyies com CaixaBank, FCC i Abertis i en la dècada dels noranta va participar en la privatització d’antics monopolis de l’Estat com Repsol o Telefónica.
Ara bé, el sector on el banc d’inversió ha generat més titulars és l’immobiliari. A l’agost de l’any passat, l’Instituto de la Vivienda de la Comunitat de Madrid (Ivima) va vendre a Goldman Sachs i Azora 2.935 pisos de protecció oficial per 201,2 milions. Bàsicament es tracta d’habitatges de lloguer amb opció de compra i l’entrada del banc ha suposat la finalització de les ajudes a l’arrendament que rebien molts dels inquilins. L’efecte més greu, però, és la impossibilitat de prorrogar el lloguer si al final del contracte no s’exerceix l’opció de compra, cosa que aboca molts del llogaters a quedar-se sense casa i permet a Goldman Sachs obtenir unes plusvàlues importants per uns habitatges adquirits a preus baixos. A final de l’any passat es va saber que la Generalitat estudiava fer una operació similar i privatitzar l’habitatge públic en mans de l’Institut Català del Sòl (Incasòl). Ràpidament, es va anunciar que Goldman Sachs estava interessat a comprar el patrimoni de l’Administració catalana; però, almenys de moment, l’operació no s’ha arribat a portar a terme.
El poder i la incidència de l’entitat nord-americana és enorme i arriba a molts àmbits de la societat a través dels múltiples tentacles que té, molts dels quals desconeguts per la majoria de la població. El procés català no escapa de la seva lupa. “La situació de Catalunya ens preocupa i la seguim de prop. És un factor de risc per a Espanya, però jo no ho veig com res que pugui moure els mercats, tret que la situació escali de manera considerable”, va assegurar a l’octubre un alt càrrec de la companyia. Més enllà de si realment “Goldman Sachs domina el món”, el que és evident és que s’enriqueix de moltes bandes, també a través dels recursos públics catalans.
