Què és i com funciona l’activisme accionarial

La Campanya Roba Neta, la Campanya Banca Armada o la Fundació Finances Ètiques són tres exemples d’actors que utilitzen accions d’activisme accionarial com a eina de denuncia de les vulneracions de drets comeses per determinades empreses, amb l’objectiu de condicionar la seva actuació futura i, alhora, conscienciar la població. Els principals bancs estatals, Endesa o Inditex són algunes de les companyies on s’ha fet activisme accionarial. Què és i com funciona aquest tipus d’activisme?

5 d’abril de 2019. Per segon any consecutiu, Caixabank celebra la seva junta general d’accionistes al Palau de Congressos de València. Al torn de precs i preguntes, intervenen David Montesinos i Sonia Canicio, que es presenten com a membres de la Campanya Banca Armada i denuncien que el banc finança Indra, una empresa dedicada parcialment a la indústria militar i que té el govern espanyol com a principal accionista; i Maxam, el gran fabricant de bombes espanyol. Demanen que l’entitat deixi de fer-ho i que tampoc financi cap altra companyia d’armament. No se’n sortiran —segons el darrer informe ‘Banca Armada’ Caixabank ha destinat més de 90 milions entre 2013 i 2018 a finançar Maxam i prop de 10 a Indra—, però la denúncia queda feta.

L’acció, ja convertida en un clàssic que es repeteix any rere any, és un exemple d’activisme accionarial, que podríem definir com un mecanisme d’actuació i conscienciació que s’utilitza per denunciar les vulneracions de drets humans, socials, ambientals o laborals que comet una empresa en concret i, alhora, sensibilitzar la població sobre la qüestió. La Campanya Banca Armada, la Campanya Roba Neta i la Fundació Finances Ètiques són tres exemples d’actors que protagonitzen —o han protagonitzat— actuacions d’activisme accionarial a l’Estat espanyol. La pionera és la Campanya Roba Neta, que va arrencar el 2001, la Campanya Banca Armada és la més consolidada —amb accions ininterrompudes des de fa una dècada—, mentre que la Fundació Finances Ètiques va començar a impulsar actuacions similars fa un parell d’anys.

Nascuda el 2007, la Campanya Banca Armada —que aplega organitzacions com el Centre Delàs d’Estudis per la Pau, Setem, l’Observatori del Deute en la Globalització o FETS-Finançament Ètic i Solidari— denuncia les companyies espanyoles que financen la indústria militar. Només dos anys després de la seva aparició, la campanya va arrencar les accions d’activisme accionarial, amb intervencions a les juntes del BBVA i el Banc Santander, els dos bancs estatals més implicats en la indústria militar. El 2012, activistes de la campanya van parlar, per primera vegada, a una junta de Caixabank i, posteriorment, també van fer-ho a les del Banc Sabadell i Bankia. En tots els casos, la presència a les juntes es repeteix anualment.

Per a Kike Molina, integrant de la Campanya Banca Armada a Setem Catalunya, “l’objectiu fonamental d’aquest tipus d’accions és que parli del tema. Se sap de sobres que els grans bancs inverteixen en armament i es lucren amb el negoci de la guerra, i que en el seu gran esdeveniment anual s’escoltin veus crítiques que recordin les inversions tacades de sang fa que no s’oblidi el tema. A més a més, també es busca generar una transformació tant dels accionistes com dels clients que puguin veure els vídeos de les intervencions”. La intervenció a la junta de torn és possible gràcies a la delegació d’accions que fan any rere any “accionistes conscienciats” —per exemple, el 2019 van aconseguir 3.242 accions de Caixabank i 75.173 del Santander— i un dels objectius immediats és poder assistir a la junta de l’asseguradora Mutua Madrileña, que també inverteix en la indústria militar. En aquest cas, però, per poder-ho fer cal ser mutualista.

A l’hora de fer-ne balanç, Molina admet que, després de tants anys, “les entitats ja saben que durant les juntes hauran d’escoltar el que no volen escoltar i per això han desenvolupat una espècie de passivitat activa, fent una resposta predeterminada. De fet, si observes el que diuen en anys diferents, te n’adones que gairebé fan la mateixa resposta”. Per tot plegat, considera que “potser s’haurà d’innovar des de l’activisme accionarial i haurem de buscar una manera de comunicar millor el missatge que portem a la junta”, perquè almenys fins ara “continuen amb les inversions tacades de sang”.

Tocs d’atenció als gegants de la moda

La Campanya Roba Neta (CRN) va sorgir fa tres dècades i actualment és una xarxa internacional d’ONG, sindicats i organitzacions de consumidors que té com a objectiu millorar les condicions de les persones treballadores de la industrial global de la confecció. Coordinada a casa nostra per Setem, va estrenar-se en l’activisme accionarial a l’Estat el 2001, participant a la junta d’accionistes d’Inditex, el gegant gallec del tèxtil que controla Amancio Ortega. Per a la portaveu estatal de la campanya, Eva Kreisler, “l’activisme accionarial s’ha de veure com un instrument de sensibilització i denuncia perquè permet, des del cor de l’empresa, fer un toc d’atenció i denunciar les coses que no s’escolten allà i, a mes a més, també contribueix a la sensibilització de la ciutadania sobre la qüestió que denuncies”.

En aquest sentit, destaca que les accions que s’han portat a terme han servit per portar les condicions que pateixen els treballadors de les fàbriques dels proveïdors dels gegants del tèxtil —com ara Inditex— a les juntes d’accionistes, un espai “on per força t’han d’escoltar. Una altra cosa és que les respostes que rebis són les que vols, però en el seu moment van tenir un efecte mediàtic molt potent per treure a la llum i conscienciar sobre la situació d’explotació laboral que patien”.

