Cerca
Investigació

Els inacabables tentacles de l’imperi de La Caixa

CaixaBank és un dels grans centres de poder a Catalunya. L'entitat financera més gran de l'Estat espanyol forma part del consell d'administració d'empreses clau de serveis bàsics (Repsol, Gas Natural, Abertis, Agbar), coopta organitzacions empresarials, finança 'think tanks', dóna crèdits als principals partits polítics i ha ampliat el seu negoci a la sanitat privada, al transport públic o als mitjans de comunicació. CaixaBank és avui un conglomerat que participa directament en unes 200 empreses. L'entitat va intentar condicionar les eleccions del 27-S amb el comunicat de les patronals bancàries en què s'alertava que els bancs deixarien el Principat si hi havia una declaració unilateral d'independència.

06/10/2015 | 00:30

Una de les conseqüències de la reordenació del mapa bancari durant la crisi financera ha estat l’enfortiment de CaixaBank, que s’ha convertit en la primera entitat financera dins l’Estat espanyol. Segons les seves pròpies dades, a finals de 2014 acumulava 13,4 milions de clients —amb una quota de gairebé el 25% del mercat estatal— i més de 5.250 oficines. L’entitat presidida per Isidro Fainé ja és “massa gran per deixar-la caure”, segons reconeix el professor d’economia de la UAB Albert Recio, i la seva capacitat d’influència tant en la política com en l’economia catalana és enorme. Sense anar més lluny, empreses controlades o participades per La Caixa “tenen un paper social clau i condicionen aspectes essencials dels serveis públics locals”, segons relata el mateix Recio en un informe a Mientras Tanto. Abertis, Telefónica, Gas Natural Fenosa, Repsol, Saba o Agbar són només algunes de les societats amb una presència decisiva de l’entitat, que directament participa en unes 200 companyies, moltes de les quals formaven part dels conglomerats de les entitats adquirides els darrers anys.

Els darrers anys, el mapa financer català ha canviat radicalment. Al Principat, el 2009 era format, fonamentalment, pel Banc Sabadell i per 10 caixes d’estalvis: Catalunya, Penedès, Tarragona, Manresa, Girona, Sabadell, Terrassa, Manlleu, Laietana i, la més gran de totes, La Caixa. Sis anys i mig més tard, només sobreviuen dos bancs: CaixaBank i el Sabadell. La resta han estat venudes o absorbides. L’entitat amb seu a l’avinguda Diagonal de Barcelona va aconseguir Caixa Girona i dues entitats que havien rebut milions d’euros del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB): Banc de València i Banca Cívica —integrada per les antigues Caja Navarra, CajaCanarias, Caja de Burgos i Cajasol.

Una part dels negocis del grup La Caixa depenen de contractes i concessions de les administracions públiques. Això és un fet fonamental que li ha facilitat històricament unes relacions estretes amb els governs de torn i s’ha traduït en un gran poder, accentuat pels elevats deutes financers que una part dels partits i les mateixes administracions mantenen amb l’entitat. A més a més, durant anys, polítics electes de CiU i del PSC van cobrar unes generoses dietes com a membres del consell d’administració de La Caixa o d’altres societats del grup. Actualment, després de la conversió en banc, això ja no succeeix. Indirectament, l’entitat també té un paper determinant en les principals organitzacions empresarials que, en paraules de l’advocat Francesc Sanuy, han estat “colonitzades” i actuen al seu servei i en “defensa dels seus interessos”.

Manuel Cuyàs
Manuel Cuyàs

Vincles amb mitjans de comunicació

L’entitat també té vincles amb els principals mitjans de comunicació del país, ja sigui a través dels importantíssims contractes de publicitat —de CaixaBank o d’alguna de les múltiples participades, com Telefónica, Gas Natural Fenosa o Repsol—, de patrocinis o com a creditor d’alguns hòldings mediàtics com el Grup Zeta —editora d’El Periódico—, el Grup Prisa o el Grup Godó. El banc català té una participació important, juntament amb altres bancs com l’HSBC o el Santander, en el nou accionariat del Grup Prisa (El País o la Cadena SER).

