17/03/2019 | 19:00
“De manera refleja le disparó por la espalda, no pudiendo precisar en qué parte exactamente”
Amb aquesta explicació, el mateix Sebastián Trapote, cap de la Policia Nacional durant l’1 d’Octubre, confessava la seva autoria del tret que va causar la mort de José Luis Herrero, un mecànic de Badalona, en un encontre amb la policia el 1974. “De manera refleja le disparó por la espalda, no pudiendo precisar en qué parte exactamente, dada la rapidez de lo sucedido”.
En la seva declaració davant del Jutjat d’Instrucció núm. 2 de Barcelona, l’agent va reconstruir els fets concretant que el dia 7 de juny d’aquell any, cap a les 11 de la nit, “estando a la espera de un individuo, conocido como ‘Pepe Luis’”, dos dels seus companys, “González y Giménez”, van preguntar per Herrero al seu domicili familiar; però, “no hallándole”, van esperar-lo tots dins el vehicle de González.
En dues ocasions, relatava Trapote, els agents van veure sortir del portal que vigilaven una dona que “supusieron, sería la mujer del que buscaban”. Pels volts de les cinc de la matinada, tal com consta en la declaració, va arribar “el individuo en cuestión”, el qual, després d’aparcar el cotxe, es va dirigir cap a la porta de l’habitatge. Els altres efectius, que ja havien sortit del vehicle, “le dieron el alto y se identificaron como policías”. Va ser llavors, d’acord amb la versió de Trapote, que Herrero hauria començat a córrer, que els agents n’haurien iniciat la persecució i que haurien efectuat “disparos al aire”. Quan van interceptar-lo, ordenaren a l’obrer que es posés contra la paret. “Giménez guardó su arma y le estaba colocando el grillete izquierdo, mientras que el que habla [Trapote] le encañonaba con la pistola a un palmo de distancia de la espalda, aproximadamente”. Hauria estat en aquell moment, sempre segons la testificació del policia, que Herrero “hizo un rápido movimiento hacia atrás con la mano derecha” i que l’agent va escoltar un “clic”, soroll que va interpretar que era el de l’obertura de la navalla automàtica que assegurava que havia vist a la mà de l’individu. Aquest va ser el desencadenant que hauria provocat el tret fatal que causaria la mort de José Luis Herrero. Tot seguit, tal com assenyala la declaració, “fue González a buscar el coche” on col·locarien el cadàver i el traslladarien al dispensari municipal.
“Le encañonaba con la pistola a un palmo de distancia de la espalda”, va declarar Trapote
Sebastián Trapote, però, va obviar que un dels trets que havien disparat els policies durant la persecució havia impactat contra el peu del mecànic i que, en el moment d’emmanillar-lo, ja estava ferit. A més, quan s’hauria produït el suposat intent d’agressió per part d’Herrero, aquest tenia una mà immobilitzada, un fet que dificultaria la seva capacitat de moviment.
El policia també va explicar que els agents van sospitar que “el individuo que buscaban es el que perseguían”, és a dir, Herrero. Segons el llibre ‘Vides truncades: repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980)’, de l’historiador David Ballester, els agents estarien buscant un home involucrat en un robatori d’un mostrari de bijuteria. L’argumentació de Trapote es basava en el fet que els havien informat que el mecànic de Badalona alterava les plaques dels vehicles amb què circulava, i que “una de ellas era de Madrid, como la del coche que aparcó enfrente”, suposadament, del lloc del robatori. La relació entre el furt al mostrari de bijuteria i el mecànic, però, no va quedar acreditada enlloc.
Sebastián Trapote va ser processat?
El 6 de març passat, en el marc del judici contra el procés, el cap de la Policia Nacional durant l’1 d’Octubre va declarar davant del Suprem. Com a tots els testimonis, el jutge Marchena va preguntar-li si havia estat mai processat. “Nunca”, va contestar Sebastián Trapote. Una resposta taxativa que no és falsa: el policia no va ser processat malgrat que va rebre una querella per delicte d’imprudència quan va causar la mort del mecànic de Badalona.
El policia no va ser processat malgrat que va rebre una querella per delicte d’imprudència
Segons l’advocat Marc Viader, “en les circumstàncies polítiques i socials d’aleshores, abans de la mort del dictador, era molt difícil que les autoritats judicials processessin policies per mala praxi en l’exercici de la seva feina, i que aquests acabessin asseguts al banc dels acusats en un judici penal”. Viader es va fer càrrec d’aquest cas l’any 1974 en representació de la vídua d’Herrero, Pilar Torres. No va ser fins al 1983, després de 9 anys de periple judicial, que una sentència de la Sala Civil del Tribunal Suprem obligaria a indemnitzar Torres i els seus 7 fills amb 7 milions de pessetes, en reconèixer que “se produjo una actuación negligente en el funcionamiento de un servicio público” i que Trapote “intervino, desbordando la prudencia y la cautela personal y profesional, que le era exigible, mediante la puesta en juego, desde el primer momento, del más extremado y violento de cuantos medios le era dable utilizar: el del uso del arma de fuego, con la que disparó a bocajarro”.
Tot i així, va ser el Ministeri de l’Interior com a responsable civil subsidiari el que va abonar aquest import. L’autor material del tret a l’esquena i a un pam de distància que va causar la mort del mecànic ni tan sols va arribar a ser jutjat.
