Ha propiciat la Covid-19 una retallada de drets i llibertats?

El tercer Ateneu CRÍTIC d’aquesta temporada va estar centrat en les conseqüències de la pandèmia del coronavirus en l’àmbit dels drets i llibertats, amb una mirada global a tot el món, però també concretada en el nostre país i en l’Estat espanyol. El debat es va fer el passat 16 de juliol al Palau Robert de Barcelona, sota el títol: “Drets i llibertats després de la pandèmia” i el podeu veure íntegre en vídeo aquí mateix. Però per si preferiu llegir-ne un resum enlloc de mirar-lo sencer, contineu endavant.

Al debat hi van participar tres persones expertes en aquesta qüestió. Com a representant de l’administració pública, vam tenir Adam Majó, director de l’Oficina de Drets Civils i Polítics de la Generalitat de Catalunya, adscrita al Departament de Vicepresidència. Per poder donar la visió des de la societat civil, vam convidar-hi Montse Santolino, periodista i portaveu de La Fede.cat – Organitzacions per a la Justícia Global. I finalment, el punt de vista de l’acadèmia el va aportar Sònia Andolz, professora de Ciència Política de la Universitat de Barcelona, especialitzada en conflictes armats, processos post-conflicte, desarmament i seguretat internacional. Moderava el debat el periodista i editor de CRÍTIC, Sergi Picazo.

Preguntat sobre quin balanç s’ha fet des de l’Oficina de Drets Civils i Polítics d’aquests darrers mesos, Adam Majó va explicar que la disjuntiva entre llibertat i seguretat no ha aparegut amb la pandèmia, sinó que hi ha moltes activitats de la nostra vida quotidiana, com el fet de conduir per la via pública, que estan regulades buscant l’equilibri entre llibertat i protecció de la salut d’un mateix i la dels altres. Tot rebutjant l’actitud tremendista i demagoga dels que van comparar el confinament amb una gran presó per a tothom, Majó creu que hi ha alguns aspectes que no s’han fet bé: “Hem vist un discurs i un enfoc excessivament basat en la coacció i en la repressió, fins i tot una escenificació militarista de l’emergència —com ara les rodes de premsa a la Moncloa amb militars— que, des del nostre punt de vista, no era justificada”.

Errors en la gestió del confinament

Pel que fa a l’aplicació de l’anomenada Llei Mordassa per sancionar persones que presumptament estaven fent activitats no autoritzades durant el confinament, el director de l’Oficina de Drets Civils es va mostrar molt crític: “Aquest és una norma que provoca indefensió en les persones sancionades i facilita l’arbitrarietat en l’actuació de la policia. Va ser un error greu utilitzar-la com a eina principal per garantir el confinament. La prova està en el més d’un milió de multes que no tenen una coherència amb la realitat que vam viure a les ciutats i als pobles, en la qual la immensa majoria de la gent complia el confinament per pròpia voluntat, sense necessitat d’amenaces”.

Majó també es va mostrar contrari al fet que la Guàrdia Civil expressés públicament que rastrejava les opinions contràries a la línia oficial i va lamentar que el Govern espanyol no seguís les recomanacions de l’Alta Comissionada dels Drets Humans de les Nacions Unides de buidar les presons durant el pic de la pandèmia, o que tampoc imités països com Portugal o Itàlia a l’hora de fer un procés de regularització express de la gent que viu aquí i que l’unic que calia era reconèixer-ne la residència i donar-los documents per accedir a determinats serveis, que sempre són necessaris, però que en situació d’emergència sanitària encara ho són més”.

Adam Majó: “No és acceptable en una societat que es pretén democràtica tenir diferents categories de ciutadans”

El responsable de l’Oficina de Drets Civils va fer també una reflexió més genèrica sobre com ens hem acostumat al fet que, dins de la nostra societat, hi hagi categories diferents de ciutadans vivint-hi de forma regular i estable. “Els que tenen la nacionalitat espanyola són de categoria 1 i tenen tots els drets”, explica Majó. “Els que tenen una nacionalitat comunitària europea els tenen gairebé tots, però ja els en falten alguns; el que tenen permís de residència i són d’altres països, encara en perden alguns més; i finalment, a la categoria més baixa hi ha els que no tenen papers, que en tenen molt pocs, de drets, no diré que cap, perquè no és cert. I ens hem acostumat a que això sigui normal, que a les eleccions uns puguin votar, i uns altres, no; que uns puguin ser funcionaris, i uns altres, no; i que uns puguins accedir a determinades prestacions, i uns altres, no. Això no és acceptable en una societat que es pretén democràtica”.

Majó considera que hi ha una relació directa entre els drets civils o de ciutadania i els anomenats drets socio-econòmics, que suposen poder treballar i poder accedir a determinats serveis públics. “En un moment de crisi social i econòmica, aquesta vinculació es fa més evident i dramàtica”, conclou. En aquest sentit, i entrant en les competències concretes de cada administració, el director de l’Oficina va demanar als ajuntaments que facilitin l’empadronament d’aquests ciutadans amb problemes legals; a la Generalitat, que millori l’accés als documents d’arrelament; i al Govern espanyol, que resolgui les deficiències en la gestió d’estrangeria que han fet que moltes persones no hagin pogut ni renovar les seves targetes NIE (número d’identificació d’estrangers) per problemes del servei de cita prèvia. “Això no és un problema normatiu”, diu Majó, “és un problema de posar-hi recursos i mitjans, i d’entendre que això té veure amb els drets més fonamentals d’aquests ciutadans“.

Context internacional i securitització

Sònia Andolz: “No vull escollir entre tenir llibertat o estar segura. No és una dicotomia irremeiable”

La professora de Ciència Política de la UB, Sònia Andolz, va explicar que, molt més greu que les possibles restriccions durant el confinament —que, al cap i a la fi, és un període d’excepcionalitat— són les que vénen després i estan pensades per aplicar a mitjà i llarg termini. Andolz va emmarcar aquestes mesures en el context internacional de les darreres dues dècades, en què ha reaparegut la ‘realpolitik’ i s’ha tornat a apostar per l’economia i la militarització de les relacions internacionals. “S’han inventat termes com les ‘democràcies il·liberals’ per definir països com Rússia, per exemple”, explica. “Sobre el paper són democràcies, perquè la gent vota i hi ha multipartidisme, però en realitat, no tots els partits tenen les mateixes possibilitats d’accedir al poder, i s’hi aproven mesures perquè els líders poden mantenir-se en el poder in enternum“.

Sònia Andolz va posar molt d’èmfasi en el perill creixent de la securitització internacional, del qual no en som prou conscients. Aquesta deriva s’ha vist molt clara, segons Andolz, en el drama dels refugiats que intenten creuar la Mediterrània. “S’ha pasat de voler protegir persones perquè no s’ofeguessin a tenir com a prioritat la protecció de les fronteres exteriors de la Unió i això ha convertit el migrant en un element hostil”. La professora de la UB creu que, en aquest context internacional ja prou negatiu, “arriba una pandèmia, i permetem que es gestioni d’aquesta manera tan repressora, perquè tots anem amb el pistó tan posat, especialment als països industrialitzats, que de vegades no tenim ni temps de reaccionar. I cal que reaccionem, especialment a les societats que tenim el privilegi de poder opinar, ser crítics i exigir coses als nostres governants”.

De la seva banda, la portaveu de LaFede.cat, la periodista Montse Santolino, va opinar que la pandèmia l’únic que ha fet “és amplificar els problemes i la situació que ja teníem pel que fa a la pobresa i les desigualtats, i alhora ha engrandit un marc polític i judicial de cada vegada més retallada de drets”. Santolino va disparar contra els poders públics per tenir un doble llenguatge: d’una banda llencen missatges positius de ‘Ens en sortirem junts’, però de l’altra, amb actuacions policials especialment greus, estan creant una sensació que sí que es busquen uns culpables i que aquests es troben en els col·lectius més vulnerabilitzats, com ara els migrants. “S’han donat moltes vulneracions de drets als migrants durant la pandèmia. Veníem d’una situació on ja hi havia problemes. Però tenim por que ara es normalitzi que continui sent així: enlloc de revertir aquestes pràctiques que no eren correctes, em temo que puguin anar a més”.

Criminalització d’un col·lectiu concret

Montse Santolino va citar un informe d’Amnistia Internacional que identificava uns 60 casos concrets d’abusos, de diverses tipologies, durant el confinament. I si examinem sobre quina població s’han produït aquests abusos, veurem que el col·lectiu migrant ha estat especialment sancionat. “Les persones sense papers, que necessariament havien de sortir al carrer per poder portar menjar a casa i que no sempre podien justificar perquè feien feines informals, no reconegudes, sense papers ni contracte, han estat les més damnificades”, va explicar. I afegia: “Des de les entitats defensores dels drets humans i també des de totes les administracions, hem de posar més voluntat en donar suport a aquest col·lectiu, això no pot continuar així”.

Montse Santolino: “Amb la pandèmia, ha crescut la sensibilització social cap al suport mutu i la solidaritat”

Adam Majó va replicar que creia que no era una actitud generalitzada en la ciutadania, la de buscar culpables de res. “Aquí, com a societat, no hem anat a buscar cap cap de turc, sinó que hem estat conscients que el virus no coneix de color de la pell ni d’origen ètnic. No voldria dramatitzar, tot i reconeixer que hi ha hagut comentaris racistes —com qualificar el virus de ‘xinès’—, que inicialment ens va preocupar, però no han tingut més trascendència pública”. Montse Santolino no hi estava del tot d’acord, a qualificar aquests comentaris d’aillats. “Els grups de whatsapps semblen inofensius, però quan surts al carrer i veus que els Mossos estan parant a una determinada gent, aquells missatges de whatsapp ja no són tan inofensius. El mateix cap dels Mossos va reconèixer que hi havia un biaix ètnic en les identificacions pel carrer. En aquest context de sancions, de criminalització de determinats grups, la gent jove migrant és particularment sensible a tot això”.

Sobre la dicotomia llibertat/seguretat, Sònia Andolz va aportar que es nega a acceptar-la com a irremeiable. “Sense llibertats no estàs segur”, va explicar. “Per tant, quan em diuen que he d’escollir entre tenir llibertats o estar segura i per tant, renunciar a algunes llibertats, jo em pregunto: per què he d’escollir? Parlem-ne. Crec que hi ha uns interessos sempre al darrere de fer-nos creure que hem de decidir i posar en una balança una cosa o l’altra. Jo no estaré segura si els meus veïns i les meves veïnes no ho estan, i no ho estaran si no tenen els mateixos drets i llibertats que pugui tenir jo”.

Cap a on anem?

En el capítol d’esperances, el director de l’Oficina de Drets Civils i Polítics, Adam Majó, hi va situar la gran mobilització internacional antiracista per la mort de George Floyd als EUA. I va remarcar que, si va ser possible, va ser per la gravació de les imatges amb un mòbil i la facilitat amb què es van fer virals. “És important dir que les TIC tenen un costat fosc i perillós, però també tenen com a factor positiu que permeten la participació política, la protesta, la crítica, la comunicació horitzontal, i això ho hem de posar en valor”, va concloure Majó.

En el mateix sentit de buscar aspectes positius, Montse Santolino, portaveu de LaFede.cat, va citar les xarxes de suport mutu i de solidaritat que s’han creat en molts barris i que no s’havien vist abans. “Això passa en totes les emergències”, va explicar. “En el món de les emergències humanitàries ja ho sabem: quan hi ha un terratrèmol, una catàstrofe, abans que no arribin als cooperants, sempre és la pròpia comunitat la que s’organitza, aixeca els primers totxos i salva les primeres vides. Amb la pandèmia, abans que molts dispositius oficials trobessin la manera de donar-ne resposta, ja hi havia moltes entitats i associacions treballant-hi i se n’han generat de noves, amb veïns i veïnes que no estaven organitzats. Ha crescut la sensibilització social, és evident”.

Sònia Andolz hi va posar el contrapunt més pessimista, en el sentit que mentre el capitalisme sigui el sistema dominant, qui té la possibilitat de canviar les coses són els qui tenen el poder econòmic i els mitjans de producció. I va fer aquesta reflexió final sobre el paper dels qui no estan d’acord en com s’organitza el món: “Les societats civils benintencionades de molts llocs, organitzades, que volem una justícia més global, el que fem és resistència. Això vol dir que posem pals a les rodes o paranys, i lluitem perquè, com a mínim, la riuada no se’ns ho endugui tot, però no deixa de ser resistència, no tenim la possibilitat real de canviar el món”.