La Caixa, tal com va revelar en exclusiva CRÍTIC, ha concedit a Javier Godó Muntanyola, editor de ‘La Vanguardia’, crèdits per un valor global de 48,7 milions d’euros en els últims sis anys de crisi econòmica. El comte de Godó és un dels vicepresidents de l’entitat, ha format part dels consells d’administració de CaixaBank, de l’asseguradora VidaCaixa i, des del juliol passat, és vicepresident de Criteria, la pedra angular del banc. L’empresari i noble barceloní és l’únic dels consellers de l’entitat que tenia —almenys fins al 2013— un compte de crèdit a títol personal de 2,4 milions d’euros que renova cada any. Tota aquesta informació apareix als informes corporatius de l’empresa dels últims sis anys.

Deute dels partits

CaixaBank és un dels grans creditors de diversos partits polítics. Segons l’informe de 2013 de govern corporatiu de La Caixa —el darrer a aparèixer—, entre CiU (9 milions) i els dos partits que formaven la federació nacionalista —CDC, 3,76 milions, i UDC, 6,83— vorejaven els 18,5 milions d’euros de passiu amb l’entitat. Al tancament de 2013, ICV hi tenia un deute d’11,42 milions, mentre que el PSC havia de tornar a La Caixa 10,8 milions. ERC, en canvi, no li deu diners, però en el passat, segons va informar el diari El Mundo, va beneficiar-se d’una condonació d’un deute de 2,7 milions, corresponents als interessos d’un crèdit. L’aleshores secretari d’Organització d’ERC, Xavier Vendrell, va explicar que el partit “mai havia reconegut aquest deute” —generat per uns interessos abusius, segons ells— i que va deixar de pagar-la en considerar que La Caixa la va comunicar al Tribunal de Comptes “per pressionar” el partit. El PSC, també segons va revelar El Mundo, va rebre un tracte d’interessos favorable i va beneficiar-se d’una condonació superior, de més de 6,5 milions, el 2005. Entre els partits estatals, destaquen els prop de 2 milions de deute del PP amb l’entitat i els més de 14,6 del PSOE.

Les administracions públiques acumulen deutes amb les entitats financeres, i aquí el pes de CaixaBank a Catalunya torna a ser decisiu. Segons dades del gener de 2014, l’entitat presidida per Isidro Fainé era el principal creditor privat de la Generalitat de Catalunya, amb crèdits que sumaven més de 7.300 milions. No es pot qüestionar que l’entitat té una clara influència política, però mai no s’havia vist amb tanta claredat com en la campanya per a les eleccions catalanes del 27-S. El 18 de setembre, en un gest inèdit, les dues patronals bancàries —la CECA i l’AEB— van emetre un comunicat en què amenaçaven de deixar el Principat si hi havia una declaració unilateral d’independència (DUI). La CUP apostava per proclamar la DUI si els vots independentistes superaven el 50%, però finalment es van quedar en el 47,8% i la formació va renunciar-hi la mateixa nit electoral. El comunicat bancari s’emmarcava en la campanya de la por contra la independència, que va intensificar-se durant la campanya, i sembla evident que CaixaBank va tenir un paper important en l’elaboració del text. De fet, el document especifica que les principals entitats associades a l’AEB i la CECA “són CaixaBank, Banc Santander, BBVA, Bankia, Banc Sabadell i Banc Popular”.

Polítics en actiu van rebre durant anys dietes de La Caixa, com a membres de la comissió de control o del consell d’administració de l’entitat en representació de les corporacions locals o dels impositors. Segons van revelar fa alguns mesos CRÍTIC i la Directa, només entre el 2005 i el 2013 l’aleshores caixa d’estalvis va pagar 3,36 milions a una dotzena de polítics, la majoria de CiU —com l’alcalde de Banyoles, Miquel Noguer, l’exalcaldessa de Deltebre Immaculada Juan o l’alcaldessa d’Anglesola, Rosa Maria Mora—, però també del PSC, com Àngel Ros —alcalde de Lleida—, que va embutxacar-se 207.000 euros.

Suport a ‘think tanks’ i control patronal

El pes és molt més clar i directe en les organitzacions empresarials, segons exposa Francesc Sanuy. Conseller de Comerç i Turisme de la Generalitat del 1980 al 1985 i autor, entre d’altres, de l’obra Informe Sanuy. Defensa del petit comerç i crítica de ‘La Caixa’, explica a CRÍTIC que al capdavant d’aquestes organitzacions hi ha homes que cobren de l’entitat i no actuen en funció de “l’interès general”, sinó d’allò que interessa a les plantes nobles de les torres negres de la Diagonal. Tres noms validen la tesi de Sanuy. Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç de Barcelona des del 2002, és conseller de dues societats controlades per La Caixa: VidaCaixa i Gas Natural Fenosa. A més a més, en el passat també va formar part dels consells d’administració de Saba i de Colonial (en l’òrbita de l’entitat fins al 2006). Joan Rosell, actual president de la CEOE, la gran patronal espanyola, i exmàxim dirigent de Foment del Treball, és conseller de CaixaBank i també de Gas Natural Fenosa i va ser-ho d’Agbar. Joaquim Gay de Montellà, el seu successor a Foment, és actualment conseller de Servihabitat, immobiliària en mans del fons TPG (51%) i del banc català (49%), i en el passat va tenir càrrecs directius a Acesa i a Abertis.

Segons revela un estudi recent de Jaime González Capital, estudiant de Fulbright a la Universitat de Georgetown i autor d’Open Policy Research, els tentacles de La Caixa també arriben a alguns dels principals think tanks (laboratoris d’idees) de l’Estat espanyol. La investigació de González Capital va ser publicitada per El Confidencial, que va donar veu a Francesc Ponsa, director de l’oficina espanyola de l’Observatori dels Think Tanks i professor de la UPF, per a qui els laboratoris d’idees “s’instrumentalitzen i es converteixen en artefactes per legitimar interessos privats”.

El banc català dóna suport a set think tanks, cosa que el converteix en una de les companyies de l’Ibex 35 que més s’hi bolca. En concret, participa al Cercle d’Economia, a la Fundació Catalunya Europa, al Centro Internacional de Toledo para la Paz (Citpax), a Cotec —dedicat a la innovació tecnològica—, a la Fundación de Estudios de Economía Aplicada (Fedea), a la Fundación Ortega y Gasset i a Ecología y Desarrollo (Ecodes). A més a més, diverses de les seves participades també ho fan. Així, el Cercle d’Economia compta amb el suport d’Abertis, de Repsol i de Telefónica; Catalunya Europa, d’Abertis i de Repsol; CitPax, de Gas Natural, de Repsol i de Telefónica; Cotec, d’aquestes mateixes tres empreses; la Fundación Ortega y Gasset, d’Abertis, de Gas Natural, de Repsol i de Telefónica, entre d’altres. Destaca el cas de la Fedea, que rep finançament d’Abertis, de Repsol i de Telefónica, i que fins a l’any passat tenia entre els seus economistes de capçalera Luis Garicano, uns dels fitxatges estrella de Ciudadanos. Un partit presidit per Albert Rivera, extreballador de La Caixa.

“Privatització d’una caixa d’estalvis”

Oficina de La Caixa / JORDI BORRÀS
Oficina de La Caixa / JORDI BORRÀS

Al maig de l’any passat, La Caixa va afrontar la principal reestructuració de la seva centenària història. La caixa d’estalvis va desaparèixer per transformar-se en una fundació bancària. Tot i ser recent, feia molt de temps que Fainé tenia a la ment impulsar-ne la bancarització, com demostra la seva pròpia tesi doctoral, revelada per CRÍTIC. Amb la nova estructura, la Fundació Bancària La Caixa va passar a ser la matriu del grup i controla el 100% de Criteria, que al seu torn té, d’una banda, el 58,9% de CaixaBank —que aplega el negoci bancari i d’assegurances i les participacions a Repsol i a Telefónica—, i, de l’altra, les carteres industrials i immobiliàries del grup. En el moment de la seva creació, la fundació tenia un capital social de gairebé 6.000 milions i era la tercera més gran del món.

Segons Albert Recio, aquest procés és un “exemple paradigmàtic” del que suposa la “privatització total” d’una caixa d’estalvis, mitjançant el qual un “petit grup social aconsegueix el control d’un gran grup empresarial sense necessitat d’invertir-hi ni un sol euro”. En l’informe a Mientras Tanto, el professor d’economia argumenta que “s’ha aprofitat l’excusa de la crisi per posar fi a una forma d’entitat que molestava en estar mancada d’una estructura de propietat plenament capitalista”. Abans de la reforma, La Caixa no tenia propietaris i estava controlada per un consell format per diferents estaments socials, entre els quals hi havia representants sindicals i dels impositors, que “era imperfecte però que possibilitava un cert control social”. Amb el canvi, la determinació del patronat de la fundació ja no s’estableix mitjançant un sistema representatiu, sinó a través d’un “sistema d’autonomenaments i cooptació, amb l’excepció de l’obligada participació de les institucions que van promoure la creació de la caixa”. Resumint, “un reduït nombre d’autoescollits passen a constituir el grup de control de l’entitat”.