Tot i que reconeix que, sense l’efecte de la novetat, ara pot ser “més complicat que els mitjans recullin” accions d’aquest tipus, explica que “en les setmanes prèvies a la junta d’accionistes, les empreses són més proclius a respondre’t quan els planteges qüestions com ara que hi ha líders sindicals empresonats per defensar els seus drets i això és un element de pressió que contribueix a defensar i protegir els drets humans, tot i que no tingui un impacte mediàtic”.

Per a Kreisler, gràcies a les diverses accions de la CRN i a la pressió global que es va generar després de l’esfondrament de l’edifici Rana Plaza, a Bangladesh, l’abril de 2013 —on bàsicament hi havia tallers subcontractats de grans marques tèxtils i on van morir més de 1.100 persones—, s’han aconseguit certes mesures que han millorat la situació dels treballadors, com un conveni col·lectiu pels treballadors asiàtics del tèxtil, signat amb el sindicat Global IndustriALL.

A nivell estatal, tot i que darrerament la campanya no assisteixi a les juntes d’Inditex, en el passat va utilitzar aquesta per donar veu a una sindicalista marroquina del tèxtil (2011), que va explicar les condicions que patien les treballadores del ram en aquest país, algunes subcontractades per la companyia gallega; o per fer arribar el testimoni de les víctimes de l’enfonsament de la fàbrica Spectrum, de Bangladesh, que el 2008, tres anys després del succés, encara no havien rebut cap indemnització. A nivell global, la darrera acció d’activisme accionarial de la campanya va fer-se al maig d’enguany, a la junta de la tèxtil sueca, amb l’objectiu que complís el compromís de pagar salaris dignes a 850.000 treballadores, tal com va comprometre’s el 2013, després del sinistre del Rana Plaza.

L’activisme d’actors financers

El 6 de desembre de 2017 va constituir-se a Milà Shareholders for Change (SFC), una xarxa d’inversors “socialment responsables” amb l’objectiu de promoure l’activisme accionarial “en temes com el canvi climàtic, els drets laborals i la justícia tributària”. Un dels integrants de la xarxa és la Fundació Finances Ètiques, que forma part del Grup Banca Ètica, on també hi ha Fiare. Més enllà de les intervencions a les juntes d’accionistes, la xarxa també fa informes sobre qüestions diverses, com ara sobre l’elusió fiscal fiscal de les empreses europees de telecomunicacions.

A l’Estat, la Fundació Finances Ètiques de moment ha emprès accions d’activisme accionarial en tres empreses: Inditex, Endesa i Indra. En el cas del grup tèxtil li han fet un seguit de preguntes amb relació a la seva “política de minimització de la despesa fiscal”, en col·laboració amb la Campanya Roba Neta. A més a més, al juliol de l’any passat van poder-se reunir a Arteixo amb alts directius d’Inditex, en representació de Shareholders for Change, per abordar qüestions com la política fiscal del grup o les condicions laborals dels treballadors subcontractats dels seus proveïdors. El director de la fundació, Jordi Ibáñez destaca que el grup gallec “està treballant per fer coses” en la línia de les seves demandes.

La relació tant amb Endesa com amb Indra és bastant menys fluida. En el cas de l’elèctrica, filial de la italiana Enel, la fundació, juntament amb Greenpeace, SFC i l’Institut Internacional de Dret i Medi Ambient (IIDMA), va intervenir a la darrera junta d’accionistes, celebrada a l’abril , després de comprar cinc accions. Segons recorda Ibáñez, van reclamar a l’empresa accelerar el pla de tancament de les centrals de carbó, el tancament de les seves centrals nuclears, la defensa dels drets humans en països d’on s’importa carbó i “hi ha alts riscos de vulneració”, el compliment dels drets laborals i la renovació del conveni col·lectiu, i acabar amb la discriminació de la dona, que de mitjana cobra un 30% menys a l’empresa. En totes les qüestions les respostes van ser “insatisfactòries”: “van menystenir el que dèiem, amb respostes molt evasives i sense ganes de negociar”.

L’acció va complementar-se amb la presentació d’un portal on s’ofereixen alternatives sobre alternatives renovables, un projecte en col·laboració amb Greenpeace, i també s’ha creat un grup de recerca sobre qüestions vinculades a la producció energètica d’Endesa amb estudiants de ciències ambientals.

Pel que fa a Indra, la junta va celebrar-se al juny i, entre d’altres qüestions, s’hi va denunciar, en col·laboració amb el Centre Delàs, que la companyia subministra tecnologia que s’ha utilitzat en la guerra del Iemen. “Indra és una empresa en part propietat de l’Estat —la Societat Estatal del Participacions Industrials (SEPI) en controla prop del 20%— i el que li diem és que tanqui la branca militar, però no ens van fer ni cas”.

A l’hora de fer balanç, Jordi Ibáñez destaca que “quan hem anat sols, com a Fundació Finances Ètiques, ens han fet molt menys cas que quan hem anat com la xarxa SFC, perquè saben que darrere hi ha una vintena d’accionistes amb bona reputació”. Com a reflexió de fons, considera que “estem en una nova fase, perquè fins ara les intervencions crítiques a les empreses les han fet entitats de cooperació, ONG ambientals, etc… i l’empresa ja dona per descomptat que les tindrà en contra, però que les facin actors econòmics, que mouen diners i inverteixen en empreses, fa que l’actitud sigui diferent. És molt més rellevant i, per tant, és una nova via [d’acció] molt interessant”. “Al final, està molt demostrat que quan es prenen males decisions en temes fiscals, ambientals o socials pensant només en maximitzar els dividends a curt termini, que és el que fa Endesa, a la llarga es perjudica el valor econòmic de les accions, és a dir, el propi accionista perd diners”, conclou.