El precedent: una llei feta a mida
Només quatre mesos abans que es produïssin els fets s’aprovava la Llei 6/1974, que modificava alguns articles de la Llei d’enjudiciament criminal. Aquesta reforma atorgava “determinades garanties” de “protecció jurídica” als funcionaris del Cos General de la Policia en cas que cometessin “alguns fets, en l’exercici del seu càrrec, que poguessin revestir de caràcters de delicte”. D’aquesta manera, l’article tercer especificava que, en el supòsit que es produïssin fets que portessin a obrir un sumari, si de les diligències se’n deduïssin “indicis racionals suficients per apreciar la comissió d’un delicte” per part de policies en exercici del seu càrrec, el jutge d’instrucció hauria de fer arribar el cas a l’Audiència Provincial. Llavors, aquest tribunal s’encarregaria de fer una resolució de processament “quan sigui procedent”. En altres paraules, amb la modificació del cos legal, el jutge instructor perdia la capacitat de processar un funcionari policial i aquesta competència es delegava únicament a l’Audiència Provincial. Aquest canvi legislatiu és cabdal en el ‘cas Trapote’.
Els ‘paranys’ per evitar un judici penal
El ‘cas Trapote’, seguint els criteris de la reforma legal del 1974, va saltar del Jutjat d’Instrucció de Barcelona a l’Audiència Provincial, que va rebre el sumari. L’advocat Marc Viader va presentar un escrit davant d’aquest tribunal sol·licitant a la sala que dictés una resolució de processament del subinspector del Cuerpo Nacional de Policía, “por supuesta comisión de delito de imprudencia […] con concurrencia de negligencia profesional y resultado de muerte”. D’aquesta manera, Viader volia acreditar “que hi havia fonament legal perquè que Pilar Torres, vídua d’Herrero, pogués veure un judici oral en el qual hi estigués assegut el funcionari”, explica el lletrat a CRÍTIC.
La Fiscalia va considerar que els fets no revestien “los carácteres de delito”
Per la seva banda, la Fiscalia va considerar que els fets no revestien “los carácteres de delito”. Coincidint amb el plantejament del Ministeri Fiscal, l’Audiència va fer un relat edulcorat dels esdeveniments que havien tingut lloc la matinada del 7 de juny de 1974. Segons aquest tribunal, en el sumari havia quedat acreditat que “fue encomendado a los funcionarios” de la policia la detenció de José Luis Herrero “como implicado en un delito contra la propiedad”. En el seu escrit, exposava que els agents “fueron advertidos por otros funcionarios” que el mecànic era una “persona peligrosa por tener múltiples antecedentes penales”. CRÍTIC, però, ha tingut accés a la documentació sobre les infraccions penals atribuïdes a Herrero, i l’historial consta de cinc delictes per conducció il·legal, un dels quals va ser instruït per un jutjat militar especial. Totes les infraccions comeses eren anteriors al 1970 i les condemnes van ser de caràcter econòmic.
El relat de l’Audiència sobre la detenció del jove també incorporava el fet que el mecànic “hizo un movimiento rápido con el cuerpo como para huir nuevamente” i hi afegia que a Trapote, “al quererle sujetar, se le disparó el arma que portaba causándole una herida que le produjo la muerte”. Tanmateix, el tribunal obviava el fet que Herrero estava ferit en el moment dels fets perquè una bala li havia impactat contra el peu, i que, quan s’hauria intentat deslliurar dels agents, ja tenia una de les dues mans emmanillades.
Amb tot, la sala va considerar que no hi havia prou motius que acreditessin el caràcter delictiu de l’actuació de Trapote i va acordar, per tant, “no haber lugar al procesamiento del inspector“. D’aquesta manera, el 25 d’abril de 1977 va decretar el sobreseïment de la causa, però la va tornar a remetre al Jutjat d’Instrucció núm. 2 de Barcelona perquè valorés si els fets comesos per Trapote “pudieran constituir una falta de imprudencia simple”. Així i tot, l’advocat Marc Viader, que considerava que l’actuació del policia podia constituir un delicte i no una falta, va interposar un recurs de súplica a l’Audiència, que va ser desestimat.
Els indults de 1975 i 1977
Al desembre del 1977 es va tancar definitivament la via penal. El jutge d’instrucció va decidir l’arxivament de la causa, tal com demanava el Ministeri Fiscal, d’acord amb el que preveien els indults del 1975 i del 1977. Aquestes mesures de gràcia van blindar judicialment Trapote i altres persones que estaven encausades penalment en aquell moment.
El jutge d’instrucció va decidir l’arxivament de la causa d’acord amb el que preveien els indults de 1975 i 1977
El 25 de novembre de 1975 s’aprovava un decret per mitjà del qual es concedia l’indult general amb motiu de la proclamació de Joan Carles de Borbó com a rei d’Espanya. Aquesta mesura era aplicable als delictes comesos abans del 22 de novembre d’aquell any i, en el seu interior, el llavors monarca especificava que la promulgació d’aquest indult general “constituye asimismo un homenaje a la memoria de la egregia figura del Generalísimo Franco, artífice del progresivo desarrollo en la Paz de que ha disfrutado España en las últimas cuatro décadas“. L’article cinquè del decret deixava sense efecte les causes relacionades amb delictes que en aquell moment es trobaven a la jurisdicció ordinària. “Se aplicará la gracia sin necesidad de que se celebre juicio oral ni, en consecuencia, se dicte sentencia”, deia el text de l’indult, on s’hi afegia que “en tales supuestos, el Tribunal, […] sin más trámites dictará el auto de sobreseimiento”.
Per la seva banda, el decret d’indult de 14 de març de 1977 encara obria més el ventall de supòsits que podien beneficiar-se de mesures de gràcia. Entre altres casuístiques, incorporava commutacions de penes o fins i tot la possibilitat que el Govern decretés la llibertat condicional d’alguns reclusos. Això implicava, en essència, que dels dos indults se’n van poder beneficiar tant funcionaris policials com particulars represaliats.