Al capdavant d’aquest grup de notables hi ha, òbviament, Isidro Fainé com a president del patronat de la fundació, de Criteria i de CaixaBank. A la direcció també hi ha el multimilionari mexicà Carlos Slim, un dels homes més rics del món; César Alierta, president de Telefónica —participada de CaixaBank— i personatge promogut per l’expresident espanyol José María Aznar; Salvador Alemany, factòtum d’Abertis, i Javier Godó, del grup mediàtic del mateix nom i propietari de ‘La Vanguardia’. La quota política del consell, en què hi ha directius de l’entitat financera i alguns representants simbòlics —en el sentit que no hi tenen pes— de la societat civil, queda representada per l’exministre socialista i exsecretari general de l’OTAN, Javier Solana i per l’exconseller d’Economia del darrer Govern de Pujol, Francesc Homs.

Participació en grans transnacionals

Més enllà del negoci financer, el poder de La Caixa ve de la seva presència en múltiples sectors clau —energia, aigua, infraestructures, aparcaments, telecomunicacions, sanitat, immobiliari…— a través de les seves participacions. Francesc Sanuy es mostra molt crític amb les anomenades participacions industrials, amb l’argument que “en realitat són concessions, monopolis, exclusives, serveis públics privatitzats i operacions gairebé sempre basades en tarifes regulades que els governs respectius sempre augmenten al gust de l’adjudicatari i a costa de l’usuari d’un mercat captiu”. Un negoci segur, per tant. Sobre aquesta qüestió, Albert Recio hi afegeix en declaracions a CRÍTIC que el “capitalisme espanyol ha renunciat a l’empresa industrial” i, en el cas de La Caixa, subratlla que “no ha fet res per canviar el model productiu català i espanyol, perquè l’actual ja li va bé”.

Algunes de les participades per l’entitat catalana són antics monopolis públics privatitzats que s’han convertit en gegants transnacionals. Telefónica i Repsol en són casos paradigmàtics. CaixaBank té el 5,3% de la companyia de telecomunicacions i l’11,9% de la petroliera, de la qual és l’accionista de referència. Fainé és vicepresident d’ambdues, mentre que com a torna Alierta, factòtum de Telefónica, està al consell de la Fundació La Caixa. Al capdavant de Repsol hi ha des de fa més d’una dècada Antoni Brufau, col·locat precisament per l’entitat financera, de la qual va arribar a ser director general, en un càrrec aleshores bicèfal que també ocupava Fainé. Al consell de la multinacional energètica també hi figura Gonzalo Gortázar, conseller delegat de CaixaBank.

Les dues companyies, amb beneficis astronòmics —Telefónica va guanyar 3.001 milions el 2014 i Repsol 1.612—, presenten filials en paradisos fiscals, una pràctica habitual i legal de grans empreses per reduir la seva factura fiscal. En concret, segons recull el darrer informe de l’Observatori de la Responsabilitat Social Corporativa (ORSC), Telefónica tenia 14 societats en territoris de baixa tributació el 2013 i Repsol en sumava 45. A més, les condicions laborals que ofereixen no sempre són exemplars. Enguany, tècnics d’empreses subcontractades per la companyia van protagonitzar durant més de 40 dies una vaga per reclamar millores salarials. La petroliera, per la seva banda, sempre ha gaudit de la protecció estatal en els seus negocis i no ha tingut cap problema a fer-ne amb règims dictatorials.

Criteria també és la primera accionista de Gas Natural Fenosa, amb el 34,4%, i el segon és Repsol, amb el 30%. L’omnipresent Fainé també està al consell de la gasista, que, segons l’estudi de l’ORSC, acumulava 15 filials en paradisos fiscals. L’expresident espanyol Felipe González va estar fins al març al consell d’una companyia també beneficiada per decisions polítiques, com la que va prendre l’any passat el Govern estatal en resoldre que serien els consumidors els que assumirien a través de les factures del gas el cost del conflicte amb l’algeriana Sonatrach. O a través de convenis com el que va signar al juny amb la Generalitat. Finalment, quatre filials italianes de la companyia estan sota investigació per la seva possible connexió amb la màfia siciliana, com va documentar un reportatge de l’Anuari dels Silencis Mediàtics.

El negoci de les autopistes, de l’aigua i dels aparcaments

Peatge de Martorell, gestionat per Abertis / ARXIU
Peatge de Martorell, gestionat per Abertis

Abertis, gegant mundial en la gestió d’infraestructures, és una altra companyia emblema de l’univers La Caixa, que ara en té el 23,1% del capital. L’empresa controla pràcticament tots els peatges del Principat i basa una part dels seus beneficis a aconseguir prolongar les concessions de vies ja clarament amortitzades, per la qual cosa no dubta a pressionar les administracions competents oferint-se per portar a terme inversions en infraestructures. A més a més, els contractes de concessió acostumen a incorporar clàusules que impliquen indemnitzar la companyia si no s’assoleix un determinat volum de trànsit i, de fet, a la Generalitat l’any passat li va tocar pagar. I també té estructures en paradisos fiscals. En concret, set el 2013. En la legislatura actual, el president d’Abertis, Salvador Alemany, ha estat assessor d’Artur Mas com a president del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC). A l’inici del mandat, la companyia va obtenir l’explotació de les rendibles Tabasa —que explota els túnels de Vallvidrera— i Túnel del Cadí, juntament amb el banc brasiler BTG Pactual.

La Caixa ha estat durant anys l’accionista de referència d’Agbar, l’empresa que ha explotat el servei d’aigua a Barcelona i d’una gran part de l’àrea metropolitana en el darrer segle malgrat que durant anys no va tenir oficialment un contracte de concessió. En mans ara de la multinacional francesa Suez Environnement, de la qual La Caixa té el 5,7% del capital, la companyia també s’ha beneficiat de decisions polítiques. Fainé forma part del consell d’administració i del consell estratègic de Suez Environnement. Fa dos anys, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) va aprovar la creació d’una societat mixta —actualment controlada per l’ens públic (15%), Agbar (70%), i LA Caixa (15%)— per encarregar-se del servei en bona part dels municipis de la conurbació. La mesura, que li concedeix el servei durant 35 anys i li permet regularitzar la concessió il·legítima que tenia, és en el punt de mira de grups ecologistes com Aigua és Vida. Ada Colau, l’alcaldessa de Barcelona, ha anunciat que n’auditarà el procés per determinar si va ser correcte.

CaixaBank també és el principal accionista de Girona SA, que controla Aigües de Girona, Salt i Sarrià —acusada de no pagar el cànon a l’administració municipal durant 20 anys— i té el 49% d’Aigües de Blanes. A més a més, de l’absorció de CajaSol via Banca Cívica ha heretat Agua y Gestión, que té el servei en diversos municipis d’Andalusia, d’Extremadura i de Castella – la Manxa.

Saba, una altra companyia en mans de La Caixa —més del 50% de les accions—, és un gegant dels aparcaments, fins al punt que gestiona gairebé 190.000 places distribuïdes en 350 instal·lacions. Durant l’alcaldia de Xavier Trias, l’Ajuntament de Barcelona va decidir crear l’empresa mixta Bamsa, controlada en el 60% per Saba i en el 40% pel consistori, que gestionarà durant 25 anys 26 aparcaments de la ciutat, considerats per l’oposició com els més rendibles. CaixaBank té el 25% de la Societat Catalana per a la Mobilitat, una companyia formada conjuntament amb Indra, Fujitsu i Moventia que s’encarregarà de T-Mobilitat, el nou sistema tecnològic, tarifari i de gestió del transport públic a l’àrea metropolitana de Barcelona, un nou nínxol de negoci amb diners públics.

Malgrat la crisi, un sector on el negoci està clarament en auge és el de la sanitat privada i també aquí hi juga La Caixa, que controla en el 49,9% SegurCaixa Adeslas —la resta està en mans de Mutua Madrileña. La companyia presumeix de ser la líder en assegurances de salut i de tenir una quota de mercat del 27,9% i 5,3 milions de clients. A més a més, controla el 20% de Vithas Salud, un grup hospitalari privat amb 300 milions de facturació. Per tot plegat, no sorprèn que una persona de La Caixa, com Salvador Alemany, demanés a través del CAREC deduccions fiscals per a les persones que contractin una mútua privada de salut, una mesura que almenys de moment no s’ha aplicat.

El pes del totxo

Oficina de La Caixa / JORDI BORRÀS
Oficina de La Caixa / JORDI BORRÀS

Com qualsevol entitat financera estatal, el totxo també ha estat un sector on l’entitat ha fet negoci i, en el seu cas, va aconseguir escapar-se de l’esclat de la bombolla sense patir grans pèrdues. Segons recull el llibre de la periodista Gemma Garcia Els senyors del boom, La Caixa va passar a controlar la immobiliària Colonial el 1991 i se’n va desfer el 2006. Entre el 2002 i el 2005 va obtenir-ne uns beneficis nets de 574 milions. Actualment té una participació del 2,6% en la companyia, que va acumular pèrdues durant la crisi. Ara bé, l’entitat ha mantingut una presència destacada en el sector a través de Servihabitat, la seva pròpia immobiliària. Des del 2013, però, en controla únicament el 49%, ja que va vendre la resta de la societat al fons voltor TPG per 185 milions.

En l’immobiliari i residencial, l’entitat, a més, controla Mediterránea Beach & Golf Community, que posseeix tres camps de golf i 600.000 metres quadrats per a ús comercial i residencial al costat de Port Aventura, una antiga societat de La Caixa. Les caixes adquirides els darrers anys han fet augmentar la seva cartera immobiliària. Per citar només alguns exemples, ara mateix al conglomerat del grup hi figuren societats com Palau Migdia SL (prové de Caixa Girona), Arquitrabe Activos (ve de Banca Cívica), Puerto Triana (CajaSol), Inversiones Inmobiliarias Teguise Resort (CajaCanarias) o Habitat 2018 (Banc de València).

Sicav i preferents

Més enllà dels més coneguts, hi ha molts altres sectors on CaixaBank hi té interessos, a través de desenes de societats sota el seu control. Des de la venda de pneumàtics per Internet (I-neumáticos Online), fins a les aplicacions i serveis informàtics (Silk Aplicaciones), passant pel vi (Inversiones Vitivinícolas, que prové de l’antiga Caja Navarra) o les energies renovables (Energía Solar Aplicada, RA Parque Solar, Promociones Eólicas del Oeste Valenciano o Acciona Solar). En l’univers de La Caixa també hi ha un equip esportiu, el Club Baloncesto Sevilla, antigament en mans de CajaSol. Curiosament, se’l va vendre a un fons nord-americà, però recentment n’ha recuperat les accions.

Òbviament, si hi ha un negoci propi de La Caixa, aquest és el financer, en el qual té una presència internacional a través dels paquets que controla de l’austríac Erste (9,9%), el francès Boursorama (20,5%), el xinès BEA (18,7%), el portuguès BPI (44,1%) i el mexicà Inbursa (9%). En aquest àmbit, també té societats dedicades als microcrèdits (MicroBank), al rènting (CaixaRenting) o al finançament del consum (FinConsum). A més a més, almenys tres empreses del grup (Inversiones Cosan 99, Rimalo Inversiones i Marben Inversiones) estan dedicades a les societats d’inversió de capital variable, les polèmiques sicav. Són un dels instruments d’inversió preferits de les grans fortunes, gràcies a la seva capacitat per diferir el pagament d’impostos, el fet que només paguin l’1% de gravamen en les seves operacions i que, a la pràctica, poques vegades funcionen com a eina col·lectiva d’inversió, sinó que estan controlats per un gran patrimoni.

L’entitat també va ser una de les grans protagonistes de l’escàndol de les participacions preferents, amb prop de 150.000 clients que van rebre un producte que no entenien i que, finalment, suposava perdre els estalvis dipositats. Per evitar mals majors, CaixaBank va oferir a principis de 2012 bescanviar les preferents per altres productes de majors garanties, va retornar bona part dels diners i fa dos anys va reconèixer que havia fet malament les coses en aquest tema.

En resum, això és La Caixa l’any 2015. Un enorme imperi de múltiples braços que (pràcticament) tot ho controla i tot ho abasta.

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' i un llibre a escollir entre tres propostes

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies