Crític Cerca
Investigació

Els negocis de Rodolfo Martín Villa

CRÍTIC ha tingut accés a dades del Registre Mercantil que acrediten el pas de l'expolític franquista per 40 grans empreses i corporacions des dels anys noranta

01/03/2020 | 19:00

Vitòria, 3 de març del 1976. Una jornada de vaga obrera acaba amb 150 ferits i cinc obrers morts pels trets de la Policia Armada. Pamplona, Sanfermines de 1978. Després de desplegar-se una pancarta a favors de l’amnistia, les forces armades també intervenen i deixen enrere més de 150 ferits i un estudiant mort. Un dels protagonistes polítics d’ambdós fets va ser Rodolfo Martín Villa, llavors ministre de Relacions Sindicals del primer Govern postfranquista. Quatre dècades després dels fets, la jutge argentina Maria Servini investiga Martín Villa per un total de 13 delictes d’homicidi agreujat -com els de Vitòria i Pamplona- en un context de crims contra la humanitat durant la Transició espanyola.

L’exministre declararà davant Servini aquest dijous, 3 de setembre, però, més enllà del seu passat polític, igual que altres grans jerarques del règim franquista, després de la mort del dictador, Martín Villa, va fer fortuna en el món dels negocis. CRÍTIC ha tingut accés a dades del Registre Mercantil que acrediten el pas de l’exgovernador civil franquista per un total de 45 empreses durant els últims 40 anys. Martín Villa ha tingut un total de 93 càrrecs corporatius des del 1990 i ha passat pràcticament per tots els sectors: l’energia, la comunicació, les assegurances, la banca… Són diverses les ocasions en què Martín Villa ha fet el trànsit de la política a la gran empresa, sovint en companyies privatitzades de sectors estratègics. Des de les altes esferes de l’Estat a l’Ibex 35, CRÍTIC retrata a fons els negocis i les portes giratòries de Rodolfo Martín Villa.

El ‘cementiri d’elefants’ de Técnicas Reunidas

En l’actualitat, Rodolfo Martín Villa, de 85 anys, segueix actiu en el món empresarial, tot i que només té tres càrrecs corporatius. Segons les dades del Registre Mercantil a les quals ha tingut accés CRÍTIC, Martín Villa és, des del juny del 2019, membre del Consell d’Administració de la multinacional Técnicas Reunidas, càrrec pel qual cobra una remuneració estimada de 115.000 euros bruts l’any. El polític franquista també és vicepresident d’Initec, una filial de Técnicas, a la qual va començar a estar vinculat com a conseller l’any 2010.

La vinculació de Martín Villa amb Técnicas Reunidas i el seu màxim dirigent no és únicament empresarial. El president de Técnicas, José Lladó, és amic personal del rei emèrit Joan Carles I i va ser company de Martín Villa al Consell de Ministres del primer govern d’Adolfo Suárez. Lladó és l’home 1.941 més ric del món segons Forbes. L’amistat de Lladó amb el monarca no és una dada anodina, ja que Técnicas Reunidas es dedica a la construcció d’infraestructures petrolieres i gasistes i ha aconseguit nombrosos contractes a les monarquies del golf Pèrsic, amb les quals el Palau de La Zarzuela té una bona relació històrica.

Martín Villa encara manté càrrecs corporatius en tres empreses: Técnicas Reunidas, Initec i Unitec

Actualment, l’empresa no passa el seu millor moment. Al juny del 2019, pocs dies després del nomenament de Martín Villa, era expulsada de l’Ibex 35 i des del 2015 ha perdut la meitat del seu valor en Borsa. És el que Antonio Vélez, a ElDiario.es, va definir com un “cementiri d’elefants”, amb un Consell d’Administració amb una mitjana d’edat que supera els 70 anys i del qual formen part expolítics com l’exministre socialista Javier Gómez-Navarro (73), l’exgovernador de Nou Mèxic Bill Richardson (71) o l’exsecretari d’Estat de Comerç Alfredo Bonet (62).

Martín Villa amb el rei Joan Carles al febrer del 1977 / Foto: 'Al servicio del Estado' (Planeta, 1984).
Martín Villa amb el rei Joan Carles al febrer del 1977. Foto: 'Al servicio del Estado' (Planeta, 1984).

Polinmarpe, la discreta empresa familiar

Els càrrecs que encara té Martín Villa a Técnicas Reunidas, a Initec i a Unitec són una bona mostra del que ha estat la carrera empresarial de l’exministre: consells d’administració de grans empreses amb participació pública o de sectors regulats, i una relació estreta amb el poder polític. Però, fins fa molt poc, Martín Villa també formava part d’una empresa de caràcter familiar i d’activitat molt més discreta. Fins al juliol del 2019, segons les dades del Registre Mercantil, l’exministre va figurar com a administrador solidari de Polinmarpe, SL, una societat limitada dedicada a la “inversió en tota mena de béns immobles, tant rústics com urbans”, i amb un capital social molt més modest, de només 95.000 euros.

Polinmarpe és l’empresa familiar dels Martín Villa. L’expolític franquista en va ser administrador solidari fins al juliol del 2019 conjuntament amb la seva dona, María del Pilar Peña Medina. A partir de llavors, en van ser nomenats administradors els seus dos fills, Rodolfo i Gonzalo Martín-Villa Peña. Segons la informació que consta al Registre Mercantil, Polinmarpe és l’instrument de la família Martín Villa per vehicular la seva participació en l’empresa de neteja industrial Cliner, SA, de la qual posseeix el 21,43% del capital. En l’actualitat, Rodolfo Martín Villa fill té la vicepresidència de Cliner representant l’empresa familiar. La trajectòria empresarial del fill de l’exministre també és extensa, i inclou el pas com a apoderat per Orange i France Telecom España durant la primera dècada dels 2000.

La família del polític franquista té el 21,43% del capital de l’empresa de neteja Cliner, SA

Entre els clients de Cliner hi ha administracions públiques com l’Entitat Metropolitana del Transport de València o el Govern regional de Cantàbria, i bancs com el BBVA o el Santander. La vinculació de Martín Villa amb Cliner, però, és històrica. L’empresa va ser creada el 1985 per diferents persones vinculades a la llavors anomenada Aliança Popular, com l’aleshores llavors senador, José Miguel Ortí Bordas, o el fill d’un general retirat de la Guàrdia Civil, Francisco Fuertes, que en va ser el primer gerent, o el mateix Martín Villa, que hi va figurar com a conseller i accionista a títol personal fins al 1987. Cliner va estar sota sospita a principis dels anys noranta per l’adjudicació de contractes de neteja dels aquarteraments de la Guàrdia Civil.

Martín Villa amb Franco. Foto: 'Al servicio del Estado' (Planeta, 1984).
El primer Govern després de la mort de Franco, encapçalat per Arias Navarro, tenia Martín Villa (tercer a la part superior dreta) com a ministre de Relacions Sindicals / Foto: 'Al servicio del Estado' (Planeta, 1984).
Anterior Següent

Els orígens històrics del Martín Villa empresari

L’experiència de Martín Villa en la gestió de grans empreses comença abans i tot de ser ministre, quan el 1969 va entrar a formar part del Consell d’Administració del Banco de Crédito Industrial (BCI), que llavors era un organisme públic. L’exministre presidiria l’entitat entre l’octubre del 1973 i el maig del 1974. Simultaniejava el càrrec amb la secretaria general dels Sindicats Verticals i el càrrec de conseller del Regne. Va ser llavors quan va esclatar el cas Matesa, l’escàndol de corrupció política més important de tota la dictadura, en el qual es va veure directament implicat el BCI. El banc va perdre-hi uns 10.000 milions de les antigues pessetes. La investigació, després d’una guerra entre les diferents famílies del règim, va tancar-se en fals, amb un únic condemnat i un informe del BCI —amb el nom de Martín Villa entre els que hi ha estampats al document— on s’assegura que “no hi va haver cap tracte de favor”.

Però és el 1979 quan comença a fer d’empresari “de veritat”, ja que el llavors president del Banco de Bilbao, José Ángel Sánchez Asiaín, encomanaria al recent exministre de l’Interior la direcció d’Ibercobre, un quasi monopoli de la producció d’aquest material a l’Estat espanyol, molt subvencionat pel fet de ser considerat un sector estratègic” i que, ja a l’època, tenia fama de ser una “residència per a ministres a l’atur”. Amb tot, l’experiència empresarial de Martín Villa seria breu: al setembre del 1980 torna a ser nomenat ministre per Adolfo Suárez, aquesta vegada d’Administració Territorial.

Quan deixa el càrrec —i la política, almenys temporalment— després de l’enfonsament de la UCD, Sánchez Asiaín el tornaria a col·locar, aquest cop a La Cellophane Española, llavors la principal empresa de Burgos, propietat del Banco de Bilbao i de la multinacional belga Union Chimique Belge. Martín Villa en tindria la presidència de la delegació espanyola durant anys. Malgrat que hi va mantenir diferents càrrecs, incloent-hi el de president i el d’administrador, fins al 1992 hi ha pocs rastres a l’hemeroteca del pas de Martín Villa per aquesta indústria paperera, però, segons escrivia Miguel Ángel Noceda a El País força anys després, el resultat seria una “desfeta d’UCI“.

Negocis també sota el Govern de Felipe González

Martín Villa també va prosperar durant l’etapa de Govern del PSOE. El 1989, la multinacional belga de les assegurances AG Belge el contractaria per dirigir l’empresa de mútues de treball El Fénix Mutuo, un sector extremament regulat per l’Estat. El 1990 també seria durant un curt període de temps conseller de Globalvida Sociedad Anónima de Seguros. El 1991, el Ministeri de Treball intervenia El Fénix Mutuo després de detectar-hi nombroses irregularitats, com l’ús de noms i marques enganyoses i l’oferiment de serveis per als quals no estava autoritzat, un cas que arribaria a ser debatut el Congrés dels Diputats. El mateix Congrés, un any després, autoritzaria Martín Villa a entrar al Consell d’Administració de la Corporación Inversora del Mediterráneo. Llavors, l’exministre tornava a ser diputat, ara pel PP, i va necessitar l’autorització de la cambra baixa espanyola per no incórrer en una incompatibilitat.

Algunes fonts consideren Martín Villa creador de les targetes per a despeses personals de Caja Madrid

Durant aquests darrers anys de governs de Felipe González, el nom de Martín Villa apareix vinculat a altres empreses com Layar, Vedim Pharma, Corporación Industrial Bankia i la Difusora de Información Periódica, SA. Aquesta darrera era l’editora de la revista Época, dirigida per Jaime Campmany i que, en aquella època, era dins la influència del grup mediàtic creat pel Banesto de Mario Conde. La Difusora de Información Periódica va mantenir un llarg i agre enfrontament amb el Grupo Prisa, amb diversos capítols dirimits als tribunals, especialment durant l’anomenada guerra del futbol amb Sogecable, una empresa que paradoxalment també acabaria presidint Martín Villa una dècada després.

També entre el 1993 i el 1997, Martín Villa formaria part del Consell de Control de Caja Madrid i algunes fonts el situen com el creador de les targetes per a despeses personals dels consellers de la caixa, que derivarien en l’escàndol de les targetes black dues dècades després. De fet, les defenses dels acusats per aquell cas demanarien la presència de Martín Villa com a testimoni del judici, però finalment hi van renunciar a l’últim moment.

El gran repartiment d’Aznar

El 1996 el Partit Popular aconsegueix finalment derrotar el PSOE i José María Aznar arriba a la Moncloa gràcies al pacte del Majestic amb CiU. Malgrat que Martín Villa havia estat adversari intern d’Aznar pel control del partit a Castella i Lleó, aquell any ja estan totalment reconciliats i el seu nom fins i tot torna a sonar com a ministre. El premi per a Martín Villa, però, seria un altre. El 8 de febrer del 1997 el Consell d’Administració de la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI), organisme públic dependent del Ministeri d’Indústria que vehicula les inversions empresarials de l’Estat, formalitza el seu nomenament com a president d’Endesa, la gran empresa elèctrica espanyola, llavors encara parcialment pública.

L’operació va estar emmarcada en un desembarcament general dels homes de confiança del nou president espanyol a les grans empreses públiques més rendibles: Francisco González a Argentaria, Juan Villalonga a Teléfonica, Alfonso Cortina a Repsol o César Alierta a Tabacalera. Per a Martín Villa, l’accés a la presidència d’Endesa suposaria l’entrada al consell d’administració o a la presidència de nombroses de les filials o participades de la companyia elèctrica, com la catalana Agbar, d’on va ser vicepresident entre el 1999 i el 2002, o CEPSA. Durant els primers anys del Govern d’Aznar, la majoria d’aquestes empreses culminarien els seus processos de privatització de forma exprés.

L’expansió d’Endesa amb Martín Villa al capdavant va anar acompanyada d’escàndols politicofinancers

L’Endesa de Martín Villa seguiria les petjades de les altres grans empreses privatitzades, amb una agressiva estratègia d’expansió internacional, sobretot a l’Amèrica Llatina. Així, l’enorme patrimoni acumulat per aquestes grans multinacionals es dedicaria a compres massives d’empreses energètiques a l’altra banda de l’Atlàntic, sovint acompanyades d’enormes escàndols politicofinancers i de desastres ambientals i socials. L’adquisició d’Enersis, la principal energètica xilena, esdevindria el cas paradigmàtic d’aquest procés, inclosa la corrupció dels gestors pinochetistes per assegurar-se’n la compra o la destrucció de la vall del Bío-Bío per fer-hi una presa, fet considerat un genocidi per les comunitats maputxes. També d’aquesta època daten les gestions de Martín Villa per aconseguir l’aixecament de l’ordre internacional de detenció contra Augusto Pinochet, retingut a Londres per petició del jutge Baltasar Garzón, segons explica el periodista i avui regidor de la CUP Lluc Salellas al llibre ‘El franquisme que no marxa’.

Però Martín Villa encara pretenia anar més enllà i, de la mà d’Íñigo de Oriol —una altra família imprescindible durant el franquisme—, va intentar fusionar Endesa amb Iberdrola, creant un gegant que controlés de manera monopolística el mercat espanyol de l’energia. L’operació va fracassar perquè anava massa enllà fins i tot per Rajoy i Rato —i segurament per les normatives comunitàries—, però Martín Villa encara la reivindica en qualsevol entrevista quan li ho pregunten.

Martín Villa en una entrevista a Televisió Espanyola / Foto: RTVE.

D’enemic de Prisa a home de Polanco

Un cop acabada la seva etapa a Endesa —malgrat que després encara en seria president d’honor—, Martín Villa no va trigar gaire a trobar feina de nou. Primer com a comissionat del Govern espanyol per a les actuacions derivades de la catàstrofe del Prestige, amb un resultat que no va deixar precisament un bon record. Després, però, tornaria a aquesta particular versió de l’empresa privada, quan el 2004 seria imposat com a president de Sogecable per César Alierta, llavors president de Telefónica.

En aquell moment, l’empresa de telecomunicacions va aconseguir el dret a nomenar el president de la companyia després de la fusió entre el seu canal Vía Digital i Canal Satélite Digital, de Prisa, després d’anys d’enfrontaments, fins i tot judicials, en l’anomenada guerra del futbol. Per Polanco i Cebrián, propietaris de Prisa, aquesta devia ser una imposició difícil d’empassar-se. El País havia estat un dels diaris que més havien qüestionat el paper de Martín Villa durant la Transició i la dècada del 1980. Al final, però, l’exministre es quedaria com a president de Sogecable fins al 2010 —i com a conseller fins al 2011—, quan ja s’havia reanomenat Prisa TV, després que aquesta empresa en recuperés la majoria accionarial de Telefónica. L’aposta de Polanco per mantenir a la presidència un home de Telefónica no va deixar de sorprendre la premsa especialitzada de l’època.

Martín Villa va ser al consell de la Sareb, que va assumir la gestió dels actius tòxics dels bancs durant la crisi

La fi de l’etapa de Prisa va coincidir amb l’entrada al Consell d’Administració del Grupo MGO, una empresa de gestió de riscos laborals presidida per Ricardo Martín Fluxá, secretari d’Estat de Seguretat durant el Govern d’Aznar. Poc després de la marxa de Martín Villa, MGO entraria en un concurs de creditors després de patir diversos ERO.

Negocis durant la crisi: conseller de la Sareb

El 2013, Martín Villa tornaria al Consell d’Administració d’una empresa pública per designació governamental: la Societat de Gestió d’Actius procedents de la Reestructuració Bancària (Sareb). Però, si en el cas d’Endesa es tractava de privatitzar beneficis, en el de la Sareb l’objectiu era socialitzar pèrdues. Es mantindria com a conseller del denominat banc dolent, que va assumir la gestió dels actius tòxics dels bancs durant la crisi, fins al 2018.

Durant tot aquest temps, l’entitat no pararia d’acumular pèrdues i tractes amb fons voltor com Cerberus —amb Aznar fill al capdavant de la delegació espanyola— per tal de privatitzar a preu de saldo l’enorme patrimoni immobiliari rescatat amb diners públics. El 2018, Martín Villa deixaria el càrrec a la Sareb —on havia renunciat a qualsevol remuneració— al·legant motius d’edat.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu els podcasts de '5 dies de fúria' i el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida'

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies